Uns olivers d'allò més ufanosos

Paraules des d'un oliver

Renoi, Isidre, quin esglai! T'has presentat tan a la callada i tan de sobte que gairebé he caigut de l'oliver, de l'ensurt! M'ha entrat una gelor al cor! Guaita, és que em tremolen les cames... Què sé jo el que m'has semblat: una fantasma, una ànima en pena o, encara pitjor, una mala peça, perquè ara, amb això dels cotxes, tothom va amunt i avall sense control i els dies de festa s'escampa per aquest terme de la nostra vila una allau de forasterots que esvera. Vénen de tot arreu, sobretot de la capital, i mai no saps què et pots ensopegar. Corre cada poca-vergonya! Deixen els bancals pelats, xiquet, arramben tot allò que troben, el mateix a l'horta que al secà. Ja t'has assabentat que la setmana passada van rebentar la porta del mas de Vidallet i van pispar tot el que hi havia? Quina calamitat, Isidre, quin desastre! Un munt de sacs d'olives (gairebé cinquanta dobles) acabadetes de collir, dos carretells de vi, les aixades... Pel que es veu, aquests van venir a robar amb un camió. Qualsevol dia, se'ns emportaran els arbres amb arrels i tot! Mentrestant, els del tricorni, son de la bona! Si la cosa no va de baixada, haurem de fer guàrdia nosaltres amb les escopetes i emprendre a tionades el primer que es presenti.

Que poques persones honrades quedem al mon, noi! I, què, has vingut a veure com va la collita? Doncs, m'has trobat de casualitat perquè ara mateix, en acabar aquest arbre, l'últim que em queda, ja pensava anar cap a casa teva. Guaita els sacs: com a mínim, hi ha vint dobles d'olives; tindràs oli per a tot l'any, no et pots queixar, xiquet. Ara, no has d'agrair-me res; d'això, ni parlar-ne. Ho he fet per amistat i prou. Sempre que passava vora d'aquests bancalets, camí del meu, se m'encongia el cor, m'amoïnava. «Aquest Isidre! -em deia jo-. Aquí té uns olivers d'allò més ufanosos i segur que ni se'n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il•lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol poca-pena les hi afaitarà.»

Així que vaig dir a la dona: «Basilissa, els arbres de l'Isidre em fan patir i no puc resistir-ho més, de manera que, demà, quan vagis a la seva botiga a comprar el recapte de la setmana, li dius de part meva que jo li colliré les olives, que no li cal amoïnar-se per res; fins i tot les hi portaré a casa amb el meu tractor. Ja saps, dona, que una cosa així no la faria per ningú, però és que jo l'estimo de tot cor, l'Isidre. De menuts, érem amics; després vam anar plegats a la guerra i hi ha coses que no s'obliden. Al front, sort vaig tenir d'ell més de quatre vegades. Era el terror dels feixistes, el més valent de la brigada; no s'acovardia per res del món. Tenia fusta de general, mira qui t'ho diu! A qualsevol altra guerra, li haurien donat les medalles a cabassos!». Així doncs, avui, a punta de dia, he carregat sacs i borrasses al tractor i ja ho veus: la feina gairebé enllestida! Però, què dimonis tens, Isidre? Em mires amb uns ulls... Què et passa! Fas cara de malfiat... La mar salada, ja endevino què ha succeït: La Basilissa no et va dir ni piu, se li'n va anar del pensament! La mare que la va adorar! Aquesta dona meva és d'allò que no n'hi ha, té el cap més dur que un codís.

En arribar a casa, la batanaré! Mira que oblidar el meu encàrrec! Ara si que em voldria morir! Vés a saber què hauràs pensat en veure'm enfilat als teus arbres, collint les teves olives. «Vet aquí un lladregot que em rampinya la collita!», hauràs barrinat. No m'estranya la teva cara aïrada, de mala lluna. I tens tota la raó, xiquet, les coses com son. Aquesta Basilissa! Que s'esperi... Però, què fas, Isidre, per què agafes el meu bastó, què pretens? Escolta'm Isidre: guaita que t'equivoques, que la marres de mig a mig! Et juro per la memòria del meu pare i per la salut dels meus fills que pensava dur les olives a casa teva! No facis cas del que xerra la gent que em vol veure penjat, de les llengües d'escurçó que m'atribueixen malifetes de les quals soc innocent! Deixa el bastó, Isidre, pel que més vulguis. Ai! Que em faràs caure de l'oliver i em trencaré el bescoll! No et perdis, Isidre, que després et penarà! Recorda que vam anar plegats a la batalla de l'Ebre...!

Jesús Moncada

(Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005)

«Paraules des d'un oliver», un relat dins el llibre "El Cafè de la Granota" (Edicions62)