dimecres, 25 de juliol del 2007

Les nostres arbredes

Passat Sant Celoni, comencen les arbredes de pollancres. La Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís paisatgístic d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs de la Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria.

Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per a ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva –fins i tot en les nostres modestes selves- més enllà del nas. La frase alemanya: els arbres no deixen veure el bosc, és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és a dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc enjardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és a dir: pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè, encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dia els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements “grotescs” –nom que ve de l’italià grotta-, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple; la idea arquetípica del jardí, obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per a seu més ràpid creixement –i rendiment. la meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. ¿Que se’n podria dir més?

Quan el tren arriba al país de les arbredes –situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots- s’inicia de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues –truites que semblaven d’ous de canari- que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l’Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren tan envaïdors que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melangioses i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que semblava somiat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya –probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia –des del tren- les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra –sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat de passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i, és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera-, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbre una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria, allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocent i divertits.

Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant –d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades, tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

4 comentaris:

ErrareHumanumEst ha dit...

Déu ni dor. M'encantaria poder jugar tant be amb les paraules.
La veritat és que aquestes arbredes de la Selva i el voltant, així com les zones pròximes a Tordera (Arbredes que no es reguen sinó que amb el nivell freàtic ja en tenen prou al meu entendre i saber) són realment increïbles.
Vaig anar a una jornada sobre el pollancre, i vaig sortir una mica amb la idea que la cosa va decaient però en fi, d'alts i baixos sempre n'hi ha.
La qüestió és que el plàstic està guanyant terreny ( com ho fa amb el Suro) a la fusta. A Anglaterra tots els taps ja els fan amb plàstic, i mica en mica va avançant...

Però tinc una petita reflexió, i és que aquestes arbredes de pollancres tothom les sap identificar ràpidament i les relaciona amb plantacions, però per altra banda, quan hom travessa el Montseny per l'eix transversal, poques són les persones que arriben a veure la quantitat de plantacions que hi ha (i que suposo que també es podria considerar arbredes) de Pi insigne, castanyer, avets etc etc... això tot i tenir unes distàncies de plantació determinades, d'acord que sobint són més enganyoses que la dels pollancres perquè moltes vegades el rang de plantació és a l'atzar o al que s'en diu "Tresbolillo", però només cal fixar-si una mica més.Tot i això, encara no he trobat ningú que fos conscient de que aquest paisatge tant preciós Monstenyenc estigui compost per plantacions.

D'altra banda, (una altre reflexió) això de que els "arbres no deixen veure el bosc" putser s'escau més als estadis madurs de boscos humits i europeus que no pas els mediterranis no??? Segurament el bosc madur mediterrani és un bosc més regular amb més clars al sotabosc que no pas la típica selva.

Joan Vicenç ha dit...

Jo crec que el nostre bosc és més variat i dens que el centre-europeu. En el nostre cas, però no són només els arbres que no ens deixen veure el bosc, és el mateix sotabosc lianoide, arbustiu i herbaci el que practicament amaga els arbres.
És una impressió personal.
Salut.

Anònim ha dit...

Benvolguts Amics dels Arbres,

Veim amb perplexitat la incoherència d’aquest nou govern que per una part estar treballant en ferm per aturar els obres de Son Espases i per una altra part diu que donarà llum verda a l’ampliació de Port Adriano, l’argument que llegim avui en el diari és que no es pot paralitzar perquè pràcticament té tots els permisos. ¿I Son Espases no té tots els permisos i obres començades?
Com es pot entendre que un govern prioritzi la paralització d’un hospital i en canvi no mogui ni un dit per paralitzar una ampliació d’un port per a milionaris.
Argumenten des del Govern que s’hauran de pagar indemnitzacions a l’empresa de l’ampliació del port, però també s’hauran de pagar indemnitzacions a l’empresa que està construint Son Espases i a l’empresa que té tots els permisos per a construir a Ses Fontanelles.
Només esperam que el nou govern rectifiqui i QUE PARALITZI LES OBRES DE PORT ADRIANO AIXÍ COM TREBALLA EN PARALITZAR LES OBRES DE SON ESPASES I SES FONTANELLES.
Els tres projectes tenen raons de pes per ser aturats PERÒ TOTS TRES, precisament l’ampliació de Port Adriano és l’únic dels tres que no té tots els permisos i encara necessita que el Govern doni llum verda al disseny de l’ampliació.
Estarem observant què passa i per suposat no ens quedarem amb els braços creuats veient com es comet una injustícia des d’un govern que hem aconseguit ENTRETOTS.

Recurs del GOB:
http://www.gobmallorca.com/comuni/com2007/070703.htm

Atentament

Amics del Mediterrani

Joan Vicenç ha dit...

Realitzar qualsevol d'aquests tres projectes és dur a terme els projectes del PP. Tots molt criticats i lluitats per les entitats, plataformes i partits que aquests darrers quatre anys han fet front al PP. Son Espases ha de ser un hort ciutadà per a joves, vells, escoles etc. Ses Fontanelles una zona humida a millorar. El Port Adriano a més de recuperar-li el nom cal no fer-hi cap ampliació versus destrossa territorial i marítima, especialment de les praderes de posidònia, els boscos de la mar. Si aquest govern du a terme qualsevol d'aquests projectes, les illes quedaran orfes de partits que defensin els interessos territorials i humans. Caldrà deixondir força les plataformes i lluitar, amb minva de les forces que abans se suposava que teniem. Qualsevol que doni suport a aquest govern serà còmplice també de les seves males actuacions que són al cap i a la fi en molts casos les que projectà el PP.
Es tracta de destriar els interessos i d'admetre que avui per avui la comoditat política i la defensa del medi són incompatibles.
Hem de començar a pensar en fer qualque cosa més que veure-les venir.
Salut.