dijous, 5 de juliol de 2007

Malika Mokedden


Els homes que caminen

Engronsant suament el bust, Zohra acabava de començar la seva elegia quan de cop es va aturar i s’aixecà d’un bot. La nina també es va alçar intrigada. Escrutant l’horitzó cap al punt on Zohra mirava fixament, Leila va veure aparèixer un nigul roig.

- És el vent d’arena, hanna!

La dona vella guardà un instant abans de respondre:

- No, són camells... Un grup de nòmades. Però, què hauran perdut per aquí? Estam fora de les rutes habituals de les caravanes!

Ràpidament, Zohra els sortí a trobar a pesar que només eren un petit baf a la llunyania. Havia escapat al sofriment.

Eren homes blaus. Havien sabut de l’existència d’aquell pou a una distància considerable del poble. Evitant les ciutats de Béchar i Bidon-Deux, venien a fer acopi d’aigua i queviures, per a joia de Zohra. Els camells transportaven càrregues que duplicaven la seva altura. Contemplant-los així, vestits amb l’ambladura parsimoniosa, a Leila li semblaven paquiderms sorgits del passat de Zohra per alleugerir la seva tristesa. Estava assistint admirada a la metamorfosi de la seva padrina. Si no fos per la roba de beduïna dels altiplans, qualsevol hauria cregut que realment formava part d’aquella tribu bereber. Quan arribaren vora la casa, els ajudà a clavar les piquetes de les tendes, a desplegar les tendes... Zohra escoltava les notícies de les noves pistes, dels pous, demanava informació d’algunes tribus... Leila admirava els seus gestos d’antany recobrats. Una vegada muntat el campament, Zohra va anar a cercar provissions a la casa i amb vehemència, tancà la boca a Yamina que intentava protestar:

- No saps, desgraciada, que només viuen de sèmola, dàtils i te? L’olor a ceba fregida o el de una tomàtiga són per a ells aromes de festa! No seré jo qui els robi aquesta joia... No em privaré de la seva alegria.

Era un dia en que les palmeres, que els ruixats desplaçats per un sol enlluernador havien rentat de pols, es tornaven d’un verd brillant, quasi fosforescent. Per a festejar aquell regal del cel, per a festejar la pluja, havien tret els seus fruits, minúscules perles de jade en raïms, a l’extrem de llargs brots daurats. El cel estava de festa. Mentre tant, el sol, sense perdre ni una mica de la seva arrogància, es tornava suau. Quina impostura! La duna canviava el seu vestit de llum cendrosa en vellut ataronjat i la seva constel·lació de roques llançava espurnes que cegaven. Era el darrer gest de coqueteria. La terra es superava a sí mateixa i, a l’espai de tres dies, es dedicà a espargir, per aquí i per allà, a les mates abans calcinades, un poc de verd, un toc de blanc, un punt groc. Uns colors prodigiosos. Mentre, l’aire es saturava del perfum de les poques plantes en flor, filles de la pluja. En una harmonia inusitada, la terra, l’aire, les palmeres i la duna havien decidit –una vegada no fa costum-, regalar-se una petita primavera, un plaer prohibit. la naturalesa estava de festa i Zohra s’apagà en silenci. amb la mà esquerra entre les tremoloses mans de Leila i la dreta entre les del seu fill, implorants, els mirà amb gest greu. Llavors tancà els ulls amb una lassitud calmada. La darrera nòmada se’n acabava d’anar.


Malika Mokedden