dilluns, 2 de juliol de 2007

La indispensable pagesia


La inexistent pagesia

Divendres passat se coneixia a través de la premsa l’adequació estadística del valor econòmic de l’activitat agrícola balear. La sorpresa va ser grossa. Tot el sector agrari illenc no arriba a produir ni l’1% del Producte Interior Brut balear quan se suposava que era de l’1’6 com a mínim. Amb el sistema estadístic anterior se suposava, per exemple, que se produïen entre 20.000 i 22.000 tones de cítrics, quan en realitat són entre 11.000 i 15.000; que d’ametllers productors n’hi ha unes 60.000 hectàrees, quan en realitat no arriben a 21.000; que se feien quatre collites de patates, quan en realitat són dues... La diferència entre la realitat i el desig (estadístic), que cantava el poeta.

A pesar de la seva insignificança, el sector ha rebut enormes quantitats d’ajudes públiques, des de sempre, per part de les nostres institucions. Què deu costar realment produir un quilo d’ametlles o un de patates si afegim al cost de producció que posa l’empresari el cost de subvenció social que hi posam tota la resta de ciutadans? El resultat seria escandalós. No estaria de més conèixer-ho. Però que ningú no passi ànsia. No ho sabrem mai. No interessa. Els polítics s’estimen més seguir amb la ficció que el sector agrícola és important per si mateix, perquè té una mena d’ànima transcendent que el fa ser un objectiu preuat a preservar, costi el que costi als ciutadans. Així ho venia a dir la consellera en funcions del ram, Margalida Moner: «l’agricultura és molt més que uns números; rere de la qual hi ha una tradició, una cultura i una conservació del territori». Gairebé les mateixes paraules es varen poden sentir moltes vegades en boca del conseller que la precedí en el Pacte de Progrés, el nacionalista Mateu Morro. I el mateix deia qualsevol dels antecessors en el càrrec. És una regió estranya, aquesta, on el més preuat que hauria d’atendre un polític, la correcta gestió dels doblers dels ciutadans, se converteix en secundari davant de la «preservació» d’allò que gairebé no existeix. Realment «preservar» aquesta «tradició» justifica tanta despesa pública per no produir pràcticament res? Excepte els directament interessats en seguir vivint dels doblers públics –que és legítim, faltaria més— no crec que ningú, si més no amb dos dits de seny, ho pugui justificar.

Per ventura ha arribat l’hora de començar a gestionar més en funció d’allò que existeix que no seguint-ho fent en funció d’allò que agradaria que seguís existint a pesar que la realitat, caparruda, ens demostra que fa molt de temps que s’esvaí. El nou conseller d’Agricultura té per aquí un repte –i, de fet, tot el Govern— per demostrar –ja que serà socialista i se suposa que no beurà del conservadorisme que ha caracteritzat tots els antecessors seus— que entén què vol dir viure a una regió que està instal.lada en el segle XXI i no en el XIX. La minva de la producció agrícola no és res dolent. De certes activitat agrícoles se pot prescindir a molt indrets de Balears. No de totes ni per tot, però sí de moltes en alguns llocs. I en el seu conjunt no se pot seguir tudant doblers públics en allò que no rendeix gairebé gens. La preservació del territori podria ser una opció. Ara bé, alerta amb subvencionar «preservacions» territorials que, llavors, se converteixen en subvenció a l’especulació del territori. En els últims, posem per cas, quinze anys, quants del metres quadrats de sòl rústic suposadament dedicats a la pagesia i generosament subvencionats han canviat a la pràctica d’ús, passant a ser residencials i per això mateix se poden haver convertit en mercaderia de compra-venda immobiliària? Tampoc no ho sabem, però seria molt interessant conèixer-ho. Segur que –també per aquest costat- cauria part mite sobre la pagesia, pel cas com a «preservadora» del territori.

No hi ha dubte que –més enllà d’alguns poc productes- el futur de l’activitat agrícola ha de ser de ser preservar el territori. Amb ajuts públics, sens dubte. Però no perdent de vista que la preservació més important és no tudar doblers de tots en allò inexistent.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears