L'arbre de la Plaça de Colera
·
L’Arbre de la Plaça de Colera fou declarat arbre monumental protegit per Ordre del 8 de febrer de 1990 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Nom de l’arbre: Arbre de la Plaça.
Indret: plaça Pi i Margall.
Terme municipal: Colera.
Comarca de l’Alt Empordà.
Número d’identificació: 06.15.01.
Quadrícula UTM: EG 1294.
Espècie: plàtan (Platanus hybrida).
·
L’Arbre de la Plaça de Colera fou declarat arbre monumental protegit per Ordre del 8 de febrer de 1990 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Nom de l’arbre: Arbre de la Plaça.
Indret: plaça Pi i Margall.
Terme municipal: Colera.
Comarca de l’Alt Empordà.
Número d’identificació: 06.15.01.
Quadrícula UTM: EG 1294.
Espècie: plàtan (Platanus hybrida).
·
A Montserrat Bayà
Ja és un ritu, això, Montserrat: cap al migdia
sortim de la cala pel camí de flaire d’anís, amb el cabàs
trenat. Arribats als tres pins, ens ve a l’encontre
un tren que tot seguit desapareix dins del túnel.
A l’altra banda del turó pelat, l’estació
de la frontera francesa. Havent passat pel banc, per l’Ajuntament
i la botiga, seiem sota el plàtan de la plaça.
A la taula de sempre, adés avorrida, adés més amable,
ens saluda la cambrera, abans en la lengua del Imperio,
en català d’ençà uns deu o dotze anys. Quan ens porta el cafè,
Sant Miquel, allà enfront, toca les dotze,
i, a les branques, les cigales afinen, a penes
desembriagades de la serena. Fa uns anys
bevíem cocacola, ara cervesa amb llimonada
–i continuarem així. Va bé amb quatre
ametlletes, avellanes o pistatxos.
Al cap de gairebé vint anys ens uneixen tantes coses:
el «precís i fluid» català, el primer encontre
a Budapest (el Roger era encara un nen neguitós),
després la Sagrera, la rutina dels dies
de cada dia a Barcelona, el cafè del matí, la compra
als carnissers riallers, la pel·lícula dels vespres,
el pobre Claudi i la Lluneta, el destí
paral·lel, els estudis tardans. Ens ha fet madurar tant de turment
i tanta solitud! Ens estimem més parlar de la feina,
de lletraferits, de literatura. I de l’estiu calorós
que ens barallàvem amb Pázmány al carrer Lónyay.
De la família. De l’Adelaida i del vell Ignasi.
Dels amics: ¿què fa en Kálmán, i l’Anni, i la Katinka,
la Ildikó, el Latza? (I el Roger: quin home tan ben plantat que s’ha fet,
i seriós, aquell nen neguitós!)
Vint anys! Després trenta, i vés a saber, quaranta,
i fins i tot cinquanta. Cada vegada n’hi haurà menys, i arribarà un moment
que ja no n’hi haurà cap, de pregunta nova, ni de nova resposta,
només les antigues, i molt de silenci. Només diràs:
«Ha estat bonic», i jo: «Ha valgut la pena». Mira,
Montserrat, com ens encongim!
Un dia ja no ens caldrà ni cafè, ni ametlles,
avellanes o pistatxos, ni cervesa amb llimonada.
Seurem entre les branques i ens bastarà
una mica de serena de bon matí. Després, al migdia,
ens hi posarem, i més enllà de la pena i més enllà de la felicitat
direm la mateixa melodia, sempre les mateixes
poques melodies, amb una bellesa objectivada,
o més aviat immaterial, condensant-les
en escales nítides, penetrants.
sortim de la cala pel camí de flaire d’anís, amb el cabàs
trenat. Arribats als tres pins, ens ve a l’encontre
un tren que tot seguit desapareix dins del túnel.
A l’altra banda del turó pelat, l’estació
de la frontera francesa. Havent passat pel banc, per l’Ajuntament
i la botiga, seiem sota el plàtan de la plaça.
A la taula de sempre, adés avorrida, adés més amable,
ens saluda la cambrera, abans en la lengua del Imperio,
en català d’ençà uns deu o dotze anys. Quan ens porta el cafè,
Sant Miquel, allà enfront, toca les dotze,
i, a les branques, les cigales afinen, a penes
desembriagades de la serena. Fa uns anys
bevíem cocacola, ara cervesa amb llimonada
–i continuarem així. Va bé amb quatre
ametlletes, avellanes o pistatxos.
Al cap de gairebé vint anys ens uneixen tantes coses:
el «precís i fluid» català, el primer encontre
a Budapest (el Roger era encara un nen neguitós),
després la Sagrera, la rutina dels dies
de cada dia a Barcelona, el cafè del matí, la compra
als carnissers riallers, la pel·lícula dels vespres,
el pobre Claudi i la Lluneta, el destí
paral·lel, els estudis tardans. Ens ha fet madurar tant de turment
i tanta solitud! Ens estimem més parlar de la feina,
de lletraferits, de literatura. I de l’estiu calorós
que ens barallàvem amb Pázmány al carrer Lónyay.
De la família. De l’Adelaida i del vell Ignasi.
Dels amics: ¿què fa en Kálmán, i l’Anni, i la Katinka,
la Ildikó, el Latza? (I el Roger: quin home tan ben plantat que s’ha fet,
i seriós, aquell nen neguitós!)
Vint anys! Després trenta, i vés a saber, quaranta,
i fins i tot cinquanta. Cada vegada n’hi haurà menys, i arribarà un moment
que ja no n’hi haurà cap, de pregunta nova, ni de nova resposta,
només les antigues, i molt de silenci. Només diràs:
«Ha estat bonic», i jo: «Ha valgut la pena». Mira,
Montserrat, com ens encongim!
Un dia ja no ens caldrà ni cafè, ni ametlles,
avellanes o pistatxos, ni cervesa amb llimonada.
Seurem entre les branques i ens bastarà
una mica de serena de bon matí. Després, al migdia,
ens hi posarem, i més enllà de la pena i més enllà de la felicitat
direm la mateixa melodia, sempre les mateixes
poques melodies, amb una bellesa objectivada,
o més aviat immaterial, condensant-les
en escales nítides, penetrants.
Balázs Déri
(Orgovány, Budapest, 1954)
Traducció del XI Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002
(Orgovány, Budapest, 1954)
Traducció del XI Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002
·
La gent de Colera es reuneix a la "Plaça major" amb el seu "Arbre de la Llibertat" (gran arbre que amb la seva ombra alberga a gairebé tota la plaça). L'any 1898, el Sr. Pere Homs Guanter, alcalde del barri de Colera (Districte 2º del municipi de Portbou) van procedir a la plantada del plàtan centenari que presideix la plaça Pi i Margall, juntament amb 13 arbres mes a les cantonades de la plaça que més tard es van tenir que arrancar perquè obstaculitzaven el pas de carros i carretons.
·
·
· Fotografies 1 i 2 de Anna Martí i Guitart ·
·
· Fotografies 1 i 2 de Anna Martí i Guitart ·
·
6 comentaris:
quina autèntica meravella d'arbre!
Seurem entre les branques i ens bastarà
una mica de serena de bon matí. Després, al migdia,
ens hi posarem, i més enllà de la pena i més enllà de la felicitat...
Ha d'estar content en Peret!
Gràcies Cesc per la sensibilitat i pels records que ens despertes. Per tanta lluita pel bé de tots !
Excel·lent!!!
Que árvore maravilhosa! Não existe sombra mais deliciosa que a de uma árvore... Parabéns, congratulaciones, por seu amor à natureza.
Quan el vaig veure per primera vegada, fa uns deu anys, vaig quedar impressionat.
És realment extraordinari.
Quina llàstima que aquests arbres siguin excepcions!
Que maco l'arbre, que preciós Colera!
Publica un comentari a l'entrada