Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Aquest article és una part d’un document elaborat per una sèrie d’agents de medi ambient de les Illes Balears. Són opinions que tenen la seva arrel a l’experiència directe en el medi forestal, especialment en la seva vessant més intervencionista. Les feines al bosc, com a tot arreu, han d’estar ben fetes, per això cal però, haver errat qualque vegada. El bosc, el medi forestal, és o toca ser salvatge, al manco així és a les Illes Balears. No existeixen, fora de parcel·les sense entitat, plantacions artificials d’arbres per a l’aprofitament de la seva fusta, per tant hem de tenir clar en primer lloc que soim nosaltres qui accedim, envaïm un indret lliure i salvatge i per tant hem de mirar de fer-ho amb molta cura. Aquest recull vol ser això, una proposta de manera d’intervenir al bosc sense que la nostra actuació pugui implicar en cap cas un retrocés en la seva pròpia dinàmica i en tot cas, i pretensiosament, millorar el seu estat. Res més, agrairia qualsevol opinió al respecte. Gràcies.

CRITERIS GENERALS DE SENYALAMENT ALS APROFITAMENTS FORESTALS DE LES ILLES BALEARS

És important tenir present que la diversitat d’espècies i estructures forestals que es troben presents a les Illes Balears dificulta l’establiment d’un criteri general per a realitzar els assenyalaments dels aprofitaments forestals. Aquesta dificultat no és ni de bon tros tan important a l’hora de gestionar masses de monocultius d’arbres per explotació forestal com les que es troben al nord i nord-oest de la península Ibèrica. Per tant, seran en definitiva les característiques específiques de cada lloc quan a espècies i estructura del bosc, així com la finalitat de la tala, les que ens mostraran el camí per on ha de transcórrer la nostra intervenció administrativa en aquest camp.

Com a objectiu general de l’aprofitament en tot cas s’ha de tenir primer de tot sempre en compte la conservació i millora del lloc en termes silvícoles (estructura estable del bosc, futura màxima producció, millora genètica dels peus, retenció del sòl...) i, però també, el de l’ecosistema (nidificació d’espècies amenaçades -quan a les zones importants per a la nidificació d’algunes espècies, com el milà (Milvus milvus) o el soter (Hieratus pennatus) seria bo poder tenir una referència de la zonificació per tal d’adaptar-les a les èpoques no conflictives-, fragilitat de l’hàbitat com zones de dunes, litoral o torrents, riquesa botànica del sotabosc, importància paisatgística...) per sobre els interessos particulars de propietaris i talladors, que evidentment s’han de considerar.

En un document de 1980 de l’Administració forestal de les Illes, en relació a les normes sobre senyalaments a finques de propietat particular indica en els seus primers punts:

1.- Abans de començar un senyalament en mont de propietat privada, es convenient recórrer el mateix per a formar-se un criteri d’actuació, no començant l’operació fins que no s’hagi concretat aquell.
2.- Normalment en tot senyalament s’han de coordinar tres factors:
2.1.- Els interessos del mont en quant a la seva màxima futura producció.
2.2.- Els interessos del propietari.
2.3.- Els interessos del comprador.

Els tres, sens dubte han de ser tenguts en compta però, precisament en l’ordre en el que han estat formulats; per tant, el primer factor a ponderar serà l’interès del mont amb vistes a la seva futura màxima producció, que indirectament porta implícits altres beneficis. (...)

En referència als objectius generals dels aprofitaments forestals en relació al manteniment i millora selvícoles, cal tenir en compte els principis inspiradors de la Llei de Monts 43/2003 de 21 de novembre, en el seu article 3:

a) La gestió sostenible dels monts.
b) El compliment equilibrat de la variada funcionalitat dels monts en els seus valors ambientals, econòmics i socials.
c) La planificació forestal en el marc de l’ordenació del territori.
d) El foment de les produccions forestals i els seus sectors econòmics associats.
e) La creació de llocs de treball i el desenvolupament del medi rural.
f) La conservació i restauració de la biodiversitat dels ecosistemes forestals.
g) La integració a la política forestal estatal dels objectius de l’acció internacional sobre protecció del medi ambient, especialment en matèria de desertificació, canvi climàtic i biodiversitat.
h) La col·laboració i cooperació de les diferents Administracions públiques en l’elaboració i execució de les seves polítiques forestals.
i) La participació a la política forestal dels sectors socials i econòmics implicats.

Per tant, per obtenir uns criteris pràctics del senyalament de manera més o menys general, caldrà analitzar la intervenció segons el tipus de bosc o ecosistema de l’indret determinat, podent estudiar la intervenció en relació a l’espècie afectada per a l’assenyalament:

Ullastres (Olea europaea var. sylvestris):

- Es tracta d’una espècie que, al contrari del pi, regenera de soca. El seu aprofitament forestal a Mallorca és escàs (molt més important a Menorca) i té sovint la finalitat de produir barres per a tancats i producció de llenya de xemeneia que és de molt bona qualitat, a Mallorca sovint es realitzen per a ús propi. Els ullastres, al contrari del pi, sol tenir molts peus a la mateixa soca, sovint originària d’antigues oliveres ja mortes o en declivi. Hauríem de considerar, en aquest cas com en la d’altres espècies forestals, el criteri de que els cimals d’un arbre a partir de l’alçada d’ 1’30 metres es consideren part d’un sòl tronc, el diàmetre del qual com ja sabeu s’haurà de prendre a aquesta alçada, en canvi si els cimals es divideixen per davall aquests 1’30 metres, llavors hauríem de considerar individualment cada tronc i assenyalar cada peu per separat. Aquest criteri ha de servir per qualsevol espècie forestal com ja hem dit.

- En molts casos i degut a gruixes de diàmetres menors a 10 centímetres, s’hauria de considerar el tractament més com una modificació substancial de vegetació arbustiva (sempre que l’eixermada tengués una certa importància quan a superfície a tractar i no quan es tractés d’una eixerma de voreres, partions o àrees no massa grans) que no estrictament com a aprofitament de peus d’arbre per a fusta.

En tot cas, el vigent Reglament de Monts de l’any 1962 exposa en el seu article 230 punt 2 que: “ Els aclariments que es realitzin a les rebollades, bardisses i masses joves amb extracció de peus de diàmetre normal inferior als deu centímetres, queden exceptuats del assenyalament disposat en el paràgraf anterior, i bastarà amb delimitar clarament la parcel·la objecte de la tala”

Si, en canvi, les gruixes dels peus superen en bona part els 10 centímetres de diàmetre, el criteri serà el de marcar més o menys la meitat dels peus, deixant per regla general tants peus com els que extraiem. És a dir, si una rebollada és de 8 peus, en podrem marcar 4 ó 5 i deixar-ne 3 ó 4. Hem de tenir en compte la desprotecció temporal en què deixarem els peus, que es poden vinclar fàcilment en haver eliminat els peus que cohesionava la massa i l’accés de les cabres a l’escorça.

En els casos però d’una massa d’ullastres ben formada i madura, amb peus de gruixes importants i resistents al rosegament de les cabres, el senyalament pot conservar entre 1 i 3 peus i marcar la resta.

Si bé es poden marcar els més gruixats sense problema, s’ha de procurar que no restin només peus de pocs diàmetres, sinó que se n`han de mantenir de tota mida i de tant en tant se n’han de conservar de bona planta, dels millors, per tal d’ajudar a la millora genètica per llavor. Cal procurar tant com sigui possible, no deixar els peus de poca gruixa a l’abast del barram de les cabres. Aquesta regla pot variar quan el peu que resti sigui de notable gruixa i grandària, llavors ja sense por a possibles perjudicis per causes meteorològiques o rosegades de bestiar, quedaran com a peus individualitzats de bon port.

A Menorca l’aparició de molts peus a una mateixa soca està originat pel fet que habitualment s’han tallat els peus originaris i els successius retrets per aconseguir bones barres per obrar, principalment en la construcció de barreres, fins i tot hi ha zones al llocs, tancades de paret seca per evitar l’efecte del bestiar, anomenades corrals, dedicades exclusivament a la producció de barres.

- La feina de marcar els ullastres amb la destral sovint és molt dificultosa degut a la frondositat existent de peus i branques baixes dels mateixos, també però, a causa de la densitat de vegetació que sòl acompanyar els ullastres. Especialment dificultosa resulta la feina quan hi trobam aritja (Smilax aspera). A vegades si el nivell d’aritges és elevat per facilitar l’assenyalament pot ser interessant arribar a un acord amb el rematant i fer una primera feina d’una mica d’eixermada abans de marcar amb la destral, si el tornall és bo interessarà a les dues parts. Per tant en aquest tipus d’assenyalament el que cal és prioritzar l’entesa amb el tallador o propietari. Deixar clar que es tracta d’una tala semblant a una eixerma arbrada amb la finalitat de deixar, en general, tants peus com peus es tallen i amb diversitat de gruixes. S’ha de suggerir en molt casos la poda de branques dels ullastres de bon port, per tal de que restin els peus. Si la finalitat d’aquest assenyalament és la producció de llenya per cremar, el tallador hi vendrà a bé.

- Seria convenient en el cas dels aprofitaments d’ullastres, que aquesta autorització anés acompanyada d’una autorització per a “modificació substancial de la coberta vegetal no arbrada”: La tala i extracció dels ullastres implica sovint l’eixerma inevitable de mates (pistacea lentiscus) que serveixen també a l’interès del tallador per obtenir llenya, encara que de menor qualitat. Això ens permetria moderar la intensitat de l’assenyalament dels ullastres i facilitar la feina als talladors. En tot cas aquesta combinació ens permetria aconseguir, apart de l’objectiu d’obtenció de llenya per part del llenyataire, deixar clar el respecte que s’ha de tenir per part del tallador a altres espècies més escasses i interessants en aquests tipus

d’ecosistemes com són el ginebró (Juniperus oxycedrus), el llampúdol (Rhamnus alaternus), el cirerer de pastor (Crataegus monogyma), la murtera (Myrtus communis) o altres segons sigui la seva ubicació més o menys meridional. En tot cas molta d’aquesta vegetació (mates, ullastres, murtes, llampúdols o bruc) tenen una gran capacitat de treure tanyades després d’una eixerma, per tant la modificació temporal de la vegetació serà breu (si la càrrega ramadera ho permet).

A algunes marines planes de Mallorca, Campos, Llucmajor, Santanyí, Petra etc. hi ha un tipus d’aprofitament d’ullastres i mates mitjançant l’arrabassament dels peus. Aquesta forma d’aprofitament va lligada a la necessitat de mantenir les amplàries dels camins dins aquestes marines sovint espesses. A la vegada es creen clarianes que faciliten l’activitat cinegètica. Desconeixem si existeix qualque regulació al respecte quan a normativa forestal o si en el cas de tractar-se de zones protegides a nivell urbanístic, es podrien considerar moviments de terra sotmesos a les autoritzacions municipals pertinents. En tot cas sembla, en general, que la incidència d’aquesta pràctica en la creació de fenòmens d’erosió o de fer malbé l’ecosistema és mínim.