Reflexions des de Cuba sobre biocombustibles i alimentació

El que s’imposa d'immediat és una revolució energètica

Res m’anima contra Brasil. Per a no pocs brasilers, sobre els que no aturen de copejar arguments en un sentit o altre, capaços de confondre a persones tradicionalment amigues de Cuba, semblaríem uns aixavaguitarres als qui no els importa perjudicar l’ingrés net de moneda exterior d’aquest país. Guardar silenci seria per a mi optar entre la idea d’una tragèdia mundial i un suposat benefici per el poble d’aquesta gran nació.
No vaig a donar la culpa a Lula i als brasilers de les lleis objectives que han regit la història de la nostra espècie. Justet han transcorregut set mil anys des de que el ser humà deixà empremtes palpables del que va arribar a ser una civilització immensament rica en cultura i coneixements tècnics. Els seus avanços no s’assoliren al mateix temps ni en el mateix lloc de la geografia. Es pot afirmar, que degut a la immensitat aparent del nostre planeta, en molts casos es desconeixia l’existència d’una o altra civilització. Mai durant milers d’anys el ser humà va viure a ciutats de vint milions d’habitants com Sao Paulo o Ciutat de Mèxic, o a comunitats urbanes com París, Madrid, Berlín i altres que veuen transitar trens sobre rails i matalassos d’aire, a velocitats de més de 400 quilòmetres per hora.

A l’època de Cristòfol Colom, fa a penes 500 anys, algunes d’aquestes ciutats no existien o no sobrepassava la seva població la xifra de vàries dotzenes de milers d’habitants. Cap gastava un quilowatt per il·luminar les seves llars. Possiblement la població del món no passava llavors els 500 milions d’habitants. Es coneix que el 1830 assolí els primers 1.000 milions, cent trenta anys després es multiplicà per tres, i quaranta sis anys més tard la suma dels habitats del planeta s’elevà a 6.500 milions, en la seva immensa majoria pobres, que han de compartir els productes alimentaris amb els animals domèstics i d’ara en endavant amb els biocombustibles.
La humanitat no contava llavors amb els avanços de la computació i els mitjans de comunicació assolits a l’actualitat, encara que sí havien explotat ja les primeres bombes atòmiques sobre dues grans comunitats humanes, el que constituí un brutal atac de terrorisme contra població civil indefensa, per raons estrictament polítiques.
Avui el món compta amb dotzenes de milers de bombes nuclears cinquanta vegada més poderoses, amb portadors amb velocitats vàries vegades majors que el so i d’una precisió absoluta, amb les quals la nostra sofisticada espècie pot autodestruir-se. A finals de la Segona Guerra Mundial, que lliuraren els pobles contra el feixisme, sorgí un nou poder que es feu l’amo del món i imposà l’ordre actual absolutista i cruel.

Abans de viatjar Bush a Brasil, el cap de l’imperi establí que el blat de les índies i altres aliments serien la matèria primera adequada per a produir biocombustible. Lula per la seva part declarà que, a partir de la canya de sucre, Brasil podia subministrar el que fos necessari; veia en aquesta fórmula un pervenir per el Tercer Món, i l’únic problema pendent de solució seria millorar les condicions de vida dels treballadors canyers. Ben conscient estava, i així ho declarà, que Estats Units per la seva banda devia suspendre les barreres aranzelàries i els subsidis que afecten l’exportació de l’etanol a Estats Units d’Amèrica (EUA).
Bush va respondre que les tarifes i els subsidis als agricultors eren intocables en un país com Estats Units, primer productor mundial d’etanol a base de blat de les índies.
Les grans transnacionals nordamericanes productores d’aquest biocombustible, que inverteixen acceleradament dotzenes de milers de milions de dòlars, li havien exigit al cap de l’imperi la distribució en el mercat nordamericà de no menys de trenta cinc mil milions (35.000.000.000) de galons d’aquest combustible cada any. Entre tarifes protectores i subsidis reals la xifra per any pujarà a quasi cent mil milions de dòlars.
Insaciable en la seva demanda, l’imperi havia llençat al món la consigna de produir biocombustibles per alliberar als EUA, el major consumidor mundial d’energia, de qualsevol dependència exterior en matèria d’hidrocarburs.
La història demostra que el monocultiu de canya va estar associat estretament a l’esclavitud dels africans, arrabassats per la força de les seves comunitats naturals i traslladats a Cuba, Haití i altres illes del Carib. A Brasil va ocórrer exactament igual amb el cultiu de la canya.
Avui en aquest país, quasi el 80% de la canya es talla manualment. Fonts i estudis aportats per investigadors brasilers afirmen que un tallador de canya, treballador a escarada, ha de produir no menys de dotze tones per a satisfer necessitats elementals. Aquest treballador necessita efectuar 36.630 flexions de cames, recórrer petits trajectes 800 vegades carregant 15 quilos de canya als braços i caminar durant la seva feina 8.800 metres. Perd un promedi de 8 litres d’aigua cada dia. Només en canya cremada es pot assolir aquesta productivitat per home. La canya de tall manual o mecanitzat se sol cremar per a protegir al personal de mossegades o picades nocives i sobre tot per a elevar la productivitat. Encara existeix una norma establerta de 8 del matí a 5 de la tarda per a realitzar la seva tasca, aquest tall a escarada no escapa de les 12 hores de treball. La temperatura a vegades arriba als 45 graus centígrads a migdia.
Jo personalment he tallat canya no poques vegades per deure moral, igual que altres molts companys dirigents del país. Record el mes d’agost de 1969. Vaig escollir un lloc pròxim a la Capital. Em movia ben prest cada matí cap allà. La canya no cremada era verda, de varietat primerenca i alt rendiment agrícola i industrial. No aturava de tallar un minut durant quatre hores consecutives. Algú s’encarregava d’esmolar el matxet. Ni una vegada vaig deixar de produir un mínim de 3’4 tones diàries. Llavors em banyava, berenava sossegadament i descansava en un lloc molt proper. Vaig guanyar bons per la famosa “zafra” del 70. Tenia llavors 44 anys acabats de complir. La resta de temps, fins a l’hora de dormir, ho dedicava als meus deures revolucionaris. Vaig detenir aquell esforç personal quan em vaig fer una ferida al peu esquerra. L’esmolat matxet havia penetrat a la bota protectora. La meta nacional era de 10 milions de tones de sucre i 4 milions de tones de melassa aproximadament, com subproducte. Mai s’assolí, encara que ens hi acostàrem.
La URSS no havia desapareguda, semblava una cosa impossible. El període especial, que ens portà a una lluita per la supervivència i les desigualtats econòmiques amb els seus elements de corrupció inherents, no havia sorgit. L’imperialisme va creure que havia arribat l’hora de rematar la Revolució. També és honest reconéixer que en els anys de bonança varem aprendre a tudar i no fou poc el grau d’idealisme i de somnis que acompanyaren el nostre heroic procés.

Els grans rendiments agrícoles d’EUA s’assoliren mitjançant la rotació de les gramínies (blat de les índies, blat, civada, mill i altres grans similars) amb les lleguminoses (soja, alfals, fesols, etc.). Aquestes incorporen nitrogen i matèria orgànica als sòls. El rendiment del blat de les índies a EUA l’any 2005, segons dades de l’Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), assolí 9’3 tones per hectàrea.
A Brasil només s’aconsegueixen 3 tones d’aquest gra a la mateixa area de terra. La producció total comptabilitzada d’aquest país germà fou aquest any de trenta-quatre milions sis-centes mil tones, consumit internament com aliment. No pot aportar blat de les índies al mercat mundial.
Els preus d’aquest gra, aliment principal de nombrosos països de l’àrea, quasi s’han duplicat. Què passarà quan cents de milions de tones de blat de les índies es dediquin a la producció de biocombustible? I no mencionaré les quantitats de blat, mill, civada, ordi, sorgo i altres cereals que els països industrialitzats utilitzaran com a font de combustible per els seus motors.
A això s’afegeix que és molt difícil per a Brasil portar a terme la rotació del blat de les índies amb lleguminoses. Dels estats brasilers que tradicionalment el produeixen, vuit d’ells són responsables del noranta per cent de la producció: Paraná, Minas Gerais, Sao Paulo, Goias, Mato Grosso, Río Grande do Sul, Santa Catarina i Mato Grosso do Sul. Per altra banda, el 60% de la producció de canya de sucre, una gramínia que no es pot rotar amb altres cultius, es porta a terme a quatre Estats: Sao Paulo, Paraná, Pernambuco i Alagoas.
Els motors de tractors, màquines per fer la collita i els mitjans pesats de transport per a mecanitzar la collita, gastarien hidrocarburs en quantitats creixents. L’increment de la mecanització en res no ajudaria a evitar l’escalfament del planeta, cosa que està provada per els especialistes que mesuren la temperatura anual des de fa més de 150 anys.
Brasil sí produeix un excel·lent aliment especialment ric en proteïna, la soja: cinquanta milions cent quinze mil tones (50.115.000). En consumeix quasi 23 milions de tones i n’exporta vint-i-set milions tres-cents mil (27.300.000). És que potser una part important d’aquesta soja s’ha de convertir en biocombustible?

De tot d’una els productors de carn bovina comencen a queixar-se de que els terrenys sembrats de pastures s’estan transformant en canyamelars.
L’antic Ministre d’Agricultura de Brasil, Roberto Rodrigues, important defensor de la línia governamental actual i avui co-president del Consell Interamericà d’Etanol, creat en el 2006 a partir d’un acord amb l’Estat de Florida i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) per a promoure l’ús de biocombustible en el continent americà, declarà que el programa de mecanització de la collita de canya no genera més llocs de treball, sinó que al contrari, es produiria un excedent de personal no qualificat.
Es coneix que els treballadors més pobres procedents de diversos estats són els que acudeixen al tall de la canya per imperiosa necessitat. En ocasions, són persones que s’han de separar molts mesos dels seus familiars. És el que succeïa a Cuba fins el triomf de la Revolució, quan el tall i l’alça de la canya era a mà i a penes existia el cultiu i transport mecanitzat. En desaparèixer el brutal sistema imposat a la nostra societat, els talladors, alfabetitzats massivament, abandonaren el seu peregrinar en molts pocs anys i fou necessari substituir-los amb cents de milers de treballadors voluntaris.
A això s’afegeix el darrer informe de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, en afirmar el que passarà a Sudamèrica amb l’aigua dels glacials i la conca aqüífera de l’Amazones a mesura que la temperatura de l’atmosfera segueixi augmentant.
Res impedeix que el capital nordamericà i europeu financi la producció de biocombustibles. Podrien fins i tot regalar-los els fons al Brasil i Amèrica Llatina. EUA, Europa i demés països industrialitzats s’estalviarien més de cent quaranta mil milions de dòlars cada any, sense preocupar-se de les conseqüències climàtiques i de fam, que afectarien en primer lloc als països del Tercer Món. Sempre els quedarien doblers per el biocombustible i adquirir a qualsevol preu els pocs aliments disponibles en el mercat mundial.
El que s’imposa d’immediat és una revolució energètica que consisteix no només en la substitució de totes les lluminàries incandescents, sinó també en el reciclatge massiu de tots els equips domèstics, comercials, industrials, transport i d’ús social, que amb les tecnologies anteriors requereixen dues i tres vegades més energia.
Fa mal pensar que es consumeixen anualment 10 mil milions de tones de combustibles fòssils, la qual cosa significa que cada any es tuda el que la natura tardà un milió d’anys a crear. Les industries nacionals tenen per endavant enormes tasques a realitzar i amb això incrementar llocs de treball. Així podria guanyar-se un poc de temps.
Un altre risc de caràcter diferent que l món corre és el d’una recessió econòmica a EUA. En els darrers dies els dòlars han romput el rècord de pèrdua de valor. Amb aquesta moneda de paper i els bons nordamericans estan constituïdes la major part de les reserves en divises convertibles de tots els països.
Demà Primer de Maig, és un bon dia per a fer arribar aquestes reflexions als treballadors i a tots els pobres del món, juntament amb la protesta contra una cosa també increïble i humiliant que ha passat: l’alliberament d’un monstre del terrorisme, precisament en complir-se el 46 Aniversari de la Victòria Revolucionaria de Platja Girón.

Presó per el botxí!
Llibertat per els Cinc Herois!

Fidel Castro Ruz

Granma 30 d’abril de 2007. 6:34 pm.