A l'illa remota

Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,
va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra
caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa
ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.
Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma
del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,
per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,
mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.
I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda
plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,
òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenen la feina entremig de les ones.
I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,
una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,
l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;
i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim.

Homer
L’ODISSEA

Traslladada en versos catalans per
CARLES RIBA

Ornada amb gravats sobre fusta de
E.-C. RICART

Edicions de la Magrana 1993.