diumenge, 29 de gener de 2006

Cada fruita té la seva temporada

El temps i la fruita

Un home es passejava pels carrers d'Istanbul amb un carretó ple a vessar de raïm d'un groc que es tornava d'or. Només venia raïm, i tot de la mateixa casta. Ho duia escrit a un cartó, alhora que anunciava a mitja veu: Raïm d'Esmirna, raïm d'Esmirna! Llavors unes immenses ganes de tastar-lo s'apoderaven del visitant que, ja amb els grans dins la boca, viatjava per la memòria fins a la lluminosa i mediterrània Esmirna. Aquells dies un venedor de Damasc llevava les fulles que tapaven el paner i mostrava tota l'esplendor de les figues collides a Ma'lula. Ell no en feia propaganda perquè pensava que la bellesa de la fruita ja cridava el necessari perquè la gent s'hi aturàs. Es veia ben bé que dins la pell verdosa s'hi estotjava un tresor de textura i sabor, un món perdut i retrobat de qualsevol infància.
Més amunt, dins els carrers animats d'Alep, els festucs s'ensenyorien de mil redols. Sense pelar, i amb la pell vermellosa que els cobreix, enrogien entrades i portals de molts comerços. També es veien els que, ja torrats, insinuaven el seu verd interior. En treien a les taules dels restaurants, i la gent els anava esclovellant sense pressa ni aturall. El gust llunyà a llentiscle atreia la gana i l'apaivagava. Tot alhora i ben barrejat.
I les magranes de Taïzz, allà a la zona muntanyosa de Iemen? Potser de nit hi havia talls d'electricitat, però els venedors destriaven dins la fosca. Els grans de les magranes obertes donaven gust a qui s'atrevia a arrabassar-los a grapades. Potser no se'n veia el color, però el sabor dibuixava camins i recorreguts que duien a altres ciutats i altres llocs on, amb una simple magrana, havia arribat la felicitat.
Quan és la temporada, els dàtils que maduren de mica en mica són mel pura. Però és dolçor que no embafa perquè, un cop s'han tastat, la gola fa que se'n mengin més i més. Cada fruita té el seu lloc i la seva temporada, el que passa és que ben sovint es barregen i ja no es destria si els dàtils millors són els de Siwa o els de Palmira, també costa definir-se sobre les magranes iranianes o iemenites... Confusió, una gran mar de confusió.
Joan Manresa. Escriptor.
Diari de Balears 28 de gener de 2006
· Article publicat al Diari de Balears el 28.01.2006
~