diumenge, 22 de gener de 2006

El “Petit Canadà” sense arbres

Estan talant el bosc de la Molina

Per Muntanya.net i Salvem els nostres Boscos! ens hem assabentat que el bosc “El Petit Canadà” de la Molina l’estan talant. En reproduïm els articles de tant lamentable noticia.
*
Desgràcia a La Molina. El Petit Canadà abatut
Llegeixo en un bloc una noticia que em deixa entristit. Resulta que el bosc de la Molina que es coneixia com el Petit Canadà ha estat talat. Doneu un cop d’ull aquí, en podreu veure les fotos.
Alguns cops hi havia anat a passejar. Era un racó molt agradable, amb una frondositat encoratjadora. Al costat del riuet uns petits corriols permetien vagarejar entre sòlids arbres, esponeroses branques i la serenor que dona un bosc madur. Ara tot això ha desaparegut. M’entristeix profundament.
*
*
Salvem els nostres Boscos!
Campanya Contra la Tala Indiscriminada d’Arbres
El “Petit Canadà” s’està quedant sense arbres
El 19 de març del 2005 la Isabel i la seva família, seguint les recomanacions del llibre “La Molina. A peu pels voltants de l’estació”, van decidir fer l’excursió anomenada “El Petit Canadà”, nom que, segons la guia, fa honor a la bellesa de l’indret i es considera una de les zones més frondoses i verges de La Molina.
Avui, vuit mesos més tard, ben poca cosa queda d’aquell paisatge. El camí transcorre, ara, enmig de troncs i arbres tallats, branques apilades i amples camins, oberts amb l’única finalitat de facilitar el pas de camions i màquines per a l’obtenció de fusta.
El que abans era un bosc frondós amb petits camins que vorejaven el riu, ara s’ha convertit en una superfície d’àmplia visibilitat on tan sols hi queden els pocs arbres que han sobreviscut a la tala. Quatre arbres mal comptats – la majoria d’ells més morts que vius - i molts escombres que dificulten el camí, són el trist record del que abans era el “Petit Canadà”. I, alguns, encara tenen el cinisme de dir-li “bosc”!
Però, aquest no és un fet aïllat. A La Molina ja fa molt temps que els boscos s’estan quedant sense arbres, ja sigui per obtenir-ne fusta, per fer pistes d’esquí o, simplement per aconseguir nous espais per a la construcció. La desforestació en aquest indret és un procés que s’està donant a marxes forçades i sembla que ningú no hi posa fre. Uns canvis en el paisatge que, per als que hi anem de tant en tant, ens és impossible passar per alt.
Els veïns es queixen de la situació i ho accepten amb més o menys resignació: “Fa cinc anys el paisatge no tenia res a veure amb ara. Vaig denunciar la manera com s’estan carregant els boscos a l’Ajuntament d’Alp. No va servir de res. Diuen que no hi poden fer res, que aquests boscos són de propietat privada... i blablabla...” – constata un dels veïns d’un dels blocs de l’Edifici Avet de La Molina.
Els ajuntaments s’emparen a la propietat privada i així es desentenen del problema. Però jo em pregunto, realment no poden, o no volen fer-hi res?
Arribats els problemes, ningú no vol ser-ne responsable. Tothom se’n renta les mans, però el que està clar és que Catalunya s’està quedant sense boscos, i si aquest ritme de tala desenfrenada es perllonga, potser ben aviat (malauradament, més del que ens pensem), de paisatges d’“innombrable bellesa” a les guies no en podran anomenar cap.
Potser quan ens adonem que ens estem carregant el planeta, ja serà massa tard...
Núria Gabernet i Díaz
· Foto Denuncia
*
· Adhereix-te ·
*

4 comentaris:

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Ep! No totes les tales són una desaparició del paisatge. Hem de pensar que a Catalunya el 90% del bosc és de propietat privada. I un dels perills més grans que hi ha al bosc és precisament el seu abandonament per resultar poc rentable, la qual cosa porta l'aparició de la malesa i al final els devastadors incendis, que sí són causa de desaparició del paisatge, de l'erosió, de l'a destrucció d'habitats naturals i l'empobriment de l'entorn.
Sí que és cert que veure talar arbres resulta un espectacle tan penós com veure les bèsties morir a l'escorxador. Però no debem oblidar que un bosc que s'explota és un entorn sa, i que serà replantat, un bosc que s'abandona, sovint resulta engolit per les flames, i això no sols empobreix el paisatge, si no que també empobreix l'empresari forestal i totes aquelles activitats econòmiques relacionades amb l'entorn, és a dir, turisme rural, cases de colònies, gent que tingui activitats en el bosc, boletàires, etc. i finalment també repercuteix a la nostra butxaca, en impostos, que les actuacions contra incendis, no són barates, i malauradament, de vegades, costen vides.
No hem de caure en la crítica fàcil sense copçar una visió més àmplia de la realitat, i aquesta, és que els boscos, ens agradi o no, han de ser rentables als seus propietaris o finalment degeneren.

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Ah! I m'havia oblidat de dir que no és cert que a Catalunya els boscos estiguin desapareixent. Tot el contrari, tenim més bosc ara que mai. A Catalunya, la suprefície forestal és del 61% (44% arbrada i 17% no arbrada), a l'any 1800 la superfície de boscos era de 400.000 Ha i enguany aquesta xifra s'ha gairebé quintuplicat.

El problema és que tenim molt bosc, però de mala qualitat. I, d'això, sembla que ningú és queixi.

Susana Martinez ha dit...

Doncs jo, com a enginyer tècnic agrícola, penso que la tala indiscriminada no és una bona gestió dels boscos. És evident que els boscos han de tenir una rendabilitat, però no esquilmar. més el paisatge cuidat també pot ser rendible pel turisme rural. A tots els que sou molt joves i teniu ganes de lluitar pel bosc des de l'acció i no únicament des de les paraules, us recomano la lectura del llibre "El legado de Luna", sobre la lluita dalt d'una secuoia de la Julia Butterfly Hill. Crec que hi ha molta feina a fer al nostre pais. Endavant.

Terrademata ha dit...

Sempre s'ha de tocar amb la punta dels dits tot el que és salvatge o silvestre. És a dir cada cas és un cas i no és el mateix un bosc de coníferes pirenenques que una plantació de caducifolis que un alzinar escleròfil o que un ullastrar. Cada indret s'ha de gestionar o no de tal manera de no rompre la dinàmica pròpia de l'hàbitat, incloent-hi no tan sols la comunitat vegetal, sinó la faunística. Hi ha indrets on el valor a conservar és el del paisatge, d'altres la fragilitat de l'ecosistema, n'hi ha que estàn molt malmesos i s'han de cuidar molt, i n'hi ha on es pot acceptar una gestió respectuosa, inclosa la tala d'arbrat. Gràcies.