Fredes
COM UN viatger perdut, rememore
certa pau insòlita, dins la nuesa indestructible,
des d’aquest fred cargolada. I, d'aquest fred inevitable,
camine l'ànsia; d’aquestes soledats, els resquicis desgastats
de la pedra. La fusta té por i s’amaga en
balcons de cel immensos. Torne a
mirar, ja tot distància
o arbre ferit pel blanc
immaculat de l’abandó.
Alfons Navarret i Xapa
(Alfara, 1974. L'Horta Nord - País Valencià)
XIII (Bruixa de dol)COM UN viatger perdut, rememore
certa pau insòlita, dins la nuesa indestructible,

camine l'ànsia; d’aquestes soledats, els resquicis desgastats
de la pedra. La fusta té por i s’amaga en
balcons de cel immensos. Torne a
mirar, ja tot distància
o arbre ferit pel blanc
immaculat de l’abandó.
Alfons Navarret i Xapa
(Alfara, 1974. L'Horta Nord - País Valencià)
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Maria-Mercé Marçal
~
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada