Arbres malferits

Fredes

COM UN viatger perdut, rememore
certa pau insòlita, dins la nuesa indestructible,
des d’aquest fred cargolada. I, d'aquest fred inevitable,

camine l'ànsia; d’aquestes soledats, els resquicis desgastats
de la pedra. La fusta té por i s’amaga en
balcons de cel immensos. Torne a

mirar, ja tot distància
o arbre ferit pel blanc
immaculat de l’abandó.

Alfons Navarret i Xapa
(Alfara, 1974. L'Horta Nord - País Valencià)

~~

XIII (Bruixa de dol)

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria-Mercé Marçal

~