dilluns, 30 de gener de 2006

Malguanyat paisatge

El paisatge ferit

Vivim en un país de paisatges meravellosos. Anava a dir irrepetibles, però és que a cada país els paisatges ho són, d´irrepetibles, i de meravellosos també. Fins la paraula Sàhara, que significa ocre i ardent, també vol dir vida. El pagès es mira el territori i se l´estima per vessanes i collites; veu en les flors dels fruiters el perill de les glaçades, en canvi un poeta hi veu més una salutació a l´ametller «Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t´he delit» i a una fageda «li agafa un dolç oblit de tot el món en el silenci d´aquell lloc profund».
El concepte de paisatge no neix pas amb el mateix origen del món. Primerament algú deuria estar molt distret, preocupat només per collites i pedregades. Contemplar el paisatge significa fixar l´atenció en els colors de la natura, en les formes de la crosta del país, en la sublimació estètica de l´entorn, tot un apreci de l´espectacle visual del territori. Després també es crea el jardí, com una naturalesa domesticada, feta a gust i a mida. Poetes i escriptors, pintors i fotògrafs, són els responsables d´haver aportat a la civilització el gust pel paisatge, amb tota la seva tremenda diversitat. Només dos exemples, amb pinzells: un, l´escola d´Olot pinta i mitifica les visions de la Garrotxa, amb l´inevitable camp de fajol, donant una imatge de tendresa propera, la mirada familiar a l´entorn; l´altre, els decorats de les grans òperes que omplen els teatres del món, mostren uns paisatges magnificats, tirant a tètrics per imperatius del muntatge escènic.
Quan hem anat prenent consciència que l´observació del paisatge és una font de goig i d´enriquiment espiritual també hem vist que és vulnerable i que massa sovint és ferit. I ens fixem en les seves evolucions, canvis, amics i enemics, aprenem a distingir els encerts i els errors dels paisatgistes, siguin enginyers o pintors, gestors o poetes, arquitectes o jardiners.
Un escriptor paisatgista és Josep M. de Sagarra; es fixa en dos indrets ben gironins (setmanari L´Opinió, 19289): «Els plàtans de la Devesa són bellísims, descordats, allargassats, sospiren cel amunt amb un desig de respirar l´aire una miqueta més pur. La Devesa representa un escepticisme prudent i un refugi ple de bon sentit, davant la ronya medieval i apassionada de les pedres. Aquell color de casaques de seda i de camises excitants que tenen les fulles dels arbres, el tremolor de llàgrima i de somriure no diu pels pulmons que respiren sota les voltes un perfum de cor a la graella. La vall de Sant Daniel té la verdor més profunda, molt més romàntica que la Devesa; aquí les molses i les heures, tota una botànica arrapadissa i sense caritat, un verd de casulla i de licor de menta, unten els marges i fan més teatrals el campanar de la Seu i el mutilat de Sant Feliu i aquell campaneret de Sant Pere de Galligants que té totes les gràcies».
Avui assistim a un regirament general de l´apreciació del paisatge. Les obres públiques i els projectes de la modernitat més trasbalsadora porten canvis substancials a les estructures geogràfiques més difícils i aspres. Ja res no es impossible. Ara ja no és la «ronya medieval» el mal denunciat per l´escriptor, sinó a l´inrevés, el nerviosisme disfressat de progrés, la vanitat i els interessos d´unes obres que trenquen clixés de tota mena. El «paisatge», que fins ara ens era sublimació i enaltiment del «terrós», torna a l´ensopiment d´on va venir. La cultura del paisatge és un pòsit llarg, lent, però amb uns quants projectes i subhastes ens podem rebentar ràpidament no ja els interessos sinó el capital, el patrimoni dels paisatges de la nostra vida.

Jordi Dalmau
Diari de Girona. 26.01.2006

· Article publicat al Diari de Girona el 26.01.2006
~

1 comentari:

jvlc ha dit...

Pot fer més mal a un paisatge una excavadora en tres hores que un poble en mil anys. El dolor també és present en relació al paisatge perdut per aquest nerviosisme disfressat de progrés.
Galligant o Callicant és el nom d'una serra de Mallorca, entre Sant LLorenç des Cardassar i Artà, l'origen del nom potser sigui Gironí a la vista d'aquest bell article.