La Servera i jo: Poesia d’un bard
En una nit obscura, et vaig trobar sense cercar-te.
Sabia que el meu esperit no estava preparat
doncs el meu cor insensible i desterrat
no creia en llegendes ni antigues arts.
Vaig reprimir uns intensos desitjos de parlar-te.
Quina bogeria vaig pensar, parlar-li a una servera!
Petjava les meves passes cap enlloc
potser cercant alguna senyal il·lusòria,
volia que acollissis el meu alè apagat
La meva ànima humana perduda i vençuda
saturada de renous i de la pressa
de la vida urbana i dels aires viciats.
I encara errant per el teu món fantàstic
un pensament fugaç me va donar esperances,
s’aturaren les meves passes de rodamón.
A la clariana on el vent sempre t’arriba
vares deixar caure una simple fulla sobre la meva ma
mentre les teves rames varen acariciar les meves fissures.
La teva saba fluïa, brotava, plorava sobre la teva figura
perquè et veia com un germà oblidat.
Ben trobat benvingut, em vares dir
No temis germà! Me digueres,
però vaig plorar com mai ho havia fet
No hi haurà major tresor de la teva essència reeixida
que la de reposar-te al meu bosc company,
abraçar la il·lusió d’antany
avui perduda, de veure amb la meva companyia el darrer estel
Aferra’t al meu tronc, toca les meves arrels, sent el meu sabor,
que encara que et trobis llunyà i absent de mi,
sempre reviurà el teu esperit,
aquesta empremta creixent que te regal
com a símbol del meu etern amor.
Sempre t’esperaré, encara que no venguis,
doncs el teu cicle és la meva vivificadora font
que nodrirà les meves arrels
quan hagis de tornar a les entranyes de la Terra Regent.
En una nit obscura, et vaig trobar sense cercar-te.
Sabia que el meu esperit no estava preparat
doncs el meu cor insensible i desterrat
no creia en llegendes ni antigues arts.
Vaig reprimir uns intensos desitjos de parlar-te.
Quina bogeria vaig pensar, parlar-li a una servera!
Petjava les meves passes cap enlloc
potser cercant alguna senyal il·lusòria,
volia que acollissis el meu alè apagat
La meva ànima humana perduda i vençuda
saturada de renous i de la pressa
de la vida urbana i dels aires viciats.
I encara errant per el teu món fantàstic
un pensament fugaç me va donar esperances,
s’aturaren les meves passes de rodamón.
A la clariana on el vent sempre t’arriba
vares deixar caure una simple fulla sobre la meva ma
mentre les teves rames varen acariciar les meves fissures.
La teva saba fluïa, brotava, plorava sobre la teva figura
perquè et veia com un germà oblidat.
Ben trobat benvingut, em vares dir
No temis germà! Me digueres,
però vaig plorar com mai ho havia fet
No hi haurà major tresor de la teva essència reeixida
que la de reposar-te al meu bosc company,
abraçar la il·lusió d’antany
avui perduda, de veure amb la meva companyia el darrer estel
Aferra’t al meu tronc, toca les meves arrels, sent el meu sabor,
que encara que et trobis llunyà i absent de mi,
sempre reviurà el teu esperit,
aquesta empremta creixent que te regal
com a símbol del meu etern amor.
Sempre t’esperaré, encara que no venguis,
doncs el teu cicle és la meva vivificadora font
que nodrirà les meves arrels
quan hagis de tornar a les entranyes de la Terra Regent.
Iolair Faol
~
~
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada