dijous, 12 de gener de 2006

Arbres i plantes d’en Climent

« ... Cada ovella al seu corral»

Frissava d'arribar. Feia associacions, quasi involuntàries, amb textos i coses que invocassin tranquil·litat i sossec; la darrera Quiet days in Clichy (Dies tranquils a Clichy), un contra- sentit, i no he tengut temps de res més, perquè només entrar sent una veu dins l'aiguavés de davant: «Que hi sou?» Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Gerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera. Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Meià i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d'alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien taladrat, foradats a consciència, un caquier enorme que morí -probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s'emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Pens si qualque ebenista se'n faria un llepa-dits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s'aturarà fins que me'n torni.
Si l'habitació d'estudi mira cap al migjorn de l'illa de Mallorca, a la muntanya de Sant Salvador de Felanitx i a la Mola des Fangar (que esper poder-hi pujar, ara que veig que la pressió popular farà obrir els camins públics a l'alemanyot que comprà l'enorme possessió), la foganya i la cuina miren el nostre corral. Aquest ens va rebre amb la seva vestimenta hivernal. Les darreres ventades han despullat l'enredadera que fa flors color de carabassa i que són les delícies culinàries de la tortuga, orfe, que trobàrem pel carrer. Això mateix ha fet la parra -que dugué el germà de ma mare quan, de jove, el destinaren de tinent de l'exèrcit a Lleida. O el melicotoner que sortí, venturer, dels pinyols -de la casta «baby gold»- que els al·lots escopien dins la terra, i que s'ha fet altíssim i ara, les seves fulles amb tonalitats groguenques donen el punt tardoral al jardí. Als magraners, amb les quatre magranes badades que hi han quedat penjades, els rupits i els ullets-de-bou hi troben encara qualque granet mollar.
El gessamí -que he de trasplantar i no me lleu mai- durant l'estiu es resisteix a fer flors i, en canvi ara en fa a les totes, no tan oloroses, però, com quan fa calor; just darrere, a la paret de pedra seca, la que mira el nord, han sortit ja, per dins les encletxes els capellets de teulada amb les seves fulles sucoses i transparents. Com a contrapunts, uns lliris rars amb els seus plàtans lletjos dedins, de les flors dels philodendrons -«costillas de Adán» deia sempre la padrina- o les cireretes de pastor o de betlem, ara no ho sé exactament -vermelles i lluentes- d'un ruscus salvatge que mon pare dugué del pinar d'En Simona i que sembrà com qui no ho vol, i en canvi ara l'he de tenir fermat amb filferro de tan gros que s'ha fet, amb uns espàrrecs de més de dos metres que li surten quan és hora. Un preber de cirereta, coent a matar, carregat de prebets verds i grocs, i un taronger nan que vaig treure a una rifa, amb el número 45 -mai havia tret res en ma vida-, va farcit de tarongetes llargarudes com a peres que es poden menjar amb la pell i tot.
Les fulles d'ombra eren dins un cossiol grandiós que vaig aclarir i en sortiren dotze de més petits; els garballons són de dàtils agafats per Artà, no n'he arrabassada cap d'aquestes palmeretes protegides i també les falgueres, tots es troben ara mateix en la seva millor època. Com els clavellers d'aire que, penjats a quatre bastons, tenen unes clavellines lleugerament liles. Com una anècdota, vaig sembrar una xirimoia a un racó, prop del cossi que fa de recipient a un irrisori aqüeducte «andalusí» per on hi faig córrer l'aigua, ajudada per unes canaletes d'un molí de Sa Pobla que em regalà en Toni Socies «Moret» -tot va ara ple de fullaraca seca-, la xirimoia, deia, s'ha fet altíssima i verda a voler, enguany l'hi he comptat vuit xirimoies, que ara són com olives, encara.
Tot aquest caliportal, s'ha entremesclat amb un taronger, agre, que ha rebrotat de baix -quasi d'en terra- de la soca d'una llimonera que s'havia estès com un paraigües gegant i que la neu i la ventada d'ara fa un any la m'escuixaren, es desballestà dels seus garrots que l'estalonaven i morí, tota menys una branca; se veu, però, que com era empeltada damunt un peu de taronger bord, ara aquest ha crescut i va ple de taronges. Les hi deixaré, donen color i vida al corral i veig que a les rates -habitants insolents de les parets velles, més que centenàries, del jardí- els agraden, malgrat la seva amargor.
Les clívies mostren els seus fruits, arreplegats al capdamunt de les seves vares com cireres color grana, i els cactus que me donaren a Ca na Blanc són ja com a bonsais, semblem arbres diminuts. La girgolera que me festeja la madona de Ses Gorfes ha tret quatre flors grogues esquifides, allò bo però són les seves fulles, no les flors. Avui he arrabassat les alfabegueres, però n'he deixat una, la que me regala cada any en Joan «Petrer», vull que aguanti, amb les seves quatre fulles esparses, fins l'endemà de cap d'any, així l'hauré tenguda mig any just, fent la seva feina: perfumant quan la tocaves.
Esperaré per Sant Antoni per podar les parres i les bouganvílies i per ordenar les restes d'àmfores romanes, esteses damunt un pedrís, un tractor acabà de triturar-les quan llaurava per sembrar faves a un sementer aturonat, cap a la part de Montuïri. Damunt el lledoner s'hi colguen els coloms quan comença a fosquejar, per paga ho fa tan prest a finals de desembre, però per Nadal, s'allarga el dia una passa de gall, una passa de pardal diuen a Catalunya. Els moixos dels veïnats van a jeure dins la cova del Betlem, que he fet a un racó del jardí, se veu que allà estan calentons damunt la pelussa. Ells també troben aquests dies tranquils. Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Climent Picornell
· Article publicat al Diari de Balears el 11.01.2006
~

1 comentari:

Siau ha dit...

L’article d’en Climent Picornell i també les imatges de Joan Miró que hi heu posat, em resulten entranyables, sembla talment que hi estiguem dintre, com si fos una pel·lícula d’aquestes de realisme màgic.