Bell boscatge condemnat a mort

El bosc damnat a mort

Sacros vetustate lucos adoremus, in quibus
grandia et antiqua robora non tantam habent
speciem, quantam religionem.
Quintilià

Errant el peu i el pensament a lloure,
seguint l’aroma d’un llunyà record,
la visió sobtada em va commoure
d’un bell boscatge condemnat a mort.

Marcades de vermell eren les soques
ofertes a la dent de la destral,
dures soques germanes de les roques
i barbades de vesc patriarcal.

Pel camí conegut flairós de menta
i ple del musical rodolament
de l’aigua clara que l’abril argenta,
amb el cor lliure anava vagament...

Anava en cerca de la faç amiga
dels jorns perduts i de la tendra edat,
enmig d’uns camps que un temps foren artiga
i ara eren ones verdejants de blat.

Assemblea de cèltiques alzines
amb un immens sacerdotal murmull
de branques rossegants esmaragdines
i de fullatge inextricable i rull.

Només amb raigs de sol o amb raigs de lluna
com el bosc del poeta florentí
el cim vestia’s: dintre era nit bruna
i una gran columnata sense fi.

Audaç en mon jovent, ja em corprenia
la tenebrosa majestat del lloc;
foragitava el dens brancam el dia...
jo hi entrava trement i a poc a poc,

i avançant quasi quasi a les palpentes,
obscur i sol, sots la deserta nit,
mes passes per temor se feien lentes
i mon cor devenia més petit.

Com quan, minvant el mes, la lluna enclina
les dues banyes primes cap al món
i les coses demostra en la boirina,
llanositat incerta qui se fon,

dubtosa semblantment era la senda
que s’allargava sota la negror
de la boscúria secular, horrenda
per una secular religió:

sendera submergida en el misteri,
on per l’enigma del camí foscant,
amarien Virgili i l’Alighieri,
un davant l’altre, caminar callant...

No era, no, una temença vana
la qui del bosc m’hauria fet esquiu;
emperò jo hi sabia una fontana
i l’amorosa tebior d’un niu.

¡Ah, pobrissola fontinyola nua
que mostraràs ta nuetat d’argent
tremolant i lliscant a la llum crua
i al mirar cobejós de tota gent!

La teva veu sonava en les esberles
d’un roc; jo coneixia el salüet
de ta gola lliscant plena de perles
com un cant feble o com un plor secret!

¡Sia anatema l’home qui profana,
o selva, per or groc ta santedat
i el pudor virginal de la fontana
tremoladissa, a tot esguard vedat!

Torbin son somni visions funestes
i els udols del boscatge derruït
i ses nits sien com les nits d’Orestes
qui de greu parricidi fou punit.

I quan a tots la blana son consola
la ment que és sabedora del pecat,
l’allunyi el plor d’aquella fontinyola
sempre implacable, sempre inconsolat!

Llorenç Riber
(Campanet, 1881 - 11 octubre 1958)

~