Etz limon

L’amarg fruit prohibit a terra ocupada

«Les llimoneres»

Pel•lícula israeliana que el passat any va guanyar el Premi del Públic a La Berlinale, el que li ha permès ser seleccionada a Donostia per a la secció Perles de Zabaltegi, amb gran èxit de crítica i públic. El realitzador Eren Riklis torna a repetir amb l'actriu palestina Hiam Abbass després de dirigir-la a la seva anterior pel•lícula «La núvia siria», aquesta vegada com a protagonista.

Mikel Insausti | Donostia
Cada vegada són més els cineastes israelians que adopten una postura crítica a les seves pel•lícules contra el govern de Tel Aviv, i un dels que se signifiquen en aquesta lluita és Eren Riklis, molt sensible a la causa àrab i a la de tots els pobles que s'han vist desplaçats per la política anexionista d'Israel a l’Orient Mitjà. A la seva anterior realització, «La núvia siria», treia a la llum el problema dels drusos, que viuen als Alts del Golán sense el reconeixement d'una identitat nacional. Després de l'ocupació del seu territori per part de l'exèrcit israelià el 1967, la seva relació amb Síria va ser tallada d'arrel: han quedat atrapats en una divisió fronterera que els impedeix ser lliures. La pel•lícula és una lliçó de la representació d'un conflicte en tota la seva complexitat, gràcies a l'encert de Riklis per a plantejar totes les qüestions a través de l'exemple viu d'unes relacions familiars truncades. Dins d'aquest context polític que impossibilita dur una vida normal, el cineasta situa sempre a la dona com a la major perjudicada davant un estat de coses que s'agreuja amb el masclisme tradicional de les societats musulmanes.

La jove núvia drusa a la qual van a casar amb un sirià que no coneix, una vegada que creua la frontera, no pot tornar enrere i queda desvinculada dels seus, sota una total indefensió. En el paper de la seva germana major, encara més castigada per les circumstàncies històriques, ens trobem a la gran actriu palestina Hiam Abbass, que repeteix amb Riklis com a protagonista de «Els llimoners». Recentment se la poguda veure també a la compromesa pel•lícula palestina «Paradise Now», on interpretava a la mare dels activistes suïcides que s’autoimmolaven En «Els llimoners», Hiam Abbass és una vídua de 45 anys que resideix en un petit poble de Cisjordània, una dona solitària el fill de la qual ha marxat als Estats Units. És sola davant el perill, així que s’haurà de defensar amb els seus propis mitjans de la fustigació israeliana. El seu camp de llimoners delimita amb la línia verda, la qual separa Israel dels territoris ocupats, pel que no trigarà a veure la seva integritat amenaçada. El ministre de Defensa israelià es construeix una casa just devora la vorera del terreny, i el primer que fa és ordenar que arrabassin els arbres de la veïna per a la seva seguretat. A la dona no li queda altra sortida que iniciar una batalla legal per a salvaguardar els seus drets, però sabent que es tracta d'una confrontació desigual que es portarà a terme en terreny contrari. Ha de veure-se-les contra tot un poderós estat, però encara així decideix dur el cas fins al Tribunal Suprem d'Israel.

Per a enfrontar-se a un exèrcit d'advocats militars designats pel govern de Tel Aviv únicament compta amb un jove lletrat palestí, ple d'il•lusió però limitat de recursos per a fer-se càrrec d'un cas amb una correlació de forces tan desequilibrada.


El que es planteja és que l'Estat d'Israel permet fer plets als palestins, encara que dintre d'un sistema de justícia completament mediatitzat i que els deixa molt poques oportunitats perquè se'ls doni la raó. El cas dels llimoners és un dels tants que es dirimeixen diàriament en els tribunals israelians, i que Riklis va escollir perquè defineix molt bé les imposicions absurdes que han de suportar els habitants dels territoris ocupats. La protagonista veu perillar els arbres que el seu pare va plantar cinquanta anys enrere, i que han estat regats amb la sang vessada al llarg del conflicte àrab-israelià. Per un mer pretext de seguretat privada no pot deixar que el ministre se surti amb la seva i destrueixi tota una herència cultural.

Igual que el cineasta palestí Rashid Masharawi fa en «El natalici de Laila», vista a la Secció Oficial del Zinemaldia, Riklis mostra les conseqüències del conflicte a la vida quotidiana de les persones que tracten de sobreposar-se a les dificultats que els surten a cada pas. La protagonista de «Els llimoners» sofreix un doble càstig, tant per part de l'enemic israelià com de la seva pròpia comunitat. En el dur procés legal arriba a identificar-se amb l'advocat que defensa la seva causa, però el fet que aquest sigui més jove que ella li impedeix enamorar-se o tenir una relació íntima, ja que està malament vist pels sectors musulmans més integristes. Aquest foc creuat entre ocupants i ocupats, entre la força militar i la dels costums tradicionals, fa que es senti encara més sola i sense ajuda.

L'actriu palestina Hiam Abbas té davant a l'actriu israeliana Rona Lipaz-Michael, amb la qual estableix una comunicació oculta entre dones que s'entenen a la distància, per sobre de les barreres que les separen. La seva teòrica enemiga, per tractar-se de l'esposa del ministre de Defensa, també sofreix de solitud i acabarà comprenent i admirant a l'heroïna dels llimoners. Durant molts anys ha exercit en silenci com la perfecta dama de companyia casada amb un home públic, sense que la nova mansió i tot quant l'envolta desperti en ella la il•lusió que seria d'imaginar. L'exemple de la vídua litigant li farà veure al seu marit amb altres ulls, fins a posar-se en el lloc d'ella.

El registre intimista que posseeix «Els llimoners», a pesar del context bel•ligerant en el qual es mou és molt ben explicat per Eren Riklis, quan contesta a la pregunta de si la seva és una pel•lícula política: «No crec en aquesta terminologia, em sembla desfasada. Tot avui dia és polític. Tot el que es digui, es faci o es pensi produirà una reacció política. Les decisions que prenen els polítics a milers de quilòmetres afecten al món sencer, sobretot a una zona perillosa com és Orient Pròxim, però també si es viu a Nova York, París o Berlín. No, -Els llimoners- no és una pel•lícula política, és la història d'unes persones atrapades en un enfrontament polític. El ministre de Defensa, la seva esposa, la vídua, l'advocat, tots estan atrapats en situacions personals i públiques, en la seva manera de pensar. No és política perquè no intenta imposar un punt de vista. Es limita a contar una història, a mostrar emocions i a ensenyar una situació delicada i complexa situada contra un teló de fons explosiu...».

Gara