Ha mort Toni Roig d'Al-Mayurqa

Si el gra no mor no produeix fruit:
ara ja estas germinant en nosaltres

Grup nascut l’any 1994 amb la intenció de dignificar la música tradicional mallorquina fent una lectura actual del temes que ens defineixen com a poble.

Ens preocupa la nostra identitat, el nostre País, la nostra llengua i la nostra cultura, sense oblidar que som part del Mediterrani i que la riquesa del nostre patrimoni cultural no pot desaparèixer.

A camí entre tradició i la cançó d’autor tenim enregistrats cinc CD’s “Projecte Roig”(1995) “De poetes i altres codolades” (1997) “Anem de gresca”(1998), “Fent camí” (2001) i “amb Coherència (2004).

El grup va guanyar el Premi Cerverí, amb la cançó “Mai l’amor es impossible” del CD Projecte Roig” amb lletra i música de Toni Roig, premi atorgat per la Fundació Prudenci Bertrana de Girona en la seva edició de 1996.

Reivindiquem el MEDITERRANI com espai musical propi de la ribera de migjorn fins a la de tramuntana, sense oblidar l’orient.

Per tradició feim ús dels instruments que de forma ancestral han sobreviscut al pas del temps, amb la intenció, entre d’altres de fer arribar a les generacions futures tots els valors que no volem que es perdin.

Com sempre seguim defensant el compromís amb un país, un idioma i una forma de viure i sentir que conformen la nostra identitat. Si la perdem desapareixerem com a poble.

Volem deixar oberta la porta a la creativitat, a les noves tecnologies musicals i fins i tot a les noves músiques d’arrel ètnica ja que la cultura es sempre viva i lluitam perquè no esdevingui un peça de museu.

LA CULTURA FA LES PERSONES LLIURES

·
Al-Mayurqa - No ens fareu callar

·

Per un consum responsable

Guia del consum responsable de fusta, paper i suro

La WWF - Worl Wildlife Fund ha ficat a disposició en Pluridoc una guia del consum responsable de fusta, paper i suro per a institucions públiques i privades, produït recentment per WWF/Adena. La guia es basa en tres principis essencials: necessitat d'eliminar del mercat internacional el consum de productes forestals provinents de tallades il·legals i insostingudes, donar suport als propietaris i gestors forestals compromesos amb una gestió social i ambientalment sostenida dels boscos, i reduir el risc corporatiu associat a un consum desinformat dels productes forestals. Aquest document té per títol "Más Compromiso, Menos Riesgos" - Guia de Consumo Responsable de Madera, Papel y Corcho para Empresas y Administraciones Públicas" i els interessats podran descarregar-lo gratuïtament a partir del següent enllaç:

· Guia del consum responsable de fusta, paper i suro ·

·

Laetiporus sulphureus (II)

Gírgola de garrover

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar
30 de setembre de 2007

Seguiment 2on Congrés Forestal Català III

Avui dia 28 de setembre ha finalitzat el 2on Congrés Forestal Català celebrat a Tarragona.
Podriem dir que el Congrés s'ha celebrat en moments delicats, no només tenint en compte la crisis que està vivint el sector forestal, sinó també pels grans canvis que s'estan succeïnt dintre la nostra societat. Els canvis socio-econòmics dels últims anys han estat més aviat relacionats amb una millora de la qüalitat de vida per part de la majoria de la societat, no obstant això, problemes com l'abandonament rural, el canvi climàtic i els impactes ambientals cada vegada més abusius per part de l'home posen en compromís el nostre progrés i fins i tot aquesta millora de la qualitat de vida.

És evident que la consciència ambiental, encara dèbil, que s'ens ha estat adquirida al llarg dels últims anys no ha estat suficient, però no és només això, sinó que segons el meu punt de vista, la consciència ambiental ha estat mal transmesa (o no transmesa) i és mal entesa per molts sectors de la societat. En aquest sentit es va fer una crida per tal de revertir lla situació, sobretot en tots aquells temes relacionats amb la silvicultura.
En realitat la silvicultura és una eina de gestió encara molt mal considerada i interpretada com una manera destructiva d'explotar el medi per part de molts sectors de la societat. Segons el meu punt de vista, canviar aquesta tendència aniria a càrrec de biòlegs, ambientòlegs, enginyers forestals (o com és el meu cas, estudiants d'enginyeria tècnica forestal), ecòlegs....
Putser podriem començar amb introduïr la silvicultura dintre de la nostre societat:
Jo crec que el què caldria primer de tot sería eliminar definitivament el concepte de silvicultura; Fins i tot als llibres de primària es defineix encara el silvicultor com "el que planta arbres".
El següent pas segurament sería començar a actuar en nivells escolars com poden ser la primària i secundària. Per experiència pròpia crec que es dóna una imatge molt difuminada i poc real dels nostres boscos i ecosistemes i sovint, per la ignorància general que hi ha en aquests temes, es condemna qualsevol iniciativa que comporti "actuar al bosc".
Si a més de la manca de formació hi sumem la planificació nefasta de parcs i jardins (Com per exemple Barcelona), tenim una societat deshumanitzada, amb problemes psicològics i amb ganes de marxar de la poluta ciutat. Mentre que a l'inici de la revolució industrial es veia l'èxode cap a les ciutats com una oportunitat, ara és cada vegada més un problema seriós, ja que molta de la població decideix tornar a entorns més humans (Els origens de l'home començen dalt els arbres).

"Tothom vol veure el mar des de l'hotel, però ningú vol veure l'hotel des del mar". La mala planificació de les urbanitzacions i els pocs escrúpols de certs alcaldes han propiciat un canvi generalitzat de l'entorn rural que afecta directament a la nostra biodiversitat i paisatge. L'abandonament rural no és en realitat cap paradoxa, la vida rural sens dubte s'està perdent mentre que la vida urbanita guanya, la diferència està en que hom vol fer vida urbanita en un entorn rural. Mentre abans la vida urbanita estava concentrada en zones massificades com grans ciutats, ara s'extén per tot el territori.

A una jornada es va parlar també dels múltiples serveis que ofereix el bosc sense que llavors se l'hi retorni part del perdut. Mentre abans els recursos que oferia el bosc estaven més aviat relacionats amb les primeres necessitats, ara s'està terciaritzant i el paper que pren el bosc està cada vegada més relacionat amb activitats lúdiques. En aquest sentit, els gestors haurien d'apuntar fort per tal de consensuar i desenvolupar una política i normativa forestal per tal de regular aquestes activitats i garantir que al bosc se l'hi retorna part del que se l'hi pren. El tema més calent és segurament el dels bolets; força micòlegs m'han assegurat que Catalunya desenvoluparà aviat una normativa (Com es fa amb els caçadors) per tal de regular aquestes activitats, no només per la massificació que està patint el bosc de inexperts boletaires, sinó també per regular el mercat força fosc que hi ha al darrera. El que més greu sap és que els de tota la vida, la majoria grans coneixedors del bosc, seràn els més perjudicats.

Per altra banda, l'abandonament rural no és només gent que marxa a les ciutats; són pobles fantasma on les tradicions i la història és perd per sempre més, es perden persones que podrien ser autosuficients i no dependrien de mercats internacionals, i alguns fins i tot continuen estant apartats del sistema capitalista -espècie en extinció -.
Al bloc ja hem comentat força vegades la desforestació que ha comportat al llarg dels segles la instal·lació de conreus o les indústries fustaneres, navals, mineres... per altre banda, aquesta vida agro-forestal tradicional ha propiciat en molts casos la instal·lació d'espècies idònies en aquests indrets com poden ser moltes de les aus estepàries que actualment corren gran perill - Abocadors incontrolats, cultius intensius, infraestructures viàries, ferroviàries, contaminacions de sòls, especulacions urbanístiques, línies d'alta tensió - n'han fet desaparèixer poblacions senceres, massa canvis per massa poc temps.

Tots aquests problemes xoquen amb una consciència d'ecologisme d'etiqueta, poc realista i desfigurada de la realitat, sobretot per part de molta de la nostra societat i representats polítics, que a més, tenen un bagatge considerable en aquests temes.

En aquests dies de Congrés hom podia opinar, hi ha hagut opinions diverses, ni molt menys tothom coincidia però aquesta era la gràcia: Debatre.
Aquests dies ens jugavem la gestió del 60% del territori català, diverses ponents explicaven els seus estudis però també esperaven punts de vista diversos; Els incendis, els nostres ocells, la biomassa, la silvicultura i moltíssims més temes que preocupen avui dia.

El 2on Congrés Forestal Català era molt més barat que la trobada de l'Al Gore (1a Trobada Internacional d'Amics dels Arbres). El 2on Congrés Forestal Català englobava més de 70 temes diversos presentats per doctors i catedràtics, la de l'Al Gore només en tocava 5 amb molts polítics i pocs experts. El 2on Congrés Forestal Català durava 4 dies, la trobada de l'Al Gore només durava un dia. El 2on Congrés Forestal Català debatia sobre el futur dels boscos a Catalunya, la de l'Al Gore posava la famosa película "Una verdad incómoda" i parlava dels arbres i els boscos en general. Suposo que no cal continuar comparant...
Tot i això, la trobada de l'Al Gore va ser tema de dia durant temps als telenotícies i diaris, el 2on Congrés Forestal Català ha ocupat algun tros de pàgina de diari i alguna cosa deu haver sortit per la televisió.
Aleshores quin ha estat l'error?;
Que TV3 (per posar un exemple) és de qui paga més?.
Que no s'han sabut promocionar prou bé els del Congrés?
Que el bosc i el seu futur no interessa?

Laetiporus sulphureus

Gírgola de garrover

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar
Setembre 2007

Seguiment 2on Congrés Forestal Català II.

Dijous es va viure una jornada intensa al 2on Congrés Forestal Català on el tema principal eren els incendis forestals. Forestals, ecòlegs, agrònoms.... un gran ventall d'experts en temàtiques ambientals i forestals van poder contrastar els diferents punts de vista sobre un tema tant complexe com el dels incendis forestals. Sens dubte mereix prendre apunts.
Si algú ha assistit al 2on Congrés Forestal Català i ens vol fer arribar una crònica sobre alguna de les ponències que no ho dubti, l'hi publicarem amb molt de gust, incloent-hi la crítica. Precisament tenim una crònica que Arnau Urgell ha facilitat al Diari Forestal

Diari Forestal

(Crònica d'Arnau Urgell per a Diari Forestal.com).- La jornada central del II Congrés Forestal Català, celebrada aquest dijous al Palau de Congressos de Tarragona ha viscut el debat més calent, el de com s'ha d'afrontar la política de gestió i prevenció dels incendis forestals.

Ha estat en aquesta qüestió en la qual s'han visualitzat de manera més evident les divergències entre els tècnics i científics de formacions diverses: forestals, agrònoms i ecòlegs.

A banda, les tesis denominades 'californianes' -basades en la utilització del foc per a cremes preventives, contrafocs...- que encapçalen el Grup d'Actuacions de Reforç Forestal (GRAF) dels bombers de la Generalitat, han xocat amb visions més clàssiques que han caracteritzat la política de prevenció i extinció els darrers cinquanta anys.

Per Ignasi Castelló, cap de l'Oficina Tècnica de Prevenció d'Incendis de la Diputació de Barcelona 'assumir el llenguatge catastrofista: el foc acabarà succeint ja que és inherent al clima mediterrani, és molt lícit per aquells que vulguin salvar la pell' però considera que no suposa una solució als reptes actuals. Recorda que els ciutadans esperen que s'apagui allò que crema, no pas allò que de forma natural -en un hipotètica Catalunya no antropitzada- es cremaria.

Per la seva banda la moderadora del debat, Olga Lanau, directora general de Prevenció, Extinció i Salvaments, s'ha mostrat conciliadora: 'cal integrar els diversos punts de vista, i malgrat ser conscients de la dificultat d'assolir el consens treballar-hi'.

Les perspectives de la indústria forestal

Actualment Catalunya té una balança comercial en termes forestals negativa. Per altra banda, hi ha un cert consens de la necessitat de gestionar els nostres boscos. Com es pot superar aquesta aparent paradoxa? Segons Jordi Jané, president de la Federació d’Associacions i Gremi de Rematants i Serradors de Catalunya (FERESCAT), cal buscar altres vies que superin la limitació dels baixos preus. En aquest sentit ha marcat algunes de les línies a seguir: promocionar les fustes catalanes en tots els sectors i aconseguir que es valorin els productes com a elements ecoeficients. En aquest sentit, un element clau és l'aposta per la certificació de les fustes del nostre país.

D'altra banda, una de les qüestions que s'han tractat és el dels aprofitaments energètics i químics de la biomassa forestal. Un dels elements claus és la necessitat d'entendre aquest factor com a complementari de la indústria actual no pas substitutori. Des d'aquests sectors es veu amb certa preocupació que els poders públics subvencionin a activitats que poden esdevenir competència directa dels aprofitaments fustaners competitius als mercats.

En un estudi presentant per la professora de la Universitat de Lleida (UdL) Montserrat Viladrich s'ha mostrat que la recent reforma del marc que regula la producció elèctrica a partir de biomassa forestal suposa un gran estímul per aquest aprofitament. De fet, es garanteix la compra del KWh al voltant del 0,12 euros en un període de quinze anys i per tant s'elimina el risc inherent a qualsevol inversió. Viladrich considera que la major rendibilitat es dóna en plantes de potència limitada (entre 1 i 5 MW) en les quals amb escenaris de costos elevats es poden amortitzar en cinc anys.

Seguiment 2on Congrés Forestal Català I

Diari forestal

(Crònica d'Arnau Urgell per a Diari Forestal.com).- La primera jornada del Congrés, celebrada ahir dimecres, dia 26, ha tingut com a element protagonista la reivindicació de la silvicultura com a eina de gestió sostenible de les forests. En aquest sentit, Álvaro Aunós, catedràtic de silvicultura de la Universitat de Lleida ha volgut incidir en la percepció negativa -des d'un punt de vista urbà- d'aquest sector. 'Actualment es considera el bosc com a quelcom immutable i les actuacions de gestió forestal com a agressions' afirma Aunós.

Tanmateix es mostra ferm: 'aquesta situació l'hem de revertir, els enginyers hem de sortir del 'nostre ecosistema' per tal de comunicar adequadament la nostra professió i la necessitat de 'tocar' els nostres boscos'.

Així mateix, ha recordat la paradoxa que suposa la reducció dels elements productivistes mentre que s'incrementa els valors d'altres aspectes com el paisatge, la funció embornal de CO2, la regulació del cicle de l'aigua... Ara bé, el sector continua depenent d'un mercat a la baixa. Fins quan es podrà aguantar aquest (des)equilibri?

Un exemple és el cas dels boscos d'alta muntanya -Aunós n'és un bon coneixedor ja que des de 1997 és assessor del Conselh Generau d'Aran-. En aquest sentit considera que cal extreure arbres per garantir la seva regeneració però és evident que els condicionants econòmics i sobretot físics (orogràfics, dispersió i manca d'infraestructures forestals) n'impossibiliten la rendibilitat pels petits propietaris. La solució per Aunós és ben clara: 'tasques com aquestes les ha d'assumir la col•lectivitat'. En aquest sentit, la valoració de les externalitats -tant ecològiques com de subproductes forestals- ha estat un dels elements de debat al llarg de la jornada.

Mentre algunes ponències han apuntat aquesta via com una oportunitat -un estudi ha xifrat en 45 euros el cost del viatge per anar a caçar bolets- altres l'han qualificada de 'quimera'. És el cas del consultor forestal Adriano Raddi que es mostra contundent: 'existeix una nova demanda cap al bosc desvinculada de la producció fustera que pugui esdevenir una oportunitat econòmica pel món forestal? No, fins ara ningú ha pagat mai res per gaudir dels altres serveis del bosc'. En aquest sentit considera que des de fa una dècada es parla d'aquesta qüestió i que fins al moment el mercat de serveis ambientals no ha tingut cap tipus de creixement. Per Raddi, la valoració d'externalitats continua sent exclusivament un exercici acadèmic.

Per la seva banda, Álvaro Aunós ha volgut assenyalar la importància de la silvicultura en la gestió dels boscos però recorda la necessitat imperiosa de buscar vies per esdevenir econòmicament competitiu. En aquest sentit, s'ha apuntat a la necessitat de canvis en la fiscalitat per deixar de tractar a les societats forestals com a empreses convencionals.

Temps de revolta

Catalunya té més bosc que Suïssa 1

El declivi del sector de la fusta
ha disparat la biomassa disponible

Antonio Madrilejos
Barcelona

Catalunya té un percentatge de superfície forestal cada vegada més gran, més fins i tot que Suïssa o el Canadà, i els seus boscos cada cop són més espessos, segons les dades recopilades durant els últims anys pel tercer Inventari Forestal Nacional espanyol (IFN3). Concretament, la superfície forestal --que inclou tant els boscos madurs com el simple matoll-- ha augmentat el 4% respecte a l'inventari anterior, elaborat 12 anys abans, i se situa en el 61% del total català. "Ens toquen 400 arbres o, si es prefereix, 0,25 hectàrees per persona", va dir ahir José Antonio Bonet, degà del Col.legi d'Enginyers Forestals, durant la presentació del segon Congrés Forestal Català (CFC), que se celebra fins divendres que ve a Tarragona amb la participació de més de 400 ponents (www.congresforestalcatala.cat).
Tot i que les dades del tercer inventari corresponen al període 2001- 2002 i en part eren conegudes, el Ministeri de Medi Ambient no les havia publicat completes fins ara. "Ha sigut un treball llarg. Hem analitzat més de 12.000 finques i els resultats els hem comparat amb les dades anteriors --explica José Antonio Villanueva, coordinador de l'IFN3--. El treball ens permet quantificar exactament si en una zona molt concreta ha avançat realment el bosc i quines espècies són les que creixen o bé decreixen". Per províncies, el percentatge més alt de superfície forestal correspon a Girona, i el més baix, a Tarragona.
D'acord amb les dades facilitades per l'IFN3, la vegetació silvestre segueix envaint antics territoris ocupats per cultius, però el més destacat dels últims anys a Catalunya és l'augment dels boscos densos a costa del bosc clar o matoll. "La superfície forestal arbrada ha passat d'1,39 a 1,62 milions d'hectàrees, el 16% més que 10 anys abans, i ja suposa el 84% del total forestal", precisa el coordinador de l'inventari. N'hi ha prou de caminar per qualsevol bosc del país per comprovar que la proporció de peus vells i amples --arbres amb un gruix superior als 20 centímetres-- està augmentant sobre la de peus joves i estrets. Així doncs, la biomassa s'ha incrementat durant els últims 12 anys en un percentatge molt superior (48%) al de la superfície forestal (el citat 4%).

PÈRDUA DE RENDIBILITAT
Tot plegat és un resultat inequívoc de l'abandonament de les activitats forestals motivat, al seu torn, per la poca rendibilitat de la fusta (els petits propietaris, que són la majoria, no poden afrontar la competència que els fan altres mercats). "Els boscos catalans podrien subministrar tres dels sis milions de metres cúbics de fusta que consumeix Catalunya, però només n'aporten un", posa com a exemple Josep Mayoral, que és responsable de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona.
La instal.lació de plantes de biomassa per aprofitar la fusta sobrant és una de les possibilitats, però Catalunya encara no disposa a hores d'ara de cap pla de posada en marxa o d'un calendari, assumeix Eduard Pallejà, secretari general del Departament de Medi Ambient. Segons l'IFN3, el 77% de la superfície forestal catalana és de caràcter privat, mentre que el 18% té titularitat municipal i n'hi ha un 5% que pertany a l'Administració.

Arbres molt resistents com el pi blanc i l'alzina, associats a climes més àrids, augmenten a Catalunya a un ritme superior al de la resta d'espècies, mentre que l'avet, el faig i el castanyer, típics de zones més plujoses, retrocedeixen. ¿Són qüestions climàtiques? Possiblement hi ha alguna cosa de cert, subratlla José Antonio Bonet, coordinador del Congrés Forestal Català, però és més important un altre factor: alzines i pins blancs estan colonitzant antics terrenys agrícoles de secà, és a dir, sòls que els són propicis.

LES MÉS HABITUALS
En el còmput total, el pi blanc (372.000 hectàrees), el pi silvestre o melis (238.000) i l'alzina (274.000) són de llarg les tres espècies més habituals de Catalunya, molt més que no pas la pinassa, els roures, el pi negre i l'alzina surera.

Font El periódico

Salvem Son Espases

ENCARA HI SOM A TEMPS

SALVEM SON ESPASES


Concentració a la plaça de Cort

dia 29 de setembre a les 18 hores


Organitza Plataforma Salvem La Real

No hi manquis. Tu hi fas falta

Fotos: Pep Torro i J.V. Lillo

Quin temps farà?

Aviat farà uns 5 anys que vaig descobrir una magnífica pàgina de meteorologia.
La meva afició a la meteorologia em va portar, entre d'altres, a visitar fòrums dedicats a la meteorologia. Als fòrums, que vaig deixar de visitar aviat, hi vaig descobrir fanàtics meteoròlegs capaços de no dormir durant tota una nit o capaços de moure's centenars de quilòmetres per observar fenòmens. Fins i tot hi ha un servei estatal de "caça tempestes" que actualitza el mapa cada dia pels que volen observar fenòmens extrems. Autèntics experts desconeguts, coneixedors de cadascún dels fenòmens que otorga l'atmosfera, dedicaven llargs reportatges amb fotografies, radars, imatges derivades de radiosonatge... explicant fil per randa i com bojos el perquè d'aquella tempesta de no sé on, alguns perdíen dies sencers explicant la tempesta del seu poble.
Si alguna cosa profitosa em vaig endur va ser sens dubte el descobriment d'una magnífica pàgina; Wetterzentrale. !

Aquesta pàgina alemanya conté els diferents super-ordinadors que hi ha actualment (crec que en falten alguns) i que són els que bàsicament faciliten la feina als meteoròlegs (El magnífic Sr. Picó penjava directament les actualitzacions d'aquests super-ordinadors a través del seu espai del temps). Aquests super-ordinadors es basen en les diferents boies i sensors que hi ha ubicats al planeta per tal de poder modelar les tendències meteorològiques a diferents hores vista. Evidentment aquests ordinadors "s'equivoquen", això passa perquè l'atmòsfera és un sistema caòtic i encara que aquests ordinadors puguin fer mil·lions de càlculs en molt poc temps, són incapaços de fer les prediccions exàctes (és per això que els nostres meteoròlegs també s'equivoquen). Si s'és nou en lectura de mapes meteorològics es pot primer aprendre els conceptes bàsics a qualsevol pàgina relacionada, p. ex (PDF): Mapas meteorológicos

Un cop entreu a la wetterzentrale, podeu apretar 9-Tage GFS Weitere GFS Karten , que és un resum fet pel superordinador Japonès GFS que mostra a través de mapes baromètrics el temps dels pròxims 9 dies. Les dades més interessants que es poden llegir en aquests mapes són; Direcció i força del vent, Pressió i Aire en altura.

També es poden veure les diferents prediccions que dona cada ordinador (Sovint no coincideixen i és aquí quan el meteoròleg dubta) entrant a TOP KARTEN. Un cop allà observareu que a dalt de l'esquerra hi ha diferents paraules en majúscula; GFS, GEM, NOGAPS, JMA... això són els diferents ordinadors, cliqueu el que més us interessi (p. ex JMA) i llavors tindreu (malauradament en Alemany) tota informació meteorològica que desitjeu i a les hores vista que volgueu (Els numeros són les hores vista).

Si algú està interessat val més que tingui paciència al principi perquè pot ser complicat interpretar els mapes però amb el temps s'en aprèn. El que recomano jo és mirar-se el mapa i intentar predir el temps a Catalunya, si l'encertes és que ja ets un bon meteoròleg, si no l'encertes el millor és intentar esbrinar el perquè mirant bé el mapa i fixar-te en les condicions que hi havia el dia que vas fallar (direcció del vent, si hi havia aquell dia aire fred en altura, la pressió....). Tingueu en compte que no és una ciència exacte i és normal equivocar-se. També podeu comparar la vostra predicció amb la del Servei meteorològic de Catalunya.
És també molt interessant escoltar la predicció del pagès, amb la observació de molts anys i pel fet que depenen totalment dels fenòmens meteorològics, n'hi ha molts amb capacitats de predicció extraordinàries.

Us deixo unes quantes traduccions per si voleu veure els mapes:

500 hPa, Bodendruck --> Pressió i situació atmosfèrica a 500 hpa (Crec que són uns 5.000 m. d'altitud)

850 hPa, Temperatur --> Temperatura a 1.500 m. d'altitud.

Niederschlag --> Precipitació (pluja o neu).

Per cert, també podeu veure la situació meteorològica en forma de mapa que hi havia en un determinat any i dia (per exemple un dia d'una gran nevada o grans inundacions) des de la pàgina principal Wetterzentrale. , anant a TOP KARTEN i llavors "kartenarchiv", llavors trieu any i dia i us surtirà el mapa.

Si observeu el següent mapa per el pròxim dijous, hi haurà força aire fred en altura que sovint en aquests èpoques va associat a pluges. A més, el vent serà del nord i bufarà fort. Una mala notícia pels boletaires és que farà força fred (per no dir molt per l'època).

Un caramull de ximbombades

Bastonades de cec a la Conselleria de Medi Ambient

Que ja han passat els 100 dies? És que ja volia escriure això fa 10 anys... però entre una cosa i l’altra, no trobava el moment, i ara amb el «Llibre gris de protecquè» ja tenim matèria per a un caramull de ximbombades. Vagi per endavant, també, que sé que per aquí hi ha, i han passat, professionals excel·lents, el que cal aclarir, doncs, és per on ens perdem, i em referesc concretament al subdepartamentet d’Arbres, si és que existeix, de la Conselleria de Medi Ambient.

Diu, el llibre gris aquest, que a Menorca tenim un tal «pinastre» que és un exemplar únic. Estant en una altra illa no ho puc comprovar, però segons es desprèn del que ens volen dir, que finalment és ambigu, és el que en altres circumstàncies en dirien una bala perduda o una mòmia, doncs per a la Conselleria és una espècie en perill d’extinció (per decret), i per tant cal fer-ne repoblacions. Justament ara que semblava que la moda era detectar intrusos i invasors. Moltes d’altres espècies amb poblacions molt més estables i nombroses s’estan considerant així. Una espècie que s’ajustaria a aquest perfil, d’intrús, és l’om, del qual el llibre gris no en diu res, però pocs mesos abans encara va tornar a sortir aquell article recurrent que diu que som la reserva europea d’oms... Vés per on, amb una espècie que no s’acaba d’adaptar i una tradició d’arboricultura feresta, on volem anar a parar? Però el més esperpèntic és el catàleg d’Arbres Singulars. Aquest tema ja redolava quan Mateu Castelló era jove i encara no s’ha trobat cap criteri de selecció confessable... la plana web dóna una informació paupèrrima i es confonen els conceptes més bàsics... Entre mopi i espècie en extinció, el pinastre aquell que queda deu ésser l’únic que és únic, és a dir, l’arbre singular per definició... doncs no ho és, el que sí que ho és, és el lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca, i sabeu per què? aferrau-vos: perquè sor Clara Andreu hi va fermar sa somera... Ah! i que a ningú se li acudeixi de visitar aquests arbres «singulars» sense conèixer algú de la família, no fos cosa que, en lloc d’un arbre singular ens trobem amb un bunyol d’arbre i un ca monumental. Els arbres ens ho donen tot a canvi de res: els devem una gestió més seriosa.

Pere Llofriu. Palma.

Cartes al director

· Carta publicada a Diari de Balears el 22.09.2007

Lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca
·

Sobre el model energetic i alimentari

Crisi alimentària i crisi energètica

De cop i volta estam entrant en una «crisi alimentària que amenaça a la vegada la butxaca de les famílies i la subsistència dels pagesos. Mentre alguns opinadors, més que res desinformats, continuen insistint que la culpa de tot la tenen els pagesos, en realitat els pagesos que queden ho estan passant molt malament.
Això sí, l’emergència de la crisi posa d’actualitat l’agricultura. La reflexió sobre els models agraris i la seva sostenibilitat, sense quasi témer-nos, ens du a una altra reflexió que inicialment n’apareixia com a deslligada: la crisi energètica mundial i les seves conseqüències sobre el clima. Ves per on, quan donàvem l’agricultura —i aquest és un tema recurrent a Mallorca— per clínicament morta ens resulta que, d’una manera o l’altra, la gestió de la terra, i les seves produccions vegetals i animals, és un element central en l’estratègia energètica del futur.
I això és així no sols per la qüestió dels agrocombustibles sinó també per temes com les conseqüències de la urbanització generalitzada dels sòls, les expectatives d’energies renovables també vinculades a l’agricultura, si més no a l’ús del territori, com l’ús de la biomassa forestal i l’energia solar fotovoltaica, la deforestació i la reducció de l’agrodiversitat o, simplement, per la pervivència d’un model alimentari que descansa sobre el consum de quantitats ingents de combustibles fòssils.
La veritat és que el debat sobre el model energètic i alimentari està sent segrestat a l’opinió pública. ¿Per què Bush fa campanya a Amèrica Llatina predicant la producció d’agrocarburants? ¿Quin és el motiu real de l’ocupació de l’Iraq? ¿Què hi ha darrere la campanya a favor dels cultius transgènics? ¿Què hi ha darrere la pujada artificial dels preus dels cereals? ¿Quines raons duen les grans corporacions a provocar l’encariment injustificat dels aliments bàsics? ¿Què fa que l’Organització Mundial del Comerç i la Unió Europea prenguin mesures al dictat dels grans «lobbyes» (energètics, farmacèutics, químics i comercials) provocant la desaparició de milers de pagesos, tant a la UE com arreu del món? ¿Què explica la creixent unitat econòmica (unions, compres, fusions...) entre la indústria petroliera, la farmacèutica, la biotecnològica, la química i les multinacionals de l’alimentació? ¿Quina relació hi ha entre l’aferrissada defensa de l’ús privat de les patents farmacèutiques i l’apropiació del patrimoni genètic de la humanitat?
Jo no en sé la resposta i es podria pensar que la sola formulació d’aquests interrogants és fruit de les exageracions de la sensibilitat hipercrítica gestada en la contestació dels moviments alterglobalitzadors. Potser. Per ventura tot va bé i sols estam davant un problema que solucionaran el progrés tecnològic i els avenços de la ciència. (Ai, la fe ingènua amb la ciència, quants de disgust ens ha donat i quants ens en donarà encara!).
La crisi energètica i alimentària emergent (és lògic que si es pretén seguir omplint els depòsits dels cotxes a base de posar-hi olis vegetals es generi una crisi alimentària) està suscitant algunes propostes que escarrufen: la gran ofensiva del lobby nuclearista a favor de la implantació de programes de foment de l’energia nuclear i la gran ofensiva de les corporacions agroquímiques i del comerç de llavors (que són les que alhora sostenen l’avanç dels agrocombustibles) a favor dels transgènics. Efectivament, quan hi ha fam en el món tots els problemes ambientals són negligibles. Si s’ha d’alimentar la humanitat, i això és el primer, s’han de produir quantitats enormes d’aliments de la manera que sigui, fins i tot a costa de carregar-nos els sòls, l’aigua, els boscos i el clima. Els arguments del ecologistes són paper banyat davant les imatges de les masses famèliques. Els que estan provocant la crisi, especulant amb els cereals i implantant el model dels agrocombustibles, ens donen (imposen) les solucions de la tirada cap endavant de la biotecnologia. D’aquesta manera tan curiosa la gran resposta al canvi climàtic i als compromisos de Kyoto és multiplicar exponencialment el canvi climàtic.

Mateu Morro.

Diari de Balears

· Article publicat a Diari de Balears el 23.09.2007

·

Contra els monocultius d'arbres

El 21 de setembre
Dia Internacional contra els monocultius d’arbres

Des del 2004, a partir d’una iniciativa de la “Xarxa contra el Desert Verd” (Brasil), cada 21 de setembre es commemora el dia internacional contra els monocultius d’arbres. La “Red Latinoamericana contra los Monocultivos de Árboles” (RECOMA), una coalició que compta amb membres a 16 països, adhereix a aquesta data, denunciant els impactes negatius de les plantacions d’arbres a gran escala als països de la regió.

A Argentina, gran part de la selva de la província de Misiones ha estat substituïda per enormes monocultius de pins exòtics, en tant que les plantacions d’eucaliptus per a cel·lulosa avancen a altres províncies com Corrientes i Entre Ríos.

A Brasil, grans empreses plantadores vinculades a la industria de la cel·lulosa estan concentrant grans àrees de terra fèrtil a les seves mans, i es constitueixen en un dels majors obstacles per a la realització de la reforma agrària. Al mateix temps, els monocultius d’eucaliptus estan afectant la seguretat alimentària de les poblacions locals i fent impossibles les activitats tradicionals de les comunitats indígenes, afrobrasileres i camperoles.

A Xile, l’expansió de les plantacions forestals s’ha fet a costa dels territoris tradicionals del poble Maputxe i de la violació sistemàtica dels seus drets. Aquesta expansió està a més associada a greus processos de degradació ambiental, pèrdua de biodiversitat, reducció i contaminació amb agrotòxics de les fonts d’aigua superficials i subterrànies, i la pauperització de la població local.

A Colòmbia, les plantacions de palma oliera han provocat greus violacions dels drets humans, incloent-hi morts, tortures, desaparicions i migració forçada de les comunitats locals, en tant que situacions similars han acompanyat la instal·lació de plantacions de pins i eucaliptus.

A Costa Rica el govern incrementà el mont del subsidi per a les plantacions de monocultius passant de 500$ a 800$/ hectàrea establerta. Així mateix, s’augmentà l’àrea total a subvencionar de 4000 a 7000 hectàrees per any. tot això a pesar de que els monocultius d’arbres per a produir fusta no han rendit el que s’esperava i s’ha demostrat que 20 anys de polítiques de subsidis a les plantacions d’arbres han estat un fracàs.

A Equador, les comunitats indígenes, afrodescendentes i camperoles estan essent afectades per el progrés de monocultius de pins, eucaliptus i palma oliera, que destrossen les bases de sustentació de les poblacions locals i expulsen a la població rural.

A Nicaragua s’ha donat un important pas en sentit invers, quan el juny d’aquest any el Director del Institut Forestal declarà que “No es tomaran més boscos per a sembrar palma africana”, agregant que “No estam permetent la sembra de monocultius perquè destrueixen la biodiversitat de l’ecosistema”

A Paraguai en aquests moments està en discussió un projecte de llei que estaria obrint les portes al monocultius d’arbres a través d’una política de promoció basada en subsidis i altres suports estatals a la reforestació. Genera una preocupació addicional el fet que en el projecte en estudi es preveu una activa participació del sector fuster a la pròpia implementació de la llei.

Al Perú, el govern ha aprovat el marc legal per a l’expansió dels monocultius d’arbres, en base a les mateixes promeses de treball i desenvolupament que ja s’han demostrat falses a tots els països de la regió.

A Uruguai, els monocultius d’eucaliptus i pins han generat greus impactres sobre el principal ecosistema del país (la pradera) i han donat lloc a un agut procés de concentració i estrangerització de la terra per part de grans empreses, que han desplaçat als tradicionals productors d’aliments. A més, han significat un us massiu d’agrotòxics a tota la cadena productiva des dels vivers fins a l’aplicació d’herbicides per matar els rebrots.

A tots els països on s’han implantat aquests monocultius, les conseqüències han estat les mateixes: major riquesa i poder per unes poques empreses nacionals i estrangeres i major pobresa per a les comunitats locals. Com a contrapartida, l’oposició a aquest model social i ambientalment nefast està creixent a nivell local, nacional i regional.

Tan mateix semblaria que a la majoria dels nostres països es fa orelles sordes a la crida de la gent i es continuen promovent polítiques que estan agreujant encara més les situacions descrites més amunt i que incrementarien les àrees de “deserts verds”. Les que s’anuncien com “solucions” per el canvi climàtic, no només no solucionaran el problema sinó que seran causa de majors sofriments a les comunitats. Els mal anomenats “clavegueres de carboni” i els agrocombustibles són exemples d’aquestes falses solucions que ja s’estan implementant als nostres països. A això s’ha de sumar el perill dels plans per a l’alliberament d’arbres transgènics, que a la nostra regió ja estan essent genèticament manipulats a laboratoris a Xile i Brasil.

En aquest nou 21 de setembre, fem llavors, una crida a unificar les lluites per a forçar als governs a canviar el rumb i a bolcar els recursos de l’Estat a la promoció d’activitats agrícoles i forestals socialment beneficioses i respectuoses del medi ambient.

Per a major informació:

Secretaría de RECOMA recoma@internet.com.uy

Sogues en un arbre del campus

La comunitat negra dels EUA es mobilitza

El judici de sis adolescents provoca la protesta a Louisiana

NOELIA SASTRE
NOVA YORK

La imatge d'ahir a Jena (Louisiana) recordava les marxes pels drets civils que van inundar els EUA durant els 60. La comunitat negra es va mobilitzar i va congregar desenes de milers de persones en aquesta petita ciutat del sud per donar suport "als sis de Jena", els adolescents negres acusats judicialment de pegar a un company blanc al desembre. El primer, Mychal Bell, havia de conèixer el seu càstig ahir. I per protestar contra uns càrrecs i unes fiances que consideren abusius, els manifestants van omplir els carrers amb cartells on es llegia "racisme".

Els adolescents --tenien 16 anys quan van tenir lloc els fets-- van ser acusats d'intent d'assassinat després d'admetre que en una baralla a l'institut van pegar a Justin Barker, que va ser hospitalitzat amb talls i cops als ulls. "El cas mai ha tingut res a veure amb el color de la pell: volem justícia per a una víctima innocent", afirma el fiscal Reed Walter.

Però els activistes no ho veuen així. El que veuen són sis nois negres afrontant càrrecs com si fossin adults. Per a ells, la història va començar tres mesos abans de la baralla, quan tres alumnes blancs van penjar sogues en un arbre del campus, simulant un linxament, i van ser expulsats del col.legi sense haver de donar cap explicació.

FIANCES

Les acusacions contra Bell i quatre companys (es desconeixen les del sisè) s'han reduït després que el jutge considerés que hauria de jutjar-los un tribunal de menors, però el Tribunal d'Apel.lació de Louisiana va decidir dimarts que és aviat per alliberar Bell. Tots excepte ell, que és a la presó des del desembre, van pagar entre 50.000 i 98.000 euros de fiança. La de Bell és de 64.000 euros i el jutge es nega a rebaixar-la.

"Aquesta no és una marxa contra els blancs, sinó per la justícia", va subratllar el reverend Al Sharpton, que la va descriure com el començament del moviment dels drets civils del segle XXI. "Hi ha un Jena a cada estat", va recordar Jesse Jackson.

Notícia de:

La crisi de l'extinció s'accelera

Les extincions no són novetat, de fet sempre han succeït i fins i tot hi ha estudis que han demostrat que les extincions massives es presenten cada cert període de temps (L'estimació és d'una extinció massiva cada més o menys 50-60 mil·lions d'anys). Un cas significatiu d'extincions és la dels dinosaures tot i que no ha estat la més catastròfica, sí la més coneguda. El cas segurament més significatiu és el de l'extinció del Pèrmic-Triàsic, en que el 95% de les espècies marines van desapareixer juntament amb més del 65% de vertebrats del planeta, quedant només el 10% de les espècies que hi havia abans del període, evidentment el planeta va trigar mil·lions d'anys en recuperar la seva biodiversitat i amb el domini dels fongs, segurament gràcies a les seves brillants estructures resistents. La causa d'aquesta terrible desparició és encara una incognita; Asteroides? Grans volcans? Alliberació massiva de gasos hivernacle? Hidrats de metà emergents de l'oceà?...

Sembla que cada 50-60 mil·lions d'anys succeeix una extinció massiva, tot i no haver superat aquest intèrval d'anys anem pel camí d'una extinció massiva que està intimament lligada amb la presència i el desenvolupament de l'home a la Terra:

Precisament la UICN (Unió Mundial per la Naturalesa) va emetre un comunicat de premsa al respecte alertant de que ens estem aproximant a un nou període d'extincions massives.
Una de les accions encaminades per la UICN és la d'elaboració de les famoses Llistes Vermelles d'Espècies Amenaçades i precisament la d'aquest any és força dramàtica:

La crisis de l'extinció s'accelera: la Llista Vermella mostra que simis, coralls, voltors i dofins, estan en perill.

La Llista Vermella d'Espècies Amenaçades 2007 de la UICN™, la evaluació de plantes i animals de la Terra més ampliament acceptada en tot el món, sóna l'alarma en respecte a la crisis de l'extinció global

Gland, Suïssa, 12 de setembre de 2007, (UICN)- La vida sobre la terra està desapareixent ràpidament i continuarà fent-ho tret que s'encarin accions urgents, segons la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades 2007 de la UICN.

Ja hi ha 41.415 espècies a la Llista Vermella de la UICN i ara són 16.306 les que estàn amenaçades d'extinció, comparat amb les 16.118 que ho estaven l'any passat. El numero total d'espècies extingides ha arribat a 785 i altres 65 només se les troba en captiveri o cultiu.

Un de cada quatre mamífers, una de cada vuit aus, un terç de tots els amfíbis i el 70% de les plantes que han estat avaluades a la Llista Vermella 2007 de la UICN estan en situació de risc.

Julia Marton-Lefèvre, directora General de UICN va afirmar: "La Llista Vermella de la UICN d'aquest any mostra que els valuosos esforços realitzats fins ara per protegir a les espècies no són suficients. El ritme de pèrdua de la biodiversitat està augmentant i necessitem actuar ja per a reduïr-lo de manera significativa i impedir aquesta crisis global de l'extinció. És possible fer-ho, però només mitjançant l'esforç concertat en tots els nivells de la societat".

La Llista Vermella de la UICN està àmpliament reconeguda com la evaluació més efectiva de l'estat actuat de les espècies en tot el món. Aquesta classifica les espècies d'acord al seu risc d'extinció i ressalta amb força la decadència que està patint la biodiversitat de la Terra i l'impacte que està tenint la humanitat sobre la vida de la Terra.

Amb tot, la Llista dóna els exemples més significatius d'espècies en perill:

Com a exemples, el del nostre parent més proper, el gorila occidental, que si em permeteu que ho digui, l'hi queda la sort de que no ha arribat a on ho hem fet nosaltres però que ha passat d'espècie en perill a la de perill crític (el màxim nivell d'amenaça actual), això després de constatar que la principal subespècie, el gorila occidental de les terres baixes (Gorrilla gorilla gorilla) ha acabat delmat pel comerç de la seva carn de mont i al virus de l'èbola. La seva població ha disminuït més d'un 60% en els últims 20-25 anys, i prop d'un terç de la població total que viu dintre les àrees protegides ha estat eliminada per el virus de l'èbola en els últims 15 anys.

L'orangutà de Sumatra (Pongo abelii) continua en la categoría d'espècie en perill crític i l'orangutà de Borneo (Pongo pygmaeus) en la d'espècie en perill. Ambdos estan amenaçats per la pèrdua de l'hàbitat deguda a la tala legal i il·legal dels boscos per donar pas a les plantacions de palmeres per a l'obtenció dels olis. A Borneo, l'àrea plantada amb aquesta espècie va passar de 2.000 a 27.000 km2 entre 1984 i 2003, deixant només 86.000 km2 d'hàbitat disponible per a l'espècie en tota la illa.

La primera inclusió dels coralls a la Llista Vermella de la UICN.

Per primera vegada s'han evaluat els coralls i s'els ha agregat a la Llista. Han entrat a aquesta 10 espècies de les Galápagos, amb dos d'elles a la categoria d'espècie en perill crític i una en la d'espècie vulnerable. El corall solitari de Wellington (Rhizopsammia wellingtoni) ha estat inclòs com espècie en perill crític (possiblement extingida). Les principals amenaçes per aquestes espècies provenen dels efectes d'El Niño i del canvi climàtic.

A més d'aquestes, la Llista ha inclòs 74 algues de les illes Galápagos. Deu estan a la categoria d'espècie en perill crític, de les quals sis es consideren com possiblement extingides. Les espècies d'aigues fredes estan amenaçades pel canvi climàtic i l'augment de temperatura del mar que caracteritzan a El niño. Les algues estan afectades indirectament per la pesca excessiva ja que aquesta elimina als predadors de la cadena tròfica, fent que augmentin els eriçons de mar i altres herbívors que les mengen.

El Dofí del riu Yangtzé inclòs com espècie en perill crític (possiblement extingida).

Recentment públicat per les notícies, el Dofí del riu Yangtzé, després de veure's sotmès a les grans obres i infraestructures del riu, a la pesca i contaminació del seu hàbitat es condiera possiblement extingit. Després d'intensa però inútil recerca del dofí del riu o baiji (Lipotes vexillifer) al novembre i desembre passats, s'els va incloure a la categoria d'espècie en perill crític (possiblement extingida). L'espècie no ha estat inclosa a la categoria més alta degut a que es necessita fer més rastrejos abans de classificar-lo com a extingida. Els científics xinesos estan investigant una possible troballa anunciada a finals d'agost de 2007.

El cocodril d'Índia i Nepal, el gavial (gavialis gangeticus), també es veu amenaçat per la degradació del seu hàbitat i ha passat de la categoria d'espècie en perill a la d'espècie en perill crític). La seva població ha disminuït en un 58%, passant de 436 adults reproductors al 1997 a només 182 al 2006. Les represes, els projectes d'irrigació, l'extracció de sorra i els dics han ocupat gran part del seu hàbitat reduïnt-lo a un 2% del que era anteriorment.

La crisis dels voltons

Aquest any el nombre total d'espècies d'aus a la Llista Vermella de la UICN és de 9.956 amb 1.217 d'elles classificades com espècies amenaçades. Els voltors han disminuït a Àfrica i Àsia, amb cinc espècies reclassificades a la Llista. A l'Àsia, el voltor de cap vermell (Sarcogyps calvus) va passar d'estar a la categoria d'espècie gairebé amenaçada a la d'espècie en perill crític, en tant que el voltor egipci (Neophron percnopterus) va passar de la categoria de preocupació menor a la de en perill. La ràpida disminució d'aquesta aus durant els últims anys es deu a l'ús del medicament anomenat diclofenac en el tractament dels ramats.

A l'Àfrica s'han reclassificat tres espècies de voltors, voltor de cap blanc (Trigonoceps occipitalis), que ha passat de la categoria de preocupació menor a la de vulnerable, i el voltors noms castellans dels quals són "Buitre de manto blanco" (Gyps africanus) i "Buitre moteado" (Gyps rueppellii), que ha passat de la categoria d'espècie de preocupació menor a la de gairebé amenaçada. La declinació d'aquestes aus es deu a la falta d'aliment com a conseqüència de la disminució de mamífers silvestres, pèrdua d'hàbitat i els xocs amb cables elèctrics. També s'els ha enverinat per combatre altres predadors de ramat com són les hienes o altres felins.

A Catalunya els voltors també estaven amenaçats per la qual cosa es va engegar un programa de introduccions de voltors que va respondre satisfactòriament. Actualment però, existeix una problemàtica, la població de voltors és força elevada i el menjar disponible baix degut a les normatives ambientals que prohibeixen als ramaders i pagesos de deixar restes d'animals a l'aire lliure. Els voltors passen gana i ja és molt comú sentir a parlar de pagesos i ramaders que han vist voltors atacant a bestiar viu, o si més no, intimidant, cosa que fins fa poc no es creia donat el caràcter carronyaire d'aquesta aus.

Els rèptils d'Amèrica del Nord entren a la Llista Vermella de la UICN.

S'han inclòs 723 espècies de rèptils a la Llista, elevant el total a 738 rèptils d'aquesta regió. D'aquests, 90 espècies estan amenaçades d'extinció. Dues tortugues d'aigua dolça de Mèxic, la "tortuga escurridiza de Cuatro Ciénagas" (Trachemys taylori) i la "tortuga escurridiza pintada" (Trachemys ornata), estan a les categories d'espècie en perill i espècie vulnerable, respectivament. Ambdos espècies estan amenaçades per pèrdua d'hàbitat. També s'han inclos a la Llista la víbora de cascabell de la Illa de Sta. Catalina a Mèxic (Crotalus catalinensis) a la categoria d'espècie en perill crític, com a conseqüència de la persecució a que la sotmeten els recolectors ilegals (Cal tenir en compte que el 3er tràfic més important del món és el d'animals).

Plantes en perill

Ara hi ha 12.043 plantes a la Llista Vermella de la UICN, de les qual 8.447 estan considerades com espècies amenaçades. La "begonia de tallo lanoso" (Begonia eiromischa) és la única espècie que ha estat declarada extingida aquest any. D'aquesta planta s'en coneix només per les recoleccions fetes al 1886 i 1898 a la illa de Penang. La intesa recerca feta en boscos propers no ha permès trobar cap exemplar en els últims 100 anys.

S'ha incorporat a la Llista l'albercoquer silvestre (Armeniaca vulgaris) de l'Àsia Central, classificat com espècie en perill. Aquesta espècie és l'ancestre directe de plantes que són àmpliament cultivades a tot el món, però la seva població disminueix com a conseqüència de la pèrdua de l'hàbitat deguda al desenvolupament turístic i a la seva mala explotació per a la fusta, com aliment i per a extreure material genètic.

El "cardenal de Banggai" (Agrairé nom comú en català), fortament explotat degut al comerç per els aquaris

La pesca excessiva segueix fent pressió sobre moltes espècies de peixos com també ho fa el comerç per els aquaris. El "cardenal de Banggai" (Pterapogon kauderni) és molt apreciat en aquest comerç i ha estat incorporat a la Llista a la categoria d'espècie en perill. Aquest peix, que només es troba a l'Arxipèlag de Banggai, a l'Indonèsia, ha estat fortament explotat, amb prop de 900.000 individus capturats cada any. Els conservacionistes demanen que es crïi en captivitat per al comerç destinat als aquaris i permetre que les poblacions silvestres es recuperin.

Aquests són només uns exemples que desmotren el ritme de pèrdua de biodiversitat a tot el món. La desaparició d'espècies té una repercusió directe sobre la vida de les persones. Per exemple, la disminució de les espècies d'aigua dolça priva a les comunitats pobres no només de la seva única font important d'aliment sinó també dels seus medis de subsistència.

La pèrdua de les espècies és la nostra pèrdua.

En alguns casos les accions de conservació estan detenint la pèrdua de biodiversitat, però encara hi ha moltes espècies que necessiten més atenció. Aquest any, només una espècia ha passat a una categoria d'amenaça més baixa. Es tracta del periquito de Maurici (Psittacula eques), que era un dels lloros més rars del món fa 15 anys i que va passar de la categoria d'espècie en perill crític a la de en perill. La millora es deu als esforços de conservació, que inclouen estreta vigilància dels seus hàbitats on nidifica i una alimentació complementària, combinades amb un programa de cria en captivitat i alliberament d'exemplars.

Holly Dublin, Presidenta de la Comissió de Supervivència d'Espècies de la UICN va afirmar: "Les xarxes de conservació dedicades a combatre la crisis de la extinció treballen de manera efectiva. Però es necessita molta més ajuda i recolzament, ja que els ambientalistes no poden fer-ho sols. El desafiament de la crisis de l'extinció també necessita l'atenció i la acció del públic en general, del sector privat i dels responsables de les polítiques a fi d'assegurar que la biodiversitat continuï intacta per a les properes generacions".


Com a dades interessants, Perill crític és la amenaça màxima que pot rebre una espècie, la següent catalogació és la d'extingida o possiblament extingida. Hi ha unes superfícies, nº d'individus i altres paràmetres que es tenen en compte a l'hora de donar aquesta catalogació.

Podeu, per si és del vostre interès, deixar donacions a la entitat UICN per combatre la crisis de l'extinció:
http://www.iucn.org/themes/ssc/donation/donation_page.htm

Font: La crisis de l'extinció s'accelera. Web de la IUCN.

No tothom pot pujar als arbres

Per un món lliure de mines

En aquestes pàgines d’Amics arbres · Arbres amics hem parlat algunes vegades del desig i el plaer humà d’enfilar-se als arbres. Sobretot al camp i a zones rurals i sobretot quan no hi havien tots els entreteniments cibernètics que hi ha ara, pujar a dalt d’un arbre, aquest enyor homínid, era una cosa que gairebé tots els joves havien fet.
Al món, però, hi ha molts joves, moltes persones, que no podran enfilar-se mai als arbres, o si ho fan serà amb enormes dificultats. Són les persones mutilades diàriament, que han perdut els peus, les cames, amb les mines antipersones, les bombes de dispersió i d'altres restes d'armament que es troben escampats en els diversos escenaris de les guerres.
Com a record i homenatge a totes aquestes víctimes i com a acte de conscienciació, ‘Moviment per la Pau’ s’ha proposat aixecar una piràmide de sabates en el marc de les festes de la Mercè, a la plaça Catalunya de Barcelona, el proper dia 24 de setembre, de les 11 del matí a les 7 de la tarda.
La piràmide de sabates és un acte que es fa a Europa des de fa 13 anys que es celebra en homenatge a les víctimes de mines i d'altres restes d'armament que queden després de la guerra i que perden les seves extremitats. Aquest any també es celebrarà el Xè aniversari del Tractat d'Ottawa (Tractat contra les mines antipersones).
La forma de participar en aquesta piràmide és molt senzilla: només s’ha de portar un parell de sabates usades en bon estat per fer créixer la piràmide i aconseguir un homenatge més gran. Les sabates aconseguides es donaran a la Fundació Formació i Treball.

*

Prestatges mallorquins amb llimones sudafricanes

Les llimones

Editorial del Diari de Balears

La llimona és un producte que podria representar les penalitats que travessa el sector agrícola balear. Els pagesos que algunes dècades enrere feien comerç i negoci per tot Europa amb aquests cítrics mai no haurien pogut imaginar que a principis del segle XXI serien les llimones de Sud-àfrica i de Sud-amèrica les que omplirien els prestatges dels magatzems mallorquins.

Avui, els pagesos mallorquins venen les llimones als distribuïdors a devers 40 cèntims el quilo, i els consumidors les troben als mercats a un preu que oscil·la entre 70 cèntims i l’euro. Però al costat d’aquests productes mallorquins hi ha els africans o americans, que es venen a 2'50 euros, és a dir, quasi tres vegades més cars. El lector interessat pot fer la prova i comprovar la qualitat d’uns i altres cítrics. Els illencs, fora de temporada, són més lletjos i no estan embolicats en zelofana, però qui no menja per la vista comprovarà que la seva qualitat és notablement superior.

No hi ha res a dir que arribin cítrics forasters a Mallorca, perquè vivim en un món globalitzat que es fonamenta en la lliure circulació de mercaderies. Però resulta absurd que productes de països que tenen la mà d’obra tres vegades més barata que la mallorquina es puguin vendre als mercats tres vegades més cars, o que puguin competir amb criteris de temporada o dubtosa qualitat. Resulta decebedor comprovar com sempre seguit s’està plorant pel camp mallorquí, la seva escassa rendibilitat, l’abandonament dels conreus i la necessitat de dedicar-hi subvencions, mentre els productes forans adquireixen preus desorbitats gràcies a l’oportunitat i a les vies de distribució massiva que els converteixen en altament rendibles.

Diari de Balears

Els pobres arbres de Cubelles

L’Ajuntament de Cubelles no estima els arbres

L’Ajuntament de Cubelles, al Garraf, i la seva regidoria de Medi Ambient, no estima els arbres del seu municipi.
L’Ajuntament de Cubelles està governat per un equip format pel PSC, CiU i ERC. La alcaldessa és M. Lluïsa Romero i Tomàs del PSC i el regidor de Medi Ambient és Joan Albet i Miró de Convergència i Unió.
A Cubelles, en comptes de tenir una especial cura i estima dels arbres fan tot el contrari, practiquen la política de "la terra cremada". Arbre que es mor, el tallen, tapen el forat amb ciment i no en planten cap més. Si en un indret en planten de joves, no els reguen, ni els cuiden, no s'hi dediquen gens.

De tot això que diem se’n pot veure una petita mostra en aquestes fotografies que ens ha fet arribar l’amic Lluís Millans i Miró de Cubelles.

És una llàstima que encara hi hagi tants pobles on les seves autoritats siguin tant insensibles amb els arbres i només se’n preocupin el dia que cal fer-se alguna fotografia quan s’acosten les eleccions, és una llàstima.

Un dels arbres plantats al passeig Fluvial de Cubelles, sense regar.

Al passeig Fluvial de Cubelles, van tallar l’arbre.

Al carrer Verdi de Cubelles, forats tapats, en lloc del arbres tallats.

Les llavors són del poble

«Les llavors són del poble, cap marca americana se les hauria de fer seves»

Joan Vicenç Lillo i Andreu Pol lluiten contra els transgènics des de l’experiència nicaragüenca

ANTONI MATEU. Palma.

Sentir parlar de «sobirania alimentària» per boca de Joan Vicenç Lillo (Alaró, 1959) i d’Andreu Pol (Binissalem, 1956) és com escoltar dos profetes fent campanya en contra dels aliments transgènics. La implicació d’aquests dos ambientòlegs amb la causa contra la manipulació genètica dels aliments, els ve de fa temps. El 1989 visitaren la Nicaragua sandinista, en el desè aniversari de la revolució, per participar en un projecte de reguiu en una zona rural.

Joan Vicenç retornà a Mallorca al cap d’uns mesos. Andreu també. Però amb la convicció de tornar-hi per quedar-hi. De fet, ara fa tretze anys que hi viu. Aquest binissalemer col·labora en diferents projectes d’agricultura ecològica i també és professor de l’Institut de Capacitació Agrària de la ciutat d’Estelí. «A Nicaragua —explica Andreu— la pràctica de l’agricultura sostenible no és un caprici, és una necessitat. Allà el poble encara no ha perdut, a diferència de Mallorca, el contacte amb la terra. No es poden permetre tudar els doblers comprant llavors transgèniques als EUA i, llavors, haver-ne de dependre econòmicament, ja sigui amb el compromís d’haver-los de comprar sempre els pesticides o els adobs químics». «Els americans són molt vius. Saps què varen fer els anys noranta? —pregunta Joan Vicenç. El Servei d’Investigació Agrícola del Departament d’Agricultura anà a l’antiga república soviètica del Kazkhstan a cercar empelts de pomera, que són les més antigues i, per tant, les més resistents».

«Llavors els americans feren les seves modificacions i patentaren aquelles pomeres com a seves. Per aconseguir aquesta casta de pomeres, però, els habitants del Kazakhstan feia 15.000 anys que s’hi pegaven!», diu Joan Vicenç.

«Idò, què et pareix? Això és una porcada! Les llavors són un patrimoni universal. Són del poble i cap marca americana se les hauria de poder fer seves!», diu Andreu.

Un dels motius pels quals Andreu viu a Nicaragua és perquè, allà, l’Estat ha fet una aposta ferma contra els transgènics, i ha declarat tot el territori lliure d’aquests aliments. Nicaragua considera que les llavors són propietat dels pagesos que les conreen. El programa «Rescate de semillas criollas» ha consistit a fer un banc de milers de llavors autòctones de totes les varietats amb l’ajuda de la informació que els mateixos pagesos els han donat. D’aquesta manera s’han aconseguit catalogar més de 100 varietats de frijoles, és a dir, de mongetes.

Diari de Balears

Per a més informació:

Un grup ecologista promou l'extinció de la humanitat

El Moviment per l'Extinció Humana Voluntària pretén tornar la Terra al seu estat original

'La lenta desaparició de la raça humana a través del cessament voluntari de la procreació permetrà a la biosfera terrestre recuperar la salut'. Amb aquest plantejament tan dràstic es presenta el Moviment per l'Extinció Humana Voluntària (VHEMT), un grup que promou la progressiva extinció de la humanitat per tornar la Terra al seu estat original, abans de l'arribada dels humans. La intenció del VHEMT és que els humans deixem de procrear.

El grup afirma que el problema no rau en els nadons, sinó els adults: 'En abstenir-se de procrear, els adults demostren un amor profund per tota forma de vida'.


Aquest moviment tan peculiar considera el capitalisme com un dels orígens de tots els mals que pateix el planeta. El qualifica de sistema no sostenible, i critica que es basi en el mètode 'd'usar i llençar', a partir de la premissa d'un creixement il·limitat i de recursos il·limitats.

El VHEMT és d'actualitat aquests dies, amb la publicació del llibre 'The world without us' ('El món sense nosaltres'), d'Alan Weisman, que a partir d'una gran tasca de documentació i entrevistes amb científics imagina com evolucionaria la Terra sense la presència dels humans. El llibre s'ha enfilat al capdamunt de les llistes de venda de llibres dels Estats Units.

Una noticia de vilaweb

Agrocombustibles, un mal camí

Dels biocombustibles als necrocombustibles

Quan als pobles de Mallorca es va començar a posar de moda, com a mesura d’alt contingut mediambiental, presentar el nou cotxe de la policia local adaptat a l’ús d’agrocombustibles, poc podien pensar els responsables polítics locals que estaven publicitant allò que és a les portes de provocar un dels pitjors desastres ecològics, alimentaris i socials.

La història de l’explosió actual dels agrocombustibles (enganyosament anomenats «biocombustibles»), com la dels transgènics que hi estan íntimament lligats, és veritablement fosca. Alguns experts expliquen que aquest és el model pensat per la indústria petroliera i el complex financer mundial per a perpetuar el model energètic actual. En una paraula, els agrocombustibles serien la resposta del sistema a la realitat de l’esgotament dels combustibles fòssils. Els càlculs de Hubbert, realitzats el 1956, s’han demostrat encertats: estam entrant en una etapa en què les noves extraccions petrolieres ja estan per davall del creixement de la demanda i, per tant, la pujada dels preus del barril són inevitables. Segons sembla ens queda petroli per a uns 50 anys (segons els càlculs més optimistes). I l’increment de la demanda és continu (Xina i l’Índia totes soles sumen 2.300 milions de persones ansioses d’arribar al «progrés». Amb quina legitimitat se’ls pot dir que el planeta ja està sucat i que no n’hi ha per a ells?). És per mantenir el model vigent d’elevats consums energètics sense haver d’introduir grans canvis tecnològics (hi ha un parc d’uns 800 milions de vehicles propulsats per petroli) que els EUA i la UE, pressionats pels enormes interessos que hi ha entorn de l’energia, s’han llançat a la correguda cap als combustibles d’origen agrari. No hi ha cap consideració de l’ecologia, dels efectes reals sobre el canvi climàtic, de la situació dels països endarrerits o de les conseqüències socials de tal mesura.

Òbviament les possibilitats físiques i territorials del planeta són limitades i actuar com si els recursos fossin infinits –la lògica que, per ara, sembla ser un dogma de fe per als responsables de l’economia i la política mundial– no pot dur a resoldre els problemes sinó a agreujar-los. Les xifres parlen per elles totes soles: ja som 6.500 milions d’habitants i les hectàrees conrades són 1.530 milions, per tant tenim 2.354 m2 a disposició de cada persona per a produir aliments. Si es va dedicant una superfície creixent als agrocombustibles sols hi ha dues opcions: o fer-ho sobre terrenys dedicats a altres cultius o fer-ho sobre els boscos i els pasturatges (les zones plujoses i ben irrigades són les que permeten una major productivitat). Això provoca una alteració intensa dels ecosistemes i de les estructures agràries. I és igual si els agrocombustibles representen, ara per ara, una xifra molt petita del total mundial de la producció de cereals. Amb això ja n’hi ha prou per a desencadenar la maquinària especulativa dels mercats, els quals no sols reflecteixen la realitat objectiva sinó que també expressen tendències, previsions i expectatives de futur.

Molts dels estudiosos d’aquest fenomen ja han avisat que el balanç energètic per a produir agrocombustibles (sembra, tractaments químics, fertilitzants, reg, collita, transport –sovint transcontinental– i distribució) ens pot donar un resultat energètic negatiu: pot fer falta més energia per a fer viable tot el procés que la que realment es produeixi. La necessitat d’ocupar noves terres i el foment d’una agricultura d’elevats consums energètics i ambientals (sota el pretext que «s’ha de produir més per evitar la fam del món») són resultats directes de l’expansió dels conreus energètics. Els efectes sobre el clima mundial, lluny de posar remei, poden ser devastadors

És per això que si els responsables locals volen fer qualque cosa útil per returar el canvi climàtic poden presentar i dur a la pràctica un pla local d’estalvi energètic o organitzar iniciatives a favor de l’energia solar fotovoltaica i de l’ús de la biomassa forestal, perquè pel camí del biodièsel i de l’etanol sols s’arriba a la generació d’un major desequilibri climàtic i a fer aparèixer nous problemes socials.

Mateu Morro - Diari de Balears

Son Espases, la salut i en Nietzsche

Baix son Espases de Dàmocles.

“La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia o dolença”. Aquesta és la definició de salut de l’OMS (Organització Mundial de la Salut). Que gran part dels recursos econòmics dedicats a la sanitat a Mallorca s’hagin d’invertir en un gran hospital i que a més, la ubicació d’aquest hagi de ser a costa de destruir més territori, és un indicador clar de com malament volem assolir els objectius que marquen la definició abans esmentada. Hi ha remeis que són pitjor que la malaltia. L’impuls individual i social d’afany de lucre a que ens obliga el nostre sistema capitalista és la causa principal de la necessitat d’aquestes grans i costoses infraestructures hospitalàries. És causa també de desordre i de contaminació ambiental, però també personal i social. Que ens curin a un hospital com qui anar al mecànic, per haver de dependre de medicació o al cap d’un temps haver de tornar-hi no és la solució. La solució potser està en el respecte a la natura, al territori on ens ha tocat viure. Convertir els terrenys de Son Espases en horts ciutadans on poder establir una relació i contacte amb els aliments que ens nodreixen potser és més important que construir-hi l’hospital. Els beneficis seran molt més rendibles i ho seran en benestar físic, mental i social també en autoestima i amor a la terra. Aquesta és la victòria progressista i no la proposada pels quatre malcriats que ens han ficat en aquest embolic. En Nietzsche ho deia així: "Jo també parlo d’un retorn a la naturalesa, encara que aquesta tornada no significa anar enrere, sinó cap endavant”. I Salut!

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró

Sa Marjal 07: la costa és de tothom

Sobre un cadafal de posidònia hi han posat els peus els organitzadors i participants del concurs de cançons “sa Marjal 07 – la costa és de tothom” organitzada pel Lobby per la Independència. Prop d’un milenar de persones han seguit i gaudit de l’esdeveniment. Música, cançons, reivindicació, bon ambient, meló i tota la mar per banyar-s’hi. Totes les cançons es mereixien el mateix premi i si no vaig errat aquesta ha estat la cançó guanyadora. Enhorabona a tothom.

Grup: LLUNÀTIQUES

A Sa Marjal a nedar,
a Sa Marjal amb les ones,
volen volen papallones,
a sa Marjal a nedar.

Mira per aquí,
que està barrat,
mira per allà,
que diu "privat",
mira per aquí,
que està tancat,
mira per allà que està filferrat.

Alerta amb la policia,
que vénen a pegar,
tomarem la piscina
perquè tots hem de ser iguals.

I...RATATATAÀ,
que s'emprenyaren,
RATATATATÀ que l'avisaren
que no podia viure al poble i dir mentides.

I una altra cançó va ser aquesta:

La Costa ha d' ésser de tots

La costa ha d' ésser de tots
i ningú la pot vedar
si qualcú la vol tancar
fèiem lo fugir fent bots

Aquesta terra ben nostra
la bellesa es fa estimar
nosaltres no hem de deixar
posar panys vora la costa

Ens volem fer respectar
i voltant vora la mar
just hi poden caminar
i mai, mai edificar

Cap barrera es pot alçar
tot enrrera ha d'anar
la roca nua amb la mar
la lluna l'ha de besar

Lo nostre és per compartir
lo nostre podem deixar
no ens deixarem compixar
qui ho farà ha de cedir

Piscines vora les costes
llàgrimes plora la mar
totes s'han d'enderrocar
fent fora els nostres hostes

Els pins de tota Mallorca
s'han de reflectir a la mar
i el cel ha de contemplar
aquesta bellesa nostra

Prest o tard hem de guanyar
i la nostra illa serà trepitjada
costa a costa per la vorera de mar.

Els tres Caires estiu 2007

Dedicada a Rafel Estaràs que mos ha deixat.

Declaració dels drets dels pobles indígenes

Una bona noticia per a la mare terra

L'ONU aprova, després de vint anys de debat, la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes

Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda hi han votat contra

L'Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat la Declaració dels Drets dels Pobles Ingígenes, un document que, tot i no ser vinculant, recull els drets d'aquests pobles sobre: la propietat de la terra, l'accés als recursos naturals dels territoris propis, la preservació de les seves tradicions, l'autodeterminació. L'aprovació arriba després de vint anys de lluita dels pobles indígenes per mirar de fer reconèixer els seus drets.

Alguns estats que tenen comunitats indígenes importants hi han votat contra: els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. La declaració, que conté quaranta-sis articles, hauria de protegir 370 milions de persones de tot el món, els drets de les quals són sovint violats.

Pot ser una bona noticia per al nostre poble.

Noticia de:

Indonèsia, Europa, oli de palma i orangutans

“Benvolgudes amigues i amics de la Selva Tropical:

És la dona més poderosa del món, segons la revista Forbes i es reconeix com a protectora dels éssers vius, però les mans de la Cancellera Alemanya, Àngela Merkel estan tacades de sang. Al manco 1500 orangutans són assassinats cada any com a conseqüència de noves plantacions de palma a Indonèsia. Els primats es veuen obligats a cercar el seu aliment a les plantacions de palma, ja que el seu propi hàbitat, la selva tropical, ha estat totalment desforestada.

El sagnant treball d’eliminar els orangutans ho executen els treballadors de les plantacions, però la Cancellera Merkel és corresponsable. Ella ha introduït a la Unió Europea el consum massiu d’oli de palma per a la regeneració d’electricitat i diesel per automòbils. Només per la demanda procedent de l’exterior es fa rendible per a Indonèsia l’extensió de les plantacions a gran escala. Exigeixin a la Cancellera Merkel una prohibició immediata per a la producció d’energia a partir d’oli de palma.

Trobin més informació i un model de carta a:

www.salvalaselva.org

Demanin als seus contactes que també participin de l’acció. Moltes gràcies per el seu suport. “

Port Adrià, La Real, Ses Fontanelles, Can Tàpera.... segueix la lluita

Èxit de la manifestació en contra de So n'Espases

Salvem la Real retreu al PSIB que anés a les manifestacions quan estava a l’oposició, i en canvi ara hi estigui a favor · La plataforma alerta que hi ha risc d’inundació a la zona

La plataforma Salvem la Real ha aplegat centenars de persones, per demanar al govern balear que demostri responsabilitat i valentia política per renunciar a la construcció de l'hospital de referència de les Illes a So n'Espases i que opti per la reforma de Son Dureta. En la manifestació davant el Consolat de Mar de Palma, la plataforma ha reclamat la suspensió definitiva de les obres. També ha alertat del perill d’inundació de la zona.

Així mateix, Salvem la Real ha acusat el PSIB de fariseisme, perquè quan era a l’oposició anava a les manifestacions en contra de la ubicació de l’hospital a So n’Espases, i en canvi ara vol construir-lo precisament allà. La portaveu de Salvem la Real, Aina Calafat, també ha advertit que la zona on es vol col·locar el centre té risc d’inundació, i ha acusat l’Ajuntament de Palma d’eliminar els informes que demostren que hi passa un torrent.

Discrepàncies entre els partits de govern

La possibilitat de reprendre les obres ha causat problemes entre els partits del govern. El Bloc per Mallorca sempre s'ha oposat frontalment a construir el nou hospital a So n'Espases, perquè és una zona rural, situada molt a prop del monestir de la Real amb valors arqueològics. Per aquesta formació, l'alternativa més ferma és reformar l'actual centre de Son Dureta, per més que això endarrerís un temps la inauguració.

Ara, el PSIB i el mateix Antich han subratllat recentment que la reforma de l'hospital de Son Dureta retardaria massa l'entrada en funcionament del centre. Segons els càlculs dels socialistes, la construcció a So n'Espases estaria llesta d'aquí a tres anys, mentre que la reforma de Son Dureta no acabaria fins d'aquí a set anys. L'altre soci de govern, Unió Mallorquina, han insinuat que la millor opció era reprendre So n'Espases.

Notícia de vilaweb

Comunicat Plataforma Salvem La Real

Ciutat 13 de setembre de 2007

COMUNICAT PLATAFORMA SALVEM LA REAL

· DIVENDRES 14/09/07 CONCENTRACIÓ DAVANT EL CONSOLAT DE LA MAR A LES 19 HORES.

· CONVOCATÒRIA PER DIA 19/09/07 A LES 11 H. (PRÒXIM DIMECRES) SALÓ D'ACTES DE CC.OO. C/ FONT I MONTEROS. TRAVESIA CARRER DELS OMS.

S'INFORMARÀ A TOTHOM QUE VENGUI, TANT DE LA SANITAT COM A LA CIUTADANIA, DEL PERQUÈ NO ES POT SEGUIR AMB LES OBRES DE L'HOSPITAL A CA N'ESPASES VELL. I DEL PERILL QUE CORREN LES VIDES DE LES PERSONES (PACIENTS I TREBALLADORS)

La Festa del Ginjoler

Per la Placeta del Ginjoler!

Per a celebrar que el ginjoler del carrer Arimón es salva i es queda al seu lloc i per reivindicar que al voltant del ginjoler hi facin una placeta de terra, sense edificis de ciment, només amb bancs i ombra per a preservar el vell ginjoler i per a que tothom el pugui admirar, el proper diumenge 16 de setembre, a les 7 de la tarda, a la plaça Joaquim Folguera de Barcelona es celebrarà la Festa del Ginjoler.
Qui vulgui compartir amb els ginjolaires l’alegria d’una petita gran victòria serà ben rebut a la festa del dia setze de setembre, tothom hi està convidat.

· Festa del Ginjoler ·
· La Festa del Ginjoler i l'oposició del districte ·
· Un ginjoler motiu de reflexió ... ·

·

Més sobre els biocombustibles

Com deia un jove del poble molt sovint: "Les aparençes enganyen".
L'altre dia estava mirant un documental d'una jove "motxillera" que va decidir anar a l'Amèrica Central, era realment interessant perquè parlava sobre la història i costums del poble però també ensenyava uns paisatges espectaculars així com també mostrava la quantitat de voluntariat present allà i les facilitats que hi ha per fer-hi turisme còmodament. Hi va haver però, una part que no em va agradar gens, la inocència d'aquell poble. Un habitant de la zona explicava com estaven aconseguint fer biodièsel amb olis reciclats però que seguidament tenien pensat de implantar conreus per a l'obtenció del famós biodièsel i generalitzar-ne l'ús, davant la noticia em pensava que la noia reaccionaria amb ulls crítics donat el perill que suposa aquesta energia però la reacció fou la contraria; Tenia pensat d'unir-se al projecte conjuntament amb un inversor Americà; -Que inocent, vaig pensar... els Americans "venen la moto" dels biocombustibles a aquesta pobre gent i pel colmo, l'hi venen també a una persona que vol ajudar amb tota la bona fe al poble Llatí-.

Per evitar aquests fraus cal més ma dura amb aquesta energia, continuament surten experts avisant de la poca eficiència i de les conseqüències tant greus que provoquen aquests combustibles. El primer pas, segons el meu punt de vista, sería el d'eliminar aquest terme enganyós bio, evitant així moltes confusions.

·Com pot ser que s'en digui "bio" d'una energia que per produïr-ne 1 unitat energètica en calen cremar 0,9 unitats energètiques de fonts energètiques convencionals (petroli)??? Pel colmo, al biodiesel només hi ha fins a un 20% de combustible vegetal.

·Com pot ser que tots els que creuen en aquestes energies siguin precisament les grans multinacionals petrolieres???

·Com és possible que augmentin els preus dels aliments bàsics quan per una altre banda es volen cremar???

·Si per exemple Alemanya decidís complir els objectius de producció d'energia biològica fixats pel 2020, hauria de destinat 11 mil·lions d'hectàrees quan la superficie conreable d'aquest païs és de 12 mil·lions d'hectàrees; Menjar o conduïr.

·Si Estats Units destinés tota la producció de blat de moro i soja per produïr biocombustibles només satisfaria el 12% de la seva demanda de gastolina i el 6% de diesel. Però si volgués substituïr tot el consum de combustibles fòssils, hauria de tenir prop de 34.500.000 ha. de superficie per cultivar, té Estats Units l'equivalent a 34.500.000 de camps de futbol conreables??? Quedarien camps per proveïr d'aliment a la seva població?? Evidentment que no i és per això que el Sr. Bush necessita el recolzament dels seus veïns llatins. A més, la conversió de selva en monocultius agrícoles no és nou a l'Amèrica llatina, doncs ja es veuen plantacions a gran escala de sucre, palmeres d'oli i grans de soja que han subtituït boscos tropicals primaris i secundaris i pastos a l'Argentina, Brasil, Colombia, Equador i Malasia. La soja ja va causar la destrucció de 37.000.000 d'hectàrees de bosc i pastos a Brasil Argentina, Paraguay i Bolivia.

·Segons els càlculs, només Brasil haurà de talar 60.000.000 d'hectàrees més de bosc. Imagineu seixanta mil·lions de camps de futbol abans (Selves amazòniques) i després (Monocultius transgènics).


Us deixo amb un article molt interessant que ha sortit avui;

ENTREVISTA: HARTMUT MICHEL Premio Nobel de Química
"Con los biocombustibles no se ahorran emisiones de CO2"

MÓNICA SALOMONE 12/09/2007

Hartmut Michel, alemany, 59 anys, va rebre el premi Nobel de Química al 1988 - conjuntament amb Johann Deisenhofer i Robert Huber - per determinar, per cristalografia de rajos X i en una bacteria, el funcionament en detall de la fotosíntesis - la reacció més important del món, segons el jurat-. La fotosíntesis utilitza la llum solar com a font d'energia per a obtenir substàncies orgàniques. Michel segueix al Institut Max Planck, estudiant la funció d'enzims que tenen un paper en la respiració i en el metabolisme. A la reunió dels premis Nobel celebrada aquest estiu a Lindau (Alemanya), Michel no va parlar del seu treball sinó d'una de les seves aficions: Els biocombustibles. Segons va mostrar a lindau, els combustibles d'origen vegetal no són una bona opció per combatre el canvi climàtic: no estalvien emisions de CO2 i promouen la desforestació de la l'Amazones. "No soc l'únic que diu això, només cal fer càlculs per veure-ho. Passa que els polítics no volen escoltar aquesta idea", diu Michel.

Pregunta. Segons una directiva de la Unió Europea, el 5,75% de tot el transport basat en energies fòssils haurà de ser substituït per biocombustibles abans del 2010. És una estratègia equivocada?

Respuesta. Recomanaria eliminar aquesta directiva: amb els biocombustibles no s'estalvien emissions de carboni. És evident que hem de reduïr les emissions de diòxid de carboni si volem frenar o reduïr el calentament global, hem de canviar d'energies fòssils a energies renovables. Però la producció i l'ús de biogas o el biocombustibles no són neutrals en quant a producció de CO2, perquè almenys el 50% de tota la energia continguda al biogas o en el combustible procedeix de fonts fòssils.

P.Ho pot explicar una mica millor?

R. Per a produïr alguns biocombustibles, com l'etanol, fa falta invertir molta energia en forma de fertilitzant, de transport... i també en el destil·lat de l'alcohol. El que obtens al fermentar el vegetal és semblant al vi, amb un 10% d'alcohol, i cal convertir-lo en 100% alcohol. Per això cal invertir gairebé tanta energia com la que hi ha a l'etanol. I si obtens aquesta energia de combustibles fòssils, acabes emetent més CO2 del que emitiràs simplement utilitzant gasolina al cotxe.

P. No és alguna cosa que es pugui millorar amb noves tècniques de cultiu, amb més investigació en general?

R. El problema de partida és que la eficiència global de la fotosíntesis és molt baixa. Menys de l'u per cent de l'energia solar s'emmagatzema en forma de biomassa, i no hi ha moltes possibilitats de millorar això. El biocombustible que es pot produïr per unitat de superfície i any conté menys del 0,4% de l'energia solar que ha rebut aquesta superfície en el mateix temps.

P. O sigui que caldria cultivar superfícies enormes per obtenir suficient biocombustible...

R. Inclús si no tenim en compte l'energia que cal invertir en produïr els biocombustibles, cal tenir en compte que cobrir la demanda d'electricitat a Alemanya amb biocombustibles exigiria dedicar tota la superfície del païs a cultius energètics. En comparació, les cèl·lules fotovoltàiques són entre 50 i 100 vegades més eficients en el que respecte a convertir l'energia solar en elèctrica, i necessiten de molt menys sòl. Els cultius energètics és una manera molt poc eficient d'utilitzar el sòl.

P. Ha parlat també del risc de desforestació associat a l'ús de biocombustibles.

R. Si, els biocombustibles estan fomentant la pèrdua de selva tropical a Indonesia, Malaisia, algunes zones d'Àfrica i al Brasil. Al Brasil és la soja: Cada vegada es cultiva més i més soja a la selva. I cremar selva per produïr soja allibera una quanitat enorme de diòxid de carboni a l'atmòsfera.

P. A la seva conferència ha dit inclús que és més eficient, i estalvia més emissions, utilitzar directament els cultius per calentar-se.

R. Si, posats a cultivar, el major estalvi l'obtindriem utilitzant fusta per calefacció, en comptes de petroli o gas natural. El petroli es deixaria només per els cotxes. D'aquesta manera tripliques o cuadripliques l'eficiència, no pagas l'impost de convertir la biomassa en combustible.

P. Però també ha dit que produïr biocombustibles és més barat energèticament en alguns països que en d'altres. Són els biocombustibles rentables al menys en alguns països?

R. Si el biocombustible es produeix a partir de la canya de sucre en els països en que aquest cultiu creix com si fos herba, sense fertilitzant, com Brasil, sí que pot ser un procés rentable. Al Brasil s'exprimeix la canya i la restes de la planta s'utilitzen per destil·lar alcohol. Però a Europa, amb blat o remolatxa, no és rentable. Aquí no es dóna la canya de sucre.

P. I Si s'utilitzen mètodes biotecnològics, enzims, que digereixin tota la planta- incluïda la lignina. per augmentar l'eficiència de la producció de biocombustible?

R. No es guanya molt. L'eficiència de conversió de biomassa en combustible oscila entre el 0,15% i el 0,3%. I les cèl·lules fotovoltàiques tenen ja una eficiència d'entre el 15% i el 20%. I també són interessants les altres maneres d'aprofitar l'energia solar, com l'energia solar tèrmica.

P. Així que segons la seva opinió cal fomentar l'energia solar.

R. La millor manera de solucionar el nostre problema és amb l'energia solar, l'inconvenient és que les cèl·lules fovoltàiques són encara molt cares. Podriem tenir una granja solar al Sàhara, per exemple, i convertir l'energia que s'obtingui en alguna altre forma d'energia que es pugui transportar, com l'hidrogen. Això, fins que es desenvolupin cables superconductors a temperatura ambient.

P. Si està tant clar que els biocombustibles no són una opció, perquè tot el món aposta per ells?

R. És que són una idea molt atractiva, el terme bio ven molt.... Però no soc l'únic que critica els biocombustibles. Només cal veure els càlculs.

Pa txebe: Biocombustibles
Sur urbano, región Bío Bío Chile. Biocombustibles: Explosivas consecuencias
Con los biocombustibles no se ahorran emisiones de CO2. El país

Salvem Ses Fontanelles i Salvem La Real!

Son Espases i Ses Fontanelles: No callarem

La Plataforma Salvem La Real i la Plataforma ses Fontanelles ens vàrem constituir, ara ja fa temps, amb dos objectius ben clars i definits, una per evitar la destrucció de son Espases i de tot el conjunt històric de la Real, i l’altra per evitar la destrucció de ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. En cap moment ens vàrem constituir per aconseguir canviar el color polític d’aquesta comunitat autònoma. Volem deixar ben clar aquest darrer punt, no érem (ni som) plataformes polítiques, sinó plataformes ciutadanes finalistes i amb objectius clars i ben definits.

Aquests objectius, sembla que, a finals d’aquest mes de setembre, poden no complir-se. A finals d’aquest mes, el Govern ha de dir a on s’ubicarà el nou hospital de referència. Tothom parla d’indemnitzacions elevades a pagar, tant a Son Espases com a ses Fontanelles. No es parla de les indemnitzacions que la promotora de l’hospital de Son Espases hauria de pagar al poble de Mallorca, pel fet d’haver-se trobat restes prehistòriques i destruir-les (un autèntic delicte penat per la llei), ni del talaiot descobert mentre es feien les excavacions, ni del col•legi de metges que havia anunciat que era viable la reforma de Son Dureta. Que quedi clar, Salvem La Real, creu necessari fer un hospital, però no a una zona de tant alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d’inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L’hospital no és més que l’excusa perquè Palma, creixi fins a la UIB.

Mentrestant, a ses Fontanelles, l’Ajuntament té pendent de contestar recursos presentats per PIMECO i GOB i ha d’elaborar un informe per estudiar la viabilitat d’augmentar la protecció de la zona humida, protecció que no serà possible si no es suspèn cautelarment la llicència concedida pel PP, 72 hores després de les eleccions. És bastant probable que, dia 1 d’octubre, les màquines entrin a la darrera zona humida de Palma i comencin a obrir els vials del centre comercial “Aqua Magica”.

La plataforma ses Fontanelles vol agrair al conseller de Turisme, el Sr. Francesc Buils, haver-se reunit amb nosaltres i haver adquirit el compromís de preservar ses Fontanelles dins el seu plantejament de reforma de la Platja de Palma. Però encara no tenim data fixada per reunir-nos amb el conseller de Medi Ambient, ni amb la presidenta del Consell de Mallorca. Salvem la Real encara té pendent de reunir-se amb el conseller de Sanitat i el president del Govern, Sr. Francesc Antich.

Senyors governants: Acabau d’entrar i teniu decisions molt difícils a prendre. Vos direm el mateix que els vàrem dir als anteriors governants: Deixau-vos ajudar !! Salvem ses Fontanelles i Salvem la Real !!

Un ginjoler motiu de reflexió ...

S’ha mig enllestit un episodi però la història continua

La resposta s’ha fet esperar. Semblava ser que les Isabels ( Nuñez + Ninca ) i les prop de mil persones que han recolzat la petició d’indult del ginjoler, demanant la seva preservació “in situ”, no tenien prou entitat com per a ser informades puntualment del procés de la negociació.
La Presidenta de Parcs i Jardins (Imma Mayol) en la seva carta del dia vint-i-tres de juliol, indicava - entre d’altres coses - que ja havien obert un expedient de catalogació a l’arbre. Després d’aquestes declaracions tot un agost de silenci administratiu i finalment una carta a Isabel Ninca comunicant la bona nova : el ginjoler passarà a ser propietat municipal i es quedarà on està. Així doncs tothom content i... a otra cosa mariposa?
També deia tenir la intenció de conèixer els arbres privats tant bé ( “exhaustivament” ) com els públics a més de modificar les ordenances municipals per tal de poder oferir als propietaris d’arbres catalogats una conservació idònia.
És evident que sobrevalora la capacitat de treball dels jardiners municipals. Només cal veure l’estesa d’arbres morts de set per tota la ciutat per a vergonya de Parcs i Jardins.
Si no hi ha capacitat de tenir cura dels arbres públics com es pot comprometre amb els arbres privats ?
El problema de fons és que no hi ha una supervisió de les tasques i així passa que es donen llicències d’obra confonent les espècies d’arbres barroerament o es deixa morir l’arbrat per falta de reg. I no passa res, què hauria de passar ?
Amb això aquesta senyora demostra no estar prou informada o no voler admetre la realitat.
I ara caldrà fer front al canvi climàtic amb un canvi polític dels que fan por: per si no tenia prou feina el gerent de Parcs i Jardins ara també ho serà de l’Àrea de Medi Ambient. Un bon premi -tenint en compte l’increment de sou- i un nomenament que li permeterà sens dubte no poder fer un seguiment tan “exhaustiu” dels arbres de la ciutat i així i podrà haver prou marge d’error per a que el lobby de la construcció es pugui moure tranquil·lament eliminant els arbres que els hi facin nosa.
S’ha de ser molt pàmfil per a pensar que disposen d’alguna mena d’estratègia per a fer front els reptes que suposa l’actual situació mediambiental de la ciutat. Els fets demostren més aviat el contrari: no tenen una política mediambiental sostenible.
Un cop més es fa realitat la màxima lampedussiana de canviar quelcom per a que res no canvií. Però aquesta vegada han topat amb un col·lectiu concienciat unit per un arbre emblemàtic : el vell ginjoler d’Arimon.
Aquí mai s’havia articulat una resposta popular tan espectacular al voltant d’un arbre. La tutela del Ginjoler significa la defensa del verd urbà. Representa la resposta a totes les agressions als arbres de la ciutat. Demostra el fracàs de Parcs i Jardins pel que respecta els arbres urbans. Una incapacitat manifesta per a gestionar de forma eficaç i respectuosa els arbres de la ciutat : ni saben els arbres que hi han ni els cuiden com cal. Uns desapareguts misteriosament, d’altres nafrats i passant gana. Tots, però, presents a la memòria dels veïns i d’algun jardiner jubilat.
I el polític es pensa que no ha de donar explicacions d’allò que fa o que les ha de donar quan li doni el gust i la gana. D’esquerres i ecologistes de debò, de debò que fan petar de riure... si no fos per què ens hi va l’aire que respirem.
Es pensen que amb la preservació del ginjoler ja n’hi ha ben bé prou i de fet només s’acaba d’encetar la defensa popular dels arbres urbans. S’ha mig enllestit un episodi però la història continua.
Hores d’ara ningú s’ha preguntat -i no cal ser ni periodista ni botànic per a fer-ho- les qüestions més trivials d’aquesta història.
A qui devem el plaer de tot aquest embolic ?
Qui es responsable de l’atorgament d’aquesta llicència ?
Qui es fa càrrec de la mutilació que se li ha fet a l’arbre ?
On és el projecte de recuperació d’aquest arbre ?
Com està previst adequar el seu espai ?
Quan començaran les obres ?
Quin és el pacte que s’ha fet amb la propietat ?
Què li ha costat al ciutadà tot plegat ?
Per què tan poca transparència en aquests processos ?
El llaç verd d’aquells que volen deixar un món una mica menys fotut pels que vinguin darrera és present al carrer Arimón en defensa del Ginjoler. Ara caldrà esperar a veure de quin color és el replanteig de l’Ajuntament. Mentretant qui vulgui compartir amb els ginjolaires l’alegria d’una petita gran victòria serà ben rebut a la festa del dia setze de setembre. De tot això en trobareu més informació als blogs de la Isabel Nuñez: Polis i Crucigrama.

·

Cal salvar les oliveres

Oliveres mil·lenàries d'Ulldecona: SOS

Les oliveres mil·lenàries han patit en els últims anys un espoli continu que s'ha accentuat amb l'anunci d'una llei de protecció d'aquests arbres. La Generalitat hauria de reaccionar per la via d'urgència per evitar que quan hi hagi llei no hi hagi res a protegir

Opinió
Síndic de Greuges de la Universitat Rovira i Virgili i advocat
Francisco Zapater

+ Una imatge de les oliveres mil·lenàries, ara en greu perill de ser espoliades.

L'olivera és un dels arbres més longeus que existeixen. Tan longeu que encara es conserven, a l'hort de Getsemaní, alguns exemplars on va resar Jesús la seva darrera nit. És l'arbre genuí del Mediterrani, la riba del qual està poblada per milions d'oliveres, zeloses guardianes de les seves calmades aigües.

I un dels conjunts més esplèndids d'oliveres el tenim aquí. Bé, aquí baix, a l'extrem sud, o sigui, als confins del Principat... si es mira des de la plaça de Sant Jaume. El componen les oliveres mil·lenàries d'Ulldecona, la major concentració d'aquest tipus d'oliveres de Catalunya (i potser també d'Espanya). A la comarca del Montsià el Gepec n'ha catalogat quasi dos milers d'exemplars, que tenen entre mil i dos mil anys. El seu epicentre se situa a la partida de l'Arion, que en té unes dues-centes, entre elles dues de les tres oliveres catalogades com a arbre monumental per la Generalitat. El tercer també es troba a Tarragona, concretament a Horta de Sant Joan, i té nom propi: lo Parot.

Hi ha pocs arbres tan bells com l'olivera mil·lenària, sigui la de Mallorca, de formes sinuoses i turmentades pels efectes de l'aire salnitrós i per la falta d'humitat; la d'Ulldecona, vetusta i a vegades esquinçada, o la de Kalamata, a Grècia, de gran capçada i fruit excel·lent. L'olivera és un arbre molt agraït. El seu fruit, l'oliva, ens proporciona un dels aliments bàsics de la nostra cuina, l'oli, i podem consumir-la també directament, adobada amb sosa, sajolida o sal. Aquest arbre ens dóna encara d'altres beneficis addicionals, com ara la llenya o l'ornamental, sense oblidar el valor simbòlic que com a signe de pau representa una branca d'olivera.

Però la dinàmica que han patit les oliveres mil·lenàries del Montsià en els últims anys ha estat l'espoli continu. Segons algunes fonts, en les dues últimes dècades se'n poden haver arrencat fins a un miler, és a dir, quasi una tercera part. És habitual la imatge d'un tràiler per l'A-7 carregat d'oliveres en direcció nord. I fa tristesa veure-les passar, presoneres a dalt del camió, cap a l'exili d'un jardí de Salou, de la Costa Brava o d'Alemanya. O d'Itàlia, on està prohibit arrencar-les però on, paradoxalment, se'n permet la importació d'altres països. I hi ha hagut exemplars, que, fins i tot, s'han deportat a Califòrnia. Si es filmés la segona part de la pel·lícula Entre copes, possiblement en veuríem alguna a les vinyes de la Vall de Napa.

I durant els últims mesos l'activitat espoliadora s'ha accentuat. El motiu? La promulgació, al País Valencià, d'una llei de protecció d'aquests arbres, que trasllada la pressió cap al nord, i la notícia, apareguda a la premsa, que la Generalitat de Catalunya seguirà el mateix camí. I es pot imaginar l'activitat frenètica que s'observa últimament als vivers de la zona. El tràfic de grues i camions que van i vénen, a tot córrer, carregant, abans no sigui massa tard, els centenars d'oliveres mil·lenàries que tenen emmagatzemades. I les que els estan entrant sense parar.

S'ajunten el pa i la gana: el negoci dels tractants d'oliveres (entre vint i trenta mil euros fan pagar pels exemplars més cars, col·locats, això sí, al seu lloc de destí), amb les ganes de vendre dels pagesos, que veuen en l'operació un pla de pensions que plou del cel en forma de manà, i temen que una llei posi fi al seu particular Potosí.

Davant d'aquesta perspectiva la Generalitat no pot mirar cap a un altre costat. Ha de reaccionar, com reaccionaria si la gent comencés a emportar-se, pedra a pedra, la Sagrada Família de Barcelona o l'amfiteatre romà de Tarragona, perquè els dos elements, pedres i oliveres, formen part de la nostra cultura i tots dos mereixen una protecció similar.

I ha de reaccionar amb rapidesa. La via ordinària d'elaboració d'una llei –entre vuit i deu mesos– donaria temps per arrencar la major part de les oliveres, de manera que, quan la llei entrés en vigor, ja no serviria per a res; o tan sols serviria per lamentar-nos, una vegada més, de la ineficàcia dels polítics i per retreure'ls que malgastin les seves energies en lluites estèrils. La solució està en la via d'urgència prevista a l'article 64 de l'Estatut: el decret llei. I la té el govern de la Generalitat a les seves mans: per raons d'urgència i necessitat, podria dictar un decret llei de protecció de les oliveres, amb entrada en vigor immediata, i ja el validaria el Parlament després. Si no es fa així pot passar el que li va passar a la banda de música del meu poble: que temprant temprant se'ls va fer de dia.

· Article publicat a El Punt del 07.09.2007

·

Biodiesel contra selves tropicals

Vos demanem la vostra participació en aquesta campanya, gràcies:

Colòmbia: Destrucció de la selva tropical i assassinats per alimentar automòbils.

El Govern colombià s’està embarcant a l’expansió massiva de plantacions de palma oliera, de canya de sucre i d’altres monocultius per a produir agrocombustibles i altres productes, a costa de les selves tropicals, d’altres ecosistemes igualment biodiversos i de la població local. El monocultiu de canya de sucre s’està expandint a la Vall del Cauca, mentre centenars de milers d’hectàrees estan essent convertides en plantacions de palma oliera a la regió del Pacífic, a les planures orientals i en el Carib.

L’expansió de la palma d’oli està relacionada amb la destrucció a gran escala de boscos tropicals i amb greus violacions i abusos dels drets humans. ONGs internacionals a Colòmbia han documentat 113 assassinats a les conques dels rius Curvaradó i Jiguamiandó, departament del Chocó, a mans de paramilitars que treballen amb companyies palmicultories, perquè aquestes puguin usurpar terres que legalment pertanyen a les comunitat afro colombianes. Els grups paramilitars operen amb el suport de la Brigada 17 de l’exèrcit colombià.

Més de deu anys després d’una campanya de violència, de desplaçaments forçats i de massacres iniciada el 1996, les comunitats afro descendents i camperoles han decidit retornar a les seves terres. Però es trobaren que gran part del seu territori havia estat sembrat amb palma oliera sense el seu consentiment i a pesar d’estar en possessió dels títols legals. Fins ara, el Govern no ha fet res per a protegir les comunitats i el seu dret al territori.

L’expansió de monocultius per a la producció d’agrocombustibles, principalment per a biodiesel, està amenaçant les vides, terres i costums de les comunitats afro colombianes, indígenes i camperoles, no només en el Chocó, sinó també a Tumaco, Magdalena Medio, Vichada, Meta i les regions amazòniques. Els projectes d’agrocombustibles ja estan essent implementats als departaments de Cesar Atlàntico, Magdalena, Santander, Norte de Santander, Bolívar, Antioquia, Caquetá, Meta, Cundinamarca, Casnara, Nariño i Cauca. D’acord a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats, 200.000 persones són desplaçades cada any a Colòmbia, completant els 4 milions al llarg dels darrers vint anys –la segona taxa de desplaçament més alta del món- amb expropiació de més de 6 milions d’hectàrees de terres. La majoria dels desplaçaments forçosos estan provocats per l’interès de les terres, que inclou la directiva per a l’expansió del monocultius i altres agro negocis.

D’acord amb un dels membres de CENSAT Agua Viva (Amigos de la Tierra-Colòmbia): “És la història silenciosa de la desaparició dels boscos per a convertir-se en plantacions. És la història de cultures ancestrals convertint-se en proletaris de la palma oliera. Aquestes veus clamen per detenir la destrucció proposada per aquells que defensen el biodiesel”

De acuerdo a uno de los miembros e CENSAT Agua Viva (Amigos de la Tierra Colombia): “Es la historia silenciosa de la desaparición de los bosques para convertirse en plantaciones. Es la historia de culturas ancestrales convirtiéndose en proletarios de la palma aceitera. Estas voces claman por detener la destrucción propuesta por aquellos que defienden el biodiesel”.

Els boscos tropicals del Chocó, que estan essent destruïts per l’expansió de la palma oliera, es troben entre els boscos més diversos del planeta. Són refugi d’entre 7.000 i 8.000 espècies, incloent-hi espècies endèmiques: 2.000 plantes i 100 aus.

Escriviu al Govern colombià i exigiu la protecció dels drets de les comunitats afro descendents i camperoles i dels pobles indígenes que estan essent afectats per les plantacions de monocultius a gran escala; la detenció de la desforestació i la imposició d’una moratòria a l’expansió futura de la palma oliera i al seu programa de biocombustibles, que ha provocat l’expansió dels monocultius; i la protecció dels drets sobre la terra, la sobirania alimentària i l’entorn biodivers del que depenen les comunitats.

Aquesta alerta de correus electrònics té el suport de la Comissió Intereclesial de Justícia i Pau a Colòmbia, una organització que ha estat acompanyant activament les comunitats locals a Curvaradó i Jiguamiandó.

Per a més informació: l’ edición d’agosto del Butlletí del WRM, Nr.121

Sobre males pràctiques forestals

Una plaga: PP-UM governbalearicus

Imprudència, insensatesa, irresponsabilitat o simplement inconsciència, és haver deixat la Conselleria de Medi Ambient en mans d’UM. El, fins fa ben poc, còmplice necessari i sovint entusiasta del PP en la seva política contra el medi ambient i per tant contra nosaltres, sembla que farà i desfarà lliurement si els seus socis de govern, PSOE, PSM, EU, Els Verds, Esquerra, ExC etc. no ho impedeixen. El full de ruta del PP en aquesta matèria a UM li va bé, o més que bé. Cert és que la tria d’UM per aquesta Conselleria va ser per mor del nombre important de càrrecs a ocupar i a cobrar. Però no és menys cert que també es tracta d’una Conselleria on practicar simples, anacròniques, nocives i sobretot populistes pràctiques de gestió del medi natural. Deixant de banda la gestió cinegètica, ja amb el PP es va comprovar l’aplicació de certes tècniques de gestió forestal que haurien d’estar en vies d’extinció o que no s’haurien d’haver adoptades mai: cremes controlades de grans superfícies, massives fumigacions amb Dimilin contra la processionària , aplicacions fitocides amb Roundup del càrritx, descontrol o potenciació premeditada de la població de cabres, cares repoblacions de grans superfícies deixades per sempre més a l’oblit, eixermes severes d’arbres i sotabosc, tot plegat un augment de la vulnerabilitat del sistema forestal. UM ara ha agafat el relleu al PP: posar en pràctica un tipus de repoblació amb bancals o terrasses amb la utilització de maquinària pesada a un indret tan castigat i sensible com les muntanyes d’Alcúdia. N’és una senyal inequívoca. Amb l’excusa del canvi climàtic, no es dedicaren no a deixar de fer autopistes o a reduir les fonts de contaminació, ara sembraran arbres, molts pins i alzines per fabricar molt d’oxigen. Aquest és el missatge a vendre, la realitat però, serà devastadora per el nostre paisatge i la nostra biodiversitat. Cal aturar-los els peus.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 6 de setembre de 2007.

2on Congrés Forestal Català

Catalunya, un païs de boscos; Gestió i tecnologia del sector forestal.
Així enceta el 2on Congrés Forestal Català que es celebra a tarragona els pròxims dies 25,26,27 i 28 de setembre.
"La pèrdua continuada de rendibilitat dels productes tradicionals del bosc (sobretot fusta i llenya) provocada per l'encariment de la mà d'obra i la davallada del preu real de la fusta, les noves demandes d'usos socials dels terrenys forestals i la potenciació de les funcions ambientals dels boscos estan produint uns canvis que afecten als usos tradicionals del bosc i a la forma de gestió dels mateixos, alhora que fan plantejar importants reptes estratègics"
Diverses qüestions seran les que es plantejaran al congrés i serviran per poder debatre i dialogar per tal de decidir sobre el futur dels nostres boscos.
A l'acte hi participaran diversos ponents entre ells investigadors, tècnics, enginyers, ecòlegs... que abordaran temes molt diversos alhora que permetran al públic assitent de participar i dialogar. Temes diversos com el suro, "el paper de la silvicultura en el paisatge Pirinenc", incendis forestals, podes, la tòfona, "efectes de la gestió forestal sobre la biodiversitat", "influencia de les característiques del bosc en la riquesa dels ocells forestals a Catalunya, estimació de la riquesa màxima d'espècies llenyoses en els boscos de Catalunya", "pasturatge de sotabosc", Projecte guardabosc," efectes del canvi climàtic en el món rural", "Efectes del canvi climàtic i d’ús sobre l’estructura, funcionament, i bens i serveis de les pastures catalanes", "Distribució del C i el N en ecosistemes pastorals del Pirineu segons diferents tipus de gestió", "Fototeca forestal: recopilació gràfica de la transformació històrica del paisatge forestal espanyol. Detalls del pasat forestal de Catalunya", la biomassa, "Gestió forestal sostenible i cooperació internacional: el paper necessari de Catalunya al món","Apunts per a la gestió dels boscos", "El bosc urbà, una nova realitat amb mancances de planificació", "Presentació del 3r Inventari Forestal Nacional a Catalunya".... tots aquests temes i més seran tractats i estaran englobats en diferents blocs.

L'únic inconvenient del congrés és segurament el preu:
190 euros (general; inscripció, dinars, cafès i visites guiades)
120 euros (estudiants, aturats i jubilats)

Un dels actes paral·lels però, és el del homenatge a Rafael Puig i Valls, tarragoní fundador de la festa de l'Arbre al 1898 i el precursor de l'educació ambiental. La frase destacable:
"No hi ha agricultura sense boscos, ni boscos sense l'amor de la gent cap a les arbredes".

Com a curiositat, Rafael va dir en un congrés:

"S'introduïrà l'ensenyament de la silvicultura a les escoles normals i a les primaries de tots els països".
L'homenatge és gratuït però cal recollir la invitació a l'Ajuntament de Tarragona de 9 a 14 hores a partir del 10/09/2007.

2on Congrés Forestal Català

Sota l'ombra del garrover

Estiuada

Sota l’ombra rodona
que el garrover sobre el rostoll senyala,
vull sentir una estona
la perfidiosa veu de la cigala.

Recolzat ab peresa,
pel cim de les arbredes albirant,
la vinya veig estesa
i del vilatge el fum al cel pujant.

Escolto la campana
que per l’infant que naix a l’Etern prega,
i, a la plaça llunyana,
lo corn del pescador sent com gemega.

Escataina la lloca,
escarbotant lo boll pel mig de l’era,
i estavella la soca
la destral que exsecalla l’olivera.

Tot fent cruixir l’arada,
canta lo pareller i els muls arruixa,
i la rella esmolada
botant, lo solc pel sementer dibuixa.

De rossos fruits reblida,
l’albercoquer la verda branca esqueixa;
la parra entreteixida
penjar els raïms per entre els pàmpols deixa.

Dringa allà baix l’esquella
del ramat que, trescant, pels marges guaita,
i belant fuig l’anyella
mentre lo ca, glapint, de prop l’empaita.

Més lluny, ab sa alenada,
l’embat brogent los comellars revolta,
i dalt la serralada
lo blanc molí sa antena giravolta.

Qui l’esperit no aixeca
davant eixa bellesa encisadora?
A qui deixar li reca
los falsos plers de la ciutat senyora?

Déu féu l’home a sa imatge
perquè escampàs l’alè per la planura
i la llum ab coratge
miràs de fit a fit des de l’altura.

Déu li da pensa forta
perquè admiràs del món les meravelles,
i obrí a sa fe la porta
envers l’eixam lluent de les estrelles.

Bé està l’hom baix d’un arbre
davant son Creador que li da vida;
dins ses presons de marbre,
d’ell i del món i del Senyor s’oblida.

Josep Lluís Pons i Gallarza
(Sant Andreu de Palomar, 1823 - Palma de Mallorca, 1894)
· Fotografies: [ Ferran Nogués ] · [ Maytevidri ]·
·

Promocionar el garrofer

El garrofer: alternativa?

He llegit que es vol promocionar el garrofer com a alternativa a l'olivera. El garrofer és un arbre mediterrani de secà molt arrelat a la nostra terra. Els avantatges que té sobre altres conreus són evidents: no li cal gaire aigua ni massa atenció (per exemple es poda una vegada cada 25 anys o més, no cal fer-li cap tractament, etc.). Dels seu fruit se'n pot aprofitar tot: de la garrofa se'n fa pinso per al bestiar i de la llavor, el garrofí, una farina que serveix com a espessidor per a l'alimentació humana (farinetes per a nadons i gelats) i també les càpsules de determinats medicaments. Perquè sigui rendible la producció, cal fomentar des de Brussel·les una política agrària que n'afavoreixi l'expansió al mercat, sobretot, el de la nutrició animal, en detriment dels actuals pinsos que contenen una part important de subproducte animal. Si no és així, es pot anar a una superproducció que no garanteixi la seva sortida i que es torni a un nou fracàs. Quan el pagès ha volgut canviar el tipus de cultiu tradicional, a la llarga s'ha demostrat un error. El sector de la taronja sofreix una greu crisi per la competència de la producció del Marroc i fa uns anys, recordem-ho, va passar el mateix amb el préssec fins al punt que la UE va tenir de subvencionar l'arrancada dels arbres. Ara bé, el garrofer, tal com sempre ho ha fet, pot conviure amb perfecta harmonia amb l'olivera i no ha de significar-li una alternativa, sinó dels conreus més necessitats d'aigua i que han fet canviar els nostres paisatges els darrers anys.

Joan Ferré. Amposta (Montsià)

El Punt Digital. El lector escriu

· Carta Publicada a El Punt el 04.09.2007
· Fotografies: [ ManelZaera ] · [ Turrai ] · [ Yedoneta ] ·

·

Garrofer de garrofes

L'arbre per guanyar-se les garrofes

una rega a l'hort

A la Susi, li van contar que a Madremanya només es recorda haver menjat garrofes just després de la Guerra Civil. Ja el 1617 ho va dir fra Agustí de Banyoles: «Les Garrofes són mes propries per engrexar los Tocinos, que per nodrir lo home.»
En general, les garrofes s'han fet servir per barrejar en farinades i pinsos per al bestiar. Però quan hi ha fam, l'home troba prou bo el menjar del bestiar i, vet aquí, entrem en temps de vaques magres. Al mateix temps, devia desenvolupar-se l'expressió «guanyar-se les garrofes», com una forma irònica de cerca desesperada d'un recurs de subsistència, ja que les garrofes eren una menja de pobres –però pobres molt pobres–, a l'abast dels més desgraciats i miserables, ja que antigament hi havia molts arbres assilvestrats carregats de fruits madurs quasi permanentment.
L'arbre es troba conreat i naturalitzat a les regions litorals de la Mediterrània, del Baix Llobregat cap al sud, i a les Balears. Es conrea, però també es troba en formes subespontànies. A la Flora dels Països Catalans, Oriol de Bolós i Josep Vigo no asseveren que es tracti d'una planta autòctona, tot i que només a Mallorca sembla verament espontània.
Si mai de la vida ens haguéssim de guanyar les garrofes abastant-les de l'arbre estant, ho passaríem malament. El conreu ha reculat i, a més, de garroferars al nord del Baix Llobregat quasi no en queden: La glaçada del 1956 va matar la majoria d'aquests arbres arrelats en sòls pobres, pedregosos i calcaris; en van llepar tants o més que d'oliveres.
Si antigament s'havien tingut per alguna cosa, era per a medecina, més que no pas com un aliment, tal com van apuntar Dioscòrides i Plini el Vell: «Menjades fresques, són enemigues de l'estómac i allarguen el ventrell. Seques, en canvi, restrenyen, són més estomacals i provoquen l'orina.»
I aquestes virtuts, les van tenir gairebé més en compte per a les farinades de les menjadores de les corts, que no pas per a les persones: abans de l'abundant farmacopea veterinària, qui havia donat massa verd a les conilles o al ramat i li tenien caguetes, comprava pela de garrofa per barrejar amb el pinso, ja que, a més de dolça, és antidiarreica. La llavor, en canvi, és astringent.
El quaranta per cent de sucres fa de la garrofa seca una menja molt dolça. I fa una olor agradable. Del suc que s'extreia de premsar el fruit d'aquest arbre, els grecs en deien acàcia.
En temps de misèria, fam i estraperlo, la farina de garrofa va ser usada per adulterar el cacau. Paradoxalment, la irrupció de les cuines naturals, saludables i sense estimulants, van revalorar la garrofa. La recomanen com a succedani de la xocolata, ja que no és excitant. A més, en barregen per fer pa i galetes, dolços, caramels, cremes de cacau per untar i, per posar a la llet, musli.
En Jep Xai, expert en havaneres i veí des Mariner, té una fixació amb les garrofes. Són garrofes les patilles i les mentides. Un garrofer o un garrofa és un mentider. A ell li agrada esmolar-se la garrova, això és que li agrada mol fer-la petar. I a mi.
Garrofa o Garrova
Fruit de la Ceratonia siliqua, arbre baix, de tronc gruixut i de fullatge permanent de la família de les cesalpiniàcies, del grup de les lleguminoses. L'arbre, propi de les regions costaneres de la Mediterrània, és conreat, però també es troba en formes subespontànies. El garrofer o garrover és una espècie polígama, és a dir, que es pot comportar com a dioica –amb arbres femella i arbres mascle, pol·linitzadors–, i se'n poden trobar exemplars amb flors hermafrodites. La llavor madura al cap d'un any. Per això, sempre s'hi veuen fruits, verds o madurs: «Quan li cuien ses d'enguany, ja té ses de l'any qui ve.»
Quirat
La llavor, llegum o grana de la garrofa és el garrofí, de la qual s'obtenen substàncies espesseïdores, estabilitzants, emulsionants i gelificants, i també gomes i additius per a la indústria alimentària, cosmètica, farmacèutica, paperera i química. L'E-410 és la farina o goma de garrofí. Antigament els garrofins –cinc per gram– s'usaven per pesar joies i medicaments. El quirat –equivalent a 200 mil·ligrams– és la unitat de mesura dels metalls preciosos. Segons Coromines, quirat ve de l'àrab qîrât, manllevat, per la seva banda, del grec keration o unitat de pes, pròpiament banyeta, ja que la tavella de garrofa té aquesta forma.

Salvador Garcia-Arbós

El Punt. 03.09.2007

· Article publicat a El Punt el 03.09.2007
· Fotografies de 'Turrai'

·

Iniciativa en contra de la zona industrial a Montserrat

L’Ajuntament de Collbató va acordar, el 3 de maig de 2007, l’aprovació inicial del projecte d’ampliació de la zona industrial Les Ginesteres, de 7 hectàrees, en 21 hectàrees més. El projecte representa la destrucció del millor sòl agrícola de Collbató i una amenaça per a l'entorn privilegiat de Montserrat, molt especialment per als espais del Parc Natural de Montserrat i de la Xarxa Natura 2000 que limiten amb el nou polígon industrial. L’equip de govern està tirant endavant l’ampliació malgrat els informes desfavorables dels serveis tècnics d’Urbanisme i de Medi Ambient del propi Ajuntament, que la consideren desproporcionada i injustificada. El Consell de Medi Ambient, amb representació d’entitats i veïns, també s’ha manifestat en contra del projecte d’ampliació.

En un municipi de poc més de 3.500 habitants ja s'han recollit més de 1.200 al•legacions de veïns del poble que s'han adonat que l'Ajuntament ha enganyat els ciutadans quan ha dit que es tractava d’una “petita ampliació”. En realitat, es tracta d’un polígon amb 9,2 hectàrees ocupades per més de 140 naus industrials de 12 metres d’alçària i aparcament per a més de 1.000 vehicles. El nou polígon admet activitats altament contaminants: forja de metalls amb martells d’energia tèrmica fins a 350 kW, tractaments electrolítics, aliatges de metalls amb fòsfor i escòries siderúrgiques, preparació de ciments, indústries químiques, materials abrasius, gestió de residus perillosos com amiant, cianur, crom, dissolvents, pesticides, fòsfor, olis usats i manipulació de materials explosius, entre d’altres. Tot plegat, un "pelotazo" més que no respon a les necessitats econòmiques locals i que no té altra finalitat que afavorir els empresaris "amics del partit" amb els quals ja han signat un conveni i que en un instant obtindran uns guanys de més de 120 milions d'euros.

Podeu signar al web:
Salvem Montserrat

Deïna i Jori

Dianthus rupicola (Clavell de penyal)

Deïna (intèrpret) i Jori (composició)

2004

Ciutadella de Menorca: el mal que no s'acaba

Joves menorquins es manifesten contra el dic de Ciutadella

Ho consideren un atac al medi ambient

Una vintena de joves menorquins, a títol personal, han convocat una manifestació per a mostrar el rebuig al dic de Son Blanc que es construeix a Ciutadella. Els signants de la convocatòria asseguren que la construcció del dic suposa un atac al medi ambient i, a més, no estan d'acord amb la manera com s'ha aprovat el projecte. La protesta comença a les sis de la tarda a la plaça des Born i anirà fins al dic.

Segons els organitzadors, la construcció del dic que ha de permetre l'ampliació del port de Ciutadella implicarà la desaparició d'una extensió important de posidònia i la pèrdua de platges, com Sa Caltea o Santandria.

A més, asseguren que la rapidesa amb què s'ha executat el projecte respon a interessos electorals. En aquest sentit, recorden que el ministeri espanyol de Medi Ambient va exigir, el febrer passat, set informes però que el mateix dia, després que una delegació política balear arribés a Madrid, es va aprovar el projecte.

Notícia de Vilaweb

Per a més informació: