dimecres, 5 de setembre de 2007

Garrofer de garrofes

L'arbre per guanyar-se les garrofes
una rega a l'hort

A la Susi, li van contar que a Madremanya només es recorda haver menjat garrofes just després de la Guerra Civil. Ja el 1617 ho va dir fra Agustí de Banyoles: «Les Garrofes són mes propries per engrexar los Tocinos, que per nodrir lo home.»
En general, les garrofes s'han fet servir per barrejar en farinades i pinsos per al bestiar. Però quan hi ha fam, l'home troba prou bo el menjar del bestiar i, vet aquí, entrem en temps de vaques magres. Al mateix temps, devia desenvolupar-se l'expressió «guanyar-se les garrofes», com una forma irònica de cerca desesperada d'un recurs de subsistència, ja que les garrofes eren una menja de pobres –però pobres molt pobres–, a l'abast dels més desgraciats i miserables, ja que antigament hi havia molts arbres assilvestrats carregats de fruits madurs quasi permanentment.
L'arbre es troba conreat i naturalitzat a les regions litorals de la Mediterrània, del Baix Llobregat cap al sud, i a les Balears. Es conrea, però també es troba en formes subespontànies. A la Flora dels Països Catalans, Oriol de Bolós i Josep Vigo no asseveren que es tracti d'una planta autòctona, tot i que només a Mallorca sembla verament espontània.
Si mai de la vida ens haguéssim de guanyar les garrofes abastant-les de l'arbre estant, ho passaríem malament. El conreu ha reculat i, a més, de garroferars al nord del Baix Llobregat quasi no en queden: La glaçada del 1956 va matar la majoria d'aquests arbres arrelats en sòls pobres, pedregosos i calcaris; en van llepar tants o més que d'oliveres.
Si antigament s'havien tingut per alguna cosa, era per a medecina, més que no pas com un aliment, tal com van apuntar Dioscòrides i Plini el Vell: «Menjades fresques, són enemigues de l'estómac i allarguen el ventrell. Seques, en canvi, restrenyen, són més estomacals i provoquen l'orina.»
I aquestes virtuts, les van tenir gairebé més en compte per a les farinades de les menjadores de les corts, que no pas per a les persones: abans de l'abundant farmacopea veterinària, qui havia donat massa verd a les conilles o al ramat i li tenien caguetes, comprava pela de garrofa per barrejar amb el pinso, ja que, a més de dolça, és antidiarreica. La llavor, en canvi, és astringent.
El quaranta per cent de sucres fa de la garrofa seca una menja molt dolça. I fa una olor agradable. Del suc que s'extreia de premsar el fruit d'aquest arbre, els grecs en deien acàcia.
En temps de misèria, fam i estraperlo, la farina de garrofa va ser usada per adulterar el cacau. Paradoxalment, la irrupció de les cuines naturals, saludables i sense estimulants, van revalorar la garrofa. La recomanen com a succedani de la xocolata, ja que no és excitant. A més, en barregen per fer pa i galetes, dolços, caramels, cremes de cacau per untar i, per posar a la llet, musli.
En Jep Xai, expert en havaneres i veí des Mariner, té una fixació amb les garrofes. Són garrofes les patilles i les mentides. Un garrofer o un garrofa és un mentider. A ell li agrada esmolar-se la garrova, això és que li agrada mol fer-la petar. I a mi.
Garrofa o Garrova
Fruit de la Ceratonia siliqua, arbre baix, de tronc gruixut i de fullatge permanent de la família de les cesalpiniàcies, del grup de les lleguminoses. L'arbre, propi de les regions costaneres de la Mediterrània, és conreat, però també es troba en formes subespontànies. El garrofer o garrover és una espècie polígama, és a dir, que es pot comportar com a dioica –amb arbres femella i arbres mascle, pol·linitzadors–, i se'n poden trobar exemplars amb flors hermafrodites. La llavor madura al cap d'un any. Per això, sempre s'hi veuen fruits, verds o madurs: «Quan li cuien ses d'enguany, ja té ses de l'any qui ve.»
Quirat
La llavor, llegum o grana de la garrofa és el garrofí, de la qual s'obtenen substàncies espesseïdores, estabilitzants, emulsionants i gelificants, i també gomes i additius per a la indústria alimentària, cosmètica, farmacèutica, paperera i química. L'E-410 és la farina o goma de garrofí. Antigament els garrofins –cinc per gram– s'usaven per pesar joies i medicaments. El quirat –equivalent a 200 mil·ligrams– és la unitat de mesura dels metalls preciosos. Segons Coromines, quirat ve de l'àrab qîrât, manllevat, per la seva banda, del grec keration o unitat de pes, pròpiament banyeta, ja que la tavella de garrofa té aquesta forma.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 03.09.2007
· Article publicat a El Punt el 03.09.2007
· Fotografies de 'Turrai'

·