dimarts, 31 juliol de 2007

Comunitats i monocultius d'arbres


Benín: plantacions a gran escala de palma oliera per agrocombustibles

La carrera dels agrocombustibles ha arribat a Benín. Amb un fort suport del govern i com a part clau de “l’estratègia per fer reviure l’agricultura” promoguda per el programa de reestructuració del FMI, milions d’hectàrees de terres agrícoles i boscos es convertiran en producció d’agrocombustibles per l’exportació, sense discussió ni preocupació per els impactes que tot això tindrà sobre el poble de Benín, la seva producció d’aliments i el seu medi ambient.

Una investigació realitzada per Josea Doussou Bodirenou, de Nature-Tropicale, denuncia que la discussió sobre nous projectes d’agrocombustibles ha girat clarament al voltant de la producció per l’exportació i la forma d’augmentar al màxim els guanys. Obtenir informació sobre plans de desenvolupament específics, terres objectiu o acord amb empreses i governs estrangers no fou fàcil, i aquests projectes avancen en un virtual buit legislatiu.

El Pla per fer reviure l’agricultura (Pla de relance du secteur agricole) de Benín implicarà projectes de palma oliera significatius així com l’escalada del biodiesel de jatropha o blat de les índies i el bioetanol de canya de sucre, mandioca i altres cultius.

La palma oliera és nativa de les zones humides d’Àfrica Occidental. Ja hi ha alguns monocultius de palma en el sud de Benín, que haurien de servir d’advertència contra projectes futurs degut a les complicacions i dificultats que han experimentat les comunitats en intentar vendre els seus productes de palma. Les cooperatives comunitàries que coordinen la venda de palma amb el govern tenen una història de conflicte i corrupció. Les empreses privades entraren en escena oferint comprar l’oli directament a les comunitats a un preu major. Però quan les comunitats canviaren de comprador i entregaren els seus productes a les industries, les empreses no pagaren. Les cooperatives de palma oliera de Benín es trobaren amb problemes però sense comptar ni amb la comprensió ni amb el suport del govern.

Ara el govern pretén trobar entre 300.000 i 400.000 hectàrees de terra a les zones humides del sud de Oueme, Plateau, Atlantic, Mono, Couffo i Zou per establir plantacions de palma oliera. Aquesta zona acull el 50 % de la població local en només el 7’7% del territori nacional. Això suggereix que els agrocombustibles competiran amb la producció d’aliments a les excel·lents terres agrícoles de Benín. Gran part dels cultius alimentaris s’usaran també per a la producció d’agrocombustibles. Les empreses industrials rebran suport per obtenir terres per aquestes iniciatives. Encara que la política no especifica clarament on o de qui s’obtindran aquestes terres, és probable que s’exclogui als petits agricultors quan els seus interessos entrin en conflicte amb les industries.

Observant les taxes de creixement demogràfic de Benín, sobretot a les zones urbanitzades, resulta obvi que mantenir el subministrament d’aliments exigirà un augment dels cultius alimentaris, en especial els tubercles. Però està clar que la producció de biocombustibles portarà als agricultors a dedicar menys terra als cultius alimentaris, generant així inseguretat alimentaria. A la regió de Banikoara, en el nord de Benín, els agricultors abandonaren la producció de cultius alimentaris a favor de cultius comercials: cotó i blat de les índies. la inseguretat alimentaria ara és present a totes bandes. A llocs on alguna vegada la gent s’alimentà a sí mateixa, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) i Catholic Relief Services alimenten avui poblacions. El poder adquisitiu de la majoria de la població és molt baix i l’augment dels preus dels aliments degut a la disminució de les reserves afavorirà les importacions i la distribució d’aliments de baixa qualitat, la dependència de l’ajuda alimentària i possiblement els organismes genèticament modificats.

El govern de Benín no admet obertament que destruirà ecosistemes per la producció de biocombustibles. Però és obvi que animar a les grans industries i també als petits pagesos a trobar centenars de milers d’hectàrees per plantar agrocombustibles implicarà un enorme augment de la terra c ultivada, tant per aliments com per combustible, així com l’expansió a les zones humides, boscos sagrats i comunitaris, terres en guaret i ecosistemes molt diversos que encara queden al sud de Benín.

A la seva investigació Josea Doussou Bodjrenou nota que Benín difereix d ’altres països africans a la discussió sobre els biocombustibles, ja que pràcticament no ha abordat el tema de cobrir les necessitats energètiques nacionals. En el seu lloc, el govern diu clarament que es tracta d’augmentar al màxim els guanys de les empreses tant públiques com privades. Tan mateix, és improbable que aquests guanys es filtrin fins arribar als pobres del Benín rural. S’està parlant de superfícies enormes. Encara que no és fàcil saber quin percentatge de les noves terres proposades en el Pla seran per agrocombustibles, es planeja que per el 201 1 s’hauran trobat tres milions d’hectàrees de noves terres per aquest pla. L’escala dels pla ns per la producció de biocombustibles a Benín no deixa lloc a dubtes quan a les enormes pressions que amenaçaran la seguretat alimentària, els drets a la terra i els hàbitat ecològics del poble de Benín. En un país que ja està lluitant per sobreviure a l’explotació i a la pobresa que va portar estar centrats en la producció de cotó per l’exportació, una conversió a gran escala als agrocombustibles només pot exacerbar els problemes als que s’enfronten els pobres del medi rural de Benín.

Article basat en “Biofuel case study: BENIN”, resum de la investigació realitzada per Josea Doussou Bodjrenou, de Nature-Tropicale, per l’informe “Agrofuels in Africa- The impacts on land, food and forests”, African Biodiversity Network, juliol de 2007.
ABN.Agrofuels.Africa. Arxiu pdf 1.9 Mb

dilluns, 30 juliol de 2007

Salvem la Real !

Dilluns, 30 de juliol. Plaça de Cort
30 Juliol, 2007. 20:00

La Real, 24 de Juliol de 2007

Benvolgut/Benvolguda,

El passat mes de Febrer començaren les obres de destrucció de Son Espases i tot l’entorn de La Real promogudes per Jaume Matas i beneficiades pels seus amics constructors, principalment el foraster Florentino que ara l’hi ha donat feina als Estats Units.

Durant tota la passada legislatura les forces que ara governen les Institucions, amb excepció d’UM, es varen comprometre a ATURAR LES OBRES DE SON ESPASES per traslladar la construcció de l’hospital de referència a l’actual SON DURETA. Ja han passat 2 mesos des de les eleccions i NO S’HA FET RES. Des de la PLATAFORMA SALVEM LA REAL estam percebent sensacions, principalment des del PSIB-PSOE, que mos fan mal pensar. Per tot això, donant continuïtat al PSM, el proper Dilluns 30 de Juliol, farem la MARXA de CORT a LA REAL per exigir als actuals governants de l’Ajuntament, Consell i Govern que aturin les obres per sempre i declarin el conjunt de La Real com a CONJUNT HISTÒRIC.

Quedau tots convidats Dilluns a les 20:00 a Cort per anar passejant fins a La Real reivindicant el que fa 4 anys demanam: SALVAR LA REAL.

Hem publicat moltes noves notícies que podeu llegir a la nostra plana web www.salvemlareal.org

Ben cordialment,

Salvem La Real

www.salvemlareal.org

La costa és de tots!

FESTIVAL DE CANÇÓ SA MARJAL 2007
LA COSTA ÉS DE TOTS!

La piscina il.legal de Ramírez
ja té el seu Festival de Cançó!

Bases del concurs

1.- El tema de la cançó ha d’estar relacionat amb la reivindicació de la zona pública marítimoterrestre.

2.- Les lletres de les cançons s’han de fer arribar abans de dilluns, dia 20 d’agost de 2007, al correu electrònic cancodelapiscina@hotmail.com.

3.- Aquest Festival està obert a tot tipus d’estils de música i hi poden participar des de cantaautors, glossadors fins a grups. S’hi poden presentar músics o grups tan professionals com amateurs. S’accepten tot tipus d’instruments d’acompanyament i fins i tot músiques programades. Per motius tècnics, en directe hi podrà haver un grup màxim de quatre persones actuant.

4.- Entre el conjunt de cançons rebudes es farà una preselecció. Els autors o grups preseleccionats es comprometen a interpretar la seva cançó al FESTIVAL DE CANÇÓ SA MARJAL 2007 que es farà dissabte dia 25 d’agost de 2007 a la Platja de sa Marjal a partir de les 17’30 hores.

5.- Es concediran tres premis::

Primer: 1.000 €Segon: 1 banyador, ulleres i aletes per anar a nedar.Tercer: 1 exemplar de la revista EL JUEVES i una abraçada.

6.- Uns dies abans del festival es farà públic els noms dels membres del Jurat.

7.- Els autors de les cançons seran els únics responsables del seu contingut. El fet d’haver-se presentat al Festival comporta que l’autor autoritza l’organització a fer l’ús promocional o de difusió que consideri adequat, excepte la comercialització amb finalitat lucrativa.

Per a més informació:

Lobby per la independència






Acciona i reacciona

Paisatges urbans (1)
Jardins
Pou de la Figuera


“Allò que plantarem, poc o molt ha de poder viure bellament. La terra li ha d’ésser fornida ben treballada, amb els fems adequats; les plantes han d’ésser les que la creació reclami, no el rebuig a baix preu d’un racó de viver.”
Nicolau Mª Rubió
“ El jardí obra d’art”


Barcelona s’està convertint en un referent per a tot el món però no pas en el tracte que dóna als arbres. Només cal fer un tomb per les obres d’ajardinament del Pou de la Figuera al barri de Sant Pere a Ciutat Vella.
Actualment qualsevol ocupació de l’espai públic mitjançant un disseny d’ínfima qualitat pot ésser qualificat com a jardí. És esgarrifós el trist espectacle que ens ofereix l’empresa Acciona amb la seva “performance” d’arbres esguerrats rescatats de la galeria dels horrors de la jardineria.
Quina professionalitat és aquesta que enganya al ciutadà i el posa en perill?
Com es pot permetre plantar al carrer un arbre així ?
Només cal veure la gran quantitat d’arbres joves, nous de trinca , que s’han mort al llarg dels carrers de la ciutat per a desconfiar de la viabilitat d’aquest trasplantament.
Voldríem saber on queda l’ètica i l’estètica d’aquest gest inútil, perillós i ofensiu als ulls del ciutadà mínimament sensible.
Cal reaccionar davant d’aquest atemptats insostenibles. La incompetència és el pitjor enemic dels arbres urbans i l’actual política municipal sembla ser el substrat ideal per a la seva propagació.
·

diumenge, 29 juliol de 2007

Una plaga:


Sa Calobra

divendres, 27 juliol de 2007

El Gall Fer als Pirineus

El Gall fer (Tetrao urogallus) és un au de la família dels Galliformes que viu en zones Pirinènques i Prepirinènques, la seva població va augmentar considerablement després de prohibir-ne la caça però ara torna a entrar en decadència, sobretot en les zones que més freqüencia hi té l'home, com poden ser les comarques de la Cerdanya, Alt Urgell etc.. Actualment està catalogada com a espècie sensible i gaudeix de certa protecció als llocs on més hi abunda.
Quan una espècie es troba en perill, l'administració pren mesures per tal de que l'espècie pugui recuperar-se, a l'any 1988 es va declarar espècie protegida i gràcies a aquest fet i a la prohibició de la caça l'au va començar a patir un notable ascens.
Actualment la seva decadència no està relacionada amb la caça i segons asseguren experts, és la degradació del seu hàbitat natural el que està afectant a l'espècie. Existeixen diversos factors dels quals s'associa a la pèrdua de l'hàbitat del Gall fer, entre ells es destaquen els incendis, les estacions d'esquí, la freqüentació humana a les zones on habita el gall i la silvicultura.
No obstant això, la incidència d'aquests factors sobre el gall fer són discutibles i mal interpretats; els incendis podriem considerar que són l'impacte i la perturbació per excel·lència en molts ecosistemes forestals, les estacions d'esqui impliquen soroll i humans a l'entorn forestal, essent això el terrible enemic del gall fer ja que aquesta au s'allunya de l'home, però no només són les estacions d'esquí, ho és també l'aparent inofensiva alta freqüentació humana al bosc per múltiples motius com els que aquest segle estant empenyent a l'home. Per últim i com a principal destacat segons alguns mitjans de comunicació, la silvicultura.

El gall fer presenta comportaments molt variats i és difícil establir variables ecològiques i rangs ecològics que puguin assegurar la protecció de l'espècie, tantmateix es parla que l'au necessita boscos madurs i desenvolupats com també necessita grans clarianes i zones "semiadevesades" per tal de realitzar els seus cants, així com també rodals madurs amb abundant sotabosc, però això no és tot el que sabem, experts en fauna poden aportar moltes dades i punts de vista obtinguts gràcies a l'experiència;
He sentit comentaris molts diversos, un d'ells m'assegurava que era freqüent veure-les volar entre els vessants de les valls del Berguedà i que normalment aterraven en importants clarianes, un altre comentava que les zones de cant estàn situades preferentment en grans clarianes i zones intervingudes, fins i tot em van assegurar que uns dels cantaders més importants de Catalunya es troba prop d'una carretera, fet que entra en contradicció amb el que sabiem fins ara, que el gall fer s'allunya de l'home. No obstant això, és també força comú sentir que per a l'obtenció d'aliment i refugi prefereixen boscos madurs i espessos.

Aquesta gran quantitat d'informació, que sembla paradoxal, probablement ha dificultat molt la gestió d'aquesta au amb la qual cosa les pautes i mesures de protecció no han estat mai massa clares. Com he dit abans, sobint es relaciona la silvicultura amb el defalliment de l'espècie, evidentment aquest ha estat un objectiu fàcil, hi ha molta gent al païs que únicament veu la silvicultura com la "tala d'arbres" o el "cultiu d'arbres" (Un dia de poca feina vaig llegir un llibre de primària i definia el silvicultor com la persona que cultiva arbres, segurament és un concepte, pel meu gust, passat de moda; Una persona que cultiva arbres és un silvicultor però el silvicultor no necessàriament cultiva arbres).
Segurament a través de la silvicultura s'han malmès ecosistemes on habita el gall fer però és sens dubte la única eina que podrà resoldre el problema, únicament la silvicultura podrà "amotllar" l'ecosistema del gall fer (Si no és que ja ho ha fet tot i no fer-ne ningú referència), però per aconseguir això el que cal saber és quina silvicultura pot ser la més adient per a la conservació de la nostra au, únicament calen més coneixements dels paràmetres ecològics del gall fer i aplicar els mètodes adeqüats.

Una de les opcions que es van pendre van ser la de protegir totalment zones pirinènques on es "creia" que hi havia gall fer, en aquestes zones, lluny de representar l'ecosistema més madur pirinenc, estaba prohibida o molt dificultada qualsevol actuació silvícola, això no sempre ha donat resultats satisfactoris i sembla que amb el gall fer tampoc n'està donant, amb aquest sentit hi ha força veus contraries a aquestes mesures i segons experts, la protecció no passa per l'abandonament sinó de l'ús de les eines adeqüades per l'espècie.

Gall fer. Foto: Stefan Johansson

Per a poder compendre això últim, faré una petita comparació amb el Senglar i l'Àgila cuabarrada.
·El senglar, espècie que no abundava massa temps enrerra representa ara una de les espècies que més augment demogràfic ha patit, s'han sentit diverses causes, una d'elles (I que ignoro si tenia base científica) era que s'estava creuant amb el porc comú i que podia tenir més raions (Nom que tenen els senglar joves perquè presenten ralles negres al cos) i la més important i decisiva, l'abandonament d'explotacions agroramaderes, del pastureig i de l'augment de refugis al bosc per a l'animal ha propiciat que l'animal tingui més aliment disponible i sobretot més hàbitats on es pugui reproduïr.
·L'àliga cuabarrada, i moltes de les aus protegides o en perill de Catalunya, és exemple d'una au que segurament no li beneficia tant l'abandonament de zones agrícoles. Es tracta d'una au que necessita grans espais oberts o devesats i que per tant no viu be en zones molt denses i molt arbrades, aquesta habita en zones on hi ha un "mosaic" agroforestal que combina zones àmplies de conreu o "pasto" amb zones arbrades. L'abandonament de zones agrícoles pot perjudicar a aquestes aus posant en perill no els seus hàbitats, sinó més aviat els seus "banquets".

Cal anar amb compte.

dimecres, 25 juliol de 2007

Les nostres arbredes

Passat Sant Celoni, comencen les arbredes de pollancres. La Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís paisatgístic d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs de la Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria.

Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per a ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva –fins i tot en les nostres modestes selves- més enllà del nas. La frase alemanya: els arbres no deixen veure el bosc, és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és a dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc enjardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és a dir: pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè, encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dia els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements “grotescs” –nom que ve de l’italià grotta-, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple; la idea arquetípica del jardí, obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per a seu més ràpid creixement –i rendiment. la meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. ¿Que se’n podria dir més?

Quan el tren arriba al país de les arbredes –situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots- s’inicia de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues –truites que semblaven d’ous de canari- que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l’Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren tan envaïdors que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melangioses i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que semblava somiat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya –probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia –des del tren- les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra –sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat de passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i, és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera-, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbre una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria, allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocent i divertits.

Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant –d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades, tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

Opina: el Paisatge t'escolta

Els Catàlegs de Paisatge de Catalunya

L'Observatori del Paisatge de Catalunya ha posat en funcionament la web "Opina: el Paisatge t'escolta" de consulta ciutadana sobre els tres catàlegs de paisatge que està elaborant actualment, el de l'Alt Pirineu i Aran, les Comarques Gironines i les Terres de l'Ebre.La consulta és una de les noves eines previstes per l'Observatori del Paisatge de Catalunya per implicar la societat en la gestió i planificació del paisatge i una eina molt útil per a captar la percepció ciutadana del paisatge, bàsic per a l'elaboració dels catàlegs de paisatge. Durant la redacció dels dos primers catàlegs de paisatge (Camp de Tarragona i Terres de Lleida) ja es va utilitzar la mateixa eina i els resultats de la consulta podran consultar-se properament des del web de l'Observatori.
La consulta romandrà oberta fins al proper 1 d'octubre. Com a obsequi, les persones que completin les preguntes podran descarregar-se un estalvi de pantalla per a l'ordinador amb imatges dels paisatges d'aquests territoris fetes pels fotògrafs Rafael López-Monné i Ernest Costa.

· Participació al Catàleg de paisatge de les Terres de l'Ebre

· Participació al Catàleg de paisatge de l'Alt Pirineu i Aran

· Participació al Catàleg de paisatge de les Comarques Gironines

Catàlegs de paisatge
La Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya crea el catàleg de paisatge com un instrument nou per a la introducció d’objectius paisatgístics en el planejament territorial a Catalunya, així com en les polítiques sectorials, i d’aquesta manera adopta els principis i estratègies d’acció que estableix el Conveni europeu del paisatge promogut pel Consell d’Europa.
Dit d’una altra manera, els catàlegs de paisatge són les eines que ens permeten conèixer com és el nostre paisatge i quins valors té, quins factors expliquen que tinguem un determinat tipus de paisatge i no un altre, com evoluciona el nostre paisatge en funció de les actuals dinàmiques econòmiques, socials i ambientals i, finalment, defineixen quin tipus de paisatge volem i com podem assolir-lo.
Els catàlegs de paisatge, per tant, aporten informació de gran interès sobre tots els paisatges catalans i contribueixen d’aquesta manera a la definició i aplicació d’una nova política de paisatge definició disponible al glossaria Catalunya.

Àmbit d'aplicació
Els catàlegs de paisatge es conceben normativament com a unes eines útils per a l’ordenació i la gestió del paisatge des de la perspectiva del planejament territorial. És per aquest motiu que el seu abast territorial es correspon amb el de cadascun dels àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials, que coincideix amb les set regions en què s’organitzarà en un futur l’estructura política administrativa de Catalunya:

· Alt pirineu i Aran
· Camp de Tarragona
· Comarques centrals
· Comarques gironines
· Terres de Lleida
· Regió metropolitana de Barcelona
· Terres de l’Ebre

dilluns, 23 juliol de 2007

La seca amenaça els pins i les alzines

El canvi climàtic fa perillar els actuals
boscos d'alzines i de pins de Catalunya

La falta d'aigua compromet la supervivència dels boscos de pins i alzines. La seca, una patologia vegetal, amenaça el suro i l'alzina, però sobretot les coníferes de la costa al Pirineu.

El canvi del règim de pluges i l'increment de temperatures registrats en els últims anys provoquen un dèficit hídric estressant per als boscos catalans, amb conseqüències molt nefastes per a la supervivència d'algunes espècies que es troben als límits geogràfics de la seva distribució. La falta d'aigua fa que la planta entri en un estrès fisiològic, que la debilita i la fa vulnerable a diverses patologies devastadores: fongs i plagues, com ara perforadors, corcs i defoliadors. El responsable de plagues forestals del Departament de Medi Ambient, Mariano Rojo, creu que no hi ha motiu d'alarma per la «seca de les alzines», però creu que els pins estan en perill imminent. El biòleg Josep Maria Riba, patòleg forestal, advoca per adequar la gestió dels boscos al canvi climàtic.





Foto:
Josep
Maria
Dilmé





Els danys per la Seca afecten sobretot els arbres
dels sòls de mala qualitat, de penyes i cingles.
Aquesta foto va ser presa fa dos anys a Vilanova de Sau,
a les penyes s'hi observen exemplars completament secs.


La seca és el descens del vigor de coníferes i frondoses —d'alzines (Quercus ilex) i del suro (Quercus suber)—, per causa del dèficit hídric, i posa en perill la supervivència de diverses espècies en els boscos que avui ocupen. Els biòlegs Francesc Còrdoba, professor d'ecologia aplicada de la Universitat de Girona i membre de la consultoria ambiental Fractàlia, i Josep Maria Riba, patòleg forestal i ornamental, coincideixen a assenyalar que el canvi climàtic ha estat el desencadenant de la seca. No obstant això, alerten que la gestió dels boscos catalans dels últims decennis ha afavorit el conjunt de plagues que caracteritzen la seca.
Riba, un dels principals especialistes del país en plagues forestals, explica els tres paràmetres –predisposants, desencadenants i executors– que afavoreixen l'acció de les fitopatologies als boscos catalans. Com a factors predisposants trobem la densitat de peus elevades, la pobresa i l'estructura del sòl, els pendents del terreny, l'edat dels arbres, l'espècie vegetal, la qualitat de l'estació, la gestió i la qualitat de la zona. Aquests factors són clau perquè qualsevol canvi, biòtic o abiòtic, tingui conseqüències devastadores.

EN EL LÍMIT GEOGRÀFIC
Comenta que moltes espècies, els avets –Abies i Picea–, els pins –roig i negre– i el suro, que estan al límit de la seva distribució geogràfica en patiran les conseqüències. El cas del suro, per exemple, és paradigmàtic. Propi de les Gavarres i l'Ardenya, de l'Albera i d'alguna àrea de les Guilleries, en tant que endèmic de la Mediterrània occidental, va ser introduït en algunes zones de la Selva interior per ocupar els terrenys més magres, després que la fil·loxera va devastar la vinya conreada en aquestes parcel·les des de temps immemorials.
Els factors desencadenants serien la falta de precipitacions i l'augment de la temperatura: el canvi climàtic. El tècnic del Consorci Forestal de Catalunya, l'enginyer de forests Josep Maria Tusell, recorda que la disponibilitat d'aigua ja ha estat sempre un factor limitant de la silvicultura a l'Europa del sud, i no pas la llum, com en els països de més al nord. Els factors desencadenants sumats als predisposants fan disparar l'evapotranspiració, això és la suma de l'aigua que s'evapora més l'aigua transpirada per la planta. Com que aquesta pèrdua d'aigua no es restitueix per la pluja ni pel reg, la planta té estrès hídric i, tot seguit, estrès fisiològic. Aleshores, la planta es debilita i es torna més vulnerable a l'acció dels factors executors. És a dir, les oportunistes plagues i malalties, les quals, per selecció natural, ataquen els exemplars més dèbils. Perforadors, fongs o defoliadors, actua el primer que arriba. Riba fa notar que si les sequeres continuen, els atacs són més virulents, fins que el cicle s'acaba amb executors terminals, com els escolítids, uns petits insectes coleòpters (de 2 a 8 mm de mida) que ataquen les pinàcies: els Ips sexdentatus, principalment a la costa i a la Catalunya central, i els Ips acuminatus, a la Catalunya central i als Pirineus.
Els hàbitats naturals del pi roig (Pinus sylvestris) comencen a partir dels 800 metres d'altura. A partir dels 1.500 metres i fins als 2.000, en ambients alpins, apareixen els pins negres (Pinus uncinata) i els avets (Abies alba). Però a Catalunya, durant molts anys, com es comenta al text principal, s'han fet plantacions al límit de la distribució geogràfica de les espècies. Per això, el responsable de control de plagues forestals del DMA, Mariano Rojo, considera que avui convé estar molt atent a «la seca dels pins». Assegura que el pi roig (Pinus sylvestris) està en perill, ja que està sec des de l'any passat i es troba en mal estat en zones de la Garrotxa, del Vallès Occidental, del Pallars Sobirà, de l'Alt Urgell, de la Cerdanya i d'alguna zona del Berguedà, per sota del límit de la seva altura de distribució. El pi pinyer del Maresme està afectat de la mateixa manera. Per tot això, els exemplars que sobreviuran seran els que es trobin a dins del seu hàbitat natural. El canvi climàtic provoca una mena de desplaçament en altura, impossible de consolidar perquè, a diferència d'èpoques climàtiques anteriors, les variacions de temperatures són massa ràpides. Només es poden controlar les noves plantacions. Precisament, el tècnic del Consorci Forestal de Catalunya, l'enginyer de forests Josep Maria Tusell, aporta dades que reforcen la tesi de Riba sobre el conreu en els límits de distribució geogràfica. Explica que en els llocs on fa quaranta anys es plantava pi insigne (Pinus radiata), avui, com que no hi ha prou aigua, s'hi ha de posar pi marítim o pinastre (Pinus pinaster).

Els estudis de Medi Ambient
Tota la informació de què es disposa actualment sobre les plagues forestals relacionades amb la sequera es basen en l'observació de casos aïllats. N'hi ha molts, però que no permeten treure grans conclusions científiques. Per diagnosticar i establir plans d'actuació, s'ha d'establir un protocol estadístic a partir del seguiment de molts paràmetres, dels diferents factors d'exposició ambientals –llum, humitat, pluja, temperatures...–, del tipus de sòl i de plagues. Per això, el Departament de Medi Ambient (DMA) de la Generalitat té en marxa, des del 2003, un estudi sobre la seca del suro i el corc, subvencionat pel Ministeri de Medi Ambient. Aquest treball per relacionar la gestió silvícola amb la sequera i les diferents plagues, el dirigeixen Mariano Rojo i Josep Maria Riba. En la mateixa línia, el DMA posarà en marxa l'any vinent un estudi a tot el país, amb l'objectiu de documentar i relacionar la densitat del bosc amb els problemes de la sequera. El responsable de control de plagues forestals del Departament de Medi Ambient, Mariano Rojo, ha explicat que pretén fer una observació estadística a tot Catalunya, amb la instal·lació de parcel·les de seguiment. Vol determinar, com han observat alguns ecòlegs, que la competència per l'aigua entre els diferents exemplars només no perjudica els exemplars menys vulnerables (els més joves) i malmet la capacitat de resistència dels més vells. Els tècnics consultats recomanen l'aclariment de peus arboris per evitar que es beguin l'aigua que beneficiaria els exemplars adults i vells. Recorden que els depredadors de les coníferes són més agressius i que l'avantatge de les alzines és la seva capacitat de rebrotar, tret de quan pateixen atacs a les arrels. Abans d'acabar qualsevol estudi tothom té present que cal adequar la gestió dels boscos al canvi climàtic i que és necessari fer rendible el sector forestal, i subvencionar els propietaris per al manteniment dels boscos.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 22.07.2007
· Article publicat a El Punt del 22.07.2007
·

Figues d'altres paners


Més d’un 90 per cent de les figues que es comercialitzen aquí són murcianes
Les mallorquines que arriben als mercats tenen un pes testimonial dins el conjunt

A.MATEU. Palma.

Més d’un noranta per cent de les figues que es comercialitzen a Mallorca no són produïdes a l’Illa.
La majoria provenen de la regió espanyola de Múrcia i una altra part, encara que més petita, de la demarcació d’Alacant.
Segons explica Miquel Matas, responsable de l’empresa Agroïlla, «les figues collides a Mallorca, a tot estirar, arriben a un cinc per cent de les que es comercialitzen a les botigues i mercats d’aquí».
L’altre cinc per cent d’aquest fruit que es ven a l’Illa prové d’altres països, sobretot del Marroc i de Turquia, que són els majors productors mundials d’aquest fruit.
Les figues es poden comercialitzar de dues maneres: fresques o seques. Ara és el ple de les figues primerenques. A partir del mes d’agost començaran les tardanes.
A Mallorca existeix una gran extensió dedicada al cultiu de la figuera. És un arbre autòcton que tradicionalment ha ocupat la zona del pla, sobretot als municipis que van de l’eix entre Algaida cap a la badia d’Alcúdia. De figuerals en podem trobar a Algaida, Sencelles, Sineu, Petra, Ariany, Maria de la Salut, Santa Margalia, Alcúdia.
La varietat de figues que es cultiva a Mallorca és molt gran. N’hi classificades més d’una cinquantena de castes. Possiblement aquesta sigui una de les causes que en dificultin la comercialització. «Les figues que ens porten de fora, jo no sé de quina casta són —explica Miquel Matas, d’Agroïlla—. Com que n’hi ha tantes, i a més els venedors de Múrcia me’n diuen el nom en castellà i jo no sé quin és el seu nom corresponent a Mallorca».

Extensió de cultiu

Baldament no es comercialitzin les figues, l’extensió destinada a aquest arbre no ha minvat a Mallorca, ans el contrari. Com que és un arbre molt resistent, que ha de menester ser exsecallat molt de tant en tant, molts pagesos han optat per sembrar-ne de noves.
La utilització d’aquest fruit, emperò, ha canviat. Hi ha pagesos que no cull les figues i deixen que caiguin en terra, perquè les ovelles i els porcs se les mengin. Així i tot, se’n pot trobar algun, de pagès, que de manera particular en comercialitzi algun canastro als mercats dels pobles.

Diari de Balears


diumenge, 22 juliol de 2007

El sexe fruita de tot temps (II)


Sa madona de Sa Coma
es pa negre li fa mal,
però no n’hi fa sa poma
quan l’hi fiquen es pardal.

Petra

Saps què em va dir Na Parró?
Vine dejorn, demà vespre,
me rapinyaràs sa nespla
que em rebenta de picor.

Llucmajor

Som empeltador bergant,
ofici de cada dia;
vols que t’empelti sa fia?
si no aferra, va de franc.

Llubí

Ninetes, si sou fadrines,
conservau es tel des néixer,
que sempre han tengut mal créixer
ses taronges mandarines.

Artà

A davall es cirerer
boixàvem amb Na Francina;
mos hi trobà sa padrina
amb un tronc de lledoner.

Inca

M’agraden ses fruites fines
si són bones de menjar;
també m’agrada es tocar
ses mames a ses fadrines.

Sencelles

Sa madona de Garriga
ahir va engegar es pastor
perquè li paupà sa figa
que guardava pes senyor.

Campos

Sexe fruita de tot temps ( I )

Sexe i cultura a Mallorca: El cançoner.
Gabriel Janer Manila.


divendres, 20 juliol de 2007

Pensar la llengua a l'ombra d'un arbre

La temptació diària

La temptació diària és tancar aquest blog, deixar tranquil·la la llengua, que segueixi el seu camí, i posar-me a llegir literatura a l’ombra refrescant de la figuera durant l’estiu i a la plàcida escalfor d’uns tions d’ametler durant l’hivern. És dur conviure amb la sensació que la teva feina és, si fa no fa, tan inútil com rentar el cap a l’ase, és a dir perdre el temps i el lleixiu. Ja sé que no és fàcil arreglar el món, ni ningú no ho pot pretendre; però la sordesa exasperant d’un entorn més o menys pròxim es fa mala d’entendre, sobretot quan estam avesats a veure com les noves tecnologies permeten que una informació o una convocatòria arribi a tots els racons en un dir Jesús.

Dius i argumentes que donar el nom de pastera a una barca que no té res a veure amb una pastera és una sapastrada infame (de fet, la infàmia és no entendre la nostra dissort de no poder denominar les coses amb un mot que no sigui sempre el mateix que fa servir l’espanyol, encara que sigui amb un essa de més) i tothom continua impassible amb la murriada. Expliques i argumentes que el Mallorca és un equip vermell i no vermellenc, i tota la tropa repetint i repetint la ximpleria del vermellenc. I així anam.

… i no permeteu que jo caigui en la temptació, ans alliberau-me de l’emprenyadura diària en llegir el diari. Amèn.

Gabriel Bibiloni


dijous, 19 juliol de 2007

Art de Conró de Monserrat Fontanet


La saviesa camperola de Jacint Josep Fontanet i Llebrés, "Monserrat".

Jacint Josep Fontanet va néixer el 10 d’abril de 1706 cap a les vuit del matí, era fill de Montserrat Fontanet de Sencelles i d’Antonina Rosa Llebrés que habitaven a la possessió de son Joan Arnau a Llorito. El batià, l’endemà, el vicari de la parròquia de Santa Maria de Sineu, Mossén Bartomeu Tugores i foren padrins Gabriel Llebrés, fadrí i Catarina Vilallonga.

Membre d’una família de petits arrendataris vinculats a la possessió lloritana de son Joan Arnau, es diu que a la seva joventut treballà de porqueret i, segons Gaspar Munar, cursà estudis menors al monestir de Cura. tot i aquesta possibilitat, la formació al Col·legi del Puig de Randa no és un fet provat, ja que, d’igual manera, podria haver estudiat al convent dominicà de Llorito que tenia aula i escola amb el mestre de gramàtica Fra. Antoni Costa des de mitjan segle XVII, o bé amb els frares de Sant Francesc de Paula de Sineu que des del 1671 feien escola als minyons de la vila. El que sí és evident és que a l’època, l’ensenyament de les primeres lletres en els pobles de Mallorca era gairebé inexistent. (...)

Tot plegat, ocasionà que Fontanet, amb l’experiència acumulada, esdevingué popular a Mallorca, per la seva habilitat com a conrador. Nombrosos propietaris de terres li demanaren assessorament. Per encàrrec d’un aquests, Joan Antoni Fuster, escriví Art de conró (1747), que reunia, com és sabut, un conjunt de consells pràctics sobre aspectes relacionats amb l’agricultura, que conté una valuosa informació sobre la tècnica agrícola i l’explotació de les hisendes mallorquines del segle XVIII.(...)

La fama de Fontanet es deu, primordialment, però, a la conclusió amb èxit del projecte de construcció de la coneguda canaleta de Massanella (1750). Després de diverses provatures no reeixides en què diversos enginyers havien fracassat en aquesta obra i, en una situació crítica, especialment en uns anys en què les pluges foren extremadament escasses, l’obra de Fontanet havia d’ésser, encara, més valorada. Pel que fa a la manca d’aigua, les cròniques parlen d’autèntica penúria i en fer referència a la situació hídrica del terme de Selva diuen: “la esterilitat en lo estiu de aygua per beura axí los racionals com los irracionals en la vila no fonch massa pués las dos fonts may se axugaren, en los llogarets fonch més extrema de modo que en Moscari havian d’anar a la vila, a Masanella anavan al pou de Mancor y per rentar o als horts o a la font Rafal, en Mancor no fonch tan extrema y en Biniamar anavan a Biniatsent”.

En aquestes circumstàncies, Jacint Fontanet, que havia estat majoral de Massanella, dissenyà la canal per dotar d’aigua abundant les cases i terres de la possessió.....

Estudi preliminar d'Andreu Ramis Puig-gros.

Art de conró. Monserrat Fontanet.


dimecres, 18 juliol de 2007

Les arrels venen de lluny

·
l'Arbre de la Pau

On és l'Arbre de la Pau?
On és l'Arbre de l'Amor?
Jo sé que hi és, jo sé que hi és,
Jo sé que està creixent
On és l'Arbre de la Pau?

Alguna cosa tenim de bo,
alguna cosa hem construït,
alguna cosa està creixent,
és l'Arbre de la Pau.
No tothom pot dir que hi és
cal voler i saber veure'l
un tros d'ell ets tu mateix
la teva fusta, el teu ser

Veure i viure més enllà
del que algú ens vol fer mirar
milers d'anys el van sembrar
i encara creix i creixerà
Les arrels venen de lluny,
venen del lloc més profund,
les arrels són la història
té arrels al Nord i al Sud.

El tronc de l'Arbre de la Pau
format de contraris
blanc, negre, mascle, femella
gran, petit, poderós i humil.
La saba és lo positiu
de totes les qualitats,
tots en tenim, tots en tenim
sovint no les mostrem.

Es l'Arbre de la Pau
que entre tots construïm,
amb ell reconstruirem
un món molt maltractat
Mira l'Arbre de la Pau
creix damunt les cendres
de l'odi i la destrucció
de l'orgull del poderós.

Els fruïts de l'Arbre de la Pau
s'escampen arreu del món
però molts més n'han de néixer
perquè l'Arbre es vegi clar
Els fruïts de l'Arbre de la Pau
porten vida i llibertat
fan olor de respecte
tenen color de sol naixent

Una espessa boira
cobreix avui l'Arbre de la Pau
quan s'esvaeixi veurem la soca
arrelada a l'Orient Mitjà
Antics profetes ens parlaren
dels camins de la Pau
els seus anhels són ara
en el cor de tots els infants

Ton Dalmau
··
"un Món Nou en Pau l'hem de fer possible"
· l'Arbre de la Pau ·
·

dimarts, 17 juliol de 2007

Oxy - Achuar: Per a què tant de mal?



Perill per els achuar per l’impacte de la petroliera oxy a les seves terres

L’ONG de defensa mediambiental EarthRights Internacional ha alertat en un informe del perill de desaparició del poble indígena achuar a la Amazònia peruana per les activitats d’exploració i extracció de petroli de la companyia d’EUA (Estats Units d’Amèrica) Occi-dental Petroleum Corp., més coneguda com Oxy, amb seu a Los Angeles (Califòrnia).

El maig, aquesta ONG presentà a EUA, en nom d’aquesta comunitat indígena, una demanda contra la petroliera OXY per suposada contaminació del Amazones. Els 25 indígenes achuar als que representa EarthRights Internacional acusen a la firma de contaminar els rius i la terra de la seva comunitat durant més de 30 anys i causar malalties com càncer i contaminació sanguínia de cadmi i plom. L’informe “Un llegat de dany” acusa a la petroliera d’actuar amb negligència, provocar morts injustificades, frau i violar les lleis peruanes i d’EUA en matèria de medi ambient.
Segons el document, després de 30 anys d’operacions en el territori indígena Achuar a la Amazònia peruana, aquesta empresa petroliera amb seu a Los Angeles “realitzà pràctiques destructives que contaminaren severament ecosistemes únics i sensibles”, i que varen tenir com a resultat “impactes profunds sobre els drets i la salut de les comunitats que resideixen a l’àrea”.
Segons aquestes ONG, i ja amb l’empresa successora, Pluspetrol, els abusos dels drets humans i del medi ambient “continuen amb tota la seva fúria”. “Avui, les comunitats achuares viuen amb el llegat del dany d’Oxy: una contaminació extrema de les seves terres i les seves vies fluvials, un trastorn a la seva capacitat de pescar, caçar i sembrar cultius, i problemes de salut persistents, entre ells l’enverinament generalitzat per el plom i el cadmi, asenyalen.

“Sentència de mort”

El poble indígena achuar ha viscut a la Amazònia nord-est peruana des de fa milers d’anys. Els boscos i els rius els han abastit de totes les seves necessitats de subsistència, a més d’ocupar un paper primordial en els seus sistemes de creences tradicionals i la seva cosmologia. Aquesta relació simbiòtica s’ha basat sempre en el respecte profund per el seu medi ambient físic i les seves terres ancestrals.
Però això va canviar dramàticament el 1971 quan Oxy firmà un contracte amb el Govern per a poder fer exploracions a la recerca de petroli en el seu territori, després que una prova preliminar demostrés l’existència de reserves importants.
Oxy va començar a explorar i extreure el petroli de la conca del riu Corrientes en una regió remota designada com el “Lote 1 AB”, que havia estat habitada per el poble achuar des de sempre. S’inicià la producció a gran escala el 1975, i es convertí en el complex terrestre de camps petroliers més gran de Perú, produint aproximadament el 42% del petroli en el país.
Durant els anys en què Oxy ha estat present a la regió de Corrientes, la companyia construí una infraestructura massiva de suport que incloïa aeroports, heliports i refineries. En els seus anys de major auge, produí aproximadament 115.000 barrils de petroli cada dia.
Mentre, segons la denúncia, “les activitats de Oxy varen estar molt allunyades de complir les normes acceptades per la industria en tots els aspectes de les seves operacions, perquè l’empresa abocà grans quantitats d’aigües contaminades en els rius locals, emmagatzemà els residus incorrectament i causà danys importants a la salut i al medi ambient del poble achuar, i del bosc humit que abans fou ancestral”. El 2000, Oxy va vendre la seva concessió a Pluspetrol, una empresa argentina que continuà utilitzant els sistemes i les infraestructures que foren dissenyades i establertes per Oxy.
Segons la investigació de la ONG, els declaracions de testimonis directes i els informes del govern peruà, “Oxy utilitzà, sabent del mal que podien provocar, pràctiques obsoletes a la conca del riu, usà mètodes que estaven prohibits als EUA des de feia estona i que violaven les lleis peruanes, i continuà amb l’ús d’aquestes pràctiques durant tres dècades”.

Anys i anys de contaminació

Segons les seves dades, la petroliera Oxy abocà un promig de 850.000 barrils diaris de subproductes tòxics petroliers derivats del procés d’extracció directament als rius utilitzats per els achuar per a beure, banyar-se, rentar i pescar. La quantitat arribà a ser aproximadament de 9.000 milions de barrils en el transcurs d’aquests trenta anys d’operacions. Així mateix, Oxy utilitzà pous de terra per emmagatzemar els líquids de les perforacions, el petroli cru i els subproductes del cru. Aquests pous, cavats directament a la terra, estaven oberts, no folrats i sense barreres de protecció. Moltes vegades es vessaren en el sòl i a les aigües de la superfície i es filtraren en el sòl i a l’aigua subterrània.
De fet, un important nombre de nins de les cinc comunitats achuar que viuen a la zona mostren actualment concentracions altes de plom a la sang, i segons el seu judici, “l’única font probable d’aquest enverinament per plom és la contaminació que prové de la producció del petroli”.
I ha repercutit sobre els peixos, la caça, la productivitat agrícola, a més de que actualment els achuar hagin de recórrer llargues distàncies per a tornar a les seves cases amb menys aliments i de menor qualitat que en el passat, quan podien caçar i pescar a les proximitats.
Encara fa poc la nova propietària, Pluspetrol, es comprometé a canviar les seves pràctiques, fins a la data “no s’han produït aquests canvis”. Mentre tant, segueixen essent violats drets fonamentals d’aquest poble com el dret a la vida, a la salut i a un medi ambient sa, a més del seu dret com a poble indígena a participar a les decisions sobre el desenvolupament que afecten a les seves vides i al seu territori.
Segons recorda l’informe, Oxy és una corporació d’EUA i, per això, la seva indiferència cap a la llei el benestar dels Achuar a Perú ha fet que aquesta ONG hagi decidit que s’enfronti a la seva responsabilitat legal als EUA.

Vàries exigències

A la vista d’aquests fets, els indígenes achuar urgeixen a la petroliera a la que consideren responsable de la seva situació a que realitzin “immediatament” les tasques necessàries de neteja de la contaminació a la conca del riu Corrientes i que treballi amb Pluspetrol i amb el Govern peruà per assegurar el compliment de les seves pròpies lleis ambientals i de drets indígenes.
Així mateix, sol·liciten que es doni assistència mèdica a les comunitats afectades per enverinament per cadmi i plom, es faci provisió d’indemnització financera a les milers de víctimes achuares que han sofert danys i s’estableixin noves pràctiques per les seves operacions contínues i futures, tant al Perú com en altres països on opera.
Finalment, l’informe conclou que Oxy “va donar prioritat als guanys sobre altres consideracions i la seva indiferència deliberada cap als drets, les vides i les terres del poble achuar deixa a l’empresa vulnerable a judicis legals als EUA”, per demostrar “una manca de respecte flagrant cap a la funció de ciutadania corporativa, cap a les necessitats de els comunitats locals i cap als ecosistemes dels quals han depès tradicionalment per a la seva supervivència”.



La història es repeteix a la Amazònia equatoriana

La contaminació de les terres dels indígenes americans per part de les petrolieres no és nova. El Front de Defensa de la Amazònia, que reuneix a 30.000 afectats, està immers en un procés judicial per aconseguir que la Chevron Texaco assumeixi la seva responsabilitat per la destrucció ecològica i de vides humanes causada a Equador, a rel del vessament de milers de litres de residus i productes químics perjudicials per a la salut i el medi ambient. La companyia es nega a reparar els danys per més de sis mil milions de dòlars que provocà a la Conca Alta de l’Amazones entre 1971 i 1992.
En una recent visita a la zona, el president d’Equador, Rafael Correa, constatà la destrucció ambiental que produí Texaco –comprada per Chevron- durant la seva activitat a la selva equatoriana i anuncià que el seu Govern emprendrà la ubicació als pobladors afectats. Afirmà que la contaminació generada és trenta vegades superior a la produïda el 1989 per el vessament del buc Exxon Valdez, que deixà una seqüela de 1.600 kilòmetres de costes contaminades a Alaska. “No voldríem pensar que en el planeta encara existeixen essers humans de primera, segona i tercera, perquè si aquests crims ocorren en el primer món són sancionats, però en el tercer món s’han de deixar impunes” subratllà.

Nota: Achuar vol dir persona i arbre, referint-se a una palmera nadiva d'aquella zona.

Per a més informació: