Agronegocis: “De cada vegada menys empreses i més grans, mitjançant tecnologies noves i poderoses, són responsables de l’erosió-devastació a nivell planetari”.
“El camp, a nivell mundial, travessa una nova etapa marcada per la transnacionalització del capital, la utilització de noves tecnologies i un impacte social i ambiental silenciat.... Per a reconstruir algunes claus i antecedents d’aquest procés publicam la següent entrevista a Silvia Ribeiro, investigadora del Grup ETC, qui arranca ‘d’analitzar la concentració de les empreses’ i desvelar el seu objectiu permanent que és aconseguir ‘el control corporatiu’”
Cabria demanar sobre el caràcter d’aquestes empreses que llueixen tant en el centre d’una escena un tant dissimulada. Al respecte Silvia Ribeiro explica: “Nosaltres partim d’analitzar la concentració de les empreses, quan es compren unes a les altres perquè hi hagi manco competència, i allà hi comença a comparèixer la clau d’un comportament que és central dins el capitalisme. Aquesta clau resideix en com “aconseguir el control”. Si una empresa aconsegueix obligar-te a consumir el que ells produeixen, tenen un mercat assegurat. Tot allò del que ells parlen sobre el lliure mercat, res; en realitat el que tracten de ver és “com obligar” a la gent a consumir el que ells produeixen. En aquest sentit, per exemple, ‘les empreses químiques’ pensaren que si es compraven les empreses que produïen llavors en el món crearien lligams de dependència molt més forts amb els agricultors, entregant-los un paquet en el que li deien ‘perquè et vagi be amb aquesta llavor hauràs d’emprar aquest químic, que és el que també feim nosaltres’. Es perfilen llavors les principals empreses que produeixen llavors avui, en un procés que començà fa una vintena d’anys; són Monsanto, Bayer, Dow, BASF, Syngenta, DuPont, companyies químiquesque abans compraren empreses llavoreres”.
El març de 2004 biodiversidadla.org publicava l’article “Els números de la republiqueta sojera”, on s’analitzava el problema de “l’ampliació de la frontera agropecuaria” a partir de l’implacable avançament sobre monts natius (principalment a Chaco, Santiago del Estero i Salta). I també es mencionava la transformació i substitució d’allò produït a partir de la “irrupció de la soja transgènica”, una substitució “a expenses d’altres cultius, però també sobre altres activitats agropecuaries, com les tendes pageses i la ramaderia”
Aquesta transformació econòmico-geogràfica-social és la que els moviments pagesos venen denunciant i a la que s’oposen des de una posició que reivindica la sobirania alimentària . Els següents números sobre la producció de SOJA ilustren aquest camí de pèrdua de sobirania a Argentina:
- El 1996/97, hi va haver una producció de 11 milions de tones.
- El 2001/02, la producció fou de 30 milions de tones.
Per assolir això la superfície cultivada va haver de passar de 6’6 milions d’hectàrees (el 1996/97) a quasi el doble el 2001/02, és a dir la rialla de 11’6 milions d’hectàrees. I això són les darreres dades disponibles sobre superfícies (el que passa amb l’INDEC mereix un article apart). El mapa cobra un altra color quan ens adonam que “segons el ministeri de l’agricultura, el 2003, el 98% de la soja cultiva és resistent al Roundup de Monsanto. I un poc d’això es tracta el problema de la “concentració de les corporacions” que analitza Silvia Ribeiro, del Grup ETC.
Resulta interessant la perspectiva de fer confluir el que és econòmic, social i ambiental des de una tasca d’investigació i activisme, com a forma d’intervenció enfront els agronegocis. Silvia Ribeiro explica l’origen d’aquest treball que realitza i algunes claus per entendre millor les implicacions de l’avançament d’aquest sector de l’economia transnacional:
“A partir de la revista Biodiversidad em vaig començar a apropar al tema de les llavors, al que implica la privatització dels essers vius, de l’accés a allò que es denomina “recursos genètics”, que és un nom molt pobre. I d’aquí em vaig vincular amb RAFI, que és com s’anomenava abans el Grup ETC. RAFI és una de les primeres organitzacions en el món que cerca parlar d’aquests temes, de les llavors i les patents, a partir del seu director que és Pat Roy Mooney. RAFi tractava sobre la “inversió per el progrés rural”, i llavors canvià per anomenar-se el 2001 “Grup d’Acció sobre Erosió, Tecnologia i Concentració”, que són els temes que ens tenen ocupats. La “E” d’”erosió” està dirigida al que és l’erosió ambiental i genètica, però també es dirigeix a allò social, a l’erosió dels drets dels agricultors i pagesos. La “T” és per les noves tecnologies i l’impacte que tenen a les societats. I la “C” és per la concentració corporativa, pm les tres coses estan molt relacionades: cada vegada menys empreses i més grosses, mitjançant tecnologies noves i poderoses, són responsables de l’erosió-devastació a nivell planetari”.
- Quines són les tasques que vostès realitzen des de ETC?
- Realitzam investigacions i les difonem. Som un grup petit especialitzat en aquests temes. Produïm informació i la fem arribar a la gent que treballa en moviments socials o comunitats, i que pensam que les serà útil. També, en alguns temes concrets ens demanen una determinada informació o formes de defensa davant alguna agressió. Això ens ha passat amb el problema de la “biopirateria”, un terme que inventa RAFI, que implica l’apropiació per mitjà de les “patents” dels recursos com llavors i plantes medicinals. Sempre tractam d’articular amb organitzacions locals que, en els diferents països, donin suport a les comunitat, en part perquè som un grup petit i també perquè no volem ser una organització gran que estigui en tot, sinó més bé concentrar-nos a la part d’investigació i difusió de la informació. Per altra banda també treballam directament en pressió sobre algunes instàncies de Nacions Unides com el Conveni de Diversitat Biològica i la FAO (Organització de les N.U. per a l’Agricultura i l’Alimentació) .
- I l’origen d’aquest procés?
- Això comença juntament amb allò que es coneix com la revolució verda, fa uns cinquanta anys. La Fundació Rockefeller i la Fundació Ford comencen a promoure, mitjançant la investigació de laboratori, plantes per a una major producció, que produeixen més per hectàrea. Però per complir amb aquesta meta es necessita una agricultura tecnificada, és a dir, maquinària, reg i un tipus de llavors híbrides, que implica una manipulació genètica però que no és “transgènia”; es tracta d’”híbrids”. L’aplicació d’aquest model provoca una gran uniformitat en el camp, perquè totes les plantes són iguals, i així treu tota la diversitat que hi ha al voltant, per això es necessiten molts químics tant per a les plagues com fertilitzants perquè creixin més aviat. Les empreses químiques veuen que això és un negoci i comencen a vendre els químics per aquestes produccions. Al començament comencen les llavoreres per una banda i les químiques per una altra. Però llavors les químiques, que són molt més grans, compren a les llavoreres amb l’objectiu d’obligar al productor a comprar allò que la química li dicti. El corol·lari final d’aquest procés són els “transgènics”, perquè les empreses químiques veuen que els surt molt més car desenvolupar un químic que no mati la planta, que desenvolupar una llavor que sigui resistent al químic. És més barat canviar la llavor que canviar el químic. Llavors aquestes empreses que he anomenat abans fan les llavors transgèniques i són les responsables de la seva producció en el món.
- Quines implicacions tenen l’ús d’aquest tipus de llavors?
- A més de produir el que sabem en termes d’esgotament del sòl i resistències a les plagues, (com succeeix a l’ésser humà amb la resistència als antibiòtics), obliga a l’agricultor a comprar llavors tots els anys, que és un fenomen nou. Abans existia l’acopi, la gent tornava usar les seves llavors. Els agricultors petits i mitjans, a més, tenien un tipus de sembra un poc més variada. Enfront de la uniformitat es dona una major resistència a les plagues.
Una excusa freqüent és quan diuen que aquest tipus uniforme de sembra dona més per hectàrea, però això és perquè, en la forma anterior, en aquesta mateixa hectàrea hi havia a més un altra conjunt de coses, fins i tot animals (que també són font alimentària) i que controlen les plagues i fan que no necessitis l’agroquímic. Llavors l’agricultura industrial allò que introdueix és la “uniformitat total dependent”, plantes addictes dels químics, tant dels fertilitzants com dels herbicides. Un exemple d’això és la soja de Monsanto amb el glifosato que produeixen ells, el Roundup. Els transgènics són plantes modificades per resistir al propi químic de la companyia, i creen així la dependència.
Però hi ha un altra tipus de transgènics. Les ¾ parts dels transgènics que estan en el camp són resistents a algun químic. Però l’altra part son “cultius insecticides”, al que hi posen una toxina, el BT (Bacillus thuringiensis) que és un bacteri, que mata insectes. Quan l’han d’aprovar per el seu ús a EUA, no ho fan en la direcció de plantes, ho fan en la direcció d’agrotòxics.
Apuntalen així el seu objectiu principal, que és el control corporatiu. Només un grup reduït d’empreses produeixen transgènics i Monsanto és la que té el major percentatge d’allò que està sembrat en el món. Mai existí una concentració així a la història, una empresa que domini de tal manera un mercat tan important com el producte alimentari. Monsanto ve directament de la petroquímica, esta relacionada amb els interessos petroliers més forts dels EUA.
- Aquests cultius insecticides impacten de manera negativa a la salut humana?
- En realitat no s’han fet estudis sobre els efectes a la salut, i no s’han fet perquè les empreses no volen que es facin. El que tot el món sap és que poden produir al·lèrgies, però poden haver-hi coses pitjors. El que sí se sap és que com que s’utilitzen molt més agroquímics, en menjar aquests cultius s’ingereixen més pesticides. Per això per poder aprovar els cultius de soja amb glifosato o alteres resistents a herbicides varen haver de canviar les normes que hi havia en relació a la quantitat de residus químics permesos a la planta, això a la legislació de cada país. Tenen residus molt més alts com a 200 vegades més. Llavors quan et menges un transgènic estàs menjant més químic.
En el cas dels cultius insecticides també. Diuen que n’empren manco, però en realitat com la planta genera resistència perquè és un insecticida permanent, els insectes es fan resistents i han d’utilitzar més químics. A més com varen canviar l’estructura de la planta comencen a aparèixer altres plagues, noves. Sobre els éssers humans el pitjor està per veure. ja que la gran maniobra de la industria biotecnològica fou que la gent hagués de demostrar el perjudici en una planta que és artificial, amb material genètic d’altres espècies, sobre la que no hi ha cap estudi sobre la seva salut. No hi ha control ni seguiment sobre els efectes perquè hi ha un control corporatiu, empreses que tenen moltíssim poder sobre els governs, llavors no es pot saber, i hi haurà problemes de salut pública perquè inhibeixen l’estudi.
- Com neix aquesta idea del copyright aplicat a la natura?
- Neix amb els transgènics. Una patent és un invent on vos podeu anar a una oficina i dir “jo vaig inventar això i vull l’exclusivitat, que ningú ho pugui fer sense pagar-me”. Per això havies de demostrar que era nou, és a dir que abans no existia, que era una invenció. De per sí aquesta idea ja em sembla aberrant perquè el coneixement sempre és col·lectiu, ja que si se t’ocorre qualque cosa és per les relacions que tens amb els altres. L’argument de les patents també és que els inventors han de tenir una retribució per el que feren, però en general els inventors reben una part mínima i qui es queden amb l’ingrés són qui ho produeixen i comercialitzen. La idea de fer exclusiva qualque cosa que es basa en el coneixement de tots els altres és aberrant. Però pitjor és amb els éssers vius, perquè no pots dir que vos ho inventares.
En general era una cosa que no s’acceptava, les patents sobre els éssers vius, més enllà d’alguns casos de plantes ornamentals als EUA. El 1980 fan una bacteria transgènica per menjar petroli, en relació als accidents que hi havia; no va funcionar però igualment la registren a l’oficina nacional de patents dels EUA. És la primera vegada que es patenta un ésser viu.
Cada patent costa molt doblers, han de registrar, mantenir, comprovar, i s’han de defensar de les altres empreses que volen patentar el mateix. La Universitat de Stanford estima en un estudi que el registre d’una patent biotecnològica costa 4 milions de dòlars, incloent-hi els processos legals contra les altres empreses. No patenten tot, només el que veuen que te un interès comercial.
- Ara compareixen tota una sèrie d’idees sobre copyleft. Serveix per a qualque cosa en aquests casos?
- És un plantejament perillós en el cas dels transgènics, perquè de per sí els transgènics no són una cosa desitjable. Llavors l’assumpte no és que qualsevol pugui accedir a ells, sinó que com a tipus de manipulació de la natura té una quantitat d’impactes que encara que no tinguessin patents igual no estarien bé. No es resol el problema amb que no hi hagi patents transgèniques. No es resol amb un esquema com el del copyleft on “si tots tenguessin accés a” estaria bé, com ens diuen alguns del moviment copyleft. Hi ha una organització a Australia que promou això. I de totes maneres no es podria perquè fins i tot estan patentats els processos. Per exemple, si l’INTA, com a organisme públic, produeix soja igual l’hauria de pagar a Monsanto.
Per Marcelo Maggio
Per Agencia de Noticias Biodiversidadla
Escrits
