dimecres, 28 de febrer del 2007

Millor pensar en altres coses


S'hi parla de nosaltres

Ahir, dimarts, acabava el Fòrum mundial per a la sobirania alimentària, que s'ha celebrat aquests dies passats a Sélingué, al sud de Mali, amb la participació de 600 representants d'organitzacions pertanyents al que, de manera un poc massa ambigua, en diríem altermundisme. Per visualitzar una mica aquests moviments, diríem que són formats per persones que només assoleixen una certa visibilitat quan la seva misèria habitual assoleix un marc d'hecatombe: aleshores guanyen uns quants titulars, uns minuts als informes setmanals, i tornen a submergir-se en el nostre oblit i la seva misèria, brutalment vigilada per l'FMI, l'OMC i el Banc Mundial.



Darrerament, la necessitat de posar experiències en comú els ha reunit en vistosos fòrums que una certa premsa ha volgut associar a les trobades folklòriques. Però, gràcies a la globalització informativa, sabem que les coses van molt d'una altra manera. Just que cerqueu a Google per «sobirania alimentària», comprovareu com aquests moviments no sols fan aflorar noves esperances i transiten vies alternatives practicables, sinó que tenen experts en les tècniques de la comunicació, imprescindibles per obrir-se camí de cap a la redefinició de la globalització. Què és la sobirania alimentària? Definida pel moviment Vía Campesina, «la sobirania voluntària és el dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques d'agricultura i alimentació, a protegir i a regular la seva producció i el comerç agrícola interior per assolir els seus objectius de desenvolupament sostenible, a decidir en quina mesura volen ser autònoms i a limitar el dumping de productes en els seus mercats». Us preguntareu si aquests drets, tan elementals, els eren negats als pobles del Tercer Món, i la resposta no la trobareu enlloc que no sia en els moviments de reacció a les noves tècniques de depredació dels països pobres mitjançant l'agricultura i el comerç. Quan aquests pobles, a esquena quasi sempre dels seus governants, màxims beneficiaris de la cooperació internacional, exigeixen la sobirania alimentària, ens diuen que la seva agricultura i el seu comerç estan severament determinats per estratègies que s'han dissenyat al marge dels seus interessos. La irrupció dels transgènics en aquestes agricultures n'és una evidència escandalosa, però les patents tenen tant de poder i tants d'interessos que la lluita per reprendre els cultius tradicionals es preveu difícil, dura, fins i tot luctuosa. Però allò que servidor no acab d'entendre és la imatge que tenim tots plegats sobre aquestes coses, perquè passen tan lluny d'aquí. Quan la realitat no és aquesta. Cada dia ens topam pel carrer dotzenes de persones que són part d'aquesta situació. La seva presència entre nosaltres ens hauria de fer comprendre que el Fòrum mundial de la sobirania alimentària tractava, també, de nosaltres, de les nostres vides. Però és segur que ens estimam més pensar en altres coses.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears


dimarts, 27 de febrer del 2007

Sobirania alimentària


DECLARACIÓ DE NYÉLÉNI

27 de febrer de 2007
Fòrum Sobirania Alimentària: Declaració final

Nyéléni, Selingue, Malí


Nosaltres, les i els més de 500 representants de més de 80 països, d’organitzacions de pagesos i pageses, agricultures familiars, pescadors tradicionals, pobles indígenes, pobles sense terra, treballadors rurals, emigrants, pastors, comunitats forestals, dones, nins, joventut, consumidors, moviments ecologistes i urbans, ens hem reunit en el poble de Nyéléni a Selingue, Malí per a enfortir el moviment global per a la sobirania alimentària. Ho estam fent, maó a maó, vivint en cabanyes construïdes a mà segons la tradició local i menjant aliments produïts i preparats per a la comunitat de Selingue... Hem donat al nostre treball el nom de “Nyéléni”, com a homenatge, inspirats en la llegendària pagesa malienca que va cultivar i alimentar a la seva gent.

La majoria de nosaltres som productors i productores d’aliments i estam disposats, som capaços i tenim la voluntat d’alimentar a tots els pobles del món. La nostra herència com a productors d’aliments és fonamental per el futur de la humanitat. Hi ha particularment el cas de dones i pobles indígenes que són creadors de coneixements ancestrals sobre aliments i agricultura, i que són infravalorats. Però aquesta herència i aquesta capacitat per a produir aliments nutritius, de qualitat i en abundància, es veu amenaçada i soscavada per el neoliberalisme i el capitalisme global. Enfront d’això, la sobirania alimentària ens aporta l’esperança i el poder per a conservar, recuperar i desenvolupar el nostre coneixement i la nostra capacitat per a produir aliments.

La sobirania alimentària és el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu. Això posa a aquells que produeixen, distribueixen i consumeixen aliments en el cor dels sistemes i polítiques alimentàries, per damunt de les exigències dels mercats i de les empreses. Defensa els interessos de, i inclou a, les futures generacions. Ens ofereix una estratègia per a resistir i desmantellar el comerç lliure i corporatiu i el règim alimentari actual, i per a encarrilar els sistemes alimentaris, agrícoles, ramaders i de pesca perquè passin a ser gestionats per els productors i productores locals. La sobirania alimentària dona prioritat a les economies locals i als mercats locals i nacionals, i atorga el poder als pagesos i a l’agricultura familiar, la pesca artesanal i la ramaderia tradicional, i col·loca la producció alimentaria, la distribució i el consum sobre la base mediambientalment, social i econòmicament sustentable. La sobirania alimentària promou el comerç transparent, que garanteix ingressos dignes per a tots els pobles, i els drets dels consumidors per a controlar la seva pròpia alimentació i nutrició. Garanteix que els drets d’accés i gestió de la nostra terra, dels nostres territoris, de les nostres aigües, les nostres llavors, el nostre bestiar i la biodiversitat, estiguin en mans d’aquells que produïm els aliments. La sobirania alimentària suposa noves relacions socials lliures d’opressió i desigualtats entre els homes i dones, pobles, grups racials, classes socials i generacions.

A Nyéléni, gràcies als molts debats i a la intensa interacció, estam aprofundint en els nostre concepte de sobirania alimentària, i hem intercanviat sobre la realitat de les lluites dels nostres respectius moviments per a conservar l’autonomia i recuperar el nostre poder. Ara entenem millor els instruments que necessitam per a crear un moviment i promoure la nostra visió col·lectiva.


Envers quins objectius lluitam?

Un món en el que...

...tots els pobles, nacions i estats puguin decidir els seus propis sistemes alimentaris i polítiques que proporcionin a cadascú i cadascuna de nosaltres aliments de qualitat, adequats, assequibles, nutritius i culturalment apropiats;

...es reconeixien i respectin els drets i el paper de les dones en la producció d’aliments i la representació de les dones en tots els òrgans de presa de decisions;

...tos els pobles de cada un dels nostres països puguin viure amb dignitat del seu treball, i puguin tenir l’oportunitat de viure en els seus llocs d’origen;

...la sobirania alimentaria sigui considerada un dret humà bàsic, reconegut i respectat per a les comunitats, els pobles, els estats i les institucions internacionals;

...poguem conservar i rehabilitar els entorns rurals, zones pesqueres, els paisatges i els aliments tradicionals, basant-se en una gestió sostenible de la terra, del sòl, l’aigua, les llavors, el bestiar i la biodiversitat;

...valorem, reconeguem i respectem la diversitat del nostre coneixement, alimentació, llengües i les nostres cultures tradicionals, i la manera com ens organitzam i ens expressam;

...existeixi una vertadera reforma agrària integral que garanteixi a la pagesia plens drets sobre la terra, defensi i recuperi els territoris dels pobles indìgenes, garanteixi a les comunitats pesqueres l’accés i el control de les zones de pesca i ecosistemes, que reconeixi l’accés i el control de les terres i rutes d’emigració, de ramaderia, garanteixi llocs de treball dignes amb sous justos i drets laborals per a tots els treballadors, i un futur per els joves del camp, on les reformes agràries revitalitzin la interdependència entre productors i consumidors, garanteixin la supervivència de la comunitat, la justícia econòmica i social, la sostenibilitat ecològica i el respecte per a l’autonomia local i el govern amb igualtat de drets per a les dones i els homes;

...on es garanteixi el dret als territoris i a l’autodeterminació dels nostres pobles;

...compartir els nostres territoris en pau i de manera justa entre els nostres pobles, ja siguem pagesos, comunitats indígenes, pescadors artesanals, pastors nòmades o altres;

...si es viuen catàstrofes naturals i provocades per a les persones, i situacions posteriors als conflictes, la sobirania alimentaria actuï com una autèntica garantia que enforteixi els esforços de recuperació local i mitigui l’impacte negatiu. On es tengui present que les comunitats afectades desamparades no són incapaces, i on una sòlida organització local per a la recuperació per medis propis constitueixi la clau per a la recuperació;

...es defensi el poder dels pobles per a decidir sobre les seves herències materials, naturals i espirituals.

Contra què lluitam?

L’imperialisme, el neoliberalisme, el neocolonialisme i el patriarcat, i tot sistema que empobreixi la vida, els recursos, els ecosistemes i els agents que els promouen, com les institucions financeres internacionals, l’Organització Mundial del Comerç, els acords de lliure comerç, les corporacions multinacionals i els governs que perjudiquen als seus pobles.

El dumping d’aliments a preus per davall el seu cost de producció a l’economia global.

El control dels nostres aliments i dels nostres sistemes agrícoles en mans de companyies que anteposen els guanys a les persones, la salut i el medi ambient.

Tecnologies i pràctiques que erosionen la nostra capacitat de producció alimentària en el futur, danyen el medi ambient i posen en perill la nostra salut. Aquestes inclouen els cultius i animals transgènics, tecnologia terminator, aiguacultura industrial i pràctiques pesqueres destructives, l’anomenada “Revolució blanca” de les pràctiques industrials en el sector lacti, les anomenades “Nova i vella Revolucions Verdes”, i els “Deserts Verds” dels monocultius de biocombustibles industrials i altres plantacions.

La privatització i la mercantilització dels aliments, serveis bàsics públics, coneixements, terres, aigües, llavors, bestiar i el nostre patrimoni natural.

Projectes/models de desenvolupament i industries d’extracció que desplacen als pobles i que destrueixen el nostre medi ambient i la nostra herència natural.

Guerres, conflictes, ocupacions, bloquejos econòmics, fam, desplaçaments forçats i confiscació de les seves terres, i totes les forces i governs que els provoquen i els donen suport; i els programes de reconstrucció després d’un conflicte o catàstrofe que destrueix el nostre medi ambient i capacitats.

La criminalització de tota aquella gent que lluita per protegir i defensar els nostres drets.

L’ajuda alimentària que encobreix el dumping, introdueix OGMs als entorns locals i els sistemes alimentaris i crea nous patrons de colonialisme.

La internacionalització i la globalització dels valors paternalistes i patriarcals que marginen a les dones i a les diverses comunitats agrícoles, indígenes, de pastors i pescadors en el món.

Què podem fer i farem al respecte?

De la mateixa manera en la que estam treballant amb la comunitat de Selingue per a crear un espai de trobada a Nyéléni, ens comprometem a construir el nostre moviment col·lectiu per a la sobirania alimentaria, forjant aliances, donant suport a les nostres diferents lluites i fent que la nostra solidaritat, força i creativitat arribin als pobles de tot el món que tenen un compromís amb la sobirania alimentària. Cada lluita per a la sobirania alimentària, independentment del lloc del món on es lliuri, és la nostra lluita.
Hem acordat una sèrie d’accions col·lectives per a compartir la nostra visió de la sobirania alimentària amb tots els pobles del món, que estan detallades al nostre document de síntesi. Durem a terme aquestes accions a cada una de les nostres respectives àrees locals i regions, als nostres propis moviments i conjuntament en solidaritat amb altres
moviments. Compartirem la nostra visió i la nostra agenda d’acció per a la sobirania alimentària amb aquells que no hagin pogut estar amb nosaltres a Nyéléni, perquè l’esperit de Nyéléni es dissemini a tot el món i es converteixi en una poderosa força que faci de la sobirania alimentària una realitat per als pobles de tot els món.
Per acabar, donam el nostre suport incondicional i absolut als moviments pagesos de Mali i a ROPPA en la seva lluita perquè la sobirania alimentària es converteixi en una realitat a Mali i per extensió a tota Àfrica.

És hora de la sobirania alimentària!

Cliqueu:








Un embolic mental que perjudica els arbres


Inútil lament per uns arbres perduts


Les carreteres de la meva infància estaven flanquejades per solemnes plàtans. Els cotxes aleshores no anaven gaire de pressa i, naturalment, no tenien pas aire condicionat, de manera que aquells arbres formidables, a l’hivern, deixaven passar l’escalforeta solar i, a l’estiu, servien no solament per decorar les carreteres, sinó també per refrescar el trànsit, per fer més amables els desplaçaments. Agraïen l’ombra, particularment, els ciclistes i els caminants, que no transitaven amb afany esportiu, sinó per pura necessitat: no podien pagar o no tenien accés a un mitjà de transport més còmode i ràpid.

Els arbres, aleshores, tenien, primordialment, una funció, una utilitat. Ombrejaven les places o donaven fruit, servien per fer fusta o pasta de paper, permetien construir mobles o portes, mànecs o bastides. També servien per informar. Un xiprer solitari, en una casa de pagès, indicava que el pobre passavolant seria ben rebut, que tindria un plat de sopa i podria dormir a la pallissa. Els xiprers del cementiri també tenien una funció. Acompanyaven els difunts i simbolitzaven, elevant-se, l’aspiració celestial de les ànimes enterrades. A l’Empordà, una filera de xiprers tenia la funció de protegir l’hort o el camp de la fúria de la tramuntana; mentre que, segles enrere, a la Toscana són uns pujols baixets que s’estenen, d’ací i d’allà, com amables onades. Els camps, els prats o les vinyes ocupen sense esforç aquests dolços promontoris, la rodonesa dels quals només queda alterada per l’austera verticalitat dels xiprers, que flanquegen els camins o coronen les crestes.

Amb el temps, els nostres arbres van deixant de tenir interès productiu. Els resta, encara, la funció toscana. Solemnes, elegants o coloristes, ajuden a fer suportable un racó urbà massa lleig. D’això s’encarregaven precisament, uns ginkgos que aquest hivern han estat destruïts sense contemplacions a la ciutat on visc. Les seves prodigioses fulles de tardor il·luminaven un carrer sense cap gràcia arquitectònica. Transformaven la grisor amb el fullatge. Eren un patrimoni botànic del comú, un contrapunt de naturalitat i bellesa en un racó asfàltic i artificiós. A les ciutats del Japó i de la Xina associen els ginkgos a la saviesa. Però a les nostres modernes ciutats provoquen un curiós menyspreu: els exemplars femenins fan un fruit que es podreix a la branca i que, quan cau, deixa anar una olor una mica desagradable: natural, al capdavall. Es veu que uns veïns o uns familiars del alumnes d’un col·legi del carrer no podien suportar aquesta olor. I que uns ancians tenien por de relliscar per culpa d’aquests fruits (quan el més relliscós de la ciutat són els passos zebra). Les autoritats, obedients, han fet tallar uns arbres memorables, indiferents als gasos, no solament pudents, sinó perillosos, que emeten els centenars de cotxes que diàriament fumegen, ben o mal aparcats, davant de l’esmentat col·legi. Al Japó honoren un ginkgo que va resistir la potència de la bomba atòmica. Però els ginkgos no han pogut resistir el nostre embolic mental. Un embolic que troba compatible tallar arbres esplèndids perquè fan fruits que es podreixen, mentre accepta, com si fos la cosa més natural del món, que centenars de gossos domèstics orinin sense descans contra totes les parets urbanes. Un embolic mental que fa compatible la destrossa d’uns arbres preciosos amb vagues proclames ecologistes. Proclames que, naturalment, no fan ni pessigolles al soroll, als fums i a les ferums dels vehicles privats.

Antoni Puigverd
Escriptor
(apuigverd@presencia.com)
Revista Presència número 1826

·

dilluns, 26 de febrer del 2007

Les al·lèrgies i els arbres

Les al.lèrgies no es curen talant arbres

L'Ajuntament de Sabadell ha tornat a ser responsable d'una altra atrocitat en aquest medi natural urbà cada vegada més castigat. Es tracta de l'assassinat dels arbres que habitaven al barri d'Espronceda. L'ajuntament afirma que va actuar a petició popular, i que els arbres eren culpables de les afeccions al.lèrgiques que pateixen els veïns.
Les al.lèrgies es deuen a la mala qualitat de l'aire, causada per la pol.lució industrial, les obres i, sobretot, el trànsit. Al pol.len (no només dels arbres, sinó de les gramínies i moltes altres plantes) s'hi adhereixen partícules tòxiques sorgides de la combustió, que és el que fa mal a les vies respiratòries. Els àlbers del meu barri no només protegien casa meva del sol i refrescaven l'atmosfera: també substituïen el monòxid de carboni per oxigen. Ara hi plantaran magnoliers i altres exemplars petits, amb una capacitat oxigenadora molt més limitada que els que han tallat.
Matar arbres empitjora el problema, i carregar-los la culpa de les al.lèrgies és com atribuir als peixos la degeneració de l'aigua. Hem de lluitar per aconseguir lleis que protegeixin els organismes més indefensos i necessaris per a la vida a la terra, si és que no s'hi fica algú com l'alcalde de la ciutat, que ja va demostrar la seva preferència pels cotxes al talar més de 50 moreres al barri de les Termes per fer-hi aparcaments.
¿Per què no es va optar per traslladar les plantes de lloc? ¿Quin científic va assessorar l'ajuntament? Molt xerrar sobre la necessitat d'educar en valors els nostres joves, però, a l'hora de la veritat, l'Administració pública es passa pel forro el dret a la vida.

José Francisco Batiste
Cartes dels lectors. El Periódico de Catalunya

· Carta publicada a El Periódico de Catalunya del 26.02.2007 ·
·

divendres, 23 de febrer del 2007

Setmana de l'arbre a Canals

Canals planta 2.500 exemplars de pi pinastre i pi blanc

Canals (La Costera) celebra, del dia 19 fins el dia 25 de febrer, la XIII Setmana de l’Arbre, organitzada per ACDEMA (Associació Canalina en Defensa del Medi Ambient) amb la col.laboració de la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Canals.
L'associació ecologista Acdema de Canals està realitzant al llarg de les últimes setmanes diverses tasques de repoblació en diferents punts del terme municipal, que conclourà amb la plantació total de 2.500 pi pinastre (Pinus pinaster) i pi blanc (Pinus halepensis).
Els treballs de reforestació es van iniciar després de les festes patronals i finalitzen amb la celebració de la XII Setmana de l'Arbre, que conclourà diumenge que ve.
D'aquesta forma, els escolars de la localitat també van formar part dels actes previstos per a la Setmana de l'Arbre. A més de les repoblació forestal de la zona, també es realitzaran altres activitats, com una excursió per una sendera local. Així, durant les últimes setmanes, el grup de voluntaris de Acdema ha actuat en les partides de la casa del Racó i de la Llometa dels lladres, on s'han plantat 400 nous exemplars.
La resta de zones que està previst repoblar són el paratge dels Moles, la Tira del Rei, el Pla de Simetes, els terraplens inferiors del polígon Els Moles, el parc del cementiri de Aiacor i la Font del Gandul. En aquestes zones concretes es plantaran un total de 2.000 arbres.
Per altra banda, també s'ha organitzat altres activitats obertes a la participació de tota la població. El dissabte dia 24 tindrà lloc un homenatge i instal·lació de placa commemorativa a un arbre monumental (Pi Pinyer), en la partida del Estepar. I el diumenge dia 25, es realitzarà senderisme pel terme municipal, amb un recorregut per la Basseta Roja, el Portalet i la Casa del Racó.
*

dijous, 22 de febrer del 2007

Mimosa de sobte exuberant

Celebració

“No fou el pas suggerent d’un somni daurat
ni la malenconia de la meva curta absència;
només recordo el meu jardí a punt de brotar,
tan sec per fora, tan trist per dintre.

Foren dos dies de pluja fina i persuasiva,
el miracle de l’aigua sense dubte ...
i aquella mimosa de sobte exuberant
alegrant silenciosament la meva tornada.”

Franc Guinart i Palet / 19-02-07
·
·
Una Mimosa de Capellades. Després de passar uns dies a Alemanya, i de sentir enveja de la pluja que em va acompanyar cada petit passeig que feia pels volts de la ciutat Wesel, vaig arribar a Catalunya amb el cel blau i el sol radiant. Amb cosa d'hores, l'anhel d'aigua es manifestà insòlitament també a casa nostra. Durant gairebé dos dies va ploure bonic i sense treva. El dilluns dia 19, al sortir al jardí, em vaig trobar la meva estimada Mimosa tota engalanada per l'ocasió. Una abraçada!. Franc Guinart i Palet.
·

dimecres, 21 de febrer del 2007

Un permanyer de Biniaraix a Los Damunt

Un empelt que ha d'anar bé


Són les experiències més guapes. En Toni Font té un petit refugi a un bocí d’olivar ben amunt a Biniaraix. Allà hi ha un arbre que jo vaig veure una vegada, però ja havia perdut les fulles i no conservava cap fruit. Es tracta d’un permanyer o peremanyer. Fa uns dies en Gori de Biniaraix el va podar una mica i en va baixar unes mudes a Sóller que jo vaig anar a cercar. Posteriorment en Juanjo va fer la prova d’empeltar sobre un cirerer de pastor, el Crataegus monogyma, que jo havia sembrat de llavor feia uns anys. Esper que d’aquí a uns mesos vos pugui mostrar les fotos de la primera brostada. Vos puc assegurar que compartir aquesta experiència, sobretot si va bé, és única. En certa manera empeltam qualque cosa més que un bocí d’arbre sobre un altre, empeltam una entesa entre nosaltres i els arbres, en aquest cas en Toni, en Gori, en Juanjo, en Joan Vicenç, un permanyer i un cirerer de pastor, el barranc de Biniaraix de Sóller i Los Damunt d'Alaró.

Si qualcú pot informar més sobre aquest fruiter anomenat permanyer li estarem agraïts.













Salut

diumenge, 18 de febrer del 2007

Desgavells energètics


Un convidat toca a la porta: el canvi climàtic

Fa anys la revista Life va declarar la terra com el personatge de l'any. Començava l'onada ecologista a la vegada que s'incrementaven les pressions sobre el medi ambient. Ara, sembla que entram en una nova etapa. Hi ha un nou protagonista del debat ambiental: el canvi climàtic. Ha arribat Míster Clima i no fa comptes d'anar-se'n. No se n'anirà perquè l'evidència ja no és discutible ni pels més escèptics. Karl R. Popper, una de les cimeres del pensament liberal, en una entrevista publicada a la revista Spiege l'abril de 1992 qüestionava l'existència del forat a la capa d'ozó i deia que hi podia existir fa milions d'anys. Popper, en altres coses tan lúcid, venia a dir que la preocupació per les contaminacions i destruccions del planeta eren exageracions poc fonamentades.
Fa molta d'estona que el canvi climàtic provocat per l'acció humana és una evidència científica i ni el mateix Popper, si fos viu, la podria negar. Però més que el liberalisme a ultrança ara mateix crida l'atenció un altre fet: la sorprenent capacitat de la nostra espècie a insistir en la seva autodestrucció. Fa l'efecte que estam obstinats a respondre al canvi climàtic amb més canvi climàtic. Almenys aquesta és la resposta que el mercat globalitzat està conformant. Un cop detectada l'evidència, i constatada l'existència d'una opinió pública sensibilitzada, es preparen falses respostes per tranquil·litzar les consciències i seguir, si fa no fa, pel mateix camí. És sorprenent en aquest sentit l'èmfasi que s'està fent en el rentat de cara de l'energia nuclear. Els poderosos grups de pressió nuclearistes tenen els motors en marxa. Es tracta d'aprofitar l'encletxa que obre l'encalentiment planetari per tornar a posar en marxa la nuclearització accelerada de la humanitat. Els és igual si amb això transformen el planeta en una bomba a punt d'explotar o si escampen una contaminació molt pitjor que la generada pels combustibles fòssils. Es parla tant del renaixement de l'energia nuclear com de les energies netes i renovables. I quasi ningú, des del poder polític, planteja propostes que impliquin reconsiderar el model econòmic i de consum insostenible en el qual ens trobam. Totes les planificacions són per a substituir una petita part de petroli i seguir, mentrestant, el mateix ritme d'increment del consum energètic.

Els biocarburants (obtenguts dels anomenats conreus energètics) estan tenint un creixement espectacular a Europa i arreu del món. I, per la manera com s'està plantejant el tema, sembla que la dedicació massiva de terres agràries a la producció de combustible provocarà un nou daltabaix social i ambiental. Aquests cultius necessiten la dedicació de grans superfícies si es vol cercar un mínim de rendibilitat econòmica. No sembla que l'extensió a gran escala d'aquests conreus, en forma de monocultius enfocats a l'exportació, serveixi per a millorar l'economia de milions de pagesos del planeta. Més bé servirà per a expulsar-los de les seves terres.
La bioenergia és molt atractiva per a les grans multinacionals dels transgènics. Hi ha molta menys prevenció cap aquests productes alterats genèticament si no estan dedicats a consum humà. D'altra banda, les necessitats de maquinària (que consumeix petroli) i de productes químics (produïts amb petroli) d'aquest model industrial d'agricultura fan que el guany energètic final sigui mínim. Els biocarburants sols poden tenir una funció positiva si es tenen clares les seves limitacions.
L'empenta cap a la industrialització energètica del camp pot provocar també un increment de la pressió sobre les zones boscoses. A un petit país com l'Equador es parla d'incrementar 50.000 hectàrees els cultius de canya i de transformar entre 50 i 100.000 hectàrees de boscos naturals en plantacions de conreus oleaginosos per a la producció de bioenergia. El que pugui passar a llocs com el Brasil o l'Argentina és d'efectes incalculables sobre la minva de la superfície boscosa mundial.
En mans de les transnacionals, els biocarburants poden acabar provocant un major encalentiment global i danys irreversibles a la sostenibilitat. La bioenergia hauria de ser una part de la solució i la seva aplicació s'hauria de veure en el marc d'un conjunt de mesures per fer front al canvi climàtic, atenent factors diversos de caràcter ambiental, agrari i social.

Mateu Morro
Diari de Balears


La Plaça dels Lledoners

Til·lers i lledoners

He seguit amb atenció el cas de la plaça dels Lledoners de Girona. Un jardiner decideix, segurament amb bon criteri però sense consultar els seus superiors, que cal tallar una bona part dels til·lers que hi havia perquè estaven envellits i malalts. L'Ajuntament en un parell de dies substitueix els til·lers tallats per més til·lers. Perquè l'homogeneïtat sigui completa, també s'ha substituït l'únic lledoner que hi havia per un til·ler. Així la contradicció i la incoherència són també completes. Amb una mica més de reflexió aquesta era l'oportunitat única de tornar a la coherència, que seria tenir plantats lledoners a la plaça que porta el seu nom. Perquè sembla que tothom trobi d'allò més normal que hi hagi til·lers. La plaça porta el nom que porta perquè abans hi havia hagut lledoners, cosa molt ben documentada. Fins fa ben poc, encara en sortien rebrots entre els carreus de la font, i només les neteges actuals més acurades els han fet desaparèixer. Si fa anys es va abusar molt dels til·lers i algú amb poc seny en va fer plantar a la plaça dels Lledoners, avui dia ja és normal plantar lledoners. Uns arbres de presència hivernal semblant als til·lers, més robusts i amb menys malalties, més ben adaptats al clima de Girona. En ple mes de febrer encara som a temps de rectificar i plantar lledoners (si us plau, que no siguin americans) a la plaça dels Lledoners. Si no, la tindrem cinquanta anys més plantada com ara de til·lers híbrids i palmeres xineses.
Narcís Soler. Girona.
El Punt. 18.02.2007
· Carta Publicada a El Lector Escriu de El Punt del 18.02.2007 ·
*

dissabte, 17 de febrer del 2007

Arbres com a causants de l'evolució de l'home


Els Dryopithecus


[...] Ans al contrari, l’ésser humà pot quedar baldat o perdre la vida si es precipita des d’una alçada que excedeixi els quatre metres; donat la nostra talla, pesem massa en proporció a la superfície externa del nostre cos. Per tant, els nostres avantpassats arborícoles havien de procedir amb cautela ja que qualsevol error quan es gronxaven de branca en branca podia resultar fatal. Cada bot constituïa una oportunitat de cara a la evolució de l’espècie. Poderoses forces selectives estaven en joc per engendrar organismes gràcils i lleugers, dotats de visió binocular, múltiples aptituds manipulatives, magnífica coordinació entre l’òrgan de la vista i les mans i una captació intuïtiva de la gravitació newtoniana. Cada una d’aquestes facultats va requerir substancials progressos en l’evolució del cervell i molt especialment, dels neocòrtexs dels nostres avantpassats. L’intel·lecte humà ho deu essencialment tot als millions d’anys que els nostres antecessors passaren en solitari penjaten solitari penjats dels arbres.
Dryopithecus, quadrùpede arborícola de 18 milions d'anys d'antiguitat

Cal preguntar-se si una vegada de tornada al pla i la sabana, lluny dels arbres, trobam a faltar els majestuosos i formidables bots i l’èxtasi de la ingravidesa baix els rajos solars que es filtraven pel sòtil arbori. Te el reflexe de temor en el nin d’avui la missió d’impedir que caigui de la copa d’un arbre? Hi ha en els nostres somnis nocturns d’extranys vols i en l’afany de creuar els cels que sent l’home, com ens mostren els casos de Leonardo da Vinci o Konstantin Tsiolkovskii, reminiscències nostàlgiques dels dies transcorreguts en les branques de corpulents arbres de la selva? [...]
Dryopithecus

[...] Les modernes tècniques emprades en la fabricació de cohets i en l’exploració espacial deuen molt al doctor Robert H. Goddard, qui al llarg de moltes dècades d’abnegada investigació en solitari va impulsar decisivament tots els aspectes bàsics de la tecnologia dels projectils. Goddard es va interessar per aquest camps en un instant de màgica inspiració. En la tardor de 1899, torbant-se a Nova Anglaterra, es va pujar a un cirerer i mentre passejava distretament la mirada pel terra va tenir l’etèria visió d’un vehicle que transportava éssers humans al planeta Mart; des d’aquell moment va decidir dedicar el seu esforç a aquesta tasca. Exactament un any després va tornar a grimpar a l’arbre, i en endavant, fins al final dels seus dies, va fer del 19 d’octubre una data conmemorativa d’aquell moment d’inspiració. És realment un atzar que aquesta visió dels viatges espacials, que es va fer després realitat històrica per pròpia dinàmica, tingués per marc les branques d’un arbre? [...]

Carl Sagan
Los dragones del Edén
·

Albercoquers, llenyers i llobades


Albercoquers exsequellats a Porreres

Trescant pel pla de Mallorca, cercant observar aucells, un dia vàrem anar a pegar a Porreres. Allà és terra d’albercocs i de sequer. I es coneix be allà on s’estimen els arbres. Un temps aquests donaven bona producció de fruita per menjar fresca o per assecar. Avui en dia són pocs els pagesos que encara s’estimen aquests arbres i se’n cuiden d’exsequellar-los. Costa de trobar un quartó d’arbres “arreglats”. Aquestes fotografies que comparteixo amb voltros mostren la sabiduria acumulada al llarg de cents d’anys. La branca de cert gruix produïda de la poda anual es pot guardar per la xemeneia però mentres s’ha de menester es pot deixar al “tros”, a la finca, assecant-se. I perquè no faci nosa s’acumula sobre els forcalls de branques principals, aconseguint-se així un triple efecte: 1) la llenya no toca el terra i no acumula humitat i no es podreix; 2) la llenya està retirada del terra, no molesta i evita que s’hagin de fer llobades per a esquivar el caramulls a l’hora de llaurar; i 3) amb el pes de la llenya s’aconsegueix que les branques s’”aixenquin” i prenguin aquest aspecte horitzontal que facilita la producció i la recol·lecció.
Rafel Mas
Porreres, 12 de gener de 2007
·

Oliveres Mil·lenàries d'Ulldecona

Ruta de les oliveres mil·lenàries d'Ulldecona

La Ruta de les Oliveres Mil·lenàries desperta l'interès per conèixer el producte creat des de l'Oficina de Turisme d'Ulldecona. La visita dels estudiants de Turisme de les Terres de l'Ebre de la URV es fa el dilluns 26 de febrer. Un dels objectius de la visita és la conscienciació per la preservació del patrimoni natural per fer possible un ús sostenible dels recursos.
“A la partida de l’Arion es pot visitar el conjunt més nombrós i antic d’oliveres mil·lenàries de tota Catalunya. La majoria d’exemplars superen els 1000 anys d’antiguitat, i alguns superen els 2000 anys”.
Aquesta és la carta de presentació de la ruta de les Oliveres Mil·lenàries. Un nou servei turístic ofert per l’Ajuntament d’Ulldecona que pretén atreure visitants interessats en la natura i la història. Sens dubte una iniciativa significativa per reivindicar l’alt valor d’aquests arbres mil·lenaris, ara convertits en veritables recursos turístics.
Per aquest motiu el proper dia 26 de febrer estudiants de la diplomatura de Turisme de del Campus Terres de l’Ebre de la URV analitzaran de primera mà les implicacions d’aquesta nova activitat en la gestió, planificació i conservació dels espais i els arbres que comprenen.
L’objectiu és triple: analitzar aquesta nova forma de turisme que s’ha creat a partir dels recursos propis i tenint en compte l'espai rural-natural, adonar-se que cal una gestió/servei turístic que possibiliti el benefici econòmic de l’explotació turística dels recursos, i interioritzar la importància de la preservació versus les amenaces d'extinció del propi recurs.
En aquest sentit caldrà analitzar les possibles vies de preservació d’aquestes oliveres mil·lenàries, per tal que la venda d’aquests testimonis de la història no acabi matant “la gallina dels ous d’or”. Sens dubte una necessitat urgent per desenvolupar un turisme sostenible i mantenir els beneficis de l’ús turístic d’aquests arbres monumentals.
La ruta de les Oliveres Mil·lenàries d’Ulldecona es pot visitar els dissabtes a les 10h., amb un preu de 20€ fins 5 persones i a partir de la sisena 3€ persona., tot sortint de l’Oficina Municipal de Turisme d’Ulldecona, fora d’aquest horari, prèvia reserva al 977 573 394 (oficina de turisme).
· Article publicat a Diari No Tan A Prop el 16.02.2007 ·
· Ulldecona ·
·

divendres, 16 de febrer del 2007

Agressions al Parc de L’Escorxador


La vulgaritat d’un impacte ambiental

El poder ens té acostumats a tota mena de capricis erràtics. Aquesta vegada un vell parc de Barcelona, ha estat un clar exponent d’això.
Mentre d’una banda l’Ajuntament ens demana sostenibilitat, al parc de L’Escorxador -el Joan Miró - el predicament s’esvafa en tot el contrari.Sembla ser que quan es parla de rehabilitació es tracta de canviar quatre fanals i fer nous paviments a costa del sempre maltractat verd urbà. En aquest cas la política municipal permet que les obres d’una pretesa millora acabin amb la vida d’una pineda i alguna alzina aïllada.
La poca sensibilitat dels professionals de l’obra dóna fe dels arbres sentenciats, marcats patèticament amb una creu vermella. Hores d’ara encara no se sap si hi haurà algun acte religiós després de la massacre. Si està clar, almenys sobre el paper, que al costat hi anirà una extensa zona de dunes d’herba.
Al costat del palmerar, dunes d’herba. Res no hi ha en aquest món que pugui superar la imaginació d’un cap calent del verd urbà. Fer dunes de gespa davant d’un palmerar és tan original ! Això és paisatgisme que la resta són tonteries de penjat ecologista !
Només caldrien trescentes pinedes més per absorbir la contaminació de les segadores de les fabuloses dunes de gespa. Per regar cap problema, l’aigua ve del dipòsit d’aigua freàtica que hi ha al subsòl. No sabem però si l’aigua pujarà sola o s’haurà de bombar amb alguna energia alternativa a les alternatives com l’electricitat municipal.
A l’altre punta del món hi ha qui dón 25 milions de dòlars a qui trobi la manera de capturar el CO2 que ens descontrola el clima. Aquí hi ha qui cobra per trobar la forma de generar-ne més amb el vist-i-plau del consistori !
·
Anton Solc.
Records des d'un Eixample Insostenible
·
· Foto "Dona i ocell" del Parc Joan Miró : · [ montse & ferran travelers ] ·
·

Llor com el carboni


El cicle del carboni


El carboni flueix entre el sòl, els oceans i l’atmosfera,
Com també dels nostres forns, màquines o respiració.

La selva tropical o la mar, té cura de la invisible molècula:
Diòxid de carboni fixat com fusta o fulles del desig,

Estojat com algues dins la marea de l’atzar,
Amagat a les closques dels mol·luscs,

Redimit als fractals dels corals...

Les abelles xuclen l’emoció de les flors,

Una cadena tròfica com un trofeu real per al linx:

Una tórtora que abans menjava grans o insect
es.
Així faig jo quan la mèrlera canta al jardí

Mentre recull les mongetes verdes per menjar:

Remoc les fulles mortes tot esperant els bacteris aeròbics

Que descompondran la matèria orgànica en humus negre,

Obscur com l’ocell, fosc com la nit, llor com el carbó

Que s’inflama en la nostra visió.



Aquest poema fou escrit originalment en llengua anglesa. No debades tota la feina de bibliografia i d’escriptura per al químic investigador es fa sempre en aquesta parla.

En la versió catalana, igualment original, el problema primer fou trobar un sinònim per “swart”. Quina era la correspondència en català d’aquest mot de rel teutònica? consultant diccionaris (DIEC) resulta que la paraula més propera és “llor”. Aquesta és una paraula que jo no havia sentit ni emprat mai; la vaig acceptar perquè necessitava un joc de sinònims del negre i de les seves variacions.

El poema tracta dels cicles de la natura, temàtica que a la meva poesia és una constant. També la poesia, des del cant dels pigmeus fins a Nietzche, passant pel llibre canònic de Lucreci, l’ha considerat. Tot es renova i tot roman.

Jo no faig més que afegir la visió del científic (sense excedir-me en precisions tècniques), parlant més que de les espècies de l’àtom de carboni i els seus compostos. Començant pel diòxid de carboni, que alguns éssers microscòpics fixen amb enzims de cadmi (no sempre és un verí) als oceans. Diòxid que produïm quan respiram, l’acció de viure desgasta, contamina. Sols el món vegetal a la terra és capaç de fixar la molècula per produir-ne diferents compostos que faran fulles i tronc. Així, el producte de la nostra respiració, una molècula que fou part del nostre jo més íntim pot acabar com a fulla d’arbre, com a fragment d’alga o calcificat com a closca de mol·lusc o a un corall.

La vida segueix, i així parl de la cadena tròfica que de bell nou portarà l’àtom de carboni a animals. Fins a la mèrlera que canta al jardí amb el seu bec vermell. El jardí no és cap creació literària, és ben real i jo en soc el jardiner. Pas del general al particular, per generalitzar encara més amb l’emoció. Jo em menj els fruits que he recollit, jo prepar adob amb les restes de fulles que faran l’humus negre. Terra negra és el nom antic d’Egipte, d’ell ens arriba la paraula química que explica totes les transformacions. El negre recull tota la llum, és el signe de l’esplendor de la comprensió interna. És així que acab amb el joc de sinònims del negre, obscur com l’ocell que canta i ens informa que la vida existeix, fosc com la nit del misteri que maldam de comprendre, llor com el carboni en forma de sucre que arriba al cervell, perquè ens permeti pensar i veure, sentir i imaginar. I respirar.

Àngel Terron

Revista Lluc setembre-octubre 2006

Fotos Urban nature