dimecres, 31 de gener del 2007

Biodiesel: un modern cavall de Troia?



Un nou canvi de paisatge?

Les Illes Balears i Pitiüses han vist transformat el seu paisatge moltes vegades. Les seves muntanyes han viscut la desaparició de grans extensions boscoses però també es pot comprovar com a poc a poc el gran poder de regeneració de la vegetació mediterrània va conquerint el terreny perdut. El paisatge agrícola però és el que d’una manera més permanent i evident ha modificat els seus elements. Camps de moreres i garrovers han passat a ser figuerals i vinyes, a ametllerars, oliverars i ara aviat sembla que fins i tot de girasols i colza als llocs que quedin lliures de la darrera encimentada que encara estem patint. Convé recordar que és precisament el nostre paisatge, i no sòls "el sol i platja", un dels principals actius de la nostra gairebé única industria, la turística. Ho he de confessar, si és que no ho he mostrat prou clarament fins ara: som d’un natural molt desconfiat enfront de les iniciatives d’un poder demostradament insensible a la conservació i protecció del nostre paisatge. Un poder que ha untat d'asfalt i ciment molts kilòmetres quadrat a la vegada que creava oficines pel canvi climàtic. A la vegada em creix a dins la sospita de que els doblers dins la pròpia butxaca o en la dels amics, és l’interès que mou les actuacions d’un cert quefer polític.

Sigui com sigui he volgut informar-me millor i a un treball d’investigació que he trobat a internet sobre el biodiesel, de Brenda Bär, hi he llegit que “Tanmateix la seva utilització comporta tota una sèrie de problemes o inconvenients que és precís puntualitzar. A fi de que els biocombustibles siguin significatius en el mercat energètic mundial, són necessàries grans superfícies de cultiu, ja que del total de la plantació només s’aconsegueix un 7% e combustible. Tampoc podem oblidar que la creació de grans extensions monocultivades obliga a usar grans quantitats de biocides per a controlar possibles plagues que poden aparèixer. A més, una extensió monocultivada és sempre molt més susceptible a les plagues que no una zona on es facin cultius mixts amb diverses espècies.

Per acabar-ho d'adobar vos faig avinent dues notícies o redaccions amb un denominador comú: el biodiesel. Analitzeu-les per vosaltres mateixos.


El Govern Balear impulsa un pla experimental

Ha signat un projecte pilot amb Asaja i l’empresa Grupo Ecológico Natural per a estudiar l’aprofitament de plantes com el girasol o la colza per a la fabricació de biocombustible a les Illes.
20 de gener de 2007.
(Per a més informació cliqueu la foto):

(...) Aquest conveni cerca avaluar l’adaptació a les Illes de les distintes varietats de cultius utilitzats normalment en l’elaboració d’aquests carburants, de manera que el sector de les bioenergies pugui contribuir al desenvolupament agrari de Balears. (...) Com va informar el Govern Balear, es preveu sembrar principalment colza i gira-sol en diferents finques de les Illes que seran seleccionades per l’associació Asaja en funció de la seva idoneïtat per el projecte.


Biodiesel: Un modern cavall de Troia

Ricardo Luis Mascheroni

Des de fa un cert temps, de manera sospitosa, comunicadors socials, especialistes, tècnics, universitats, col·legis professionals, polítics, legisladors, funcionaris, sectors de la industria i també alguns conspicus ambientalistes, apareixen a quan espai existeix en els medis de comunicació de massa, siguin aquests radials, televisius i gràfics, cantant lloes i parlant meravelles del petroli verd, que en un temps més o menys proper substituirà totalment al pervers imperi dels combustibles fòssils.

D’aquesta cascada comunicacional, s’infereix que els sectors del poder econòmic, financer i industrial mundial, han trobat la solució al causant del canvi climàtic i anuncien l’acabament de la tirania petroliera sobre la Terra. De cop, i com per art de màgia, aquells han tornat ambientalistes i abracen les banderes dels seus tradicionals enemics i la frase “desenvolupament sustentable” no els cau de la boca, com si fos un xiclet que es pot estirar per a totes bandes.

Davant el tremend poder propagandístic unidireccional, que ressalta que el biodiesel és el millor que ens pot haver ocorregut, hom que qualque cosa coneix del tema queda com a desorientat i alelat, imaginau-vos el ciutadà comú, enfront, quasi que surt de la beina per a reclamar plantes de refinament de biocombustibles fins a les places, per no dir a les escoles i hospitals. La nova revolució verda, ha arribat!!! i salvarà a tothom.

Deia el meu padrí: “Quan l’almoina és gran fins el sant desconfia” i quanta raó tendria en desconfiar d’aquests anuncis fabulosos que prometen una Argentina de progrés.
Si avui el món, suposem que tengués capacitat per això, decidís abandonar la crema d’hidrocarburs i passar-se als biocombustibles per a la obtenció d’energia, es necessitaria una quantitat d’hectàrees equivalents a varis planetes, on plantar els vegetals per a la obtenció del famós combustible.

Diu el periodista britànic George Monbiot: “Per a moure els nostres cotxes i autobusos (només) amb biodiesel es requeririen 25’9 milions d’hectàrees. Existeixen en el Regne Unit 5’7 milions d’hectàrees. Si això succeís a tota Europa, les conseqüències sobre el subministrament d’aliments serien desastrosos: passaríem de ser excedentaris a ser deficitaris nets” (1)

Segons l’Enginyer Miguel Baltanás, (Doctor, INTEC, Investigador Superior (CONICET) i Professor Titular D.E. (UNL): Per a incorporar biodiesel en un percentatge de tant sòls el 2%, “seria necessari emprar el 50% de la producció mundial d’olis vegetals” (2) D’això podem inferir que si el percentatge fos del 4% del total, hauríem d’usar tots els olis vegetals que es produeixen en el món.



Amb què farem les patates fregides?

Vostè també s’estarà demanant: A on anirem a produir aliments, si haurem d’entapissar de soja o altres monocultius fins als cantons de les cases? Crec que aquest és un negoci per a uns pocs a costa de molts, més enllà del maquillatge al que se’l vulgui sotmetre, i enfront a això no hi ha posicions polítiques que valguin, siguin aquestes de dreta, esquerra o centre, tots per igual, llevat d’honroses excepcions estan encegats per la brillantor de l’or.

Se’n recorden de la famosa industria denominada “La Forestal”? que en el seu moment fou un boom similar al de la soja i que arrasà amb milers d’hectàrees del mont i bosc natiu a una granja del país. Al quebratxo o al seu extermini, també els corifeus de tota casta li cantaren les seves melodies que com cants de sirenes dugueren a l’abisme a milers d’argentins. Molt pocs s’atreviren a denunciar aquesta matriu d’explotació devastadora, entre ells Gastón Gori en el seu cèlebre llibre “La Forestal”, a qui més enllà dels homenatges que cada tant se li fan, molts pocs funcionaris pareixen haver llegit i encara menys tenir la grandesa d’imitar.

Cent anys després encara suportam i el que és pitjor pagam les conseqüències d’aquest model de destrucció. El sistema productiu que se’ns anuncia com la panacea del creixement nacional és encara més agressiu i confirmarà amb major cruesa això de que “les penes són de nosaltres, però les vedelles són d’altri” llegeixi soja.

Com bé s’ha dit: “... ha començat l’etapa següent de la colonització i el món industrialitzat apunta als països del Tercer Món, on les empreses poden apropiar-se dels grans extensions de terra i mà d’obra barata i despreocupar-se dels greus impactes ambientals que comporta l’establiment de grans plantacions de monocultius, de les que se refinaran els biocombustibles, a expenses de boscos i terres aptes per el cultiu d’aliments” (3)

En aquesta sintonia, la Comissió de la Unió Europea va emetre el 2001, el comunicat 547, el que suggereix l’ús de biocombustible per assegurar l’oferta d’energia, important biocombustible d’aquells països amb avantatges competitius en la seva producció i no comprometre de manera considerable la superfície actual agrícola de la Comunitat, evitant la pujada en els preus domèstics dels grans destinats per a biocombustibles. A finals de l’any 2005, es declarà el suport a la producció de biocombustibles als països de desenvolupament, amb la mateixa finalitat. Per això i en raó que: “el cost de la matèria prima del biodiesel representa més del 85% del total, els lobbys del biodiesel han convençut als legisladors de cada país de dictar lleis que eximeixen d’impostos (en el cas argentí l’ITC) a la producció de biodiesel” (4)

A través d’aquestes reformes legislatives, producte del “convenciment”, tota la comunitat ha de subsidiar el negoci d’uns pocs, enfront d’això l’enginyer Baltanás, demana: “En nom de quins interessos hauríem de subsidiar-lo? Transportam en lloc d’alimentar a la humanitat)” (5)

En aquesta Província Invencible de Santa Fe, la seva legislatura “convençuda i més papista que el papa” ha sancionat una llei que va més enllà dels avantatges atorgats per la Nació i ha ampliat els beneficis als nous “inversors” per anys.

Entre ells, mencionam: l’exempció o diferiment de tributs provincials com ingressos bruts, imposts de segells, immobiliaris i patent única de vehicles, durant 15 anys per a les empreses que es radiquin a la província i desenvolupin aquesta activitat.

Per l’article 8, s’autoritza a l’Executiu a entregar a les seves empreses, en comodat sense carrega o localitzar a preu promocional, bens de domini públic (entregaran les places?) o privat de l’Estat provincial, construir infraestructura bàsica per a condicionament d’àrees i a firmar convenis amb entitats financeres per a concedir crèdits amb taxes d’interès en condicions preferencials. Tot això ho pagam nosaltres.

L’article 11 de la norma crea un càrrec de 0’20 pesos ajustables conforme a la variació del preu de la tarifa elèctrica de l’Empresa Provincial de la Energia (EPE), per usuari del sistema elèctric provincial, per a la promoció i el finançament d’aquests projectes.


Què tal?, per si fos poc va parir la padrina.

Just és dir que: “Encara que el projecte fou aprovat en Diputats amb el vot de tot l’arc polític-justicialisme, socialisme, cavallerisme i un grup de radicals-, el radical Santiago Mascheroni fou el més dur en oposar-se en forma total a les distintes sancions i carregà contra distints aspectes de la norma. (6)

Si aquestes iniciatives són tan bon negoci per el país, perquè ens hem de fer càrrec de pagar el compte del banquet que mengen uns altres?

Mentires que maten:

No tenc dubtes que en relació al tema haurà escoltat consignes temptadores i atraients com: “el biodiesel beneficiarà als nostres productors i a les economies regionals”; “mitigarà els efectes del canvi climàtic”; “millorarà les condicions de l’ambient”; o: “amb l’utilització de biocombustibles s’estaria contribuint a un desenvolupament sustentador de l’ambient, a disminuir gradualment la dependència dels combustibles fòssils i a millorar la rendabilitat del sector agropecuari i agroindustrial de la província, amb possibles incidències en el creixement de la economia regional” (Senadora Socialista Patricia Sandoz) (7)

Si va creure aquesta propaganda interessada, lament desil·lusionar-lo, però s’equivocà de cap a peus.

Vegem algunes d’aquestes concloents afirmacions:

- Beneficiarà als nostres productors: Sincerament no sé com, ja que és poc probable que es vengui en el país, ja que com diu Jorge Kaloustian president de l’empresa Oil Fox (productora de biodiesel), “com en el mercat intern la venda d’aquest producte per el preu de la soja venen a l’alça, no fa competitiu l’oli amb el gasoil, per tant les oportunitats estan en l’exportació”. (8)

- Contribueix al Desenvolupament sustentador de l’ambient: “ A gran part de les regions extrapampeanes, on avança la frontera agrícola per la sojanitzaió, no només creix la desocupació, i augmenten els demandants de plans socials, sinó que es produeix la contaminació per agroquímics de vastes regions, la degradació ambiental i la apropiació de terres i aigua, amb la conseqüent inhibició d’altres activitats agropecuàries i la desarticulació dels modes de vida de les poblacions rurals”.(9)

- Mitiga el canvi climàtic: “ La combustió de biodiesel produeix més òxids de nitrogen, els que a l’atmosfera produeixen un efecte hivernacle 24 vegades superior al de diòxid de carboni” (10)

- Quan incorporam tota la cadena de producció de biocombustibles (producció de fertilitzant per el cultiu, labors agrícoles, transport, collites, magatzem, etc.) pot ocòrrer que la demanda energètica sigui important i així gastar més energia que la produïda, i/o emetre major quantitat de CO2 i NOx a l’atmosfera. A mitjà termini això és inviable, i no serien recomendables els biocombustibles” (11)

Entenc que aquestes consideracions són res més que algunes de les contra cares de les monedes del model que s’anuncia i que a més de la soja, el seu oli o el biodiesel que s’exporta, s’emporta l’aigua i els nutrients del nostre sòl i ens deixa la contaminació, la desertificació, l’aniquilació de biodiversitat i la pèrdua de salut i de qualitat de vida dels nostres compatriotes. El que es diu un negoci rodó.

No és casual que a la recent 12ª Conferència de les Parts del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, reunides a Nairobi entre el 6 i el 17 de novembre de 2006, distintes organitzacions i moviments d’agricultors demanessin suspendre immediatament tots els subsidis i altres formes de suport desigual a la importació i exportació de biocombustibles.

Expressant que “No hi ha res verd ni sustentable en el biocombustible. En lloc de destruir les terres i el manteniment de comunitats locals i Pobles del Sud mitjançant una altra forma més de colonialisme, exhortam als països del Nord a reconèixer la seva responsabilitat en la destrucció del sistema climàtic del planteta, reduir el seu consum d’energia fins a arribar a assolir nivells sustentables, pagar el deute climàtic que han ocasionat en no haver fet això encara ara i augmentar substancialment la inversió en energia solar i en energia eòlica sustentable” (12)

Enfront d’aquesta producció injusta i la inacció estatal, és necessari que tota la ciutadania es mantengui atenta i informada en defensa de les actuals i futures generacions, i tal vegada així potser ens poguem salvar del desastre.

Per acabar, vos enrecordau de la història o llegenda del famós Cavall de Troia?, i perel qual el tan apreciat regal va resultar la causa de la destrucció de la ciutat. El biodiesel com el Cavall de Troia pot conduir a igual resultat. Per això anem alerta, que no ens passi el mateix.

Ricardo Luis Mascheroni
Docent i investigador U.N.L.


Ref:

1.- "Los biocombustibles no resuelven sino que agravan el cambio climático", en Revista del Sur, N° 168 Nov/Diciembre 2006, pag. 20.
2.- Baltanás, Miguel A., "Los Biocombustibles en perspectiva", en el "El Paraninfo", Noviembre de 2006, pág. 10, U.N.L.
3.- Revista del Sur, ob.cit.
4.- Baltanás, Miguel A., ob.cit
5.- Ibiden
6.- Atilio Pravisani / La Capital Nov 20, 2006
7.- Diario El Ciudadano
8.- Ramos, Eliana, "El campo, visto como fuente de energía", en Infocampo, semana
del 24 al 30 de Noviembre de 2006, pag. 16 Negocios.
9.- Domínguez, Diego, Investigador del Instituto Gino Germani de la UBA. Buenos Aires – Argentina en EcoPortal.net
10.- Baltanás, Miguel A., ob.cit
11.- Reportaje al Ing. Andrés Leone, portal Eco2site, Noviembre 2006.
12.- Biocombustibles en gran escala: buenos para el poder, malos para la gente y el clima, Portal del medio Ambiente, World Rainforest Movement, 30/11/2006.

Més informació cliqueu:











L'escarabat morrut a El Masnou

El Masnou
La plaga afecta les palmeres

Continua el tiberi de l'escarabat morrut

Ha travessat continents per arribar a casa nostra, i ara creua el Maresme de nord a sud vencent el fred i alimentant-se d'allò que més li agrada. La plaga de l'escarabat morrut ha actuat a El Masnou, i dues palmeres de gran tamany són víctimes de la seva fam. El Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DARP) lluita des de fa dos anys contra aquest insecte provinent del sud-est asiàtic, però de moment només compta amb un pla de prevenció i mesures de lluita experimental sense gaire resultats.
Els dos primers casos confirmats al municipi d'El Masnou s'han detectat a l'urbanització de Can Teixidó -que limita amb Alella- i al centre de la vila. Totes dues denúncies alertaven de la mort de les palmeres en finques particulars, i el color groguenc i l'assecament de les fulles centrals no deixaven cap dubte sobre la causa.
Malauradament, la plaga del morrut de la palmera no té control. En detectar arbres afectats -palmera canària i datilífera- cal arrencar-los i incinerar-los immediatament per evitar que proliferi. Prèviament cal comunicar-ho a Medi AMbient, que es farà càrrec de les despeses.
EL Rhynchophorus ferrugineus Olivier és un escarabat de color vermellós que quan arriba a la fase adulta pot arribar a mesurar uns cinc centímetres, i que està dotat d´un bec allargat molt característic. La Les femelles posen de 300 a 400 ous al teixit tendre de la corona de les palmeres i a les ferides del tronc.
La Generalitat va decretar-ne la presència oficialment l'any passat. Des d'aleshores, els tècnics combaten sense gaire fortuna aquesta plaga amb mesures preventives i algunes tècniques experimentals.



Imatge de les palmeres afectades, i detall de les destrosses ocasionades pel morrut.


Àlex Domínguez (laMalla.net)
· Article publicat a La Malla el 30/01/2007 ·
*

dimarts, 30 de gener del 2007

El Bosc de Contes


Històries d’arbres màgics de tot el món

Per les festes de Nadal em va arribar un regal en forma de llibre. Un llibre de contes editat per Intermón Oxfarm. El seu títol és el que encapçala aquest texte i conté 7 contes sobre arbres, que vénen d’arreu del món. Els arbres protagonistes són: el Xiprer, la Ceiba, el Castanyer, el Cirerer, la Palmera, el Sicòmor i el Magraner. Cada un dels contes curts està dedicat a un dels arbres i són curtets i bons de llegir, altament indicats per nins petits i per a nins grans. Aquests provenen de cultures molt diverses com la Xinesa, Japonesa, Àrab i Jueva. Cada un dels contes ve acompanyat de la breu descripció de cada una de les espècies i en cita alguns usos o curiositats. Les il·lustracions són aquarel·les molt coloristes i vistoses.
Podeu trobar aquest llibre a les tendes de Comerç Just.

Els textos són de Rina Singh
Les il·lustracions són de Helen Cann

Per a més INFORMACIÓ:
*

diumenge, 28 de gener del 2007

!Cuídate compa!


Els humans som part de la Natura

Allò que afecta a la salut humana, també danya a la Natura. El consum exagerat de carn obstrueix les nostres artèries amb l’excés de colesterol, que pot lesionar-nos el cor o el cervell. A la vegada exigeix la tala d’arbres per a pastures i producció de farratge, que afavoreix la desertització. Allò que fa mal a la Natura ens acaba fent mal. Tot el que necessitam prové de la Natura. Contaminar el medi ambient és enverinar l’aire que respiram i els nostres aliments. (...)

Moltes vegades el cos és capaç de curar-se sòl i els remeis no fan més que destorbar.

És molt poc el que saben els científics si es compara amb tot el que desconeixen. Coneixem tant poc sobre els processos vitals, que quant menys intervinguem a l’ordre natural de les coses, menys ens equivocarem.

Per altra part, la Natura, ha demostrat ser tant sàvia? La mateixa intel·ligència, que durant 3.900 milions d’anys ha cuidat de la vida d’aquest planeta, que ha fet sobreviure a un munt de generacions humanes (unes 237 padrines, segons Atxaga), que tots els dies construeix a partir d’un òvul microscopi la màquina tant complexa i ben pensada que és el nostre cos... és la més indicada per a curar-nos i arreglar les nostres averies. (...)

Els medicaments són substàncies tòxiques

Des de fa molts anys, els humans cercam remeis miraculosos (panacees) per a tots els nostres mals. I s’ha donat poder curatiu a substàncies verinoses (en general de sabor amarg). Es pensa que aquests remeis curen, ja que el cos reacciona contra la substància dolenta. Medicar-se és un acte perillós ja que es tracta d’introduir productes tòxics en un cos ja malalt (cansat i intoxicat). (...)

Reduir el consum de medicaments és una forma més de mostrar respecte per l’equilibri ecològic. Descendiria la producció de la industria farmacològica, reduint el consum d’energia i d’aigua i la contaminació. (...)

Com curar-te tu mateix

El teu cos desitja curar-se. El teu “instint de conservació” ha decidit curar-te abans de que tu fossis conscient de necessitar-lo. Et cuida i cerca el millor per a tu. És el teu amic inseparable. El teu cos sap curar-se. Disposa d’una saviesa ancestral que supera a la de qualsevol equip mèdic. La mateixa intel·ligència que et fabricà està disponible per a realitzar la curació. El teu cos pot curar-se, i és una llàstima desaprofitar aquesta força. Persones desnonades per la medicina sobreviuen gràcies al poder de l’instint de conservació. No cerquis a fora el que portes a dins. No cerquis varetes màgiques. En general, la curació no és un acte miraculós, sinó un esforç que l’organisme ha de realitzar per a tornar a l’equilibri perdut. La curació, com tot treball, comporta un gasto d’energia durant un temps. Quanta més energia guardis per a la curació (manco activitat), més ràpida serà la curació. S’ha de tenir “pau-ciència”, ja que la Natura no pega bots. Voler accelerar la curació amb medicaments, pot portar-tecomplicacions i allargar el procés. (...)
¡Cuídate compa! · Manual para la autogestión de la salut
Eneko Landaburu · Txalaparta

*

dijous, 25 de gener del 2007

Alex Shigo

El passat sis d’octubre de 2006 va morir Alex Shigo, considerat el pare de l’arboricultura moderna. A ell devem en gran part l’actual visió del què és l’arbre i com es comporta davant l’entorn, malgrat l’entorn siguem nosaltres, els homes. A. Shigo va ser un home valent, capaç de dir el que ell veia més enllà del que l’ortodòxia del moment deia que s’havia de veure en relació amb els arbres, però alhora també va ser conscient de que la seva paraula tampoc no era ni norma ni dogma i que també es podia i s’havia de revisar. A. Shigo deixa un gran nombre de llibres i recerques darrere seu, malauradament molts no han sigut traduïts però alguns que sí que ho han estat encara avui són un referent bàsic a la meva biblioteca.

Deixo la traducció d’aquest article com a homenatge i també per aquell qui no el conegui pugui tenir un bri del seu treball.

Compartimentació de la degradació
en els arbres

Els animals es curen, els arbres es compartimenten. Resisteixen una vida sencera de ferides i infeccions establint fronteres que s'oposen a l'expansió del microorganismes invasors.

Alex L. Shigo

Els arbres posseeixen un rècord espectacular de supervivència. Després de més de 400 milions d'anys d'evolució, constitueixen els organismes vius més alts, més imponents i de més llarga vida que mai hagin habitat la terra. Malgrat això, estan desproveïts d'un medi de defensa del qual estan dotats tots els animals: els arbres no poden fugir de les forces destructives. A causa de la seva immobilitat, al llarg de la història han sigut ferits per tot tipus d'enemics, vius o no (focs, tempestes, microorganismes, insectes, d'altres animals i, finalment l'home). Els arbres han sobreviscut per que al llarg de la seva evolució, han esdevingut organismes altament compartimentalitzats; és a dir, envolten la fusta ferida o infectada.

En aquest aspecte, els arbres difereixen radicalment dels animals. Bàsicament, els animals sanen: conserven la vida fent milions de reparacions, instal·lant noves cèl·lules o cèl·lules rejovenides en substitució de les velles. Els arbres no poden sanar, no reparen. En canvi, es defenen de les conseqüències de les ferides o infeccions encerclant el mal. Dit d'altre manera, compartimenten. Al mateix temps, disposen noves cèl·lules en noves posicions. Cada any, creix un arbre nou a sobre de l'arbre antic. Els resultats més obvi, són els anells de creixement, visibles en qualsevol tall transversal d'un tronc, arrel a branca (hi ha arbres tropicals que no fan anells de creixement).

Les defenses manegades pels arbres suggereixen una nova visió de la seva biologia, en la qual té un reconeixement ple el paper de la patologia forestal. Els arbres han sigut guiats a través de l'evolució, per la seva necessitat de defendre's contra atacs restant ferms al seu lloc.

Per comprendre la malaltia i degradació dels arbres és essencial entendre la seva funció i creixement normals. Els arbres, juntament amb les herbes i algues, són els majors captadors d'energia de la Terra. En particular, els boscos, que cobreixen una dècima part de la superfície del planeta, capturen prop de la meitat de l'energia que entra en la biosfera. L'energia, que entra com a radiació solar serveix per a transformar el biòxid de carboni i l'aigua en hidrats de carboni. la forma química en la qual s'emmagatzema l'energia. Igualment, els hidrats de carboni, impulsen el creixement, el sustent, la reproducció i la defensa.

Els propis arbres -això és, les coníferes i els arbres que poden fer fusta (gimnospermes i angiospermes)- són perennes, llenyosos, compartimentalitzats i desgranables. A més, la majoria d'arbres són de llarga vida, grans i alts. La seva estructura interna segueix un model característic. La generació de noves cèl·lules a l'arbre és funció del càmbium vascular, una fina capa cilíndrica que es troba en el tronc, les arrels i les branques. Cap a fora, el càmbium diposita el floema, o líber, la capa que transporta el fluïts descendents (porta específicament substàncies produïdes en les fulles per la fotosíntesis). El càmbium diposita cap a dins capes concentrades de xilema, que transporta cap amunt aigua i substàncies hidrosolubles.

Val la pena examinar de prop la producció de cèl·lules cap l'interior. En gran escala, el càmbium diposita una capa interna cada any, això són els anells anuals de creixement, clarament visibles en seccions transversals tret d'algunes espècies tropicals. Vist en una escala més fina, el càmbium forma dos tipus de cèl·lules bàsiques: les que tenen l'eix major perpendicular a l'eix del tronc, arrel o branca, i aquelles altres amb el seu eix major paral·lel a l'eix del tronc, arrel o branca. Les cèl·lules perpendiculars seran els radis del parènquima, que forma parets radials a la fusta, mentre que les cèl·lules longitudinals ompliran els compartiments entre radis.

Les cèl·lules longitudinals són de tres tipus. En algunes, el contingut viu mor als pocs dies o setmanes, quedant d'elles sols una paret tubular. En les angiospermes, aquestes cèl·lules s'anomenen vasos, en les coníferes, traquèides. Serveixen per a transportar líquids. En d'altres, la paret cel·lular és gruixuda. Aquestes, nomenades fibres cel·lulars o traqueidals, proporcionen suport mecànic a la fusta. Finalment, les cèl·lules nomenades parènquima retenen el seu contingut viu dins d'una paret cel·lular prima (per contra, vasos i traquèides tenen l'interior buit, envoltat d'una paret cel·lular gruixuda. Les cèl·lules parenquimàtiques emmagatzemen nutrients i d'altres materials. En elles el citoplasma pot mantenir-se viu durant anys, de vegades més d'un segle. La complexa estructura de les diferents cèl·lules a la fusta es combina amb la rigidesa pròpia de les parets cel·lulars per conferir al teixit llenyós la seva fortalesa. L'entrecreuament continua a la construcció molecular de les parets cel·lulars, i també a les molècules de les parets cel·lulars, cel·lulosa i lignina.

En qualsevol moment de la vida d'un arbre, les capes de fusta més recent, aquelles on el parènquima encara reté el seu contingut viu, forma l'albura de l'arbre. En molts arbres, les capes més antigues, les més properes a l'eix de l'arbre, formen un districte nomenat duramen, que sovint és més fosc. Part de la foscor, deriva de la deposició de substàncies conegudes pel terme d'extractes. El duramen mostra un alt grau d'autosuport mecànic i continua prestant servei a l'arbre. Pel contrari no te capacitat d'emmagatzemar nutrients ni de transportar substàncies.

L'estudi de l'anatomia dels arbres suggereix vàries interpretacions conceptuals d'aquests vegetals. Primer, els arbres són generadors de teixit. En essència la germinació d'una llavor constitueix l'activació d'un generador cel·lular. Té capacitat de proliferació cel·lular, però sempre en noves ubicacions: l'arbre no està dotat per a restaurar o regenerar teixits ja existents. Segon, la fusta és una estructura altament ordenada de diferents tipus de cèl·lules en diferents etapes d'envelliment. Tercer, un arbre constitueix una jerarquia de compartiments. En el tronc, arrels i branques, els major compartiments són els anells anulars. A continuació, els grups de cèl·lules de cada anell, compartimentats per radis, i després les cèl·lules individuals.

L'estudi de les respostes dels arbres a ferides o infeccions, suggereix un no enfoc. Els arbres responen amb compartimentació, intenten embolcallar la regió ferida o infectada, ja que no maten ni detenen l'activitat dels microorganismes en els compartiments estancats. No responen de forma específica en front de microorganismes específics; la compartimentalització respon a la ferida.

En termes generals, l'arbre respon de tres formes davant ferides o infeccions. En la primera d'elles, els límits del compartiment preexistent, es reforcen per resistir l'extensió de la destrucció. La major part de l'enfortiment s'aconsegueix per medis químics. A l'albura, el metabolisme de les cèl·lules vives, canvia de tal forma que altera el contingut de les cèl·lules. En el duramen tenen lloc reaccions enzimàtiques, quan, per la resta, aquest teixit ja no és viu.

Poc se'n sap de detalls; sí, que, sota circumstàncies normals, les cèl·lules de fusta dediquen les seves vies metabòliques a l'emmagatzematge d'energia química en forma d'hidrats de carboni. Normalment, les molècules estan en la seva forma reduïda; el seu contingut d'electrons es relativament gran. Malmesa la fusta, l'activitat bioquímica de les cèl·lules que envolten la ferida es desvia cap a noves rutes metabòliques, amb el qual, les molècules tendeixen a oxidar-se, això és, capten protons o ions d'hidrogen. En un sentit ampli, el contingut cel·lular, pateix un procés químic molt semblant a l'adobat del cuir. Així, apareixen diverses molècules, com l'àcid gàlic o àcid tànic. Sovint són riques en fenols (anells de sis carbonis amb grups d'hidròxil, o OH). Els fenols ocupen l'interior de les cèl·lules i impregnen les parets cel·lulars; acoloreixen la fusta en tons vermells, verds o blaus, depenent dels detalls de les rutes metabòliques que els produeixen, que estan determinades genèticament per a cada espècie d'arbre. Els components fenòlics, i això resulta de la major importància per la defensa de l'arbre, són sovint antimicrobians.

La segona resposta que l'arbre adopta front la ferida o infecció, és crear una nova paret, valent-se de medis anatòmics i químics. Primer, el càmbium altera el model mitjançant el qual genera noves cèl·lules. A causà de la ferida, es produeixen poques cèl·lules tubulars. També es promouen menor número de cèl·lules fibroses. Per altra banda, les cèl·lules del parènquima , que retenen el seu contingut viu, es generen el quantitats creixents. Ara bé, són menors i la seva activitat metabòlica està alterada, de forma que el seu contingut químic resisteixi els microorganismes. La nova paret, o barrera de la zona, explica molts dels defectes trobats en productes de fusta. Per exemple, pot ocasionar que la fusta d'un arbre es separi al llarg d'un cercle; tal defecte es coneix com esquerda anular.

La tercera resposta que adopten els arbres és continuar creixent. Els arbres sobreviuen a la ferida i infecció si tenen suficient temps, energia, i capacitat genètica per a reconèixer i compartimentar el teixit ferit o infectat mentre generen teixit nou, que mantindrà amb vida l'arbre. En certa manera, un arbre ferit o infectat s'assimila bastant a un buc o submarí antic. Quan un torpede toca un buc, la tripulació d'aquest s'afanya en aïllar ràpidament la zona danyada. En quant més ràpida sigui l'acció de la tripulació i més fortes les parets que circumscriuen la zona afectada del buc (i en quantes més parets tingui) menor serà l'extensió del mal. Malgrat tot, un cop continguda la zona afectada, el compartiment o compartiments segellats, ja no seran accessibles mai més. Aquí acaba l'analogia. L'arbre sobreviu creixent sobre de si mateix, el que es tradueix en un nou arbre (amb un nou joc de compartiments) en la següent estació de creixement.

S'ha d'assenyalar que les zones de reacció de l'arbre (els seus límit reforçats químicament) no són absoluts: poden allunyar-se de la infecció amb major o menor rapidesa, a mida que certs microorganismes superen la defensa química. Per altra banda, els fenols, no són sols verinosos per els microorganismes, sinó també pel propi arbre.

En efecte, l'arbre s'enverina en part en el seu intent d'obstaculitzar una invasió. L'arbre sobreviu perquè, al mateix temps que enforteix les defenses, crea un nou arbre. És digne de destacar que la capacitat d'un arbre per desproveir-se de parts de sí mateix és molt semblant a la resposta que adopta front a ferides o infeccions. És a dir, desprendre's de quelcom que constitueix un aspecte de la compartimentació. En particular es separen dels arbres les acícules, fulles, estructures reproductores i arrels absorbents que hagin satisfet el seu programa genètic. (Arrels absorbents són arrels fines, no llenyoses, que prenen substàncies del sòl) Els renous, branques i arrels grans poden també aïllar-se o separar-se, per exemple en l'inici d'una ferida o infecció, o després de que el renou, branca o arrel, arribin a una etapa particular de senescència. (És difícil establir quina etapa; se'n sap molt poc de la programació genètica de l'envelliment als arbres) Tot això, requereix un aclariment: els arbres no es despullen activament de parts de si mateix. El vent, la neu, el gel, els animals i d'altres agents són la causa de que les parts aïllades es desprenguin de l'arbre, mentre que les arrels absorbents apartades són digerides per microorganismes.

Tornem ara a la part de la confrontació entre els arbres i els seus enemics. Començarem per la ferida en un arbre, suposem que causada per algun animal. La ferida proporciona espai i nutrients per gran varietat d'organismes invasors, insectes, nemàtodes, bactèries i fongs inclosos. Mentre aquests competeixen entre sí pel nou espai i els nutrients, les cèl·lules vives de l'albura subjacent a la ferida reaccionen a la invasió, experimentant una sèrie de canvis bioquímics que porten a la producció de les defenses químiques fenòliques.

Els microorganismes ataquen les ferides de l'arbre de diferents maneres. Certes bactèries i fongs infecten el floema, i en ell es mantenen, provocant enfermetats nomenades càncers anuals. D'altres microorganismes envaeixen les ferides i resten a l'albura ferida, creant les anomenades podricions de ferida. Per repetició anual d'aquests processos es creen càncers permanents. Finalment, alguns microorganismes, ataquen la ferida infectant l'albura i després l'escorça interior. Aquest procés es repeteix en cada estació de creixement: es tracte dels fongs del càncer de la podridura. Són notablement enganyosos. Quan el càncer de la podridura ha prosperat des de la fusta a l'escorça forma una cuirassa de material semblant a un tascó, que mata el càmbium subjacent. L'arbre respon reactivant les defenses de compartimentalització. El fong, a la vegada, envaeix la nova ferida, des de la que crea una nova cuirassa. L'activitat oscil·lant pot persistir fins que s'encercli tot l'arbre. Els primers microorganismes que tenen èxit en la invasió d'un arbre s'anomenen pioners. Potser solament puguin tolerar les alteracions químiques desencadenades en la fusta ferida de l'arbre. En alguns casos, de tota manera, la seva constitució genètica els fa capaços de digerir les defenses químiques. Normalment, però no sempre, els pioners són bacteris, junt amb algunes espècies de fongs. Entre els darrers cal destacar els himenomicets, que causen descomposició als arbres, i fongs imperfectes i ascomicets, que majorment no causen descomposició per sí mateixos.

Un punt crucial en la infecció, és que els microorganismes s'estableixen en certa seqüència. Quan el microorganisme pioner sobrepassa els compostos inhibidors, allisant el cami a d'altres invasors, aquells que haurien sucumbit a les defenses de l'arbre. D'aquesta forma la invasió és una successió de microorganismes, amb un model essencial per la supervivència dels invasors. Sens dubte, cap microorganisme "menja verí" per ajudar al seu successor. Cada organisme actua de forma que afavoreix la retenció del seu espai i energia; per això, que alguns pioners generen, o conserven, condicions que inhibeixen la infecció per part de fongs agressius de la descomposició de la fusta. Aquest pioners potser serveixin, en darrera instància, per establir les bases del control biològic de la descomposició en els arbres. Estudis de certs fongs, com espècies de Trichodema, demostren que el fong prospera en l'albura alterada de la ferida, però no desintoxica els compostos que impedeixen l'entrada de fongs causants de la descomposició.

Suposem que una successió de microorganismes invasors aconsegueix digerir l'albura alterada per la ferida. El seu èxit no necessàriament sentencia l'arbre.

Per una raó: l'arbre genera noves cèl·lules al voltant de les velles. Si l'arbre aporta noves cèl·lules més ràpid que el que es digereixen les velles, llurs possibilitats de sobreviure seran considerables. La mort de l'arbre, si esdevé, pot ser mecànica o biològica. L'arbre morirà si es trenca el tronc. O bé, morirà si es mata el càmbium (el generador cel·lular) i, també, si part del seu teixit s'ha aïllat de tal forma, en el llarg d'una vida de defensa contra ferides e infeccions, que els compartiments restants resulten insuficients per emmagatzemar les reserves energètiques de l'arbre. La nova concepció dels arbres com organismes compartimentants no va sorgir de cop i volta. De fet, va ser el producte de la contradicció entre nocions anteriors, algunes desenvolupades al poc d'establir-se, fa un segle, l'esquelet de la moderna biologia. Sembla cosa trivial dir-ho, però els arbres són essencialment diferents als animals, i gran part del fracàs en la seva comprensió deriva de confondre'ls inconscientment.

Abans del 1845, l'explicació més comú de la vida, era que s'originava espontàniament (és a dir, per generació espontània) a partir de matèria inorgànica. Es coneixien bé els microorganismes, en particular s'havia reconegut l'associació entre la fusta podrida i els fongs. En temps de Heinrich Anton De Bary, Louis Pasteur i el desenvolupament de la teoria del germen, que atribueix a la malaltia a diminuts organismes nocius, el patòleg forestal alemany Robert Hartig va invertir els termes, proposant que els fongs donaven lloc al podriment, Hartig va mostrar que els esporòfits trobats en ferides d'arbres, el els micelis, organismes de tipus filamentós trobats en fusta en putrefacció, representaven diferents etapes de la vida del mateix organisme fúngic. L'observació, i la inversió de les hipòtesis, posà els ciments de la moderna patologia forestal.

Estudis posteriors de la descomposició van ser obra d'investigadors interessats principalment en el deteriori de la fusta, pel que van consistir, en essència, en la retirada de la fusta dels arbres, seguit d'investigacions en laboratori sobre el canvis que sofrien els teixits. Els estudies es varen centrar en el duramen o, en tot cas, en fusta mes fosca que l'albura. L'estratègia subjacent a aquests estudis es fundava en la naturalesa del duramen, que era teixit mort i insensible. Fins a cert punt, els estudis varen tenir èxit, científics i patòlegs van comprendre de quina manera els fongs (en particular els seus enzims) digerien la fusta. Encara no es consideraven els processos que es donaven en l'arbre viu. Malgrat el duramen està mort, en termes de vida animal, reacciona davant la ferida i infecció. Alguns texts sostenen encara que la podridura en els arbres no es pot considerar malaltia, ja que sols s'afecta el duramen mort. La podridura constitueix, de fet, la principal malaltia dels arbres al mon.

Per aquestes raons, els primers investigadors, no aconseguiren reconèixer les defenses activades per la ferida en infecció, que alteren la fusta al patir l'arbre alguna ferida. En un arbre viu, la majoria de ferides no produeixen descomposició, per que els microorganismes que infecten la ferida s'enfronten a fusta que ha canviat. En contrast, els fongs productors de descomposició que ataquen taulons no encaren cap força contrària de la fusta. Els microorganismes, simplement, competeixen entre ells.

La disponibilitat de serres de cadena va permetre als investigadors desenvolupar una nova interpretació de la degradació. Cap a la dècada de 1940, l'instrument ja tenia potència suficient per que un sol individu tallés seccions longitudinals a través dels arbres, exposant columnes de fusta descolorida i en putrefacció sota els anells de creixement que l'arbre havia desenvolupat després de la ferida.

Abans de 1940 s'havia dissecat arbres, però la majoria de talls eren transversals. Sols alguns investigadors més agosarats, com el patòleg George H. Hepting, treballant en el delta del Mississipí a la dècada de 1930, va procedir d'una altre forma. Hepting, valent-se de serres de través i destrals, va veure el que d'altres veurien més tard, que en grans extensions, la fusta generada després de la ferida, no estava envaïda pels fongs que infectaven la pròpia ferida. En els anys seixanta i setanta, jo mateix vaig tenir l'oportunitat de seccionar milers d'arbres, primer, al nord-est d'Estats Units i després en Europa, Índia, Puerto Rico i Austràlia. Em varen impressionar per una banda els ordenats models de coloracions y per altra, l'ordenada successió de microorganismes invasors. Els meus companys i jo vàrem emprendre experiments amb arbres vius. Més tard, realitzà estudis bioquímics Walter C. Shortle, company meu en el Servei Forestal del Departament d'Agricultura dels EUA a Dutham, New Hampshire.

Amb l'ànim de definir que hi havia de comú en les respostes que adoptava l'arbre enfront la ferida i infecció i donar raó dels models de degradació i de coloració en els arbres ferits. Els meus col·legues i jo vàrem idear un model al qual vam nomenar CODIT (acrònim anglès de compartimentació de la degradació en arbres) La primera part del model fa referència a les respostes que adopta l'arbre en el moment de la ferida. En resum, l'arbre reforça els envans que almenys en gran part ja existeixen a la fusta. La paret 1 resisteix l'extensió vertical de la fusta infectada. La paret 2, l'extensió cap a l'interior i la paret 3 l'extensió lateral. La segona part del model fa referència a la resposta tardana de l'arbre. En essència, l'arbre eleva una paret que no existia en el lloc en el moment de la ferida: el càmbium genera la paret 4 que separa la fusta infectada de la fusta sana, formada de nou.

La paret 1 no té existència real en quant a entitat anatòmica abans de la infecció. Es tracta, principalment, d'una paret tap, que suposa a l'expansió vertical de la infecció per mitjans anatòmics i químics. L'arbre disposa de canonades verticals, vasos en angiospermes i traquèides a coníferes. En produir-se la infecció, els vasos s'han d'obstruir, ja que constitueixen una via fàcil d'expansió per als invasors. Els arbres obstrueixen els vasos de diferents maneres. Per una banda, les cèl·lules que envolten els vasos (que formen l'anomenat parènquima de contacte) s'inflen contra el forat dels vasos, poden també desenvolupar-se incrustacions en els extrems dels vasos, o omplir-se aquests de material granular o cristal·lí. Així mateix es tanquen els pors que queden entre vasos. De vegades es desenvolupen bombolles d'aire que impedeixen el transport de líquids. La defensa de la paret és realment dèbil ja que l'arbre no podria viure si obstrueix totes les canonades verticals. A més, l'expansió vertical de la infecció, és relativament poc important, pot estar infectada tota la medul·la i, mantenir-se vius, però, els nous arbres formats pel càmbium en anys successius.

Les parets 2 i 3 existeixen abans de la infecció. Les formen els anells anuals que resisteixen l'expansió interna de la infecció i els radis parenquimàtics que resisteixen l'expansió lateral, després de la infecció, les parets es reforcen químicament. No obstant, la paret 2 és en part anatòmica. En alguns arbres, com l'arç (però no per exemple l'om) el final de cada estació de creixement està marcat per la degradació per part del càmbium d'una capa anual del que s'anomena parènquima marginal, o terminal, en angiospermes i fusta tardana de parets cel·lular engrossides a coníferes. Les cèl·lules formen una barrera de maons cel·lulars en el perímetre de cada anell de creixement. La paret 2 és moderadament forta, la paret 3 és la més forta de les tres. Si aquesta darrera falla, la degradació es pot estendre com un ventall. Aquesta és la causa que hi hagi arbres buits utilitzats com protecció i habitatge per a molts animals. L'arbre sobreviu amb una copa complerta de fulles sanes gràcies al treball dels càmbium a les estacions de creixement posteriors a la ferida. La resistència decisiva a la infecció és la resistència a la seva difusió exterior, en particular la defensa del càmbium en front a la destrucció que procedeix de l'interior de l'arbre. Aquí entra en joc la paret del càmbium. És molt dèbil si es considera la seva contribució a la fortalesa de l'estructura de l'arbre, però molt forta en quant a què constitueix una barrera contra microorganismes, una barrera que aïlla el teixit exterior a la ferida i, per tant, formada després de la ferida. En realitat, és impermeable a la majoria de fongs i bacteris que habiten la fusta o escorça. Recents treballs de R.B.Pearce, B.J.Holloway i Jill Rutherford, a la Universitat d'Oxford, han establert que les cèl·lules d'aquesta barrera, la paret 4, estan recobertes de suberina, l'àcid gras que dóna a l'escorça la seva resistència als invasors microbians (els invasors gairebé mai tenen enzims capaços d'actuar sobre la suberina).

Els meus col·legues i jo vàrem col·laborar amb genetistes amb l'afany de precisar quin individus, d'una mateixa espècie d'arbres, té millor capacitat de compartimentació (aquesta capacitat està sotmesa a un fort control genètic). Armats amb els nous conceptes de biologia forestal, vàrem reexaminar les malalties de l'arbre. Hem observat, per exemple, que els oms compartimentalitzen la fusta infectada pel fong que causa la malaltia holandesa del om. La defensa port dur a la mort per fam, ja que els teixits que normalment emmagatzemen l'energia queden aïllats. Per altra banda, projectem correccions en molts procediments convencionals en la cura dels arbres, com l'esporga.

Gran part dels errors subjacents en les inapropiades tasques de cura dels arbres provenen de l'aplicació inconscient, als arbres, de conceptes desenvolupats per explicar la biologia animal. En molts casos es tracten els arbres com si fossin animals o, pitjor encara, com a persones. Es cura els arbres ferits en un afanys de aturar la descomposició i promoure la curació quasi com un pare embena la ferida a un nen. Les cavitats en decadència es netegen més enllà de la pròpia podridura fins arribar i sobrepassar la fusta sana, a l'igual que un dentista netejaria una dent corcada. Les branques s'esporguen arran de tronc i en alguns països es grava en forma de diamant l'escorça a la base de la branca; el subseqüent call, o cicatriu, es considera que l'arbre cura bé.

Cap d'aquests tractaments beneficia l'arbre, en realitat, tots ells poden ser perjudicials. No hi ha dades científiques de que substància alguna aplicada a la ferida aturi la podridura. Les cures, són principalment, cosmètica (potser siguin medecina psicològica per l'amo de l'arbre). La neteja d'una cavitat més enllà del podriment, penetrant en la fusta sana, promou més degradació. En realitat, és una de les pitjors coses que se li poden fer a un arbre. La cavitat existeix per que l'arbre ha aïllat la degradació. Finalment, l'ús inadequat de la poda permet a la podridura apropiar-se de les cèl·lules ferides al tronc. Al voltant de la base de cada branca existeix una zona inflada nomenada collar. Dins seu s'hi adverteix una zona protectora de la branca, això és, el lloc on s'estableix la defensa química de la branca. El collar no deu ferir-se, i encara menys tallar-se, a l'esporgar.

La degradació en els arbres és un procés natural. En alguns casos pot regular-se: accelerar-la, frenar-la o aturar-la. Quan no es pot actuar sobre ella, al menys pot detectar-se, de forma no destructiva en arbres vius. És més, pot pronosticar-se tant en configuració com en grandària. Per altra banda, es pot seleccionar els arbres per la seva resistència a la dispersió o difusió del podriment. La ciència forestal s'està acostant a una nova comprensió dels arbres i de com aconsegueixen sobreviure sota tantes pressions.

*

Tala d'arbres a Mollet

Denuncien la tala d’una trentena d’arbres
de zones públiques de Riera Seca

Reclamen que l’arbrat públic existent es consideri un bé a protegir als nous projectes d’urbanització.

Independents per Mollet (IxM) ha denunciat la tala d’una trentena d’arbres de la Plaça dels Ferrers i de la rambla Pompeu Fabra, del barri de la Riera Seca de la ciutat baixvallesana, on s’estan duent a terme els treballs d’urbanització del nou barri de la Vinyota.
Els independents molletans, han recordat que aquests arbres –lledoners i oms, principalment-, formaven part del patrimoni natural públic de la ciutat i havien esdevingut ja un element característic del paisatge urbà d’aquesta zona.
La responsable de medi natural i sostenibilitat d’Independents per Mollet (IxM), Marta Garcia, ha qüestionat “la necessitat real d’eliminar indiscriminadament tots aquests arbres” i ha denunciat la “manca d’interès per a preservar-los i integrar-los al projecte de reurbanització d’aquest nou espai”.
Marta Garcia, ha denunciat “l’excessiva facilitat amb la que s’opta a Mollet, per la tala de l’arbrat urbà”, ha criticat que “el ciment continuï sent a la ciutat més important que els arbres” i que “no s’hagi previst com caldria al projecte d’urbanització, la preservació d’aquests arbres que hem vist créixer dia a dia, durant els darrers dotze anys”.
La responsable de medi natural dels independents molletans ha recordat que “encara que es plantin nous exemplars a d’altres punts, no es pot justificar aquesta pràctica, perquè aquests arbres formaven part ja del paisatge urbà d’aquesta zona i la seva tala suposa una pèrdua important pel patrimoni natural de la ciutat i de les generacions futures”.
Independents per Mollet (IxM) ha instat al consistori molletà que comprovi “si l’empresa constructora disposava de l’autorització pertinent” i ha reclamat que “l’arbrat públic existent es consideri un bé a protegir als nous projectes d’urbanització “ atenent al seu valor ecològic i la seva contribució a la biodiversitat urbana.
Ciutat de Mollet, 25 de gener de 2007.
Independents per Mollet (IxM)
*

dimarts, 23 de gener del 2007

Una entre un milió

Penja d’un fil a mercè del vent. Un fil de teranyina. M’he ficat als ulls d’un ancestre de fa cent mil anys i he vist com giravoltava, ara lluenta ara apagada. La fulla mai no ha tocat en terra. Ha fet la seva feina de transformar la llum en aire i vida. Així de senzill. Ara seguirà el seu camí, res no es tuda. Tocarà en terra i viurà una transformació que la transportarà de nou a l’arbre i a l’aire, però també a molts altres éssers vius. Hi haurà altres plantes que se n’aprofitaran i la faran seva. Serà terra i tornarà petita, ínfima i formarà part d’un univers dins un univers. Res mes que una ombra i el temps.

diumenge, 21 de gener del 2007

Nairobi: Fòrum Social Mundial 2007


Arranca a Nairobi el Fòrum Social, la trobada més gran
de grups contra la globalització

El tema de la sèptima edició del Fòrum Social Mundial és “les Lluites de les Persones, les Alternatives de les Persones”. La sèptima edició del Fòrum Social Mundial atreu al món a Àfrica com a activistes, moviments socials, xarxes, coalicions i altres forces progressistesdel Pacífic Asiàtic, Amèrica Llatina, el Carib, Amèrica del Nord, Europa i tots els racons del continent africà fent-los convergir a Nairobi, Kènia, durant cinc dies de resistència cultural i celebració; panells, tallers, simposis, mobilitzacions, mostres de cinema i molt, molt més; iniciat el 20 de gener i culminarà el 25 del mateix mes de 2007.

Des dels seus modestos orígens a Porto Alegre a l’any 2001, el Fòrum Social Mundial s’ha estès fins a convertir-se en una contra-força global que desafia les suposicions i els dictats de l’imperialisme i les seves polítiques nou liberals associades, que al llarg de dècades han imposat el colonialisme i el neocolonialisme; han devastat les economies del Sud; han reforçat les maniobres desastroses i repressives de variades dictadures artificioses; han marginat a les dones; han privat a la joventut del seu dret a participar; han intensificat la destrucció del medi ambient; han desfermat sangonosos conflictes, inhumans i innecessaris nació rere nació, regió rere regió i han aprofundit l’explotació de les persones al llarg del món.

Conjugant forces al voltant de la crida a la acció enfocada en què un Altre Món és Possible, el Fòrum Social Mundial ha col·locat la justícia social, la solidaritat internacional, l’equitat de gènere, la pau i la defensa del medi ambient a l’ordre del dia de les persones del món. Des de Porto Alegre a Mumbai, des de Bamako a Caracas, des de Karaxi i ara Nairobi, les forces i els contingents del Fòrum Social Mundial ha ampliat col·lectivament els espais democràtics per a aquelles persones que cerquen alternatives sostenibles i progressistes enfront de la globalització imperialista.

El Fòrum Social Mundial és, per a utilitzar una paraula de Kiswahili, un Jukwaa global, és a dir una PLATAFORMA internacional, per a citar la Carta de Porto Alegre “un lloc obert de reunió on grups i moviments de la societat civil oposats al nou liberalisme i a un món dominat per el capitat o per qualsevol forma de l’imperialisme, que a la vegada estan compromesos amb la construcció d’una societat planetària concentrada en la persona humana, s’ajunten per a conjugar el seu pensament, per a debatre les idees democràticament, per a formular propostes, per a compartir les seves experiències lliurament i per a crear xarxes d’acció efectives”.

El FSM Nairobi 2007 serà una oportunitat per a presentar a Àfrica i els seus moviments socials; Àfrica i la seva història intacta de lluita contra la dominació estrangera, el colonialisme i el nou colonialisme; Àfrica i la seva rica herència de riquesa natural, la diversitat cultural, lingüística i ètnica; Àfrica i la seva reputació per a abraçar les comunitats al voltant delmón; Àfrica i les seves contribucions a la civilització del món; Àfrica i el seu paper en la recerca d’una possible i més progressista societat humana global.

Unes simples paraules no poden capturar la vitalitat, la potència, la promesa i l’entusiasme d’un esdeveniment com el Fòrum Social Mundial. No existeix una millor alternativa que ésser-hi, i sobretot, participar, congregar, conversar, marxar, cantar, riure, ballar, somiar, fer contactes i construir estratègies vora germanes i germans, amistats i veïns, camarades i col·legues de cinc continents, a través d’oceans, muntanyes, deserts i rius de més de cent quaranta països.

Per a més informació cliqueu...





2007 Nairobi-catblog


Vet aquí una alzina dura

L’Alzina monumental de Mas Querols de Fonollosa
~
L’Alzina de Mas Querols de Fonollosa fou declarada arbre monumental per l’Ordre del 19 d’abril de 1991 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Nom de l’arbre: Alzina de Mas Querols.
Terme municipal: Fonollosa.
Comarca del Bages
Indret: Mas Querols. Número d’identificació: 07.084.01.
Quadrícula UTM: CG 8924.
Espècie: alzina (Quercus ilex, subsp. ilex).
~
Sense amada i sense amic

Sense amada i sense amic
queda oculta l'elegia.
Si la deia, si la dic
quina vida l'oiria.

Vet aquí una alzina dura;
si li deia mon lament.
El començ amb veu obscura.
Ella escolta sols el vent.

Prenc el ca d'aire fidel;
si li deia l'elegia.
Ell als peus se m'adormia:
no vol ser més que fidel.

L'aigua clara del torrent
passa i fuig. Si m'escoltava.
Mor la veu dins la veu brava
del doll d'aigua furient.

Sol me trobo, sol la dic,
cerco, trèmul, la paraula.
Cal només rendir la faula:
"Sense amada i sense amic..."

Joaquim Folguera
(Santa Coloma de Cervelló, 1893 - Barcelona, 1919)
~
· Fotos de Anna Martí i Guitart ·
~

divendres, 19 de gener del 2007

Maputxes i eucalyptus


El conflicte amb les empreses forestals a territori maputxe


Andrés Cuyul és un professional maputxe de gulumapu (Xile). Es va fer present en el Serpaj, a Bones Aires, per a informar sobre els conflictes que sofreix el seu poble:

A la intervenció en una activitat de la Comissió per el Refugi Polític a Argentina, abordà principalment el conflicte amb les empreses forestals, l’expansió de les quals a territori maputxe provoca migracions, pobresa, contaminació i persecució judicial a qui s’hi oposa. Abans d’arribar al present, fa un necessari ancoratge en el recorregut històric de la despulla que habilità la implementació de les regles avui vigents. L’objectiu de rescatar la ponència és reposar una mirada general, de procés, sobre la problemàtica del territori i la seva contradicció amb el model actual productiu d’extracció forestal i els seus fonaments polítics.



L’Estat Xilè té un conflicte amb el poble maputxe, un conflicte d’interessos i d’asimetries de poder. Un poble que existeix fa milers d’anys ha anat configurant el seu desenvolupament territorial a partir del que avui en dia és el sud de Xile i Argentina. A la part de Xile al sud del Bio Bio, Octava, Novena i Décima Región, i a Argentina principalment cap al sud del que avui és Río Negro i Neuquén (encara que també podem incloure la província de Bones Aires).



El conflicte d’interessos que té l’Estat de Xilè amb el poble maputxe pren complexitat a partir de la incorporació de un nou actor que apareix amb l’aplicació del model neoliberal. Aquest nou actor són les empreses forestals, i irrompen en el territori maputxe, perquè s’ha d’entendre que el territori és la base del manteniment natural, econòmic, cultural i simbòlica del nostre poble, sense el qual no pot existir. Aquesta irrupció de les empreses forestals es tradueix en la implantació del monocultiu, específicament pi i eucaliptus.

De Biodiversidad en América Latina


Per a més informació: