dimarts, 31 gener de 2006

Aleixar i els arbres

Els arbres fan Aleixar
El lector escriu

El passat 9 de gener, el Departament d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya va començar les obres d'eixamplament de la carretera T-704 a l'altura d'Aleixar (Baix Camp). En aquest sentit, una de les primeres actuacions ha consistit en la tala de vint plataners situats a banda i banda de la carretera, tot just a l'entrada del poble venint de Reus.
Tot això no passaria de ser una simple anècdota si no fos perquè aquesta tala d'arbres ha estat precedida d'un cert debat intern entre el veïnat de l'Aleixar sobre la conveniència o no de tallar-los.
De la passivitat demostrada pel nostre ajuntament en tot aquest procés i dels interessos econòmics ocults d'alguns particulars de la vila partidaris de la tala indiscriminada d'aquests plàtans ja se'n parlarà en el seu moment, tot i que de fet, ja se n'ha començat a parlar en alguna de les cartes i en algun comunicat que han sortit publicats en determinats mitjans de comunicació.
La feina de conscienciació popular endegada per tota la gent que vàrem firmar a favor de respectar els arbres (buscant alternatives viables, mai negant la necessitat de l'eixamplament de la carretera com de vegades s'ha dit), ha arribat a les mans del conseller Nadal, el qual, en un gest que l'honora, va visitar la zona d'incògnit (això ja representa una gran victòria) i es va comprometre per escrit a reposar en un futur els arbres tallats, tot justificant de pas la necessitat de tallar ara vint plataners per poder tirar endavant el procés de remodelació de la carretera, fet que la plataforma en defensa dels arbres ha acatat, en espera que el conseller es defineixi sobre quines mesures de seguretat es prendran en aquest tram un cop remodelat i quan i com es plantaran els nous arbres.Un cop dit això, del que realment voldria parlar és de la iniciativa que un grup de joves adolescents de la vila van endegar fa uns quants mesos en defensa dels arbres que s'han tallat. La seva contribució a aquesta lluita va consistir en la redacció d'un breu comunicat titulat «Els arbres fan Aleixar», que va ser repartit per totes les botigues i establiments del poble per fer arribar a tothom la seva opinió.
Jo sé perfectament que molts d'aquests joves s'han sentit tristos i decebuts per tot el que ha passat (i més si tenim en compte que des del principi algunes ments privilegiades els van titllar d'ingenus, poc realistes o que potser algun d'ells va haver de suportar fins i tot alguna burla). Però també sé que la seva lluita ha estat neta, noble, digna i honrada i, sobretot lliure (algú també ha dit, amb molta mala bava, per cert, que perquè són fills i filles de determinades persones tot allò ho havien escrit al dictat d'alguns dels seus pares).
Ara que està tan de moda criticar el nostre jovent per la seva suposada falta d'implicació i per la seva insolidaritat envers els afers públics, crec que aquest grup de joves han demostrat que el futur és seu i que si ara tenen una sensació de derrota i que els han enganyat, que aixequin el cap i que pensin que el demà també és seu i que amb respecte, dignitat i tarannà democràtic es pot anar a tot arreu. Molts adults n'haurien d'aprendre, d'aquestes actituds, sobretot quan es tenen responsabilitats de govern a nivell local i no es dóna mai la cara quan es plantegen temes com aquest.
Joan-Miquel Ventós. L'Aleixar (Baix Camp)
El lector escriu. El Punt el 26.01.2006
· Carta publicada a El Punt el 26.01.2006
~

dilluns, 30 gener de 2006

Malguanyat paisatge

El paisatge ferit

Vivim en un país de paisatges meravellosos. Anava a dir irrepetibles, però és que a cada país els paisatges ho són, d´irrepetibles, i de meravellosos també. Fins la paraula Sàhara, que significa ocre i ardent, també vol dir vida. El pagès es mira el territori i se l´estima per vessanes i collites; veu en les flors dels fruiters el perill de les glaçades, en canvi un poeta hi veu més una salutació a l´ametller «Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t´he delit» i a una fageda «li agafa un dolç oblit de tot el món en el silenci d´aquell lloc profund».
El concepte de paisatge no neix pas amb el mateix origen del món. Primerament algú deuria estar molt distret, preocupat només per collites i pedregades. Contemplar el paisatge significa fixar l´atenció en els colors de la natura, en les formes de la crosta del país, en la sublimació estètica de l´entorn, tot un apreci de l´espectacle visual del territori. Després també es crea el jardí, com una naturalesa domesticada, feta a gust i a mida. Poetes i escriptors, pintors i fotògrafs, són els responsables d´haver aportat a la civilització el gust pel paisatge, amb tota la seva tremenda diversitat. Només dos exemples, amb pinzells: un, l´escola d´Olot pinta i mitifica les visions de la Garrotxa, amb l´inevitable camp de fajol, donant una imatge de tendresa propera, la mirada familiar a l´entorn; l´altre, els decorats de les grans òperes que omplen els teatres del món, mostren uns paisatges magnificats, tirant a tètrics per imperatius del muntatge escènic.
Quan hem anat prenent consciència que l´observació del paisatge és una font de goig i d´enriquiment espiritual també hem vist que és vulnerable i que massa sovint és ferit. I ens fixem en les seves evolucions, canvis, amics i enemics, aprenem a distingir els encerts i els errors dels paisatgistes, siguin enginyers o pintors, gestors o poetes, arquitectes o jardiners.
Un escriptor paisatgista és Josep M. de Sagarra; es fixa en dos indrets ben gironins (setmanari L´Opinió, 19289): «Els plàtans de la Devesa són bellísims, descordats, allargassats, sospiren cel amunt amb un desig de respirar l´aire una miqueta més pur. La Devesa representa un escepticisme prudent i un refugi ple de bon sentit, davant la ronya medieval i apassionada de les pedres. Aquell color de casaques de seda i de camises excitants que tenen les fulles dels arbres, el tremolor de llàgrima i de somriure no diu pels pulmons que respiren sota les voltes un perfum de cor a la graella. La vall de Sant Daniel té la verdor més profunda, molt més romàntica que la Devesa; aquí les molses i les heures, tota una botànica arrapadissa i sense caritat, un verd de casulla i de licor de menta, unten els marges i fan més teatrals el campanar de la Seu i el mutilat de Sant Feliu i aquell campaneret de Sant Pere de Galligants que té totes les gràcies».
Avui assistim a un regirament general de l´apreciació del paisatge. Les obres públiques i els projectes de la modernitat més trasbalsadora porten canvis substancials a les estructures geogràfiques més difícils i aspres. Ja res no es impossible. Ara ja no és la «ronya medieval» el mal denunciat per l´escriptor, sinó a l´inrevés, el nerviosisme disfressat de progrés, la vanitat i els interessos d´unes obres que trenquen clixés de tota mena. El «paisatge», que fins ara ens era sublimació i enaltiment del «terrós», torna a l´ensopiment d´on va venir. La cultura del paisatge és un pòsit llarg, lent, però amb uns quants projectes i subhastes ens podem rebentar ràpidament no ja els interessos sinó el capital, el patrimoni dels paisatges de la nostra vida.

Jordi Dalmau
Diari de Girona. 26.01.2006

· Article publicat al Diari de Girona el 26.01.2006
~

diumenge, 29 gener de 2006

Cada fruita té la seva temporada

El temps i la fruita

Un home es passejava pels carrers d'Istanbul amb un carretó ple a vessar de raïm d'un groc que es tornava d'or. Només venia raïm, i tot de la mateixa casta. Ho duia escrit a un cartó, alhora que anunciava a mitja veu: Raïm d'Esmirna, raïm d'Esmirna! Llavors unes immenses ganes de tastar-lo s'apoderaven del visitant que, ja amb els grans dins la boca, viatjava per la memòria fins a la lluminosa i mediterrània Esmirna. Aquells dies un venedor de Damasc llevava les fulles que tapaven el paner i mostrava tota l'esplendor de les figues collides a Ma'lula. Ell no en feia propaganda perquè pensava que la bellesa de la fruita ja cridava el necessari perquè la gent s'hi aturàs. Es veia ben bé que dins la pell verdosa s'hi estotjava un tresor de textura i sabor, un món perdut i retrobat de qualsevol infància.
Més amunt, dins els carrers animats d'Alep, els festucs s'ensenyorien de mil redols. Sense pelar, i amb la pell vermellosa que els cobreix, enrogien entrades i portals de molts comerços. També es veien els que, ja torrats, insinuaven el seu verd interior. En treien a les taules dels restaurants, i la gent els anava esclovellant sense pressa ni aturall. El gust llunyà a llentiscle atreia la gana i l'apaivagava. Tot alhora i ben barrejat.
I les magranes de Taïzz, allà a la zona muntanyosa de Iemen? Potser de nit hi havia talls d'electricitat, però els venedors destriaven dins la fosca. Els grans de les magranes obertes donaven gust a qui s'atrevia a arrabassar-los a grapades. Potser no se'n veia el color, però el sabor dibuixava camins i recorreguts que duien a altres ciutats i altres llocs on, amb una simple magrana, havia arribat la felicitat.
Quan és la temporada, els dàtils que maduren de mica en mica són mel pura. Però és dolçor que no embafa perquè, un cop s'han tastat, la gola fa que se'n mengin més i més. Cada fruita té el seu lloc i la seva temporada, el que passa és que ben sovint es barregen i ja no es destria si els dàtils millors són els de Siwa o els de Palmira, també costa definir-se sobre les magranes iranianes o iemenites... Confusió, una gran mar de confusió.
Joan Manresa. Escriptor.
Diari de Balears 28 de gener de 2006
· Article publicat al Diari de Balears el 28.01.2006
~

divendres, 27 gener de 2006

La lluna, l'alzina, gebrat, el romaní


Lluna de gener

A fora fa una nit d'argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogarret, l'alzina, l'estany que s'adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m'estic vora el meu foc mesquí.

Marià Manent
(Barcelona 1898-1988)
~
~

dijous, 26 gener de 2006

L’alzinar baleàric

Els Arbres d’Alaró
L’Alzina (Quercus ilex) (I)

L’alzina és massa important a les nostres terres mediterrànies com per a tractar-la individualment: cal relacionar-la amb la comunitat climàcica a la que dona nom, l’alzinar. Antoni Bonner al seu utilíssim llibre “Plantes de les Balears” ens diu que les plantes més característiques del Quercion ilicis són: Quercus ilex (alzina), Arbutus unedo (arbocera), Lonicera implexa (mareselva), Asparagus acutifolius (esparreguera d’ombra), Ruscus aculeatus (cirerer de betlem), Euphorbia characias (lletrera visquera), Daphne gnidium (matapoll), Teucrium chamaedrys (alzineta), Phillyrea latifolia (aladern de fulla ampla), Rhamnus ludovici-salvatoris (llampúdol bord), Erica arborea (bruc). Totes elles presents a Alaró.
· Cyclamen Balearicum ·
En una interpretació molt més generosa quan a la quantitat de plantes (i al meu entendre un pèl exagerada), Ramon Folch a “La vegetació dels Països Catalans” ens parla de l’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis), ciclamen i alzina, la composició vegetal del qual està format, a més de les anomenades abans, per els següents arbres, arbusts, lianes i herbes: Pi blanc (Pinus halepensis), mata o llentiscle (Pistacea lentiscus), rogeta (Rubia peregrina), aritja (Smilax aspera), ridorta (Clematis flammula), ullastre (Olea europaea var. oleaster) argelaga negra (Calicotome spinosa), esbarzer (Rubus ulmifolius), estepes (Cistus albidus, C. salvifolius), pa porcí (Cyclamen balearicum), fraret (Arisarum vulgare), càrritx (Ampelodesma mauritanicum), llistó (Brachypodium retusum) etc.
· Barranc des Prat. Tramuntana ·
A Alaró i a Mallorca, l’alzinar és la comunitat climàcica primitiva i també la potencial. Encara que es parla molt del factor humà com a afavoridor de l’establiment de l’alzinar a casa nostra, el cert és que per condicions climàciques la comunitat de l’alzinar hi era en un temps indeterminat però llunya, i tornaria a ocupar els llocs que per causes de canvis provocats per l’home, deixaren de ser-ho. El foc, les tales i eixermes excessives, l’explotació abusiva per a fer carbó i llenya, l’activitat ramadera intensiva de porcs, ovelles i sobretot cabres, la colonització agrícola, els moviments de terra per a obertura de camins forestals, provocaren la desaparició de molts alzinars.
· Alzina de Tossals ·
Actualment, però, amb el ventall d’espècies assenyalades anteriorment, existeix un procés dinàmic cap a l’establiment del bosc propi d’aquí, l’alzinar. Malgrat s’hagi de passar primer per diferents estadis que no consideram alzinar però que ho són, com per exemple el pinar. No s’ho han mirat bé els que indiquen que “els pins se mengen les alzines”. És ben bé al contrari. Quan observam les capçades dominants dels pins sobre l’alzinar pensam que guanyen els pins, però aquests són infèrtils: poques llavors germinaran dins l’espessor ombrívola de l’alzinar i els que així ho facin moriran joves cercant la llum impossible d’assolir. Els pins vells un dia cauran i no seran res més que matèria orgànica que l’alzinar engolirà.
· Forn de carboner ·
Així, doncs, aquest procés dinàmic de la vegetació cap a l’establiment futur de l’alzinar el trobam a Son Guitard, Clot des Guix, Cas Secretari, Es Rafal, S’Estret, Es Verger, Es Castell, S’Oliveret, Son Curt, Son Penyaflor, Ca’n Cladera, Son Bergues, S’Alcadena, Sa Font Figuera, Oliclar, Solleric, Son Cocó, Son Ordines, Es Tossals Verds etc. és a dir gran part del territori d’Alaró. Existeix, però, un perill especialment greu per a la supervivència d’aquest bosc: les cabres. Antigament aquests animals estaven controlats per pastors, avui són considerades legalment espècie cinegètica, és a dir animal silvestre. Un exemple clar de com són capaces de degradar l’ecosistema de l’alzinar el tenim al Castell d’Alaró. En seguirem parlant.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 18 de gener de 2006
· L’alzina (II) Explorar l’alzinar · L’alzina (III) L’alzinar del Castell d’Alaró
· Els Arbres d’Alaró

~

dimecres, 25 gener de 2006

Arrasades 10 h de bosc de ribera


Atemptat ecològic sense precedents a l’Aiguabarreig

Destruïdes 10 hectàrees de bosc de ribera i llacunes a l'Aiguabarreig
Formaven part de la futura Reserva Natural

Just al bell mig de l'Aiguabarreig, al terme municipal de Torrent de Cinca, limítrof amb Mequinensa, han estat arrasades prop de 10 hectàrees de bosc de ribera i llacunes, incloses en la futura Reserva Natural de l’Aiguabarreig.
Dins l’àrea totalment destruïda cal lamentar la desaparició de dues llacunes, on niaven, entre d’altres espècies aus com el Martinet menut i el Cabusset i acollien importants poblacions d’amfibis i tortugues d’aigua. El més gran dels estanys colgats tenia 750 m2.
També ha desaparegut una omeda que estava en perfecte estat de conservació i tenia una dimensió de 1.750 m2 i el tamarigar més gran de l’Aiguabarreig que tenia 930 m2 i uns 242 arbres d’aquesta espècie.
L’Estació Biològica de l’Aiguabarreig ha fet el seguiment de l’atemptat i ha col·laborat estretament amb el SEPRONA i el cos de forestals que van cursar la denúncia ahir i avui respectivament.
Desgraciadament però, quan ja no queda res d’una de les masses forestals més importants de la confluència del Segre, Cinca i Ebre.

· Aquí teniu algunes imatges de com era abans i com ha quedat.
· VilaWeb.Mequinensa. Destruïdes 10 hectàrees de bosc de ribera i llacunes.
· RiberaOnline. Desapareixen 10 hectàrees de bosc de ribera a l'Aiguabarreig.
· L’Aiguabarreig.net. Atemptat ecològic sense precedents a l’Aiguabarreig.
· TV3.El medi ambient. Destruït un bosc de ribera a l'Aiguabarreig.

*

dimarts, 24 gener de 2006

Les Figueres de Mallorca

Les figueres i les figues

La figuera es considera un arbre originari de l'Àsia Menor i la seva expansió al llarg de tota la Mediterrània es va fer de la mà de les grans cultures històriques: fenicis, grecs i romans. A les Illes Balears es coneix des de temps remots, encara que la seva expansió més forta fou a la darrera meitat del segle XIX i a la primera del XX. Després s'inicià el declive. L'apotecari de Llucmajor Montserrat Pons i Boscana, en el seu trebalLes figueres i les figues indica que les causes de la decadència del figueral illenc foren l'encariment de les feines, la pèrdua d'interès com a aliment del ramat porcí, el seu abandonament com a aliment de consum humà i la marginació de l'agricultura a favor d'altres activitats econòmiques. Tot això provocà la desaparició o l'abandonament dels figuerals.
Però persones com Josep Sacarès, Joan Rallo, Josep Rosselló i Monserrat Pons estan fent una veritable reivindicació d'aquest arbre emblemàtic. I amb la seva labor -unida a les tendències a valorar els nostres productes i a plantejar formes de ramaderia sostenible- estan fent posible la cotinuïtat dels figuerals a les illes.
Josep Sacarès, a la presentació del llibre, posa de manifest la tradició dels apotecaris mallorquins en el món de l'agricultura i de la botànica, i en concret en l'estudi de la figuera. Ja a principis de segle diversos apotecaris actuaren d'informadors en els treballs d'arboricultura de Pere Estelrich. Foren col·laboradors d'Estelrich apotecaris com Miquel Puig de Llucmajor, Sebastià Ramonell de Binissalem, Miquel Barceló de Porreres, Jaume Rubí de Llucmajor, Pere A. Ventayol d'Alcúdia, Antoni Crespí de Sóller, Llorenç Garcias d'Artà i Pere Palou de Ciutat.
Aquesta tradició parteix de la formació botànica adquirida en els ensenyaments d'apotecaria. Això explica que bona part dels estudiosos de les flores locals i nacionals siguin apotecaris.
L'apotecari Montserrat Pons ha creat un camp experimental a Son Mut Nou que li ha permès fer un rigorós treball d'estudi de les varietats de figuera. Va ser l'any 1995 quan, amb en Nicolau Montserrat de Son Fosquet i amb en Joan ColCarreter, sembraren les primeres figueres, procedents quasi totes de Míner, on Josep Sacarès ja havia constituït una col·lecció de castes de figueres. A partir d'aquí, Montserrat Pons ha anat sembrant figueres de varietats conegudes i desconegudes a Mallorca i n'ha recuperat d'altres quasi totalment perdudes. Les varietats han estat identificades per pagesos i propietaris de les finques, però un cop localitzades, s'ha duit a terme un intens treball de camp. Per a l'estudi de cada varietat s'han establert 72 descriptors. Aquest mètode implica observar el color, la grossària, la forma, la data de maduració i, a tenir en compte l'esponera de l'arbre, la seva grandària, l'edat, la forma de conreu i les característiques de les fulles.
Quan s'ha fet aquest treball i s'han obtengut unes dades fiables, es pot passar a classificar amb seguretat la varietat, així com es va fer en el llibre La figuera mallorquina de Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarès. D'acord amb les indicacions d'aquests autors, Montserrat Pons ha fet el seu treball d'estudi i preservació de les diferents figueres mallorquines i d'altres indrets del món.
A Son Mut Nou, a la Marina de Llucmajor, a partir de 1995 es varen anar sembrant varietats de figueres autòctones diferents, dues de cada varietat, sembrades una vora l'altra i s'ha arribat a tenir-ne més de 170, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre.
Mateu Monserrat Pastor, als mots finals del llibre, assenyala la vella màxima de Rousseau expresada a l'Emile: La primera i més respectable de totes les arts és l'agricultura i esmenta uns textos grecs on es descriu el naixement del dia i com l'alba, amb els seus raigs daurats il·lumina el cim de l'Olimp, llavors és l'hora en què els déus berenen de figues i raïm. Com diu Montserrat Pons: Son Mut no és una plantació qualsevol, és un sentiment, una part de Mallorca, de la nostra identitat i de la nostra cultura.
Mateu Morro
Diari de Balears. 15.01.2006
· Article publicat al Diari de Balears el 15.01.2006
~

diumenge, 22 gener de 2006

Bell boscatge condemnat a mort

El bosc damnat a mort

Sacros vetustate lucos adoremus, in quibus
grandia et antiqua robora non tantam habent
speciem, quantam religionem.
Quintilià
Errant el peu i el pensament a lloure,
seguint l’aroma d’un llunyà record,
la visió sobtada em va commoure
d’un bell boscatge condemnat a mort.

Marcades de vermell eren les soques
ofertes a la dent de la destral,
dures soques germanes de les roques
i barbades de vesc patriarcal.

Pel camí conegut flairós de menta
i ple del musical rodolament
de l’aigua clara que l’abril argenta,
amb el cor lliure anava vagament...

Anava en cerca de la faç amiga
dels jorns perduts i de la tendra edat,
enmig d’uns camps que un temps foren artiga
i ara eren ones verdejants de blat.

Assemblea de cèltiques alzines
amb un immens sacerdotal murmull
de branques rossegants esmaragdines
i de fullatge inextricable i rull.

Només amb raigs de sol o amb raigs de lluna
com el bosc del poeta florentí
el cim vestia’s: dintre era nit bruna
i una gran columnata sense fi.

Audaç en mon jovent, ja em corprenia
la tenebrosa majestat del lloc;
foragitava el dens brancam el dia...
jo hi entrava trement i a poc a poc,

i avançant quasi quasi a les palpentes,
obscur i sol, sots la deserta nit,
mes passes per temor se feien lentes
i mon cor devenia més petit.

Com quan, minvant el mes, la lluna enclina
les dues banyes primes cap al món
i les coses demostra en la boirina,
llanositat incerta qui se fon,

dubtosa semblantment era la senda
que s’allargava sota la negror
de la boscúria secular, horrenda
per una secular religió:

sendera submergida en el misteri,
on per l’enigma del camí foscant,
amarien Virgili i l’Alighieri,
un davant l’altre, caminar callant...

No era, no, una temença vana
la qui del bosc m’hauria fet esquiu;
emperò jo hi sabia una fontana
i l’amorosa tebior d’un niu.

¡Ah, pobrissola fontinyola nua
que mostraràs ta nuetat d’argent
tremolant i lliscant a la llum crua
i al mirar cobejós de tota gent!

La teva veu sonava en les esberles
d’un roc; jo coneixia el salüet
de ta gola lliscant plena de perles
com un cant feble o com un plor secret!

¡Sia anatema l’home qui profana,
o selva, per or groc ta santedat
i el pudor virginal de la fontana
tremoladissa, a tot esguard vedat!

Torbin son somni visions funestes
i els udols del boscatge derruït
i ses nits sien com les nits d’Orestes
qui de greu parricidi fou punit.

I quan a tots la blana son consola
la ment que és sabedora del pecat,
l’allunyi el plor d’aquella fontinyola
sempre implacable, sempre inconsolat!

Llorenç Riber
(Campanet, 1881 - 11 octubre 1958)
~

El “Petit Canadà” sense arbres

Estan talant el bosc de la Molina

Per Muntanya.net i Salvem els nostres Boscos! ens hem assabentat que el bosc “El Petit Canadà” de la Molina l’estan talant. En reproduïm els articles de tant lamentable noticia.
*
Desgràcia a La Molina. El Petit Canadà abatut
Llegeixo en un bloc una noticia que em deixa entristit. Resulta que el bosc de la Molina que es coneixia com el Petit Canadà ha estat talat. Doneu un cop d’ull aquí, en podreu veure les fotos.
Alguns cops hi havia anat a passejar. Era un racó molt agradable, amb una frondositat encoratjadora. Al costat del riuet uns petits corriols permetien vagarejar entre sòlids arbres, esponeroses branques i la serenor que dona un bosc madur. Ara tot això ha desaparegut. M’entristeix profundament.
*
*
Salvem els nostres Boscos!
Campanya Contra la Tala Indiscriminada d’Arbres
El “Petit Canadà” s’està quedant sense arbres
El 19 de març del 2005 la Isabel i la seva família, seguint les recomanacions del llibre “La Molina. A peu pels voltants de l’estació”, van decidir fer l’excursió anomenada “El Petit Canadà”, nom que, segons la guia, fa honor a la bellesa de l’indret i es considera una de les zones més frondoses i verges de La Molina.
Avui, vuit mesos més tard, ben poca cosa queda d’aquell paisatge. El camí transcorre, ara, enmig de troncs i arbres tallats, branques apilades i amples camins, oberts amb l’única finalitat de facilitar el pas de camions i màquines per a l’obtenció de fusta.
El que abans era un bosc frondós amb petits camins que vorejaven el riu, ara s’ha convertit en una superfície d’àmplia visibilitat on tan sols hi queden els pocs arbres que han sobreviscut a la tala. Quatre arbres mal comptats – la majoria d’ells més morts que vius - i molts escombres que dificulten el camí, són el trist record del que abans era el “Petit Canadà”. I, alguns, encara tenen el cinisme de dir-li “bosc”!
Però, aquest no és un fet aïllat. A La Molina ja fa molt temps que els boscos s’estan quedant sense arbres, ja sigui per obtenir-ne fusta, per fer pistes d’esquí o, simplement per aconseguir nous espais per a la construcció. La desforestació en aquest indret és un procés que s’està donant a marxes forçades i sembla que ningú no hi posa fre. Uns canvis en el paisatge que, per als que hi anem de tant en tant, ens és impossible passar per alt.
Els veïns es queixen de la situació i ho accepten amb més o menys resignació: “Fa cinc anys el paisatge no tenia res a veure amb ara. Vaig denunciar la manera com s’estan carregant els boscos a l’Ajuntament d’Alp. No va servir de res. Diuen que no hi poden fer res, que aquests boscos són de propietat privada... i blablabla...” – constata un dels veïns d’un dels blocs de l’Edifici Avet de La Molina.
Els ajuntaments s’emparen a la propietat privada i així es desentenen del problema. Però jo em pregunto, realment no poden, o no volen fer-hi res?
Arribats els problemes, ningú no vol ser-ne responsable. Tothom se’n renta les mans, però el que està clar és que Catalunya s’està quedant sense boscos, i si aquest ritme de tala desenfrenada es perllonga, potser ben aviat (malauradament, més del que ens pensem), de paisatges d’“innombrable bellesa” a les guies no en podran anomenar cap.
Potser quan ens adonem que ens estem carregant el planeta, ja serà massa tard...
Núria Gabernet i Díaz
· Foto Denuncia
*
· Adhereix-te ·
*

dissabte, 21 gener de 2006

Que no tallin els plataners de Palamós

Reclamen que es conservin els plataners de la plaça dels Arbres Enfonsats de Palamós

L’Ajuntament de Palamós vol talar 43 plataners de la plaça dels Arbres Enfonsats per tal de construir-hi una llar d´infants. Aquesta arbreda de plataners, de més de 75 anys, és una petita devesa, un vertader oasi per als veïns, és molt bona, és un bon lloc d'esplai, per a la gent gran que viu a la residència del costat.
Ara, la Plataforma per a la Defensa dels Arbres Enfonsats de Palamós ha tornat a reclamar que no es tallin els arbres de la plaça on es vol fer la llar d'infants.
La Plataforma va recollir de 5.000 signatures a favor de la conservació dels 43 plataners d’aquesta arbreda i va aconseguir el suport de la Fundació Terra i arbres, Depana, Amics de la Unesco de Palafrugell i de Girona, l´Associació Mare nostrum de Palamós, Greenpeace.
Davant la imminència d´aquesta obra, la Plataforma dels Arbres enfonsats va recordar els seus arguments per defensar els plataners -destacant que la seva mitjana d´edat se situa al voltant de 75 anys- i va recordar que el Partit Socialista de Palamós va aconseguir 2.569 vots per tot seguit remarcar que aquesta quantitat equival a la meitat de les firmes obtingudes per protegir els plataners.
*
· Diari de Girona. La Plataforma dels Arbres enfonsats acusa de «traïció» l´alcaldessa
· Radio Palamós. Tornen a reclamar que es conservin els arbres enfonsats
· Diari de Girona. La Plataforma per la defensa dels arbres alça cartells al ple
· El Punt.Últim intent perquè no es tali l'arbreda de Palamós
*

divendres, 20 gener de 2006

La mala poda perjudica els plàtans

Un estudi revela que els plataners de la Rambla tenen cicatrius per tales abusives

Un tractament determina els abusos que han patit els arbres de la Rambla
· Rambla.
Els plataners tenen l´interior dels seus troncs plens de cavitats i cicatrius fruit d´antigues ferides.

Un tractament per eliminar la plaga coneguda popularment com la dels Tigres ha determinat que els plataners de la Rambla de Figueres han patit tales indiscriminades en els darrers trenta anys. Aquesta pràctica ha deixat la part interna dels troncs plena de cicatrius i cavitats, evident signe dels abusos patits al llarg del temps. El regidor de Medi Ambient, Pere Pujolar, explicava que aquest fet no posa en perill la salut dels arbres, però que denota les males pràctiques aplicades. «Trenta anys enrere, amb l´arribada de la nova maquinària, es va començar a eliminar el brancatge en la seva totalitat. Amb el temps hem pogut veure com això no resulta positiu per als arbres», explicava Pujolar.
Els plataners, que es van col·locar a la Rambla pels voltants del 1860, tenen un aspecte exterior immillorable, però per la seva part interna es pot observar com contenen incontables cicatrius fruit dels abusos soferts.
D´altra banda, l´eliminació de la plaga dels Tigres es va iniciar dos mesos enrere fruit de les queixes dels vianants que circulaven per la Rambla. Segons explicava Pujolar, aquests petits paràsits es desplomaven de les copes dels plataners i queien damunt dels vianants, els quals pateien fortes reaccions al·lèrgiques en entrar en contacte amb la pell. «Molts ciutadans havien sofert infeccions cutànies arran dels paràsits», explicava el regidor de Medi Ambient. La fumigació dels arbres es va dur a terme en un sol dia mitjançant un producte no tòxic per als humans però mortal per als Tigres.
Un dels efectes positius que s´han pogut observar de l´eliminació d´aquest paràsit és que les fulles dels plataners han començat a caure de forma uniforme, «fet que resulta molt beneficiós per l´arbre», apuntava Pujolar. Aquesta és una plaga que cada any afecta els plataners de la Rambla de Figueres i que provoquen la caiguda de les fulles abans de temporada.
«És molt perillos per als arbres que perdin les seves fulles abans de la tardor, ja que aleshores s´estan alimentant. Si no s´hagués fet el tractament els plataners haurien mermat la seva qualitat de forma considerable», explicava Pujolar. La manera en què es porta a terme la curació dels plataners és injectant la solució a l´escorça de l´arbre. D´aquesta manera s´eviten possibles molèsties als veïns.

Marc Estarriola, Figueres
Diari de Girona. 20.01.2006
· Article publicat al Diari de Girona el 20.01.2006
~

dijous, 19 gener de 2006

Arbres centenaris del Segrià

Ruta dels arbres centenaris del Segrià

El testimoni dels arbres centenaris


Poques coses romanen inalterables amb el pas del temps. La gent va i ve, canvien les cases, els carros de cavalls han estat substituïts pels cotxes i els polsegosos carrers de sorra ara són d’asfalt. I tot això, en només 100 anys. Molt poques persones viuen tant com per veure els canvis d'un segle. Només els arbres poden ser testimoni del pas del temps durant segles. I, tristament, cada cop n’hi ha menys als pobles a causa de l’afany de l’home per construir. A prop de Lleida (el Segrià) encara queden alguns d’aquests arbres centenaris. Alguns, amb més de 300 anys de vida. La ruta dels arbres centenaris et convida a veure, un a un, aquests éssers vius que han sobreviscut a tots els canvis del temps.
Per visitar els arbres més vells del Segrià necessitem tot un dia. En total, veurem vuit arbres, amb tronc d’un perímetre d’entre 2 i més de 4 metres, entre els quals hi ha plataners, magnòlies, pins, alzines, xops i moreres. Per veure’ls haurem d’acostar-nos fins a set municipis diferents. Així que necessitarem el cotxe. Començarem la ruta per Torrefarrera, població situada a 7 quilòmetres al nord de Lleida. Sortint pel camí de Benavent, a 400 metres, podrem veure un gran plataner.
Seguirem fins a Benavent de Segrià, població al centre de la qual, al carrer de les Escoles, trobarem una molt pintoresca morera. Després anirem cap a Lleida, als Camps Elisis, on podrem contemplar les magnòlies centenàries. Si volem, podem parar per dinar, abans de continuar la nostra ruta.
Encara ens queden tres pobles per visitar. A Maials, veurem dos majestuosos arbres: un pi, el més gran dels que veurem en el nostre recorregut, i una alzina. A Alcanó podrem veure un altre gran pi i, al poble d’Aspa, una alzina. Acabarem la ruta als Alamús, davant un excepcional xop negre, que té el conjunt de branques més gran de tot Catalunya.

Per a què no et passi per alt cap d'aquests arbres centenaris, aquí tens el llistat de cada un d'ells, amb el poble on els trobaràs i el perímetre màxim del seu tronc:

· Torrefarrera: Plataner (3,78 m)
· Benavent de Segrià: Morera (2,96 m)
· Lleida: Magnòlia (2,22 m)
· Maials: Alzina (3,68 m)
· Maials: Pi (4,32 m)
· Alcanó: Pi (1,93 m)
· Aspa: Alzina (3,13 m)
· Els Alamús: Xop negre (3,93 m)

Anna Massa. (laMalla.net)19/1/2006
*
· Article publicat a laMalla.net el 19/1/2006
· Arbres centenaris del Segrià. Rutes Palau Robert.
*

dimecres, 18 gener de 2006

Esplèndida Alzina

L’Alzina més gran d’Europa
~ A maior Azinheira da Europa ~

Al Baixo Alentejo, a l’anomenada Planícia Daurada, a Castro Verde, hi ha una de les més esplèndides i impressionants alzines de tot Europa, diuen que és la més gran. Fa, aproximadament, uns 7 metres d’alçada i uns 24 metres de diàmetre.
~
~
Fixeu-vos com n’és d’espectacular, quina ombra que proporciona, l’aixopluc que ofereix, la pau i serenor que transmet, ... , aquesta Esplèndida Alzina.
~
~
Mega Azinheira (Quercus ilex spp rotundifolia). Foto de Pedro Henriques
~
Azinheira monumental em Castro Verde
~

À sombra da azinheira
~

dimarts, 17 gener de 2006

Ametler, Ametla, Ametlerar

Els Arbres d’Alaró
Ametler o Ametller (Prunus amygdalus Batsch)

Deu fer una dotzena d’anys que en Gori Negre de Santa Maria me va donar un grapat d’ametlles silvestres que va portar de Grècia. Eren una mena d’ametlles de clovella i llavor idèntiques a les que nosaltres coneixem per aquí, però molt més petites. Em va dir que les havia agafades d’un arbust semblant a un roser. Quasi em vaig emocionar. Potser trobau que exager, però heu de pensar que a mi també amb els arbres em passa igual que al Darwin amb els ocells: “ Ja d’al·lot gaudia observant el costum dels ocells... En la meva ingenuïtat em sorprenia que no tothom fos ornitòleg” o amant dels arbres. Tenia, doncs, a les meves mans el fruit de l’ametller silvestre, l’autentica planta mare de tantes varietats d’ametllers.
L’ametler creix silvestre i forma part de comunitats vegetals climàciques del sud-oest d’ Àsia i Àsia Central, des de Turquia i Síria fins al Càucas. És a dir, al cau primerenc de la civilització mediterrània. Segons la informació que he trobat i en base a la literatura bíblica, la introducció de l’ametller com a arbre de cultiu agrícola, domèstic (Prunus amygdalus var. dulcis ) pot haver passat a l’any 2000 A. de C.. A Egipte sembla que no se’n cultivà fins al temps dels romans. A Grècia hi va ser portat al voltant del 200 a 300 abans de Crist, i de manera gradual assolí tota la conca del Mediterrani.
He trobat a Internet molta bona informació quan a l’ametller. Articles i estudis sobre pol·linització, elecció de les varietats, intercompatibilitats, resistències a la sequera o a les gelades, etc. que poden servir molt a l’hora de preveure les futures produccions.
A Alaró sabem molt bé el que significa anar a espolsar ametlles, en especial els qui érem nins dels anys setanta per avall. Personalment vaig anar cada any a tomar i a collir ametlles fins als vint i cinc anys i des del nou. Formava part de la quadrilla d’en Joan “Campanater”. Encara record quan no s’empraven teles i eren els estols o colles de dones i nins qui collien les ametlles d’en terra mentre els homes les tomaven enfilats i en bon equilibri sobre als arbres. Empràvem vergues d’ullastre que solien durar ben be tot l’estiu si la sabien manejar. De vegades, a segones quines propietats, no se tractava gairebé a les collidores o als tomadors, existien males paraules per no res i fins i tot qualque cinglada de tanyada fina d’ametller per les anques. Aviat, però, el tracte i els mètodes canviaren. Ens especialitzàrem també en saber manejar les teles, que solien ser de color verd. Començaren a aparèixer les màquines peladores que encara s’empren i que escampa una pols que s’aferra i rapinya la pell.
·Tomant ametlles·
Fa molts anys també, als setanta, record que els ametllers eren alts i estirats, podats perquè tirassin cap amunt i no amples i rodons com ara. La raó era que calia que molta llum arribés a terra per a fer germinar i créixer el farratge, cereals i lleguminoses que s’hi sembrava. He trobat una fotografia dels anys vint del segle passat que ho corrobora un poc. A Alacant, però, on vaig viatjar de nin amb mon pare hi vaig veure els primers ametllers podats per fer-los rodons i de soca baixa.
Molts bells records infantils van lligats a la tasca i al temps de collir ametlles. Les famílies solien reunir-se amb aquesta finalitat. A Alaró és a partir del dilluns de Sant Roc, passat festes, que comença la temporada. El sol és molt calent, les figueres fan bona ombra, el poal de llauna conserva amb un bon tros de gel l’aigua fresca. Temps de figues, de molons i de síndries. També de qualque cop d’ametlla a l’ull, de molta suor i de polls que s’aferren a la pell.
·Esclovellant ametlles·
Qui ho canta molt més be que jo, el temps de collir ametlles, és na Maria Antònia Salvà:
Temps de metles
(fragment)

Les figues van a qüerns
i les metles a barcella:
cada cullita novella
minva fredor als hiverns.

Quan el blat és dins la sitja
i la civada als graners,
dins el camp dels ametlers
bell estol s’hi regositja.

Qui espolsa no pega fluix,
i els d’abaix cullint s’acoten,
que les metles hi reboten
ploguent com a calabruix.

El gel no crema la flor;
per axò es cull bona anyada:
cada ametler té solada
que a l’amo fa barba d’or.

Ab les metles a pelar
dins la casa hi ha alegria,
i de crits i cantoria
l’hora-baxa és un xalar.

Vénen carros carregats
i xalestes cullidores
que’s tornaran peladores
quan els sacs seran buidats.

Ja al voltant del caramull
s’aplega bella rotlada;
i a la pau de la vetlada
la conversa pren el bull.

Fadrines, bé hi cal anar
la clenxa feta, a les vetles,
que anyada rica de metles
serà anyada de casar.

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958)
~
·Ametlles verdes·
Els planters d’ametllers de llavor eren molt utilitzats a Alaró i a les Illes. Encara ho és a Iran, Turquia, Afganistan, Grècia o Creta. L’ametller amarg es pot empeltar de moltes varietats d’ametlles: marcona, llargueta, menut, vivot, poteta, verdereta... també és molt bon patró per la prunera o l’albercoquer. A Alaró hi ha i sempre han existit molt bons empeltadors, com l’amo en Colau Vallès, que l’any passat ens va deixar per sempre i se’n va dur molts dels seus sabers.
Dels productes que s’elaboren amb l’ametlla en podríem parlar llarga estona, en pastisseria el gató, el torro d’ametlla, de neula, de xixona, el massapà, el gelat d’ametlla, les ametlles crues i torrades o la llet d’ametlla de Santa Maria. Les ametlles són utilitzades també com a base cosmètica. Per altra banda les ametlles tenen alts nivells d’àcids grassos insaturats, el més important és l’àcid oleic. El seu consum freqüent ajuda a disminuir els nivells de colesterol total i colesterol “dolent” o LDL, al mateix temps que augmenten el colesterol “bo” o HDL. Al ser un aliment d’origen vegetal, l’ametlla no conté colesterol. Pel seu alt contingut en vitamina E, l’ametlla proporciona una dosi extra d’antioxidants jugant un paper important en la prevenció de malalties coronàries i càncer. Una ració d’ametlles de 30g. aporta el 50% de la quantitat diària recomanada de vitamina E. També conté vitamina B6, en menor quantitat. L’ametlla és el fruit sec amb major contingut en fibra, que és important per a facilitar i regular el trànsit intestinal, evitant així l’estrenyiment i la prevenció de malalties cardiovasculars. També són una important font de minerals com el calci, el magnesi, el potassi, el coure, el fòsfor i el zinc.
·Ametlerars del Pla xapats per una autopista·
Només per acabar cal recordar la importància de l’ametller en flor en la configuració del paisatge de les Illes, sobretot de Mallorca. Segurament els turistes que ens visiten els agrada més fruir dels ametllerars mallorquins a la velocitat d’un carro per carreteres tranquil·les que el paisatge de barreres que marquen els límits de les autopistes i que tant paisatge han malmès per sempre.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 9 de gener de 2006.
~

dilluns, 16 gener de 2006

Els Ametllers florits

Els ametllers i altres arbres floreixen abans de tenir fulles

Cal que neixin flors


«Cal que neixin flors a cada instant», aquest era un vers d'una cançó de Lluís Llach. El cantautor empordanès expressava un desig, però no deia res de com aconseguir-lo. Ara sembla que la ciència i la tècnica estan en el camí si no de fer florir les plantes a cada instant, sí almenys de dominar i controlar la floració. Els científics han descobert quins són el factors bioquímics que marquen el lloc i el moment en els quals una planta o un arbre comencen a florir.
Diguem abans de tot que la floració no és una activitat poètica per a la planta, sinó el mecanisme principal per a perpetuar l'espècie. Les flors no són l'òrgan de l'amor platònic, sinó els òrgans sexuals de les plantes i sense elles no hi hauria fruits. Si les plantes deixassin de florir no solament el món seria més trist, sinó que també la fam acabaria amb mitja humanitat.
Sembla que fa poc un grup d'investigadors d'Holanda, Japó i Suècia han descobert que la floració depèn de l'acció conjunta de dues proteïnes anomenades FD i FT. La FD indicaria el lloc on han de desenvolupar-se les flors i la FT el moment. Des de fa molt de temps es sabia que les plantes no floreixen de manera capriciosa sinó quan hi ha uns estímuls o unes determinades condicions atmosfèriques. Per regla general és quan el dia s'allarga i augmenta la temperatura que començam a veure les flors en els jardins i en els horts. Hi ha una sèrie de sensors que comuniquen aquests canvis a les cèl·lules de les plantes a fi que s'iniciï el procés de floració. Els científics han pogut descobrir que aquests sensors estan a les fulles, ja que empeltant les fulles d'una planta en floració a una que encara no hi estava, aquesta segona va començar a florir ràpidament. En un principi els investigadors pensaren que el factor desencadenant de la floració, la proteïna FT, seria enviada des de les fulles fins a les gemmes, que és el lloc de la floració. Més endavant pogueren comprovar que no era la proteïna la que es traslladava sinó l'ARN missatger que donaria l'ordre a l'ADN perquè es codificàs la proteïna FT. Dit breument: la proteïna FD seria la que triaria quines gemmes s'han de convertir en flors i la FT la que marcaria el moment de la floració. ·Arabidosis thaliana·
Quan vaig llegir les declaracions dels científics que deien que havien emprat per fer els experiments l'Arabidosis thaliana vaig pensar amb el meu amic Rafel Socias que un dia em va dir la l'Arabidosis és una planta que serveix per tot i no serveix per res. És una mala herba, però és la preferida dels investigadors en fisiologia vegetal, per a fer-hi els seus experiments. Però també em vaig enrecordar d'en Rafel -el més prestigiós investigador espanyol en ametllers- perquè jo volia saber què passava amb els ametllers i altres arbres fruiters que floreixen abans de tenir fulles. Vaig cridar a Saragossa -és on treballa en Rafel- i li vaig exposar la meva perplexitat: com es pot florir abans de tenir fulles, si és de les fulles d'on parteix l'ordre de florir. En Rafel em contestà que no tenia per què estar perplex que en el cas de l'ametller les coses són semblants. El que passa és que l'ametller rep les influències quan té fulles i ha perdut els pètals és a dir en primavera i a principis d'estiu. Les proteïnes o hormones de la floració formades durant aquests mesos en què l'ametller té fulles fa que ja durant la tardor i l'hivern les cèl·lules indiferenciades de les gemmes comencin a diferenciar-se, I, quan el dia s'allarga i les temperatures augmenten, pel mes de febrer i principis de març, compareix aquesta meravella rosada i blanca, que és la flor d'ametller.

Francesc Bujosa. Catedràtic de la UIB.
~
~
· Article publicat al Diari de Balears el 14.01.2006
~

diumenge, 15 gener de 2006

Arbres malferits

Fredes

COM UN viatger perdut, rememore
certa pau insòlita, dins la nuesa indestructible,
des d’aquest fred cargolada. I, d'aquest fred inevitable,

camine l'ànsia; d’aquestes soledats, els resquicis desgastats
de la pedra. La fusta té por i s’amaga en
balcons de cel immensos. Torne a

mirar, ja tot distància
o arbre ferit pel blanc
immaculat de l’abandó.

Alfons Navarret i Xapa
(Alfara, 1974. L'Horta Nord - País Valencià)
~~
XIII (Bruixa de dol)

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria-Mercé Marçal
~