Un arbre magnífic de Barcelona

El roure del passeig de les palmeres

A Catalunya no hi ha gaires arbres monumentals.
Quan viatgem a països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya, veiem amb admiració uns exemplars de faig, roure o freixe que allà són força comuns però que rarament trobem a casa nostra.
Per raons de clima, de sobreexplotació forestal i també d’excés d’edificació, però sobre tot per la manca d’interès que fins fa ben poc ha tingut la nostra societat per la seva conservació, els arbres que per edat o dimensions es puguin considerar veritables arbres monumentals, són escassos a Catalunya.
Aquesta carència es fa més evident a Barcelona.
La ciutat té un arbrat d’alineació molt potent i amb alguns exemplars notables, però per altra banda per permetre l’existència d’arbres monumentals, no tenim grans parcs i els que tenim no són gaire antics.
El parc més antic de Barcelona és el Laberint d’Horta, que era un jardí privat de finals del segle XVIII. Els altres parcs són, o bé de finals del XIX com el de la Ciutadella i altres que també eren jardins privats com el del Palau de les Heures i el de la Tamarita, o bé ja són de primeries del segle XX com Montjuic, o més moderns, principalment de l’època democràtica.
Els arbres més notables de Barcelona estan en els més antics dels nostres parcs, però de tant en tant en algun altre racó de la ciutat trobem algun arbre aïllat que val la pena destacar.
És el cas d’un roure martinenc, Quercus pubescens, que hi ha al pati del darrera d’una escola, l’escola Lexia, que dona al carrer Esteve Terradas, al peu de la serra de Collserola.
El carrer Esteve Terradas el van obrir a finals dels anys vuitanta del segle XX per comunicar la Ronda de Dalt amb l’avinguda de Vallcarca i la Plaça Lesseps, i molta gent del barri l’anomena passeig de les Palmeres pel rengle de palmeres que hi van plantar a la mitjana.
El roure de que us parlo és un arbre magnífic, té més de cent anys i la seva capçada fa més de vint metres de diàmetre, el que fa pensar que deu haver crescut aïllat sense altres arbres que li fessin competència.
A Barcelona no hi ha gaires roures, i encara menys exemplars de grans proporcions. En un emplaçament proper, al parc de la Font del Racó a la falda del Tibidabo, en podem trobar un altre, un Quercus cerrioides, que també té més de cent anys i també és d’una grandària fora del comú, però el d’Esteve Terradas té la particularitat d’estar situat dins de la trama urbana, a peu de carrer.
Pel carrer Esteve Terradas no hi passen gaires vianants però sí que hi circulen força cotxes, ja que és una important via de comunicació entre el centre urbà i la Ronda de Dalt.
Penso que moltes de les persones que passen en cotxe atrafegades per aquest carrer, no s’adonen de la presència del roure. Si hi passeu us recomano que us hi fixeu. Es tracta d’un arbre magnífic i com que no ha estat podat i no sembla haver patit cap agressió greu, el podem admirar en tot el seu esplendor.
Tant sols una de les seves branques importants es veu que ha estat esqueixada, probablement per una ventada en una tempesta o pel pes de la neu en alguna nevada com la que vam tenir el passat hivern.
Actualment figura al registre d’arbres d’interès local de l’Institut de Parcs i Jardins de Barcelona, cosa que ens permet creure que serà conservat.
Esperem que no pateixi cap agressió ni cap problema fitosanitari i puguem seguir gaudint molts anys de la companyia del roure del passeig de les Palmeres.

Antoni Obiols Franquesa
Barcelona, 12/11/2010

Ni se vincla ni se trenca, ni se romp ni se romprà

Per què no es rompen les palmeres?

Avui dematí feia un venter de por. Les palmeres de Son Pax de ses Palmeres (Palma) es remenaven a les totes, són ben altes i primes. Un amic que les ha vist engronsar-se em diu: “I per què no es rompen les palmeres?”

No he sabut que contestar-li.

He cercat informació i he trobat que el fet de tenir un sistema radicular molt dens i abundant fa que sigui difícil que una palmera adulta es desarreli fins i tot amb vents molt forts.

Les fulles trasmeten vibració al tronc quan fa vent, sembla que la gruixa de l’estipe (tronc sense càmbium anular) permet reduir i absorbir aquestes forces que s’originen.

Com ho aconsegueix? Això ens ho hauria d’explicar un Bio-mecànic.

Rafel Mas, Búger 16 de novembre del 2010

Abans allà hi havia arbres centenaris

El meu oliver era aquí abans

Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.
L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.
L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.

Magda Segura

Les Borges del Camp, Camp de Tarragona

• Article publicat a Com una cadena quieta que formen els instants el 19.08.2010

Carta oberta a Cancún

El repte de salvar la Terra

Benvolguda gent, enxarxats com estem en cent mil paranys, sembla que no som conscients del repte que enfronta la mare terra, gaia. Amb nosaltres a bord. Petites accions poden significar grans avanços. Vos demanam que llegiu el següent comunicat i que li doneu suport amb la vostra signatura. Gràcies.

Benvolgudes amigues i amics.

Compartim la següent carta oberta dirigida als representants de governs davant la Conferència de les Parts de la Convenció sobre el Canvi Climàtic que es realitzarà a Cancún, Mèxic, entre el 29 de novembre i el 10 de desembre.

En cas que compartesquin el seu contingut, els invitam a signar-la en la següent adreça:

http://www.wrm.org.uy/inicio.html

A la vegada, els instam a que la difonguin de la manera més ampla possible entre els seus contactes (correu electrònic, pàgina web, etc.) incloent-hi tant a organitzacions de la societat civil com a funcionaris governamentals, representants de partits polítics i mitjans de premsa en general. En definitiva, que la facin seva i la utilitzin de la manera que millor els sembli.

~

Senyores i senyors representants de governs
Conferència de les Parts
Convenció sobre el Canvi Climàtic

De la nostra consideració:

Com vostès saben, el canvi climàtic està ocorrent i les seves conseqüències ja són sofertes per milions de persones -en particular les més vulnerables- i tot indica que el problema s'està agreujant a passes de gegant. Les causes de l'escalfament global són perfectament conegudes, com també ho són les mesures necessàries per evitar que es profunditzi i acabi afectant a la humanitat en el seu conjunt. Tan mateix, tant vostès com nosaltres sabem que els governs que representen es segueixen negant a fer allò que és la seva obligació fer per enfrontar seriosament el problema.

És bo recordar que el 1992 tots els governs del món es comprometeren en un conveni internacional, a adoptar mesures per evitar el desastre climàtic. Va sorgir així la Convenció sobre el Canvi Climàtic, que gairebé tots els governs signaren i ratificaren. Des de llavors han passat divuit anys durant els quals els governs han fet poc i res per enfrontar el problema. És a dir, que durant quasi dues dècades s'ha estat violant l'esperit de la Convenció, que apuntava a evitar que el canvi climàtic esdevingués. Donades les seves possibles conseqüències per a la supervivència de la humanitat, dita violació pot ser catalogada de crim de lesa humanitat.

Sens dubte que som conscients que els governs no actuen tot sols i que al seu empara operen grans empreses -estatals i privades- que lucren amb l'explotació i venda de combustibles fòssils, que tots sabem són la principal causa del canvi climàtic. També som conscients del poder de dites empreses sobre molts dels governs que vostès representen. Tan mateix, això no eximeix als seus governs de la responsabilitat -assumida en signar aquesta Convenció- de protegir aquest bé comú de la humanitat que és el clima del planeta.

Per setzena vegada, vostès aniran a participar a la Conferència de les Parts de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Les darreres reunions d'aquest procés no han anat més enllà de negociar -sense major èxit- sobre aspectes secundaris, sense decidir-se a enfrontar el moll del problema: l'eliminació total de les emissions de combustibles fòssils en el menor termini de temps possible. Tot sembla indicar que la propera reunió a Cancún seguirà els mateixos passos.

Tan mateix, el món encara té l'esperança que els governs adoptin les decisions necessàries per evitar el desastre climàtic i està disposat a donar-los suport. Perquè aquesta esperança pugui concitar el seu suport, es requereixen senyals clares d'un canvi total d'actitud. En aquest sentit, la principal senyal hauria de ser la de posar als combustibles fòssils en el centre del debat. Que es deixi de costat la discussió de les falses solucions a les que s'han tornat tan adeptes (“abocadors de carboni”, “desforestació evitada- REDD”, “Mecanisme de Desenvolupament Net”, “compensació d'emissions de carbono”, etc.) i que es centrin en el vertader problema: en com sortir ràpidament de l'era dels combustibles fòssils.

Com a forma de començar a recuperar la credibilitat perduda, els seus governs haurien de començar per comprometre's a Cancún a un cessament immediat i permanent de la recerca de nous jaciments de combustibles fòssils en els seus territoris. A la vegada, haurien d'abocar-se a la recerca de mecanismes compensatoris per assegurar la no explotació de jaciments ja identificats però encara no explotats. Finalment, que estableixin dates concretes per a la total eradicació dels esmentats combustibles.

Som conscients que això és un repte enorme, però, és molt demanar quan allò que està en joc és ni res menys que la supervivència de la vida sobre la Terra?

Movimiento Mundial por los Bosques Tropicales

Novembre 2010

Fotos JV

Vistabella tala 700 pins per fer uns calerons

Vistabella tala 700 pins junt al Penyagolosa
per a vendre'ls a 25 euros

L’ajuntament de Vistabella està talant 700 pins de més de 150 anys ubicats al Bovalar, annex al Parc Natural de Penyagolosa, per a la seua venda per 25 euros l’arbre.
La tala està autoritzada per Conselleria dins d’un projecte d’ordenació i gestió de muntanyes avalat por la Llei Forestal, que permet la tala quan els arbres arriben a una edat determinada, admetent que no es tracta d’una tala per a controlar cap malaltia o plaga.
Encara que l’ajuntament de Vistabella afirmà que els arbres estaven infectats per una plaga de vesc, també va admetre que els motius de la tala eren merament econòmics, per tal de sanejar les arques municipals.
En definitiva, per una quantitat que oscil•la entre els 14.000 i 18.000 euros, el consistori destruirà una part del paratge natural que tardarà uns 150 anys en tornar a recuperar l’aspecte original (penseu el que ocupen 700 pins adults).
No sé vosaltres, però jo no sóc capaç d’entendre una llei que permet la tala d’un arbre centenari segons l’explicació científica de que ja ha complert la seua funció. I les aus que hi nidifiquen? I el valor patrimonial dels “iaios” del bosc (que desafortunadament cada vegada en queden menys al País Valencià)?.
No teníem prou amb els incendis i els tallafocs, ara faltava la crisis. Com condisca l’exemple, semblarem el Sàhara en quatre dies.

Oscar Martí

· Publicat a A un tir de pedra el 03.11.2010

Tala d'arbres a Lleida

Talen tots els arbres de la plaça del Dipòsit

Els operaris van talar ahir tots els arbres de la plaça del Dipòsit.

Concidint amb l'inici de les obres de remodelació de la plaça del Dipòsit de Lleida, ahir es van talar la dotzena d'arbres que hi havia plantats a la zona. La Paeria va indicar que alguns estaven malalts i que també hi havia problemes amb les arrels, que feien malbé les voltes del dipòsit d'aigua que hi ha al subterrani de la plaça i que data del segle XVIII. Precisament, les obres a la plaça serviran per reforçar la coberta de l'antic dipòsit, que no pot suportar excessiu pes, i renovar-ne els col·lectors per evitar filtracions. L'ajuntament va assenyalar que després de les obres es plantaran a la plaça un total de 18 arbres: 12 lledoners i 6 arbres de Júpiter.

L'entitat ecologista Ipcena va criticar ahir la tala, que considera injustificada, i va anunciar que demanarà una reunió amb l'alcalde per demanar que es respecti l'arbratge de la ciutat.

· Article publicat a Segre el 11.11.2010

Arrabassar una rabassa

Un amic arbre cap al llenyer

“Cagondell, a un home feiner i caparrut dóna-li un càvec i una aixada i si ha de treure una rabassa, la treurà”. Aquest va ser l’sms que vaig enviar a en Guillem quan vaig haver acabat la feina.

Unes setmanes abans...

G.- I no vares tenir cap altra idea que tallar arran aquest arbre? No veus que una rabassa és molt mala d’arrabassar si no tens sa soca!...si al manco deixes el tronc i una mica de cimal, hi pots fermar una corda, pots estirar, el pots engronsar, mirar on és que fixa les arrels...

R.- Ja ho sé, ja, no me renyis! Però aquell dia en Lluís m’havia deixat la motoserra i l’havia d’aprofitar...

G.- Cagondell si ho veies el tio Pep! Te diria de tot! Nooooo, i t’hi hauràs d’aferrar i fort!

R.- Be, tira-tira, el món no se va fer amb un dia...

G.- Però meam...perquè putes fas un clot tan petit? No veus que no tendràs espai per fer sa feina amb comoditat! Has de poder pegar a baix! I rodó! Perquè fas el clot rodó? El tio Pep sempre me diu que el clot no ha de ser mai rodó...o tu pegaràs els cops en rodó? No! Idò?

R.- Tens raó!

G.- Si, ja pots fer un bon clot i no escatimis en sa mida!

Vaig fer com em va dir, vaig fer un bon clot, més o menys quadrat. Amb l’ajuda de l’aixada, el càvec i una senalla de goma vaig fer un clot de 1,70 x 1,70 x 0,5 metres. M’enorgullí pensar que havia tret amb l’esforç dels meus músculs l’equivalent a 1,5 metres cúbics de terra. L’ametler es ficava ben endins i tenia diverses arrels de bona gruixa, 3 de laterals i 3 de pivotants. Això és el que passa quan surt un arbre de pinyol, creix a mal lloc però te sap greu llevar-lo, el deixes, creix més i te n’adones que no hauria de ser allà on és quan ha agafat una gruixa de més de 25 centímetres de diàmetre i et dificulta les feines.

No vaig fer tota la feina en un dia, la disponibilitat de temps i la forma física no m’ho permetien. “Saps si venguessis amb jo a fer feina!, aviat te fugiria es paparró!” me va dir en Guillem.

Rafel Mas, Búger 10 de novembre de 2010

Passadís de Plàtans a Gallecs

Un paradís trobat

Aquest passadís de plàtans que es troba a Gallecs (Mollet del Vallès) sembla talment l'entrada o el camí cap a un paradís perdut
o potser cap a un món màgic.

Gallecs és un nucli rural d'explotació agrícola i naturalista que es troba entre Mollet, Santa Perpètua i altres municipis amb una forta pressió urbanística, i com podeu imaginar la pressió que rep aquest lloc és brutal. Jo el vaig trobar de casualitat en un descans per feina i hi hem vingut alguna vegada amb la família. És un tresor increïble entre la massa urbanística de Mollet. i al costat mateix de l'autopista... Val la pena anar-hi.

Els arbres de les fotos es troben al costat de l'ermita, en un passeig que ressegueix el rierol, no te pèrdua.

En aquestes pagines web que s’acompanyen podeu trobar un mica d'informació sobre Gallecs.

Quim Bru Garcia

Fotos: Quim Bru Garcia

• Gallecs • Gallecs, paratge natural del Vallès
• Plataforma per la Defensa de Gallecs
• Plataforma per la Defensa de Gallecs al Facebook

L'arbre centenari de Cortes d'Arenós

El “Rebollo” o “Abuelo”,
un roure de fulla xicoteta

Us presente el “Rebollo” o el “Abuelo” segons qui ho diu. Aquest exemplar té la mateixa edat que el País Valencià i en la seua espècie sembla que és el més antic del món. Com que està a l'entrada de l’antic camí del ‘Cordon Real del plano’, hi ha qui pensa que va ser plantat per les tropes del rei Jaume, entre els quals viatjaven molts homes de les tropes càtares del seu pare. En algunes de les comarques de l'interior tot just conservem la cultura dels nostres avantpassats, tal vegada per ser terra de frontera entre regnes, però si estan les nostres ensenyes d'identitat i els llegats dels nostres avantpassats. Per a molts també és lloc de recolliment i de meditació amb la naturalesa.

Salvador Gallur Marti Boromateba

Segons un complet informe sobre l'arbre centenari que podem trobar a Cortes d'Arenós, conegut com el “Rebollo”, hem pogut conèixer interessants dades que compartim amb tots vosaltres. Aquest exemplar en realitat no és un roure, sinó més bé i per així dir-ho el seu cosí germà, és l'espècie de roure que evolucionà des de l'era glacial i els consegüents canvis climàtics fins a l'actual clima mediterrani al que aquesta espècie es va anar adaptant.

El seu nom científic és Quercus faginea Lamk ssp sinònim Q valentia cav (datació dendrocronologia ). Té una altura de 15,55m ocupant una superfície de 133m. Amb una edat aproximada de 750 anys d'existència.

També és coneguda popularment aquesta espècie a Catalunya i al País Valencià com a roure xicotet, roure de fulla xicoteta, roure de fulla petita, roure valencià, galer, roure garriguenc, roure carrasqueny. La seua fulla és més menuda que la del roure degut al fet que d'aquesta manera reté millor l'aigua, que és més escassa en el clima mediterrani on viu i li permet sobreviure on altres espècies de roures s'assecarien. Es diu que en l'espai d'un metre quadrat és capaç d'orientar un milió de les seues menudes fulles.

Es calcula que els exemplars d'aquesta espècie viuen aproximadament al voltant de 450 als 500 anys, pel que aquest exemplar de Cortes d'Arenós és l'únic en el món que es conega amb aquesta longevitat. Aquest arbre pertany a una menuda taca de roures xicotets existent al País Valencià que es troba en franca regressió quedant com enclavament testimonial de les antigues rouredes d'aquestes comarques que es barrejaven en aquest cas particular amb el Pinus nigra, el Quercus ilex, Juniperus oxicedrus i Juniperus Nigra i Juniperus albar que es poden apreciar per aquests entorns.

Existia en l'antiguitat una taca continuada entre la depressió formada per la conca del riu Millars i el riu Palància i que actualment es pot veure geogràficament aquesta extensió a l'est del terme de Cortes d'Arenós o al peu de l'arbre mateix. Des de la muntanya Penyagolosa fins a la muntanya del Javalambre a l'oest, des del nord en el pic del Cabezo de las Cruces al que és el Parc Natural de la serra d’Espadà al sud de la situació de l'arbre el Rebollo.

El “Rebollo” o “Abuelo” a l'hivern, sec

Situació del lloc

El “Abuelo” o “Rebollo”, segons per a qui parle d'ell, està situat a l'entrada del traçat d'un antic camí anomenat ‘Cordon real del plano’, que dóna servitud a la Canyada Real d'Aragó i que ens arriba des de l'afluent del Millars, riu Morrón o d’El Rodeche.

Aquest Cordon Real, transcorre per la part superior de menudes valls units per una cornisa que descendeix mes endavant a l'altura de Montanejos en el riu Millars, havent deixat després de si a la dreta accessos a les poblacions de la Pobla d'Arenós pels Baganes, els Al-morochos de Pobla d'Arenós i pel pas a el Rodeche camí de Fuentes de Rubielos o a Olba de la província de Terol. A l'Esquerra faríem el recorregut cap a Sant Vicent de Piedrahita pel principi del barranc de Palos al costat de les antiguíssimes masies dels Capote anomenades la Hoz i el Másico la Hoz ja en el fons mateix del barranc de Palos. Es destaca des d'aquesta part a la dreta del traçat, el Mas de Aceite situat en una zona privilegiada d'aquest paisatge.

Curiositats de l'antiguitat mística dels roures i la seua família

Sapigueu doncs que ell va nàixer aproximadament en els llocs i correries de personatges de la història de l'Espanya medieval, com El Cid o presencie l'arribada del Rei Jaume I pel que és per així dir-ho tan antic com el regne de València i de la corona d'Aragó.

Es diu que aquests arbres prenien des de les seues copes i de la cúpula celeste la energia còsmica i arreplegant-la o transportant-la a traves de les seues arrels cap a la terra.

També en algunes cultures estaven sempre associats a les zones de significació, un pou d'aigua potable de la comunitat, en el desert un lloc emblemàtic de caràcter místic, existeixen relats que parlen dels jueus que enterren al peu d'un roure els seus estris i vesteixen de lli blanc en la nova etapa de la seua existència, pel que també s'utilitza com element espiritual indispensable renovador.

Una costum antiquíssim relacionada amb la majestat d'aquests arbres que a arribat fins als nostres dies és la que un cap de govern com el del País Basc pren el compromís davant la seua societat a l'ombra d'un roure que ells anomenen o es coneix com l'arbre de Guernica.

És al seu peu sota l'ombra protectora de la seua copa on un pren decisions de compromís com la de casar-se o el naixement d'un fill.

Recomanem als visitants de no deixen d'aprofitar per a abraçar l'arbre descalç i que d'aquesta manera recirculi la seua energia per uns breus moments al costat de la nostra mentre respirem rítmicament.

Diuen que a part de descarregar de dolentes vibracions, així com en el seu vessant més científica, d'energies estàtiques s'ix d'aqueixa abraçada amb un poc mes de saviesa.

· El Rebollo, Arbre monumental · Mas la Mateba. Un concepte diferent ·
· Ajuntament de Cortes d'Arenós · Cortes d'Arenós ·

El bosc. Molt més que fusta?

El bosc segons la Fundació “la Caixa”

El passat dimecres he anat al bosc sense haver de trepitjar cap fulla. No, encara no levito. Simplement he visitat l’exposició que té aquest ecosistema com a protagonista i que la Fundació “la Caixa” ensenya a Sant Cugat.

Com que això no té pretensions de ser una crítica, no entraré en la qüestió del paper de les entitats financeres en les estratègies mediambientals. Això sí, el seu títol: “El bosc, molt més que fusta”, no m’acaba d’agradar. Però, (tot és susceptible d'empitjorar), encara sembla més discutible el que ha triat una revista que en parla: “El bosc de la Caixa a Sant Cugat del Vallès”. Un titular que d’entrada m’ha esverat força, suposo que no cal dir per què. Desfet el malentès, he de reconèixer que el meu recorregut per a l’interior de la carpa de la plaça Octavià (al costat del famós monestir d'aquesta població del Vallès), m’ha ajudat a profunditzar alguns coneixements sobre aquests “ecosistemes terrestres amb major diversitat del món”. No és que això sigui molt dir, perquè jo sóc un aficionat, però vull constatar que he vist a l'exposició una documentació (textual i gràfica) clara i senzilla sobre les espècies d’arbres més representatives de Catalunya, així com experiments i estudis sobre la importància dels boscos, que m’han interessat força. Tant que quatre dies després ja estava trepitjant fulles, recollint bolets, i fent fotos, ara al bosc de debò, i sense altre presència de la Caixa que no sigui l'escanyolida VISA que duc a la motxilla. Però no correm tant, gent d'arbres amics, que aquesta, la del bosc de Can Pelegrí, és una història per més endavant.

“El bosc, molt més que fusta”. Plaça Octavià, Sant Cugat. Del 18 d’octubre al 29 de novembre de 2010.
Més informació : (Document en format PDF 490Kb)

Alfred Comin

S'està deteriorant el castanyer de can Cuc

L'entorn del castanyer de can Cuc, a Cànoves, es deteriora per la presència massiva de visitants

Els propietaris demanaran un estudi per fixar
les mesures per protegir l'arbre monumental

Teresa i Miquel Cuch amb Xavier Pericas amb la pissarra que han posat per alertar als visitants que estan en una finca privada. (Griselda Escrigas)

Els propietaris de la finca on hi ha situat el castanyer de Can Cuc, alerten del deteriorament que pateix l'arbre, declarat monumental des de 1981. Consideren que el perjudiquen la gran quantitat de visites a la zona. Ara, la família demanarà un estudi per fixar les mesures per protegir l'arbre.

L’elevat nombre de visitants que cada dia rep el centenari castanyer gros de Can Cuc, a Cànoves, està provocant el deteriorament de l’arbre i del seu entorn més proper. Ho denuncia la família Cuch, propietària de la finca on hi ha aquest castanyer que la Generalitat va declarar arbre monumental l’any 1981.

Segons la família Cuch, “aquest monument viu està altament amenaçat per la incontrolada afluència de visitants”. Per això, han encarregat un estudi que ha de servir per determinar les mesures més adequades per protegir i mantenir el castanyer en les millors condicions. No descarten l’opció de fer pagar per accedir a la zona, tot i que no és la seva voluntat. “No m’imagino la muntanya amb tanques”, diu Teresa Cuch.

Miquel Cuch, propietari de la finca, es queixa de la manca de civisme i de respecte d’algunes persones. “La majoria de la gent no és conscient que això és una propietat privada. Ningú els informa i si els dius alguna cosa alguns t’acaben dient que si no volem que hi pugi gent, hi posem tanques”, diu Teresa Cuch, filla de Miquel Cuch. La família posa com a exemple la situació que es va viure el cap de setmana passat, quan unes 600 persones, segons els seus càlculs, van accedir al Parc Natural per Vallfornès. “No està preparat per rebre tantes persones un cap de setmana”, diu Xavier Pericas, marit de Teresa Cuch. La presència de gent és constant tot l’any i només baixa al juliol i l’agost.

Ferran Polo

· Article publicat a El 9 Nou el 01.1.2010

Olivera, oliva i oli arbequina

En record del senyor d'Arbeca

Arbeca, és un poble lleidatà, de la comarca de les Garrigues, amb clima mediterrani-continental, sec, i que en l'actualitat rondarà els 3.000 habitants, que viuen majoritàriament del cultiu de l'olivera i de la producció d'oli, marcant la identitat del poble com a recurs artesanal.

Va ser el Duc de Medinaceli i senyor d'Arbeca, amb la promesa, mai complida, de pagar un “real de bridón”, unitat de compte usada a la monarquia hispànica, múltiple del morabatí, per cada olivera plantada, qui va introduir al segle XVIII, el cultiu d''una nova varietat d'olivera procedent de Palestina, i que pel seu considerable rendiment, va extendres ràpidament per tot Catalunya, Aragó i terres Valencianes, prenent el fruit i arbre, en honor del poble i senyor, el nom d'olivera, oliva i oli arbequina.

Des d'aleshores ençà parlar de l'oli d'arbequina és parlar d'oli de gran qualitat i que segons els experts és un oli que a més a més del seu exquisit flaire, presenta una gran densitat i fluïdesa, tot i que el fruit, l'oliva és de tamany menut i la fesomia dels camps plantats d'oliveres d'aquesta varietat, res tenen a veure amb els paisatges oliverars de la zona d'Andalusia.

Ací a Castelló, a la comarca de la Plana, va haver-hi un temps en què sobretot als terrenys de cultiu del secà, l'olivera juntament amb el garrofer, van ser els arbres productius per excel•lència, després, amb l'extensió del regadiu fins i tot a les zones de secà, la transformació dels bancals va canviar el cultiu i els cítrics van anar imposant-se.

Malauradament els cítrics no són rendibles pels agricultors i cada dia més, alguns camps tornen a ser transformats i s'arranquen els tarongers i es tornen a plantar oliveres, essent aleshores la varietat arbequina la que va imposant-se.

Jo mateix sense ser llaurador, per mantenir en producció una xicoteta parcel•la fa tot just tres anys, vaig arrancar els tarongers i vaig plantar oliveres. Aquestes, en estos dies, estan madurant els seus primers fruits, i vet per on, no massa, però aquest any “tindrem oli de casa”.

Hui mateix tota la família ens em desplaçat a “collir les olives”. Aquest matí, el dia acompanyava, hem recollit el fruit de les oliveres i en dates properes rebrem l'oli corresponent. No ens farem rics, no guanyarem diners, però, oi que serà bonic consumir oli de casa? Almenys a nosaltres ens fa il•lusió.

Trenta-cinc quilos d'olives, les primeres de l'olivar, donaran el seu preuat rendiment en oli i nosaltres, ens sentirem privilegiats. Gràcies senyor d'Arbeca. Tot i això, les nostres oliveres, fan un fruit primerenc. No entenc d'oliveres i cultius, però he llegit que l'arbequina sol madurar a primers de desembre. A la meua parcel•la fa ja dies que han madurat, fins i tot ja començaven a caure al terra i a malmetre's la collita. Sembla mentida però la gran diferència que hi pot haver entre la comarca de la Plana Alta, al terme de Castelló, i les comarques veïnes, per no parlar-ne ja de Catalunya o l'Aragó.

Les cooperatives i molins d'oli, tot just van ara a iniciar la campanya, les meues seran de les primeres olives que es moldran, i jo quedaré satisfet, doncs la terra, herència dels meus pares, tot i canviar el cultiu, seguirà donant els seus fruits.

Drosi del Raval

· Article publicata a Drosi del Raval el 06.11.2010

Fruites tardorals amb paisatges

Paisatges de tardor, amb fruita

Foravila té, després de les plogudes d'octubre i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s'espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com a boires localitzades, però disperses a la vegada. L'olor d'aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia de tardor al camp mallorquí.

Les figueres groguegen per damunt la capçana i els ametlers estan ben retuts, entrats dins la pausa tardoral i hivernenca, mentre, per dins les garrigues, gírgoles, blaves i esclata-sangs es remouen davall terra. "Si plou per la tardor hi haurà esclata-sangs i, si no, aglans". Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l'aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d'un caçador travessen a tota, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin.

Les nesples, fruita tardoral, mereixen que els facem una mica de cas. Amb bicicleta, quan érem nins veníem aquí, entre Llorito i Sant Joan, i sense paciència mossegàvem les nesples verdes, aspres i fortes. La nespla verda damunt palla, madura, com a l'arbre, fins que es fa com una compota d'ella mateixa, blana i sucosa. Eren i són petites, en canvi ara veig al mercat nesples enormes; ha passat el mateix amb els gínjols: abans eren com olives, ara n'hi ha com ous de gallina. Hi ha dos vellíssims ginjolers, de gínjols menuts, a dues clastres de monges tancades de Palma. Per ser un arbre humil Jaume Santandreu fa un Elogi de la nesplera, els apunt els darrers versos: "Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera / ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som".

Les serves, com les nesples, s'han de menjar molt pansides, sembla que de cerva ve cervesa en llatí, ja que els romans hi feien un brou espirituós, coses de l'etimologia, com "melmelada" que en origen vol dir codonyat. El tio Toni s'entrega amb un caixó de codonyes del Rafal; "són codonyes, no codonys! Són més grosses". Tenen aquell color groc vellutat. En farem codonyat, la tia Jerònia amb les pells ens va ensenyar a fer un arrop. El codony era símbol de felicitat a Grècia, s'oferia a les nuvies el dia de les noces. Un taxi que vaig agafar a València en duia, de la casta que fan bona olor, per perfumar el cotxe.

Quan no és l'estiu aquí ho és a Sud-àfrica o Sud-àmerica i d'allà ens arriben fruites fora temps. Abans, però, s'havia de menjar la fruita quan tocava, amb poques excepcions, quan es conservava per mitjans naturals o casolans o es feia durar, com els melons per les matances, penjats dins unes bosses de cordellina. O se secaven les figues, amb els acops o el pa de figa (torró de pobre, li deia l'amo en Pep Capsibo). Per les matances la fruita era el meló, algunes pomes tardanes, taronges i ametles encetades que es triaven directament damunt la taula perquè les havien torrades amb la closca. Ara els més naturistes i slowfoodistes retornen a predicar-ho: menjar el de més a prop i quan toca.

Els estols d'estornell fan les seves figures compassades pel cel. Foravila és òrfena de colors forts i provocadors, si exceptuam els tocs de groc dels codonyers i els carbassa dels caquiers. El dia s'ha acurçat i ja anam cap a Tots Sant. "Per Tots Sants murtons, aglans, cames-seques i esclata-sangs". És el temps d'aquestes fruites modestes, salvatges, algunes de la garriga: arboces, gínjols, atzeroles, caquis, codonys, magranes, nesples, serves, lledons, murtons, aglans, nous... No fa gaire en Jordi Fiol em mostrava una fotografia antiga d'un home major de Costitx, camisa esquinçada, avarques velles, que venia lledons. Avui ningú els fa cas, abans eren com els confitets d'ara, dels lledoners de les possessions, alguns monumentals, com el lledoner del cementeri de Montuïri ("Quin és s'arbre que fa fruita / més petita que un ciuró / primer és verda, llavors groga / i després com un carbó?"). Aranyons, d'un blau negrenc, esmussos si no són ben madurs, o murtons, són bons exemples d'aquestes fruites menors de tardor. Mateu Picornell em va donar a tastar el seu licor de murta, amb la maceració dels murtons, com fan el "patxaran" amb els aranyons.

Les magranes badades impúdicament, les mollars de grans grossos i les agres per fer confitura, que tan bé acompanyen els rostits. Encara queden figues de moro que resisteixen ben madures. Se'n tuden a milions ara que ja no s'estruquen per donar als porcs. En Tomeu en fa un gelat excel·lent i Pere Ballester a De Re Cibaria proposa una espècie de confitura, sense sucre, es veu que la figa de pic, o de pala que diuen els valencians, ja és dolça a bastament. Ma mare, el primer pic que vengué a Palma, tenia tres anys, es va enamorar d'un caqui, mai no n'havia vists, una dona en venia a una paradeta de l'estació del tren; quan son pare l'hi hagué comprat, no li agradà... "Aquells grells, llefiscosos!", em contava. Atzeroles, petites, àcides. Citades al poema La Relíquia de Joan Alcover, aquell del "Faune mutilat / brollador eixut..."; un poc més envant diu: "... caçàvem bestioles / i ens fèiem esqueixos / muntant a les branques de les atzeroles". D'atzeroles en va tenir un còlic en Jaume B. de s'Arracó i l'hagueren de dur a la Policlínica, tantes en va menjar. D'una atzerolera, vella i grossa, al costat d'un pou comú, en vaig surar un esqueix que ara tenc estalonat, perque va créixer tort.

Aglans d'alzines dolces i noguers, que abans eren uns arbres esparsos per foravila, en Mateu Ginard n'ha sembrat mitja quarterada. Les nous de Sóller són petites, algunes buides, però les plenes són superiors. Vaig al puig de Reig a veure les arboceres, cirera d'arboç li diuen a Catalunya, vermell acarabassat. Davall una arbocera, al campus de la UIB hi ha una placa en homenatge a un col·lega mort, congelat a l'Himàlaia. L'arboça quan és madura conté petites quantitats d'alcohol, per això la referència a les gateres i als vòmits si se'n mengen moltes. Arbutus unedo, unedo vol dir només una, no val menjar-ne moltes. A Còrsega en vaig comprar confitura. Al nord d'Àfrica el consideren un arbust que espanta dimonis i maleficis, per això els berbers el sembraven a ca seva. Passejar, menjar un lledó, un aranyó, un murtó, una nespla, com diu Andreu Manresa, "és una temptativa per evocar les sensacions profundes dels crus, aspres i subtils sabors vegetals de la prehistòria, potser".

Climent Picornell

· Article publicat a dBalears el 23.10.2010
· Article publicat al bloc de Climent Picornell el 01.11.2010