Entrevista impossible a un ametler vell

Enric Culat entrevista a un ametler
al Balears fa Ciència a IB3 ràdio
(26 de juny de 2010)

Podeu escoltar l'Entrevista Impossible a un ametler picant aqui:

Ja som a l’estiu, els camps de blat i ordi ja són ben grocs i secs. Els ametllers segueixen carregats d’abundoses fulles verdes, després de les fortes pluges del darrer hivern. El seu fruit, l’ametla, encara està en forma d’ametló. Amb la pell verda, la seva closca ben dura i mala de trencar i el bessó blanc i gustós. Avui portem als estudis d’IB3 Ràdio un arbre ametller, un arbre que els darrers anys no passa pels seus millors moments a les nostres Illes.

E- Sr. ametler, com vos va?
Ametler- Bé, Enric, molt bé, comença a fer caloreta eh?

E- La veritat és que sí. A vos no vos agrada la calor?
A- Si, si que m’agrada, som un arbre adaptat a la sequera. Aviat començaran a madurar les meves ametles i a assecar-se algunes fulles. Per cert, ha vist quantes fulles tinc enguany? Miri, miri com se’m mouen al vent!!!

E- Moltes fulles senyor ametller, enguany està molt guapo. Aviat serà temps de collir les ametles no?
A- Be, a mitjans del mes d’agost és bon moment per començar a collir-les: la feina consisteix en tomar-les i aplegar-les.

E- Diguem que és una feina feixuga no?
A- Per suposat!, en aquests dies fa molta de calor, el sol espitja molt fort en aquesta època. Algunes d’aquestes feines estan ja mecanitzades, però encara hi ha qui les cull a ma. S’empren teles per tomar-hi les ametles a dins per després ajuntar-les i omplir senalles per posar-les als sacs.

E- Collir ametles no és tan fàcil com sembla....
A- El que ha agafat ametles sap be que les meves fulles són plenes de poi i si es fa feina sense camisa, aquest poi s’aferra a la pell i pica com un dimoni, se’t fica per tot i la gent acaba tirant-se a dins d’un safareig rabiós de picor...a més qualque vegada una ametla et pot pegar pel cap o el que és pitjor...dins d’un ull! Una vegada li vaig treure un ull a un ca, però va ser sense voler....

E- Vaja! Això ha de fer mal! Expliqueu-nos més coses del procés de collir ametles, sr. Ametller....
A- Després els sacs d’ametles es duen a un lloc on es pelen o s’esclovellen. Això ara també es fa amb una màquina, però Un Temps es feia també a ma. Es separen les fulles de les clovelles. Una vegada es te l’ametla neta, s’assolella per assecar-la i que fugi tota la humitat i que no es floreixi. Després està llesta per ser trencada a màquina o a ma...Encara que darrerament, cada cop més maquines....maquines i més maquines!!!!

E- L’ametla ha baixat molt de preu no?
A- Si, i és una llàstima, any rera any, és més barat dur-la de fora. Al pagès no el compensa agafar-la, s’estima més deixar-la a l’arbre, se les acaben menjant les rates que proliferen per foravila. O les ovelles, si me cauen en terra.

E- És una mica trist...
A- Si, la gent d’aquí ho te mal de fer per competir amb preus de l’ametla de Turquia o de Califòrnia. Però haurien de cercar la manera de diferenciar-nos, les ametles que faig jo i els meus companys són d’una qualitat superior!!

E- N’estic segur.... I què se’n fa amb les ametles?
A- Moltes de coses!: Quan el bessó és tendre es pot fer llet d’ametla, que ben fresqueta, a l’estiu, és ben bona. Amb el bessó es pot fer torró, panellets, bessons torrats, tambor d’ametla...has tastat mai un plàtan amb bessons? O gató amb gelat d’ametla?

E-Ummm, si, boníssim!
A- Avui en dia també es fa licor de crema d’ametla. La clovella és bona pels brasers i de la clovella se’n treia cendra per fer sabó.. Ai, tantes coses que se perden. Abans se podien trobar ametles a tots els mercats. Donava vida!!

E- I dels ametlons què me’n dieu?
A- Ah, fins fa pocs anys els nins s’enfilaven a la meva soca o des d’alt d’una paret per agafar-ne. Els nins pegaven bones panxades! Avui en dia només juguen a la Pleisteishon! Aquests nins!!!

E- Tenc entès que els ametlons quan són tendres es poden menjar amb la clovella i tot...
A- Si, però s’ha d’anar alerta, la pell conté cianur, que en gran quantitat és un potent verí. Si se’n mengen molts, donen mal de panxa.

E- I quan li han collit les ametles, si és que les cullen es clar, l’arbre entra en l’oblit.
A- Les meves fulles comencen a assecar-se i caure amb la calor. Són un aliment important per les ovelles que viuen prop meu, ja li he dit abans... Quan el camp és ben sec i hi ha poc menjar...les ovelles les cerquen com a loques.

E- curiós, curiós... contau-me alguna història senyor ametler...
A- Conten que el rei moro es va casar amb una princesa nòrdica. La princesa en ser a Mallorca s’enyorava molt i molt del seu país, enyorava la neu. És per això que el rei moro va fer sembrar tot el pla de Mallorca d’ametlers perquè en florir aquest al febrer, l’illa es cobrís de blanc i així la princesa veiés el paisatge tot nevat.

E- Què maco!! i això és cert?
A- No, però a que és una història maca...l’ametler va arribar a Mallorca a la segona meitat del segle 18. Es va començar a sembrar quan l’atac de la Filoxera (un pulgó) va matar gairebé tota la vinya de l’illa.

E- M’han dit que sabeu una glossa sobre la flor de l’ametler...
A- Si, te la dic:
“Flor de gener, no omple el paner” Això vol dir que la flor fora temps, anticipada, no quallarà i es perdrà, i per tant no anirà a parar al nostre guany...

E- Els ametlers junt als garrovers feis el paisatge de les nostres Illes...
A- Cert, però són els pagesos els que tenen les feines de mantenir-nos, podar-nos i exsecallar-nos, agafar les ametles, omplir els buits quan algun de noltros mor o torna massa vell....però són els hotelers i els que mouen els doblers del turisme els que es beneficien de que el camp estigui com un jardí...el pagès com sempre fotut!

E- I d’on provenen els ametlers?
A- Originàriament som del Sud-oest d’Àsia i Àsia Central. En llibertat no som arbres, som més com a arbusts i les nostres ametles són més menudes.

E- senyor ametler, podria estar estona escoltant-vos...però...
A- Ah! El temps a la ràdio! el temps a la ràdio! Els humans sempre amb preses!!!

E – Sí, es que avui es el darrer Balears fa Ciència de la temporada, sap? Però ens ha fet molta il·lusió comptar amb un arbre tant emblemàtic avui al nostre programa. Sap que? Normalment sempre acabem amb musica, però aquest cop podríem acabar amb més glosses o dites. Segur que vostè en sap moltes.
A- Vol que li conti alguna? Escolti:
Qui sembra un ametler el sembra per a ell,
qui sembla una figuera, ho fa pels seus fills
I qui sembra un garrover, pels seus néts.

E- Molt be!!!, en sap més???
A- Estar o posar-se com una ametla
Fer-se l’amo de ses ametles
Una ametla que s’adreça o que cau de punta
De flors d’ametler dins es gener, no n’omplen paners
Ametler, no feces via, que gelarà qualque dia
A- I sé una cançó també. Vol que li canti?

E- Endavant
A- Arbre de millor profits
com s’ametler no n’hi ha:
fa fuies p’es bestiar,
ses clovelles per cremar

E- Senyor ametler, salut i que fruiteu molts d’anys encara!
A- I tu que ho vegis fill meu!

Balears fa Ciència és el magazine de ciència i medi ambient d’IB3 Radio i s’emet en directe tots els dissabtes en directe de 12 a 14 hores, combinant informació, divulgació i entreteniment. Dirigeix el programa Enric Culat.IB3 Ràdio es pot sintonitzar al 106.8 (Mallorca), al 89.2 (Andratx), al 92.7 (Calvià), al 89.2 (Alcúdia), al 88.6 (Menorca) i al 93.7 (Eivissa i Formentera).

A l'ametler potser el coneix algú de vosaltres...

Rafel Mas, Búger 15 de juliol de 2010

El Plàtan de la Font de la Pineda

Un arbre monumental i unes guixades brètoles

Plàtan monumental a Bigues i Riells, Vallès Oriental. Maig 2010

Malgrat els grafits es pot llegir força bé.
Queda fora del meu enteniment el perquè la gent ha de deixar ben clar i escrit que ha passat per un lloc.

Emma Mora

Sobre la protecció dels boscos europeus

Dues reflexions sobre el document LLIBRE VERD sobre protecció dels boscos i informació forestal a la UE: Preparació dels boscos al canvi climàtic

Primera: Els boscos.

La pobra definició del que és un bosc que es fa al document, ja presagia futurs problemes. A manca d'una definició comuna acordada entre els estats de la UE, es descriu com a Bosc a una : “Terra amb una cobertura de copes (o densitat de població equivalent) de més del 10% i superfície de més de 0'5 hectàrees. Els arbres han de poder assolir una altura mínima de 5 metres a la seva maduresa in situ. “ i a “Altres terres boscoses: Terres amb una cobertura de copes (o densitat de població equivalent) de entre un 5 i un 10% d'arbres que poden assolir una altura de 5 metres a la seva maduresa in situ, o una cobertura de copes (o densitat de població equivalent) superior al 10% d'arbres que no poden assolir una altura de 5 metres a la seva maduresa in situ i d'arbusts o matorrals”

Una descripció tan simple del bosc, pot, i pel que he comprovat més endavant ho fa, considerar que les plantacions d'arbres, per exemple les d'eucaliptus, també ho són boscos. En tot cas, al meu entendre, una explicació del que és un bosc hauria de provenir més dels elements de l'ecosistema que el tenen com el seu hàbitat, incloses les comunitats humanes properes, que no la dels qui fa anys l'abandonaren. Mai més ben dit, els arbres no els deixen veure el bosc.

M'explico. En Ramon Folch defineix el bosc, baix del punt de vista de la vegetació, de la següent manera: “Un conjunt vegetal on domina un estrat arbori o diversos sobre un o diversos estrats herbacis i/o arbustius. Allò que tipifica el bosc és la dominància dels arbres. Són els arbres els que li presten el principal caràcter fisiognòmic. Però, ultra els arbres, fan també part inseparable del bosc les espècies arbustives i/o herbàcies i/o lianòides que constitueixen els altres estrats, és a dir el sotabosc”.

Al meu entendre a aquesta descripció s'hi ha d'incloure finalment la que fa referència a la seva fauna, aquesta seria la meva proposta : “Bosc: És un espai silvestre que acull una vegetació dominada per un estrat arbori sobre un d'arbustiu i d'herbaci, ocupat per una biocenosi animal i organitzat com ecosistema”

En el document no se n'amaga gens de considerar les plantacions d'arbres com a boscos: “La major part dels boscos de la UE estan formats per rodals seminaturals i plantacions d'espècies autòctones o introduïdes”. Les plantacions d'eucaliptus o d'altres espècies silvícoles són boscos, doncs?. Personalment he conegut i patit de prop aquests seus “boscos d'eucaliptus” i puc assegurar que tenen tant de bosc, fora del seu vertader territori, com els plataners de la plaça del meu poble.

És per això que en el punt 2.3.3.2, quan parla de desforestació dels boscos on diu que: “...a algunes regions àrides, els boscos poden agreujar el dèficit hídric degut a una evapotranspiració més acusada que la d'altres tipus de vegetació. Això ocorre, en particular, en el cas d'espècies arbòries de creixement ràpid i que requereixen reg, així com en de varietats plantades en lloc inadequats”, no diferencia els boscos que ho són, silvestres, dels que són per plantació, que si creen aquests problemes que menciona és precisament per això, perquè no són boscos i no funcionen com a tals, sinó com a plantacions d'arbres, en aquest cas xucladores d'aigua, dessecadors i potenciadors del risc d'incendis.

Aquest posicionament pot portar a admetre una industria forestal que tengui com interès primordial la plantació d'arbres per a òbvies finalitats lucratives i que a més aquestes espècies comportin, en base a la seva funció industrial, modificacions genètiques que s'adeqüin a l'interès de l'explotació, que no del “bosc”. Segons aquest document aquestes plantacions no només tendrien la consideració de boscos, sinó que serien tractats com a tals, s'entén que també amb un protecció i subvenció institucional adequades. Aquest posicionament sembla preparar el terreny a la producció dels biocombustibles a escala europea, que no és altra que la que es porta arreu de països en vies de desenvolupament amb espècies com la palma oliera, la jatropha o l'eucaliptus. Amb conseqüències molt dures per els respectius ecosistemes i comunitats que hi pogués haver establertes. Les protestes també són d'abast mundial.

A Europa, l'any passat i concretament a Bèlgica i en el dia Internacional de la Diversitat Biològica, la Ministra d’Innovació i Ciència de Flandes (Bèlgica), Patricia Ceyssens, plantà un arbre. No hi ha res d’estrany en això, clar. Allò inusual d’aquesta cerimònia “verda” fou que aquest no era un arbre qualsevol. De fet, es tractava del primer poll modificat genèticament plantat per l’Institut Flamenc de Biotecnologia (VIB) en un assaig de camp obert, que seria seguit per la plantació de 119 espècimens més en el mateix lloc durant els dies següents. Em de pensar que a Europa també gastam molt de paper.

Paradoxalment sembla que el document te clares les funcions protectores del bosc pel que fa a la protecció del sòl, regulació hídrica, cau de la biodiversitat, protectora d'assentaments humans, usos recreatius, fixació del carbono, funció paisatgística, socioeconòmica etc. És per això que no s'entén una cosa i l'altra a no ser què sigui per l'existència d'interessos diferents al del bosc i la seva influència positiva que aquí s'amaguen.

Segona: Les cabres.

He de reconèixer el meu euroescepticisme que cada vegada és fa més radical. He viscut molt pròxima la constatació que a Europa a les nostres Illes no les tenen en compte per allò que les haurien de tenir: per la seva òbvia condició insular. Res de res, les directrius europees, com sovint fan les lleis estatals, ens tracten com un territori aferrat al continent. Si allà hi calen autopistes i carreteres ben amples per fer-hi circular vehicles de gran tonatge per estalviar combustible, aquí ha de ser igual i per això ens menjam aquests Plans de Carreteres tan bèsties. Si a més com és la nostra condició, ens trobam més a prop d'Àfrica que de Barcelona, llavors el desconeixement i els errors que hi solen anar lligats són habituals. Quin diríeu que és per a vosaltres el principal problema dels boscos de les nostres Illes, concretament de la Serra de Tramuntana de Mallorca? El canvi climàtic? El banyarriquer? Les cabres?.

Les conseqüències del canvi climàtic o la virulència del banyarriquer als alzinars mallorquins s'agreugen en molt a causa de la ramaderia intensa, descontrolada, de la població de cabres i no tan sols això, sinó que moltes espècies estan en franca regressió si és que no han assolit ja estadis de vulnerabilitat pròximes a la seva desaparició. N'he parlat a bastament d'aquest tema, de la vegetació confinada, relicte dels penyals, arbres que podrien formar part dels nostres boscos: Amelanchier ovalis, Taxus baccatta, Acer granatensix, Sorbus aria, Ilex aquifòlium, dels interessos particulars enfrontats al general, de la incompetència de la nostra administració, de l'absència d'autoritats científiques o de la universitat a la batalla del debat, de la inacció incomprensible del GOB...

Aquí, si és que realment som part d'Europa, tenim boscos en perill per i amb diferència a causa de les cabres que van a lloure. Llevat de tants llocs destrossats per l'urbanisme groller que tant be coneixem, gairebé tots els territoris de la costa mediterrània on hi havia boscos, varen ser devastats primer per la ma i el foc de l'home i després de manera permanent i meticulosa pel barram de les cabres. Aquest document de la Unió Europea no en fa cap ni una menció. Nosaltres, les nostres illes, no hi comptam tampoc pel que fa als boscos.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
14 de juliol de 2010.

Document de referència: Libro verde proteccion bosques [Arxiu pdf 129Kb]

Fotos JV10

A una cala transparent…

Morir ran de mar

A la Costa Nord la mar rosega i grata la pineda. Els pins moren desarrelats, són desterrats, amarats.

Una cala transparent, “això és el paradís”, diu la cançó. No vull ser-hi quan hi pega el temps.

El rost amenaça als colossos, l'escorxamenta es fa per ordre escrupolós d’arribada.

Però la mort no és sempre inútil. Aquest amic arbre arrecera al banyista esquiu de sol. Aquesta porxadeta, escar de persona humana, retura l’impacte dels rajos solars. “Molt agraït, amic arbre!”

La colla de gavines corses si que va de sol, el miren a la cara.

Els trencapinyons piulen per les capçades i mengen pinyons amb lleugers i gairebé inapreciables matisos de sal.

El caçamosques gris espipella mosques i moscards sobrevolant còdols i quers.

Un buprèstid ensuma la fusta, massa sal pel seu gust.

L’aigua està neta. Els sempiterns plàstics són part del paisatge. Restes de palangres i maromes, i vora la famosa roca, una moruna calada.

Rafel Mas, Búger 13 de juliol de 2010

Una nova privatització del verd de Barcelona

Un pas més en la privatització
del verd públic de la ciutat

Hem tingut coneixement a través de la nostra Secció Sindical en l’Institut Municipal de Parcs i Jardins d’una nova privatització del verd de la ciutat, aquesta vegada una part important del districte de Sant Andreu (el Parc de la Pegaso i la majoria de zones verdes del barri de la Sagrera uns 66406 metres quadrats).
La gestió política que realitza en Parcs i Jardins Imma Mayol del grup municipal d’IC-EUiA, en contradicció amb el seu programa i les seves propagandístiques declaracions de principis “Esquerra de debò” i en consonància amb el seu soci de govern municipal el PSC; és la de desmantellament i privatització del servei públic.
Com demostren les dades, des del 2005 al 2009 s’han incrementat de 5.521.000 a 13.252.000 milions d’euros les partides pressupostàries destinades a treballs externalitzats el que representa un percentatge d’augment del 140% destinat a contractes
El percentatge de treballs externalitzats (jocs infantils, part de la poda vial, aplicació de tractaments fitosanitaris, producció de planta, manteniment de distintes zones verdes…) no ha fet més que augmentar en aquests últims anys sent avui dia al voltant del 25% de l’activitat assignada a l’Institut Municipal. Un pas més en la privatització del verd públic de la ciutat.
Ara amb l’excusa de la crisi en el “Informe Motivat” de l’externalització els responsables municipals ens diuen: “en els moments actuals el personal de que disposa l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona no és suficient per atendre la demanda de manteniment que es planteja i atès que la prestació de la qual és l’objecte d’aquest contracte no justifica la necessitat d’una ampliació per part de l’Administració de mitjans personals i materials, tenint en compte la conjuntura econòmica existent i les limitacions establertes per la legislació aplicable, s’aconsella procedir a la contractació externa”
Aquesta nova privatització a més l’emmascaren de forma hipòcrita en una labor social: “la voluntat municipal de donar suport a les represes d’inserció dedicades a les tasques de reinserció social i laboral de persones amb especials dificultats”
Des de fa temps l’Institut Municipal de Parcs i Jardins realitza l’externalització de la gestió del manteniment de diferents parcs i zones verdes de la ciutat (Parc dels Aigües, Parc de la Guineueta, Parc de Cervantes…) contractant empreses CET (Centres Especials de Treball) que ocupen majoritàriament treballadors amb discapacitat. Empreses que s’alimenten d’ajudes i subvencions públiques i amb una jornada i salari per als seus treballadors molt per davall de les condicions laborals dels treballadors de Parcs i Jardins (cobren els seus treballadors entre un 40% a 45% menys del salari que el que els correspondria cobrar pel Conveni Col·lectiu de Parcs i Jardins). Aquestes empreses amb baix cost fan proposta de la licitació molt per davall del preu de sortida de la contracta.
Des de sempre els treballadors i el Comitè d’Empresa de Parcs i Jardins han insistit en la contractació de treballadors amb discapacitat, per això han proposat a la direcció de Parcs i Jardins en les successives OPO (Ofertes Públiques d’Ocupació) que s’han efectuat la reserva de places de plantilla per damunt de la quota del 2% estipulat i exemple d’això és l’última l’OPO 2008 on de 90 places fixes es van reservar 6 per a persones amb discapacitat, exigint a més que se’ls de la formació adequada i especifica per a la seva promoció i realització professional.
IC-EUiA darrera d’una iniciativa “progressista” i “integradora” està camuflant una privatització més del manteniment del verd públic de la ciutat. En aquest cas contractant a una empresa CET el personal de la qual està adscrit al conveni d’Escoles Taller, que cobren el salari mínim interprofessional i tenen unes condicions de treball molt inferiors a les dels treballadors de Parcs i Jardins.
Per això CGT denúncia la utilització i falsedat en la política de “integració” de les persones amb discapacitat que vol vendre’ns propagandísticament l’Ajuntament de Barcelona i el Institut Municipal, que hauria de passar per la contractació directa d’aquestes persones en Parcs i Jardins compartint entorn de treball i condicions laborals amb la resta de treballadors de plantilla (en la zona que s’externalitza 2 dels 9 treballadors adscrits són discapacitats) i no per contractar-los amb unes condicions precàries i constituint guetos de persones amb discapacitat.

Integració si. Explotació i privatització no.

SAPB-CGT

Sindicat d’Administració Pública de Barcelona de CGT

· Article publicat a Males Herbes el 12.07.2010

Un bosc entre els arbres

Els arbres de Barcelona,
testimonis d’una jornada històrica

Després diran que els arbres no deixaven
veure el bosc de senyeres.

Barcelona, 10 de juliol del 2010

Misteris misteriosos del Maragder

“Misteris abominables, misteris execrables”

Detall de l’ala membranosa. L’estructura semitransparent és vital pel vol de la llavor. El bec que pessiga la vora del cotilèdon és l’anomenat micròpil. És per aquí per on surt la radícula quan comença la germinació.

La idea d’estudiar el nostre amic Maragder havia arrelat en el meu cor i ja s’arbrava en el meu cervell…
Rumiava que una part de la jardineria vindria a ser l’art d’aclimatar i propagar plantes foranies, a fi i efecte de disposar d’un repertori vegetal més extens.
En aquest cas l’aclimatació era un fet evident i calia resoldre una qüestió primordial: saber si justament aquest maragder seria reproduïble per llavor. Era innegable que estava davant d’un bon repte jardiner.
Sense haver vist les flors i tractant-se d’un únic exemplar, el dubte era més que raonable: seria autofertil l’arbre en qüestió ? Serien viables les seves llavors ?

L’extrema lleugeresa de les llavors fa que aquestes surin gràcies a la tensió superficial de l’aigua. Vint-i-quatre hores en remull (imbibició) desperten el complex mecanisme de la germinació.

No vaig veure cap descendent del maragder en el seu entorn. Mmmmm…
- I què ? vaig pensar. Que no sigui invasiu no vol dir que sigui estèril, malgrat es tracti d’un sol exemplar. Aviam quan floreixi què veuré...
Vaig començar a moure’m per aconseguir un espai i unes eines adequades per a fer l’experiment de la viabilitat de la llavor per a la propagació del maragder.
A l’ESAB: que si naps que si cols, que si la paperassa a fer, que millor al quatrimestre tal…
Al Viver… la inqüestionable falta de medis. Finalment ho vaig resoldre a casa.
Vaig esperar a tenir una temperatura pels voltants d’uns 20ºc a un raconet del pis, fora de l’abast del gat. Amb la secreta esperança de que podria assistir a la metamorfosi primaveral d’unes llavors singularíssimes, la meva actitud era més mística que científica. No tenia res per a quantificar les nombroses variables que intervenen en el procés, era més que evident que l’acció era més contemplativa que tècnica. De tota manera m’anava molt bé per a compensar-me dels disgusts laborals…i no capficar-me amb el nyebisme imperant.
Tampoc es tractava de redactar un gran protocol de propagació, ni perillava l’espècie. Teòricament es tractava d’un experiment sense efectes secundaris. Podia aprofundir relaxadament en el concepte de llavor…
Un invent meravellós que permet la dispersió en l’espai i en el temps, una promesa de futur, com una guardioleta d’energia disponible per a un embrió viatger i lluitador.(“Si es donen les condicions adequades penso convertir-me en arbre”.)

Al cap d’una setmana ja estava celebrant la festa de la protusió de la radícula: la meitat de les llavors ja havien germinat !

Protusió de la radícula: es considera que una llavor ha germinat quan apareix l’arrel.

Per en Darwin la llavor era un misteri abominable. No acabava d’entendre la seva sobtada aparició i diversificació, una increïble evolució Cretàcic enllà. Sembla ser que la discontinuïtat de registres fòssils no permet seguir amb prou claredat aquesta evolució.
Per a mi encara hi ha misteris més misteriosos – execrables- com podrien ésser la extraordinària capacitat que té Medi Ambient per a saltar-se les normes més elementals, tant pel que respecta el verd, com pel que fa als treballadors d’aquests espais verds. Misteris de la mateixa magnitud serien el per què hi ha tants senglars de dues potes dedicats a vandalitzar el patrimoni públic, el per què de tanta incapacitat de lliure designació, de la retallada de l’Estatut, de la pasta que ens roben els de Madrid, de la retallada dels sous, i tants misteris més…
He de parar que veig que ja començo a pixar fora de test.

La plàntula creix, s’estira i comença a ensenyar els cotiledons.

Misteri és d’on surt aquesta filigrana de disseny de llavor, on cada detall està cuidat al màxim. Una ullada ràpida a l’estructura de la llavor ens ho confirma. Al Maragder jo diria que l’embrió ocupa tota la grana: l’endosperma és pràcticament inexistent. La planta minimitza la inversió en aquest teixit de reserva a disposició de l’embrió i el compromís reproductiu es deixa en mans de l’atzar més que mai. Segons com bufi el vent i segons on sigui l’aterratge variarà la probabilitat de que germini la llavor. Penso que l’única autonomia de l’embrió -un cop despertat de la seva letargia i abans de germinar- serà l’energia provinent dels cotilèdons. La planta, per tal d’augmentar aquesta probabilitat de reeixir en la seva perpetuació, opta per l’estratègia d’una producció massiva de llavors en comptes de poques sements, amb molt d’endosperma blindat curosament.

Els cotiledons són vitals pel creixement de la planteta. Emmagatzemen nutrients i un cop s’han pogut desempallegar de la carcassa de la llavor ja son fotosintèticament actius.

Després però, malgrat es donin les condicions adequades de temperatura i humitat, caldrà veure qui és l’amo del terreny o el color dels qui manin en aquell moment. Ni un bon matemàtic podria calcular la probabilitat de supervivència de les plàntules. L’esparverant quantitat de fets diversos, que poden esguerrar allò que en principi seria un arbre irreductible, ho fa impossible. És tanta la complexitat mediambiental, i tan imprevisibles els seus efectes, que realment la supervivència és una qüestió d’atzar. Finalment però, unes quantes llavors germinen (germinació epigea: cotilèdons per damunt del sòl) i l’espècie perdura.
A casa - en condicions pretesament ideals- al cap d’una setmana l’assaig era un èxit: havien germinat la meitat de les llavors!
Al cap d’uns quants dies més la germinació es situava per damunt del 90%. (De fet, exactament 92% però es una exactitud que no és significativa de res…)
Et voilà ! Podem deduir que el Maragder s’havia autopol·linitzat.
En sortiran arbres idèntics de les seves llavors ?

I aquí tenim el planter de maragderets.

Com podeu veure l’estudi de la biodiversitat és engrescador i d’una simplicitat molt sostenible.
I un bon dia llevar-se, obrir una capseta i contemplar el misteri de la vida, - sense cap especulació intel·lectual pel mig - es converteix en una experiència única !

J.D.Fernàndez i Brusi (jd)

· Un Maragder de la Xina a Barcelona 

· Les llavors del Maragder de la Xina

· Més noticies del Maragder de la Xina

El Déu del bosc

Passaforadí, el Déu del bosc

Si ja veig que ho he posat en majúscules, però és així que ho crec. El seu nom científic és Troglodytes troglodytes, li ve per la manya que te en construir el seu niu, sobretot de molsa, en forma de cova. Ben tancat de per tot deixa només una petita obertura per on s'hi fica. És molt petit i bellugadís, molt esquiu tot l'any, però molt valent i temerari a l'hora de defensar el seu territori i als seus. Una vegada que jo estava ajupit a una font per beure aigua, vaig escoltar ben sobre meu un guirigall de sons musicals i amb cert toc de retret. Quan em vaig girar allà ben aprop hi havia el passaforadí, no vull saber el que en devia dir a mi, foraster invasor per aquells indrets gairebé verges de per l'Avenor. A pesar de tot, ja vos dic que és molt esquiu i mal d'observar al llarg de l'any.

Fotos JVjul10

Unes Alzines d’Alboraia

Unes alzines esguerrades

En aquestes alzines de la Plaça de la Constitució d'Alboraia (L’Horta Nord, País Valencià) que es veuen en les fotografies es realitza anualment una poda tipus fructificació, més adient a una plantació d'arbres fruiters que a alzines. Amb aquesta poda s'intenta deixar com una bola buida de branques i fulles dintre de la copa de l'arbre per a afavorir que passa l'aire i la llum, i intentar que la fructificació es realitze en la perifèria de la copa, en les noves brotacions que és on eixirà la flor.

Supose que els podadors que realitzen aquest tipus de poda no ho fan amb mala mentalitat. Serà manca de formació, potser no coneguen els altres tipus de poda existents: formació, fructificació, rejoveniment, poda per a empeltar...

Ara ja no es pot apreciar tant com quan van fer la poda ja que les brotacions de primavera han poblat molt la copa i dissimula la barbaritat de poda que practiquen anualment.

Els arbres grans arriba un moment que s'equilibren i deixen d'emetre tanta quantitat de branques i xuplons. Arribat l'equilibri, la poda ha de consistir en tallar i aclarir un poc la copa i prou. El que passa és que si tots els anys els peguen aquestes pallisses de poda dràstica, la resposta de l'arbre és reemplaçar el volum de copa (fulla principalment) que li ha estat tallada, per tant respon emetent gran quantitat de brots en totes direccions.

Les darreres tendències en la poda diuen que s'ha d’intervindre el mínim possible, i intentar realitzar podes de branques xicotetes, és a dir, de diàmetre petit. Únicament està justificada la poda de branques grans quan existeisca risc per als ciutadans o problemes severs en l'arbre (sanitat, l'arbre està tombat, es cau a una banda...). S'ha de intentar fer el mínim de ferides a l’arbre. Les ferides de diàmetres gran costen molt de cicatritzar i són porta oberta d'entrada per a malalties i infeccions. És la causa, molt probablement, de la reducció de la longevitat de la major parts dels arbres urbans.

En les foto també s'aprecia que la copa està ocupant una forma de caixa. Es pot veure també aquest tipus de poda al carrer Colon de València i personalment em pareix horrible, és com si es tractara d'humanitzar la natura, de buscar formes geomètriques, i no hauria de ser així. Moltes vegades als arbres urbans se’ls hi està massa a sobre, se’ls hauria de deixar fer la seva i no martiritzar-los tant.

J.E.Peris

Pels jardins de la ciutat de Lleida

Jardins del Segrià

Ratpenats als plàtans

Busquen al parc de la Devesa una espècie de ratpenat fins ara inèdita a Catalunya

Un grup d'investigadors està entrant amb càmeres de vídeo a les cavitats dels plàtans per detectar-ne exemplars

Dos investigadors i Ponç Feliu observant una cavitat en un plàtan.

Aniol Resclosa

Un equip d'investigadors del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya ha estat aquests dies al parc de la Devesa de Girona estudiant la presència dels diferents tipus de ratpenats que hi habiten. La intenció és detectar en quin tipus de cavitats dels plàtans hi ha els ratpenats. És difícil, però en el treball els científics també busquen la possible presència de dos tipus de ratpenat pràcticament inexistents a Catalunya.

El grup del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya pretén detectar als boscos urbans catalans les diferències espècies de ratpenats forestals (els que no habiten en edificis). Sobretot però, tenen entre cella i cella dos tipus de nòctuls: el Nyctalus lasiopterus i el Nyctalus noctula. A Catalunya, del primer -que pot arribar a mesurar mig metre- només se n'ha trobat a la Fageda d'en Jordà. A la resta de l'Estat, destaca la seva presència a Sevilla. Del segon tipus de nòctul, no se n'ha detectat cap a terres catalanes. En canvi, a Pamplona o al parc de Doñana, n'hi ha grans colònies. En cas que es trobessin a Girona, se'ls posaria un xip per tenir-los controlats.

La major part dels ratpenats que viuen en boscos estan protegits, molts estan amenaçats d'extinció. A la Devesa, els tres investigadors van anar arbre a arbre a la recerca dels animals voladors. Aquest primer pas va servir per detectar les cavitats que hi ha en cada un dels plàtans per d'aquesta manera, posteriorment, comprovar si s'utilitzen com a punt de resguard i hàbitat. Aquestes dies, amb tots els forats ja assenyalats han estat introduint-hi una càmera de video amb un estri que els permet arribar fins als dotze metres d'alçada. Gràcies a la càmera comproven, al moment, si hi ha vida a l'interior de la cavitat. A Girona hi han trobat exemplars de Nyctalus lesileri, el més petit dels nòctuls, que, de fet, és el més típic a Catalunya en els boscos urbans. Queden encara, però, molts plàtans per examinar.

Un dels investigadors del Centre Tecnològic Foretal, David Guixé, assenyala que hi ha diferents manera per detectar els ratpenats. A més del sistema que utilitzen a Girona, amb una petita càmera de vídeo, també es poden posar xarxes o trampes. Cap d'aquests altres mètodes es fa servir a la Devesa. Sí que s'han instal·lat cinc caixes de color negre. Estan pensades especialment per atreure ratpenats. Es col·loquen en un punt on pràcticament no hi ha corrent d'aire. Són molt fosques i mantenen la temperatura interior molt alta. Un cop acabi l'estiu, es tindrà un catàleg exacte que permetrà saber a quins plàtans s'ha trobat cavitats, a quin s'ha trobat ratpenats i a quina espècie corresponen. Això permetrà saber-ne el comportament.

Els ratpenats nòctuls són animals migratoris capaços de recórrer més de 800 quilòmetres. Viuen en hàbitats forestals, sobretot en boscos caducifolis, on cerquen amagatalls foscos en forats d'arbres per refugiar-se. Aquests exemplars, ocasionalment, poden ocupar caixes niu de fusta per a ocells, així com refugis artificials especialment dissenyats per a ratpenats.

El regidor de Medi Natural, Ponç Feliu, explica que, gràcies a aquest treball, es podrà millorar la gestió i conservació dels boscos i la biodiversitat, tenint clar que la prioritat són els humans.

Tapi Carreras

Girona | DdG

· Article publicat a Diari de Girona el 04.06.2010

Les llavors del Maragder de la Xina

Un mil·ligram i mig...

La darrera vegada que vaig col·laborar en aquest bloc, va ésser per a compartir la troballa del Maragder de la Xina. Des d'aquell moment se'm va acudir plantejar diverses qüestions en relació a aquest meravellós arbre, joia de la biodiversitat barcelonina.
Les peripècies que he passat darrerament han fet que les meves indagacions respecte el maragder us arriben en diferit.
Superats els efectes adversos d'una “promoció” professional dissenyada per autèntics experts en recursos humans ( o caixa o faixa ), aquí estic.
He passat de moure'm per entre les capçades dels nostres amics arbres, a anar a peu pla. L'actual torn de treball m'estronca l'enginyeria i potser em passi als estudis de grau i faci un estudi seriós del Maragder... no ho sé.
Carpe diem !
Ara per ara no puc deixar d'estar fascinat per la Radermachera. Me'n ha fet d'aprendre tantes coses ! També m'ha ajudat a entendre millor el meu entorn.
He vist que no cal demanar ajut per a resoldre dubtes als del JBB. Com més botànics i més especialitzats – rotllo CSIC- més esquerps. Escriure llibres es veu que no fa la persona. També he comprovat que certs personatges mediàtics tenen una receptivitat inversament proporcional a la seva dimensió pretesament científica.
Sort n'hi ha que encara hi ha gent amb qualitat humana: la bibliotecària del Museu de Ciències Naturals – la Montse Navarro - em va posar en contacte amb el conservador del Museu de Geologia - en Carles Curto - per tal de facilitar-me l'esbrinar el pes d'una llavor.
Amb la seva inestimable col·laboració, equipat amb una balança per a pesar microgemmes, va determinar el pes de les mostres que li vaig dur. I així va ser com un jardiner va presentar a un geòleg les llavors d'un arbre amb nom de pedra preciosa.
Com a epíleg, sense cap pretensió matemàtica ni estadística, aquí teniu una sèrie de dígits que representen on està condensada l'essència i el misteri de l'arbre: 1.550595238*10^-3 g (*) amb la rara bellesa de ser una simplificació de la complexitat de la vida...

Joan de Déu Fernàndez ( jd )

(*) Un detall important que vaig aprendre gràcies al Carles, és el fet de referenciar l'estri de mesura: balança Kern CM 50-C2N !

· Un Maragder de la Xina a Barcelona
· Misteris misteriosos del Maragder
· Més noticies del Maragder de la Xina