divendres, 9 de juliol de 2010

Misteris misteriosos del Maragder

“Misteris abominables, misteris execrables”

Detall de l’ala membranosa. L’estructura semitransparent és vital pel vol de la llavor. El bec que pessiga la vora del cotilèdon és l’anomenat micròpil. És per aquí per on surt la radícula quan comença la germinació.

La idea d’estudiar el nostre amic Maragder havia arrelat en el meu cor i ja s’arbrava en el meu cervell…
Rumiava que una part de la jardineria vindria a ser l’art d’aclimatar i propagar plantes foranies, a fi i efecte de disposar d’un repertori vegetal més extens.
En aquest cas l’aclimatació era un fet evident i calia resoldre una qüestió primordial: saber si justament aquest maragder seria reproduïble per llavor. Era innegable que estava davant d’un bon repte jardiner.
Sense haver vist les flors i tractant-se d’un únic exemplar, el dubte era més que raonable: seria autofertil l’arbre en qüestió ? Serien viables les seves llavors ?
L’extrema lleugeresa de les llavors fa que aquestes surin gràcies a la tensió superficial de l’aigua. Vint-i-quatre hores en remull (imbibició) desperten el complex mecanisme de la germinació.

No vaig veure cap descendent del maragder en el seu entorn. Mmmmm…
- I què ? vaig pensar. Que no sigui invasiu no vol dir que sigui estèril, malgrat es tracti d’un sol exemplar. Aviam quan floreixi què veuré...
Vaig començar a moure’m per aconseguir un espai i unes eines adequades per a fer l’experiment de la viabilitat de la llavor per a la propagació del maragder.
A l’ESAB: que si naps que si cols, que si la paperassa a fer, que millor al quatrimestre tal…
Al Viver… la inqüestionable falta de medis. Finalment ho vaig resoldre a casa.
Vaig esperar a tenir una temperatura pels voltants d’uns 20ºc a un raconet del pis, fora de l’abast del gat. Amb la secreta esperança de que podria assistir a la metamorfosi primaveral d’unes llavors singularíssimes, la meva actitud era més mística que científica. No tenia res per a quantificar les nombroses variables que intervenen en el procés, era més que evident que l’acció era més contemplativa que tècnica. De tota manera m’anava molt bé per a compensar-me dels disgusts laborals…i no capficar-me amb el nyebisme imperant.
Tampoc es tractava de redactar un gran protocol de propagació, ni perillava l’espècie. Teòricament es tractava d’un experiment sense efectes secundaris. Podia aprofundir relaxadament en el concepte de llavor…
Un invent meravellós que permet la dispersió en l’espai i en el temps, una promesa de futur, com una guardioleta d’energia disponible per a un embrió viatger i lluitador.(“Si es donen les condicions adequades penso convertir-me en arbre”.)
Al cap d’una setmana ja estava celebrant la festa de la protusió de la radícula: la meitat de les llavors ja havien germinat !
Protusió de la radícula: es considera que una llavor ha germinat quan apareix l’arrel.

Per en Darwin la llavor era un misteri abominable. No acabava d’entendre la seva sobtada aparició i diversificació, una increïble evolució Cretàcic enllà. Sembla ser que la discontinuïtat de registres fòssils no permet seguir amb prou claredat aquesta evolució.
Per a mi encara hi ha misteris més misteriosos – execrables- com podrien ésser la extraordinària capacitat que té Medi Ambient per a saltar-se les normes més elementals, tant pel que respecta el verd, com pel que fa als treballadors d’aquests espais verds. Misteris de la mateixa magnitud serien el per què hi ha tants senglars de dues potes dedicats a vandalitzar el patrimoni públic, el per què de tanta incapacitat de lliure designació, de la retallada de l’Estatut, de la pasta que ens roben els de Madrid, de la retallada dels sous, i tants misteris més…
He de parar que veig que ja començo a pixar fora de test.
La plàntula creix, s’estira i comença a ensenyar els cotiledons.

Misteri és d’on surt aquesta filigrana de disseny de llavor, on cada detall està cuidat al màxim. Una ullada ràpida a l’estructura de la llavor ens ho confirma. Al Maragder jo diria que l’embrió ocupa tota la grana: l’endosperma és pràcticament inexistent. La planta minimitza la inversió en aquest teixit de reserva a disposició de l’embrió i el compromís reproductiu es deixa en mans de l’atzar més que mai. Segons com bufi el vent i segons on sigui l’aterratge variarà la probabilitat de que germini la llavor. Penso que l’única autonomia de l’embrió -un cop despertat de la seva letargia i abans de germinar- serà l’energia provinent dels cotilèdons. La planta, per tal d’augmentar aquesta probabilitat de reeixir en la seva perpetuació, opta per l’estratègia d’una producció massiva de llavors en comptes de poques sements, amb molt d’endosperma blindat curosament.
Els cotiledons són vitals pel creixement de la planteta. Emmagatzemen nutrients i un cop s’han pogut desempallegar de la carcassa de la llavor ja son fotosintèticament actius.

Després però, malgrat es donin les condicions adequades de temperatura i humitat, caldrà veure qui és l’amo del terreny o el color dels qui manin en aquell moment. Ni un bon matemàtic podria calcular la probabilitat de supervivència de les plàntules. L’esparverant quantitat de fets diversos, que poden esguerrar allò que en principi seria un arbre irreductible, ho fa impossible. És tanta la complexitat mediambiental, i tan imprevisibles els seus efectes, que realment la supervivència és una qüestió d’atzar. Finalment però, unes quantes llavors germinen (germinació epigea: cotilèdons per damunt del sòl) i l’espècie perdura.
A casa - en condicions pretesament ideals- al cap d’una setmana l’assaig era un èxit: havien germinat la meitat de les llavors!
Al cap d’uns quants dies més la germinació es situava per damunt del 90%. (De fet, exactament 92% però es una exactitud que no és significativa de res…)
Et voilà ! Podem deduir que el Maragder s’havia autopol·linitzat.
En sortiran arbres idèntics de les seves llavors ?
I aquí tenim el planter de maragderets.

Com podeu veure l’estudi de la biodiversitat és engrescador i d’una simplicitat molt sostenible.
I un bon dia llevar-se, obrir una capseta i contemplar el misteri de la vida, - sense cap especulació intel·lectual pel mig - es converteix en una experiència única !
J.D.Fernàndez i Brusi (jd)
· Més noticies del Maragder de la Xina

6 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Què dir? Només espero el temps per llegir-ho detingudament, amb la certesa de ser davant un esdeveniment botànic, personal únic.

Vida ha dit...

Com trèbols de quatre fulles :)

fra miquel ha dit...

Felicitats! Per l'èxit en el naixement del petit bosc de maragders.
Ja saps on els faras crèixer? O s'hauran de conformar en esdevenir bonsais?
Molta sort pel seu futur...
Una abraçada

Manel ha dit...

Preciós, extraordinari, ..

Anònim ha dit...

Companys,
Moltes gràcies pels vostres comentaris tan encoratjadors!
La veritat és que a vegades em sento una mica idiota fent aquesta mena de coses...

ana maria ha dit...

Com mágradat veure aquestes fotos, desitgo que tingeu sort y es puguin veure mes arbres com aquet, tan peculiar y macu.