dimarts, 13 de juliol de 2010

A una cala transparent…

Morir ran de mar


A la Costa Nord la mar rosega i grata la pineda. Els pins moren desarrelats, són desterrats, amarats.

Una cala transparent, “això és el paradís”, diu la cançó. No vull ser-hi quan hi pega el temps.

El rost amenaça als colossos, l'escorxamenta es fa per ordre escrupolós d’arribada.

Però la mort no és sempre inútil. Aquest amic arbre arrecera al banyista esquiu de sol. Aquesta porxadeta, escar de persona humana, retura l’impacte dels rajos solars. “Molt agraït, amic arbre!”

La colla de gavines corses si que va de sol, el miren a la cara.

Els trencapinyons piulen per les capçades i mengen pinyons amb lleugers i gairebé inapreciables matisos de sal.

El caçamosques gris espipella mosques i moscards sobrevolant còdols i quers.

Un buprèstid ensuma la fusta, massa sal pel seu gust.

L’aigua està neta. Els sempiterns plàstics són part del paisatge. Restes de palangres i maromes, i vora la famosa roca, una moruna calada.


Rafel Mas, Búger 13 de juliol de 2010