La felicitat només és real quan se comparteix

Cap a rutes salvatges

Molts han estat els directors que han sabut entendre que tota pel·lícula és un viatge, i que per això no hi ha millor forma de plasmar l'evolució d'un personatge que moure'l a través de diferents territoris. El gènere del western va entendre com ningú aquest procés de transformació, i molt especialment l'anhel típicament nord-americà de submergir-se en aquesta naturalesa salvatge, sempre esperant pobladors capaços de plantar cara als seus perills. Amb tot això en ment, Sean Penn ha complert el somni de dur a la pantalla, en qualitat de guionista i realitzador, el llibre de Jon Krakauer els drets del qual tenia des de fa deu anys i que contava l'odissea real d'un jove de 22 anys que decideix deixar de costat el seu brillant avenir i submergir-se en un viatge cap a Alaska gairebé sense recursos. El resultat ha estat un nou encert del compromès actor, que ja va demostrar la seva solvència després de la càmera en el seu debut, Estrany vincle de sang, o en altres treballs com El jurament: aquesta és una pel·lícula commovedora que se segueix amb creixent interès gràcies a la seva enorme capacitat d'entendre el personatge.

Penn se sent proper al jove i no dubta a fer seu el seu discurs entorn de la necessitat de fugir d'una societat hipòcrita representada en la figura dels seus pares, però no per això perd el nord: sap mantenir en tot moment un cert distanciament cap a aquest noi batejat a si mateix com Alexander Supertramp. És una de les coses que fa especial a la pel·lícula: que conta sense jutjar. També la manera que es vertebra la narració, diversos capítols en els quals s'alternen els escrits del noi amb la justificadora veu en of de la seva germana. A més, encara que patini lleument quant a la seva certa tendència a santificar a aquest noi amb un estricte codi ètic adquirit gràcies a les seves lectures de Tolstoi, Thoreau o Jack London, sap esmenar-lo d'alguna manera i riure d'aquesta predisposició. Ocorre en un dels millors moments de la cinta: aquell en el qual el hippie madur li pregunta si és Jesucrist, si pot caminar sobre les aigües, i ell confessa témer-li bastant a l'aigua. Igualment enlluerna la seva breu relació amb un ancià (Hal Holbrook, nominat al Oscar), d'un realisme realment aterridor, i sorprèn la credibilitat amb que Emile Hirsch ha encarat a Alexander.

En el catàleg de infortunis es troben certs capritxos narratius que no són el que millor va a una història tan reflexiva: Penn fragmenta massa les vicissituds del protagonista, pensant, potser, a donar un cert dinamisme ajudat per unes cançons de Eddie Vedder que redunden en el que s’ha contat. El director no ha seguit cap de les pautes del que fou el seu director a La primera línia vermella, Terrence Malick, a l'estil de la qual s'acosta gràcies a aquesta proverbial veu en of femenina: de por a avorrir ha volgut experimentar massa i no s'ha atrevit a submergir-se en la quietud de l'experiència del jove.

No obstant això, Cap a rutes salvatges és una pel·lícula feta amb el cor, però sense perdre el cap, que ens parla, com pocs ho han aconseguit, d'aquells que fugen del ramat per a deixar de ser anyells i s'endinsen a la jungla com tigres, conscients que la mort els espera en qualsevol racó fosc de la mala herba.

EL MILLOR: L'enorme naturalitat que respiren algunes escenes.

EL PITJOR: Alguns experiments visuals fragmentaris.

De:

Lluita bio-LÒGICA contra la processionària

En Manolo Suárez passa una foto feta prop de ca seva a Son Rapinya, Palma.

(Noticia publicada al forumplanta del GOB http://www.gobmallorca.com/forum/index.php)

Aquí un pajarero envaïnt la part clorofílica dels forums per contar-vos una cosa. Fa uns 5 o 6 dies que aquest bitxo està "plantat" allà mateix. Pel que es veu s'està possant fins adalt d'orugues de la procesionària, ja que no se mou de damunt la bossa, normalment està ben enmig. No li deuen anar malament les coses per la panxota que ha posat. A les bosses dels costats se veuen orugues caminant, però a aquesta cap. No sabia que la mantis pogués menjar aquestes orugues, però es veu que no té manies.... qui tengui un pi amb procesionària ja sap una altre cosa que pot fer abans de flitar.

Manuel Suárez

Raixa.1

Rèquiem per al lledoner de la clastra

És ben cert que Raixa no està per símbols, la mansió i els jardins ja són el símbol metafísic per excel·lència: el paradís perdut. I tanmateix n’hi ha més: la llotja prolífica, la celebèrrima escala, el safareig més gros de Mallorca (un altre?), del que fins i tot s’ha dit que no s’hi pot fer verdet...

Doncs a mi el que m’impactava era el lledoner de la clastra. Els darrers anys només quedava el socot, però així i tot, o per això precisament, pensava que ja formava part de la història, com les parets que hostatjaren Santa Catalineta nostra, l’entrada triomfal, l’ambient de porpra cardenalícia o, en definitiva, l’escenari de pel·lícula. Serà casualitat, però la darrera vegada que veim el lledoner viu és en la filmació de Bearn, el 1982. Allà la ficció, amb la realitat que la supera, barreja les darreretes de “la trista penyora d’un món esbucat”: don Tonet, l’aristocràcia, el lledoner i les possessions que dominaren l’Illa. Res millor per simbolitzar tot això que el nostre socot gegant a bell mig de la clastra.

Tota Raixa és el símbol de la decadència. Des de la decadència dels cardenals que consolen els papes que han estat humiliats per Napoleó, i ho solucionen tornant a posar la Inquisició, fins a la decadència d’unes institucions que no saben per a què pot arribar a servir, a part d’inaugurar en fascicles, tant de casal, tant de jardí “artístic” ni, en definitiva, tant de gastòrum sense fi que no llueix. Tot saludant Robert Graves diríem que “Raixa ja no és el que era...” “Et diré més, amic meu: Raixa mai no va esser el que era...”

Dels arbres més estimats, de vegades se’ns oblida que també es moren. De fet es moren “poc”, però a més a més, si arriba es cas, ho fan amb una dignitat que pocs humans poden entendre: moren drets, en silenci, ignorats; han aguantat fins a la darrera gota de saba per donar-nos l’ombra que necessitam tant com menyspream, ens ho han donat tot a canvi de res...

Tot això i dos-cents anys d’història estaven escrits al socot. Podria esser la primera empremta del Cardenal, va aixoplugar el primer foner de Llorenç Rosselló, fou inspiració villalonguiana, fumada dels traginers que anaven i venien de Valldemossa, testimoni mut de tot quant passà per allà: missatges, gallufes, carboners, artistes, somiatruites de la jardineria i estudiosos de l’arquitectura de sibarites. Malauradament quan la fotografia es consolidava el nostre protagonista ja era molt gros i no hem pogut constatar tota la seva trajectòria, però aiximateix, de tot el segle XX en tenim material per a un bon àlbum.

La clastra mallorquina típica és ben pelada, generalment crida l’atenció per sa nuesa (Son Torrella, Pastoritx...), costum probablement relacionat amb la cisterna bona que hi sol haver enmig, poc amiga de noses, i als segles anteriors no estaven per un arbre; però a Bunyola sembla haver-hi tradició inversa (Alfàbia, Son Tèrmens, s’Alqueria d’Avall...). L’origen podria esser aquí.
De les poquíssimes referències que trobarem de plantes vives del jardí, el lledoner se’n duu la major part. L’Arxiduc i Gaston Vuillier, per començar, en reberen l’impacte, i per l’impacte dels seus comentaris (gegant, vell...) en principi fan pensar en un arbre de molts segles, però el més versemblant és que l’hagués fet plantar el mateix cardenal Despuig. Si va arribar a fer uns 420 centímetres de cintura, n’hi podríem calcular uns 360 sobre una foto de 1912, així en tendria poc més de 300 quan el va veure Vuillier i, si hagués estat plantat l’any 1800, dóna uns índex de creixement de poc més d’un centímetre diàmetre anual (Monuments de vida, p. 177) durant el segle XIX, i de 0,3 el segle XX, que són uns paràmetres semblants als que comprovam en altres lledoners (Celtis australis). Amb aquesta hipòtesi els comptes surten, si tingués vint anys més no passa res, però si volem suposar més segles no sortim de suposicions. Es cert que l’arxiduc el va qualificar de “vell”, potser ja en tenia aspecte o, senzillament, no se li acudí un adjectiu més agradós.

Amb la darrera inauguració de Raixa, el socot ha desaparegut.

Amb la recent mort de l'amo en Francesc Colom, ha mort el darrer amo de les possessions que dominaren l'Illa.

Ara, més que mai, Raixa ja no és el que era. Mallorca es tanca.

Pere Llofriu ex Es Castellet n. 31

Dibuix de Pere Cafaro

Un conte

Potser una temeritat, ho és. Però un blog és també, o és sobretot això: compartir, compartir experiències, creacions pròpies, opinions. En aquest cas es tracta de compartir amb qui ho vulgui fer un conte. Literatura. Jo sé que hi ha membres de l’equip que duen aquesta curolla endins i que encara mai no l’han volguda mostrar. Potser pensen que aquest blog ha de ser una cosa més específica, més pràctica, potser més seriosa quan a la nostra relació amb els arbres. Però els arbres ho són tot, són l’oxigen que respiram, per tant aquest coret nostre batega gràcies a les alenades d’aquest producte anomenat oxigen que els arbres i altres plantes amb clorofil·la saben crear.

Prou de justificacions. Al grà. Aquest conte el vaig escriure quan els ordenadors eren poca cosa més que una màquina d’escriure electrònica. Aleshores jo encara no havia sentit parlar d’internet ni sé si existia. El vaig escriure a mà i el vaig mecanografiar amb un ordenador que em deixà emprar un amic. No se quans capítols sortiran, procuraré no fer-los massa llargs.

Quan al conte en sí, no crec que tengui massa qualitat literària, però sí que crec que serviria per a una mena d’història de dibuixos animats ubicada a la nostra terra i en la nostra llengua. Una història de lluita emmirallada en la que hem hagut de mantenir i encara estem mantenint en defensa de la Terra i de la nostra terra. La referència als arbres és gairebé constant i aquests són el que són: arbres. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

EL POBLE DE L’ILLA (cap. I)

La neu, el poble i els amics

A l’entrada del poble en Salvador es va aturar, va mirar enrere, cap a Tramuntana i la negror de l’ennigulat el va fer pensar que en tornaria fer, de neu ; llavors es va llevar la motxilla i es canvià les botes brutes per unes de netes. També es va treure la gorra basca que duia i la va ficar dins la bossa.

Si tot anava bé, només passaria un dia i una nit al poble ; al dia següent, d’alba, podria tornar prendre camí cap a la Serra.

La neu, tan rara per aquells indrets, havia enfarinat les teulades ; moltes xemeneies treien fum i l´aroma del poble era una mescla dels dinars que es coïen dins les olles i al foc de cada casa.

Els carros, estirats per muls o someres que treien baf blanc pel nas i la boca, anaven carregats de llenya i de carbó. Els carrers empedrats i banyats feien relliscar les rodes dels carros i les potes dels animals.

En Salvador es va aturar davant d´una fonda. Quan va obrir les vidrieres un baf de fum calent li colpejà la cara. Va baixar les escales mentre mirava si hi havia qualque taula buida on poder asseure´s i berenar una mica ; però el local era ple aquell dia : la terra enfangada dels camps i les previsions de neu i fred que comentava la gent feien que sortissin a treballar.

D´un racó fosc una veu el va cridar, en Salvador acabà de baixar les escales, va dir bon dia quan passava ran de les taules ocupades i anà a asseure´s vora el que l´havia cridat.

Era en Serafí Ull de Vellut, amic des de la infància d´en Salvador ; als deu anys havia perdut l´ull dret d´un cop d´aglà. Quan eren nins ell i en Salvador varen anar a cercar aglans dolços a l´alzina més grossa del bosc de sa Mola. De primer s´aturaren a tallar dues vergues per espolsar les branques de l`´ alzina ; d´aglans, n´hi havia pocs i per fer-los caure fotien vergades amb totes les forces. Un cop en què en Salvador endevinà un aglà de ple, va anar a parar contra l´ull d´en Serafí, qui caigué com un llamp en terra. Va ser molt dolorós per a en Serafí i també per a en Salvador, que es va sentir culpable. Ni el metge Arnau ni la curandera Toniaina no pogueren fer res per salvar la vista d´aquell ull.

En Serafí, per descarregar la consciència de culpabilitat injustificada d´en Salvador, li va
dir que el perdonaria si li anava a cercar un tros de vellut dels calçons del governador del poble. No ho va dubtar ni un moment i una nit de primavera en Salvador es va enfilar per l´heura del casal fins arribar a la finestra de la cambra del governador. Amb manya i estalviant tots els renous, obrí les persianes i aconseguí entrar dins l´habitació de la gran autoritat, que roncava com un porc i tenia tota la roba escampada per terra. Tot d´una trobà els calçons i en tallà un tros.

En Salvador es va aixecar feliç al matí de poder portar aquell tros de tela al seu amic Serafí. El governador, en canvi, es va haver d´aixecar disparat per rebre la visita d´un gran senyor de la noblesa del Toro, a qui no va fer gens de gràcia la presència ridícula del governador, que mostrava un tros de cul blanc ben pelut pel pam quadrat que en salvador havia deixat la nit abans als seus calçons.
En Serafí s´aixecà de la cadira i estirà la mà cap a en Salvador, qui li estrengué amb un somrís d´afecte. Asseguts tots dos, en Serafí no dissimulà gens un aire de preocupació :

- Bon dia Salvador.

- Bon dia. ¿ Com estàs ?

- Estic bé. Veig que t´avisaren. - En Serafí begué un glop de camamilla calenta - Ja et puc dir que no t´acostis per ca ta mare ; et cerquen per allistar-te per anar a la guerra.

- Puc amagar-me a la Serra, hi ha lloc a bastament.

- Crec que t´ho pots llevar del cap. Les ordres del Toro són fer llenya i carbó dels alzinars per recaptar doblers per a la guerra.

Quan sortiren de la fonda, tocaven les deu al rellotge de la plaça, començava a nevar altra vegada i de cop va fer un llamp seguit d´un tro que regirà una guarda d´indiots que menaven unes dones que també se varen espantar.

- Re-cent mil llamps de llamps, meam si els haurem de vendre rostits, els indiots aquests, avui.

L´altra dona no respongué de tan espantada que estava.

- ¿ On duis aquests indiots, madò Siurana ? - va demanar en Salvador.

- Els duc a vendre a en Jaume Carnisser, si me´ls paga així com vull.

- ¿Que ens en podeu vendre un de ben gros ?

- Idò són dos reals i mig i és vostre, el podeu triar.

En Serafí pagà i n´agafaren un que pogueren arraconar a un portal ; en Salvador se´l posà davall el braç i seguiren la caminada per un carreró empedrat que menava als afores del poble ; entraren per un caminoiet dins un bosc espès d´oms, lladoners, avellans i llorers. Un poc és endavant, quasi totalment coberta d´enredaderes, hi havia la casa d´en Simó d´es Bruc i na Pixedis Pastissera, on també vivien les seves quatre filles.

- Bon dia. ¿ Que ja tenim fet el dinar ? - va cridar en Salvador des del portal.

- ¡¡ Eiii ! ! En Salvador - va cridar na Joana, la més petita.

Tota la família els estimava molt, a aquells dos. Després de renyar-los per haver estat tant de temps sense anar per la casa, madò Pixedis va convidar-los a unes panadetes que havia acabades de fer ; ella tenia una gran fama de bona pastissera. En Salvador se n´empassà una i, com si estigués a casa seva, preparà una olla amb aigua, va fer reviure el foc i la posà a encalentir a fi de plomar l´indiot :

- Avui menjarem indiot al forn i de primer un brouet de menuts

I així va ser. Quan hagueren dinat, ja devora el foc, l´amo en Simó d´es Bruc, va encendre una pipa d´arrel de bruc, com les que es dedicava a fer a un talleret del poble. Les feia per vendre, en tenia de fusta i de fang de gerrer ; de pobles veïnats i llunyans venien a comprar n´hi..

En Salvador mirava caure la neu darrere els vidres, se sentia descansat i emparat per la calentor familiar i d´amistat que la casa irradiava, aquest alè càlid el posà un poc melanconiós.

- Bé idò - diu en Serafí -, aquest i jo ens n´anam a córrer món. Alçarem el vol com dues àguiles per anar cap a altres terres ; però tornarem.

En Simó i na Pixedis s´espantaren amb aquestes paraules. ¿ Com és possible que dos fills estimats del poble se´n vulguin anar ?.

- Les vostres mares... ¿ ja ho saben ?

- Vosaltres els ho heu de dir... per favor.

(continuarà...)

Viure a "lo Grande"

De:

Ramon Margalef

Barcelona ret homenatge a
Ramon Margalef

El biòleg i ecòleg Ramon Margalef (1919-2004) tindrà una mostra de reconeixement al barri del Guinardó, on va passar una bona part de la vida. I és que en un dels actes de cloenda de Barcelona Ciència 2007, l'ajuntament barceloní descobrirà avui una placa d'homenatge, col·locada a la casa on va residir del 1952 al 1981, situat a la Ronda del Guinardó 31.

Un pioner de l'ecologia moderna

Profunda és la petja de Ramon Margalef en la ciència catalana. Pioner de l'ecologia moderna, fou un dels especialistes en biologia marina i limnologia (la branca que estudia els ecosistemes de les aigües continentals) més prestigiosos. Doctorat en ciències naturals l'any 1967, va obrir la primera càtedra de la Universitat de Barcelona (UB) dedicada a aquesta disciplina. Va professar-hi fins el 1986 i fins el 1992 en va ser professor emèrit. Va signar més de tres-cents estudis i una dotzena de llibres, i va demostrar una preocupació constant per les actuacions humanes sobre la natura, que, segons explicava, també impliquen l'augment de les desigualtats humanes. Una de les darreres aportacions a la seva disciplina científica va ser la participació en el catàleg de l'exposició 'Habitar el món', oberta al Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. Per tot plegat va rebre moltes distincions científiques importants.

Cloenda de Barcelona Ciència 2007

A l'homenatge d'avui, un dels actes de cloenda de Barcelona Ciència 2007, que durant més d'un any ha ofert múltiples activitats de divulgació científica per a tots els públics, hi assistiran els seus fills i néts, a més del responsable de Cultura de l'ajuntament, Jordi Martí, i de la regidora del districte Horta-Guinardó, Elsa Blasco. De Barcelona Ciència 2007, encara se'n poden veure algunes exposicions: 'Univers Terra Vida Humanitat' (Museu de Ciències Naturals), 'Atrapats al gel' (Museu Marítim), 'Navegant per la ciència', 'Càmeres fotogràfiques en el temps' (Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa), 'Plantes, remeis i apotecaris' (Monestir de Pedralbes), 'L'arqueologia a Barcelona' (Museu d'Història).

Notícia de:

Espècies exòtiques ecològicament adverses

Espècies exòtiques invasores:
més que un assumpte tècnic

L'Òrgan Subsidiari d'Assessorament Científic, Tècnic i Tecnològic (SBSSTA) de la Convenció sobre Diversitat Biològica (CDB) celebrarà la seva tretzena reunió entre el 18 i el 22 de febrer de 2008 a Roma. A l'agenda de la reunió hi ha dos assumptes d'extrema importància per a les inquietuds del WRM: la diversitat biològica forestal i les espècies exòtiques invasores. Encara que es tractaran per separat (a la reunió plenària i en un grup de treball respectivament), creiem que ambdós temes estan inextricablement relacionats.

Les espècies exòtiques invasores són una important causa de pèrdua de biodiversitat en els boscos i altres ecosistemes, però rarament s'esmenta o tracta l'assumpte de les espècies exòtiques invasores de les plantacions d'arbres, a pesar que algunes espècies d'eucaliptus, pi i acàcia ja han tornat invasores a molts països, com Sud-àfrica, Xile, EEUU i Uruguai entre altres.

Encara que hi ha moltes definicions del concepte “espècie exòtica invasora”, potser la més acceptada és “espècie no indígena que afecta en forma adversa econòmica, ambiental o ecològicament els hàbitats que envaeix”. Quan hi ha un “hàbitat afectat en forma adversa” no importa molt com va ocórrer la invasió: si van ser els animals, les aus, l'aigua o el vent qui van portar les llavors de les espècies vegetals que després es van disseminar espontàniament en aquest hàbitat o si aquestes van ser introduïdes per empreses de plantacions i van resultar en efectes econòmics, ambientals o ecològics adversos. D'acord amb l'anterior, tots els monocultius a gran escala d'arbres exòtics són invasors per a les comunitats locals els hàbitats de les quals, i per tant també els seus mitjans de sosteniment, es veuen afectats en forma negativa per aquestes plantacions.

A causa dels impactes sobre la biodiversitat resultants de la plantació a gran escala d'espècies exòtiques en forma de monocultiu, la Convenció sobre Biodiversitat també hauria de tractar-los com perilloses espècies exòtiques invasores. Referent a això, els perits del SBSSTA haurien de plantejar i respondre la pregunta bàsica: aquest tipus de plantació d'arbres exòtics afecta adversament els hàbitats que envaeix o no? En cas afirmatiu, està clar que des de la perspectiva de la conservació de la biodiversitat caldria prohibir-les de la mateixa manera que s'ha prohibit el comerç de llavors i plantes d'altres espècies invasores (per exemple Lantana camara, Solanum mauritianum) a molts països. S’haurien de plantejar i respondre preguntes similars sobre els arbres d'enginyeria genètica. Existeix el risc que perjudiquin els hàbitats econòmica, ambiental o ecològicament? Podrien disseminar-se espontàniament? El seu pol·len podria contaminar a altres espècies? Si la resposta és afirmativa, la resolució de la COP8 que insta a aplicar el Principi de Precaució s’hauria d'ampliar a la prohibició total de l'alliberament d'arbres d'enginyeria genètica.

A pesar que les espècies de les plantacions poden disseminar-se espontàniament per vent, aigua, aus o animals (i el mateix pot ocórrer amb els arbres GM), les plantacions en si no neixen soles, ni tampoc la investigació en arbres GM. Ambdues són resultat de decisions corporatives la fi de les quals és augmentar els seus guanys. Sota aquesta llum, si veiem el tema de la biodiversitat des d'una perspectiva política i econòmica, és clar que les corporacions transnacionals són l'espècie exòtica invasora més perillosa de totes. Igual que les seves contraparts invasores naturals, envaeixen terres i boscos i destrueixen hàbitats que brindaven sosteniment a innombrables altres espècies i a les persones del lloc. En aquest butlletí hi ha exemples suficients (i molts més en els 125 nombres anteriors) que demostren el que s’ha dit: corporacions mineres a Índia, Congo, Bangla Desh; corporacions de la cel·lulosa i el paper a Xile i Estats Units; corporacions petrolieres i fusteres a Equador; corporacions del palmell setrill a Indonèsia; corporacions contaminants en Zimbabwe. Totes elles estan envaint i destruint hàbitats rics en biodiversitat i la sustentació dels pobles locals. No obstant això, no aspirarem a que el SBSSTA abordi aquest tema fonamental. El que sí esperem és una mica més en línia amb el seu mandat com òrgan assessor de la CDB: - que adopti una definició de boscos que exclogui les plantacions a gran escala com a tals - que urgeixi a la CDB a recomanar als governs que detinguin l'expansió dels monocultius a gran escala d'espècies exòtiques d'arbres - que recomani a la CDB que prohibeixi la plantació d'espècies d'arbres que ja han demostrat ser invasores - que recomani a la CDB que prohibeixi els arbres transgènics. Aquests serien resultats molt positius d'aquesta reunió del SBSSTA, tant per a la gent com per a la biodiversitat.

Per a més informació:

Fotos: JVLilloColomar

CO2 amb denominació d'origen

Les emissions de gasos d'efecte hivernacle van
créixer a Espanya un 5,5% l'any passat, segons l'últim Observatori de l'Electricitat de WWF/Adena.

Causants de l'increment? Les centrals tèrmiques que cremen fuel, gas i carbó, centrals que van produir al desembre, per posar l'exemple més immediat, el 55% de l'electricitat que van consumir els espanyols. Segons l'Observatori, aquest mes, dels set reactors nuclears espanyols va sortir el 20,7% de l'energia elèctrica, mentre que les renovables van produir el 24,3% restant.

En concret, l'eòlica va suposar un 8,6% del total mensual. Aquesta producció va evitar a més l'emissió a l'atmosfera de 780.000 tones de CO2. No obstant això, afegeix l'associació conservacionista en el seu butlletí, “la nota negativa” entre les renovables l'ha donat la hidràulica, “que ha disminuït en un 70% la seva aportació respecte al mateix mes, desembre, de l'any passat. En els últims quinze anys la hidroelèctrica mai en va produir menys”.

355 quilos de diòxid de carboni per megavat hora.

L'Observatori de WWF/Adena assenyala així mateix que en el mes de desembre de 2007 la demanda va augmentar, pel que fa al mateix mes de l'any passat, un 4,2%. A més, el 2,8% de la generació ha estat destinat, en aquest últim mes de l'exercici expirat, a exportacions netes, principalment a Portugal i El Marroc: així, “les emissions de CO2 per MWh van augmentar pel que fa a desembre de 2006 en un 40,8%. La mitjana del mes va ser, així, de 355 quilograms de CO2 emesos per MWh”.

Segons Heikki Willstedt, expert de WWF/Adena en Energia i Canvi Climàtic, “mentre es parla a tots els nivells de la necessitat de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle de forma urgent, en la pràctica anem en la direcció contrària”. Willstedt es mostra molt crític amb el sector elèctric nacional –“en 2007 el sector elèctric s'ha caracteritzat per un comportament exactament contrari al que cabia esperar”– i assenyala, entre les causes de l'increment d'emissions, el creixement de la demanda d'electricitat, l'increment de la generació elèctrica en centrals que cremen carbó i el creixement de l'exportació.

CO2 amb denominació d'origen

L'Observatori de l'Electricitat de WWF/Adena, que compleix amb aquesta disset edicions, s'ha constituït ja en un repàs-referència dels principals indicadors elèctrics espanyols, i pretén convertir-se així mateix, a més, en una eina de conscienciació pública. Així, convida a tots els ciutadans a calcular les seves emissions mensuals particulars de gasos d'efecte hivernacle. En aquesta ocasió, la mitjana mensual d'emissions (desembre) ha estat de 0,355 quilograms per kilowatt hora consumit. “Per a calcular les teves emissions”, proposa l'associació conservacionista, “multiplica el teu consum elèctric [els KW/h que hagis pagat en la factura d'aquest mes] per aquesta quantitat [0,355]”. El resultat ha de ser expressat en quilograms de diòxid de carboni (CO2), o sigui, els quilos de CO2 que ha generat el teu consum. Els resultats, apunta l'associació conservacionista, “són vàlids per a qualsevol consumidor del sistema peninsular, independentment de la companyia amb qui tinguin contractat el seu subministrament elèctric, ja que totes les companyies subministradores compren en el mercat elèctric majorista (pool) la gairebé totalitat de l'electricitat que després subministren als seus clients, pel que la barreja de fonts d'origen és la mateixa per a tots".

Més informació:

Fotos: Joan V. Lillo

Per Tossals

Caminant per l’hàbitat del Myotragus

Avui en Martí i jo hem anat a fer una volta per Tossals. L’objectiu era trescar aquell territori en exploració botànica, especialment pel que fa a espècies “relicte”, majoritàriament caducifòlies. Aquestes es troben confinades a indrets on el barram de la cabra no hi arriba. Val a dir però, que aquestes sembla que cada dia estan més especialitzades en escalar aquests penyals, aviat potser les veurem penjades de cordes i arnesos a la recerca de la mossegada més saborosa de Sorbus aria, Amelanchier ovalis, Pistacea tarabintus, Acer granatensis, Lonicera pyrenaica, Taxus baccatta, Ilex aquifolium... En Martí i jo pensam que aquest verd fosc dels alzinars del Prat o de devora el Castellot tocarien, a la tardor, estar esquitats de diferents tonalitats de grocs, marrons, vermells... d’aquests caducifolis ara acorralats.

Hem pujat cap a les Cases Velles de Tossals per sa font des Garrover, després hem ascendit a ses Capelletes i d’allà cap a l’avenc d’obertura vertical de Tossals. Allà hem pogut confirmar la presència de l’arbre de visc, l’auró, la pomera borda... i no hem pogut confirmar, ara sense fulles, la presència del corner o de la mata vera.

Un poc més endavant he mostrat a en Martí un empelt de bruixa de tot un pi. En Martí ha agafat un parell de pinyes i se l’ha mirat detalladament. Ha dubtat fins i tot de si no es tractaria d’una varietat de pi enlloc del parasitisme del fong de l’empelt de bruixa.

El dia ha estat esplèndid, lluent. La boira del pla s’ha mantinguda gairebé tot el matí. Hem observat moltes més plantes, els coixinets de monjo (Teucrium subspinosum. var. balearica, Astragalus balearicus), les aritges (Smilax aspera var. balearica), els boixos (Buxus balearica), les estepes joanes (Hypericum balearicum), les no gens fràgils efedres (Ephedra fragilis). És a dir hem trescat el paisatge modelat pel Myotragus balearicus. Allà baix, a la llunyania semblava com si no hi hagués cotxes. No en sentíem cap renou.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de gener de 2008

I ara, clar, el segon cinturó

El Gob qüestiona el nou
projecte de segon cinturó

Un projecte abans de fer l'estudi de mobilitat? L’estudi de mobilitat dels accessos a Palma es imprescindible per a resoldre els problemes de saturació.

El GOB considera que la decissió sobre l'ampliació o prolongació del Segon Cinturó no pot concretar-se sense haver fet prèviament l'estudi de mobilitat. Un estudi que ha d'avaluar els problemes dels accessos a Palma, no només pensant amb infrastructures de gran capacitat, sinó tenint en compte un pla de transport públic per a tota l'àrea metropolitana de Palma.

UN TRAÇAT QUE NO PASSA PER SON SARDINA PERÒ QUE SEGUEIX SENT UNA BARBARITAT

El nou projecte de Segón Cinturó manté el traçat inicial, de l'autopista d'Inca fins la carretera de Sóller. D'aquí, en comptes de seguir fins a la Valldemossa , es desvia en dos ramals, un cap a la UIB i l'altre cap a Son Espases

Des del nostre punt de vista, es tracta pràctivament del mateix projecte i les conseqüències de la seva construcció serien molt negatives, ja que impliquen:
* consum exagerat de territori,
* l’impacte paisatgístic,
* promoció el transport privat,
* especulació urbanística de terrenys propers a la nova via,
* la destrucció de patrimoni arquitectònic,
* etc..

MÉS CAPACITAT IMPLICA MÉS NOMBRE DE VEHICLES PRIVATS EN CIRCULACIÓ.

El problema no és manca de carreteres, el problema és excés de cotxes. Es per això que l'alternativa al col•lapses actuals no és construir més carreteres, sinó aportar alternatives com el transport col•lectiu.

Per a més informació:

Un web de fruiters rars

La Confraria dels Plantadors de Fruiters Rars

Un web [ http://www.coplfr.org/ ] concebut de forma que es prioritza l’especifitat, el rigor i l’originalitat on podrem descobrir meravelloses espècies. I amb un petit article sobre el datiler xinès: el nostre amic el Ginjoler d’Arimon emplaçat al Cap i Casal de l’especulació urbanística del Principat.
Des d’Amics Arbres · Arbres Amics una cordial salutació als Amics Confrares !!!

Talla del ginjoler (Ziziphus jujuba) al Turquestan rus
Autor : P. Munier

Extret de l'article "El ginjoler i el seu cultiu", revista Fruits, Maig de 1973, volum 28, n° 5, pàg. 377- 388.

El ginjoler és sovint cultivat en forma lliure, en mata o capçada baixa; una senzilla poda és practicada cada tres anys per eliminar les rames mal col·locades per tal d'equilibrar les plantes.

Tanmateix a la Xina i al Turquestan, els ginjolers són regularment podats.

Talla del ginjoler al Turquestan rus.

Segons l T. Taschmatov, dues obres en rus
(S. Kh. Ousbekestana 1962 i Sadovodsfvo 1963).

· Taille du jujubier (Ziziphus jujuba) au Turkestan russe ·

· Confrérie des Planteurs de Fruitiers Rares ·
·

"Cap en el palmell de la meva ma...

Principi Terra

Leonardo Boff 2008.01.26

Mai s'havia parlat tant de la Terra com en els últims temps. Fins semblaria que la Terra acabés de ser descoberta. Els éssers humans han fet un sens fi de descobriments, pobles indígenes amagats a les selves remotes, éssers nous de la naturalesa, terres distants i continents sencers. Però la Terra mai va ser objecte de descobriment. Va ser necessari que sortíssim d'ella i la veiéssim des de fora per a descobrir-la com a Terra i Casa Comuna. Això va ocórrer a partir dels anys 60 amb els viatges espacials. Els astronautes ens van revelar imatges abans mai vistes. Van usar expressions commovedores com "la Terra sembla un arbre de nadal penjat en el fons blau de l'univers", "és bellíssima, resplendent, blava i blanca", "cap en el palmell de la meva mà i puc tapar-la amb el meu polze". Uns altres van tenir sentiments de veneració i de gratitud i van resar. Tots van tornar amb un renovat amor per la bona i vella Terra, la nostra Mare. Aquesta imatge del globus terrestre vist des de l'espai exterior, divulgada diàriament per les televisions del món sencer, suscita en nosaltres un sentiment de sacralitat i està creant un nou estat de consciència. En la perspectiva dels astronautes, des del cosmos, Terra i Humanitat formen una única entitat. Nosaltres no només vivim sobre la Terra. Som la pròpia Terra que sent, pensa, estima, somia, venera i cuida. Però en els últims temps s'han anunciat greus amenaces que pesen sobre la totalitat de la nostra Terra. Les dades publicades el 2 de febrer que van culminar el dia 17 de novembre de 2007, per l'organisme de l'ONU, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, juntament amb els impasses recents de Bali ens indiquen que ja entrem a la fase de l'escalfament global amb canvis abruptes i irreversibles. L'escalfament pot variar de 1,4 a 6 graus centígrads depenent de les regions terrestres. Els canvis climàtics són d'origen antròpic, és a dir, el seu principal causant és l'ésser humà que ha donat vida a un procés industrial salvatge. Si no es fa res, anirem a la trobada del pitjor i milions d'éssers humans podran deixar d'existir sobre el planeta. Com hem destruït irresponsablement, ara hem de regenerar urgentment. La salvació de la Terra no caurà del cel. Serà fruit de la nova corresponsabilitat i de la renovada cura de tota la família humana. Donada aquesta situació nova, la Terra ha tornat, de fet, el fosc i gran objecte de la cura i de l'amor humà. No és el centre físic de l'univers com pensaven els antics, però ha tornat en els últims temps el centre afectiu de la humanitat. Només tenim aquest planeta per a nosaltres. Des d'aquí contemplem tot l'univers. Aquí treballem, vam estimar, vam plorar, vam esperar, somiem i vam venerar. A partir de la Terra fem la gran travessa rumb al més enllà. Lentament estem descobrint que el valor suprem és assegurar la pervivència del planeta Terra i garantir les condicions ecològiques i espirituals perquè l'espècie humana es realitzi i tota la comunitat de vida es perpetuï. En raó d'aquesta nova consciència parlem del principi-Terra. És el fonament d'una nova radicalitat. Cada saber, cada institució, cada religió i cada persona ha de plantejar-se aquesta pregunta: Què faig jo per a preservar la matriu comuna i garantir que tingui futur atès que ve essent construïda des de fa 4.300 milions d'anys i mereix seguir existint? Perquè som Terra no hi haurà per a nosaltres cel sense Terra.

Destrucció a vista d'ocell

En molts dels llocs més remots del planeta

Mirant el Google earth (més informació a Google earth) es poden fer mil-i-una coses. Suposo que és una eina ja molt utilitzada i molt coneguda per tots ja que no només serveix per veure a vista d'ocell els diferents països i indrets sinó que també ha esdevingut una eina de treball per moltes persones i altres (com p. ex. forestals).

A més, pot ser una bona eina per adonar-nos de la continuada destrucció a les selves verges o dels boscos més preuats del planeta, l'avanç dels ineficients i desastrosos biocombustibles o també el gran impacte de les grans tales de boscos primaris i selves etc....

Tot plegat, un entremat més del nostre sistema, malauradament la crua realitat està allunyada del dia a dia de tots nosaltres, malauradament no en veiem els seus efectes directes, però aquests es manifesten en molts dels llocs més remots del planeta, precisament els que més s'haurien de conservar....

Com seran les actualitzacions dels pròxims anys?? esperem almenys que al futur es puguin continuar veient imatges com la següent, ben bé el cor de l'Amazones.