Per què no es rompen les palmeres?
Avui dematí feia un venter de por. Les palmeres de Son Pax de ses Palmeres (Palma) es remenaven a les totes, són ben altes i primes. Un amic que les ha vist engronsar-se em diu: “I per què no es rompen les palmeres?”
No he sabut que contestar-li.
He cercat informació i he trobat que el fet de tenir un sistema radicular molt dens i abundant fa que sigui difícil que una palmera adulta es desarreli fins i tot amb vents molt forts.
Les fulles trasmeten vibració al tronc quan fa vent, sembla que la gruixa de l’estipe (tronc sense càmbium anular) permet reduir i absorbir aquestes forces que s’originen.
Com ho aconsegueix? Això ens ho hauria d’explicar un Bio-mecànic.
Rafel Mas, Búger 16 de novembre del 2010
Entrades
11 comentaris:
L’esveltesa dels troncs, en aparença fràgils, els deu donar una flexibilitat que no tenen d’altres més robustos, i estèticament són de gran bellesa. Les fotografies, precioses!!!
A ca nostra tenim una washingtoniana i la por de sempre de na Joana és que ens caigui sobre la casa, jo sempre me n'he rigut de la seva por, ara li he mostrat el teu escrit, Rafel i m'ha comentat que a veure si vens amb un helicòpter i l'estires cap amunt i la te'n dus. La por no li fuita amb aquest reportatge. Unes fotos molt guapes. Salut.
Guapes fotos, si senyor !
Uff ! No sóc ni bio ni mecànic, però potser el meu criteri pot ajudar a aclarir el tema. Alerta Rafelet, que no hi res etern en aquesta vida i les palmeres també peten ! Una palmera pot presentar perills per diversos motius i en les nostres latituds no pas per desarrelament precisament.
Tal com dius, pel fet de no tenir creixement secundari, ha de fer front els possibles defectes estructurals amb d’altres mecanismes que són precaris cara la resistència.
Barrinadors i fongs diversos fan la seva feina a favor del risc de fractura quan aquesta està sotmesa al pandeig del vent. Hi ha també bacteriosis misterioses que et fan ballar el cap a l’hora de fer una diagnosi de risc.
Establir la càrrega crítica que fa insegura una palmera no és fàcil. Amb els temps i una canya vas observant, comparant indicis amb desastres anteriors ja analitzats i haver vist les espècies en el seu hàbitat natural...
Bé, no voldria pas espantar-vos. De tant en tant és bo mirar cap al cel. Sembla ésser que com més va més violents són els fenomens metereològics i més greus les seves consequències. Penso que en temes de seguretat és vital ser proactiu i els mandrosos que vagin cantant missa.
Ara estic enfeinat però quan em vagui ja nfaré una anotació sobre l’avaluació del risc en arbres i palmeres. Darrerament he constatat que hi ha molta ignorància, i dissortadament més en algun comandament públic que no pas entre la gent del carrer. El més acollonant és quan es barreja la falta de respecte per la feina dels altres i l’absurditat dels càrrecs de lliure designació però provada incompetència tècnica. Perdoneu, però algú ho havia de dir...
Gràcies a tots per les amables paraules, però el meu únic mèrit és haver decidit dur a sobre sempre una càmara compacta. El moment el va posar la natura davant els meus nassos. El qui conegui la zona sabrà que son Pax és un altre dels reductes rurals que poc a poc va engolint la ciutat, però entre tant de ciment vaig veure aquest finestró de natura.
Gràcies JD pel teu comentari, interessant punt de vista i ben enriquidor. A veure si un bio-mecànic s'anima a xerrar-nos de forces, tensions, vectors i Newtons...:)) Així com sembren les palmeres avui dia i com les poden tot els factors de risc que tu dius, els veig ben clars.
Joan V. diga-li a sa dona que jo faré poca feina si venc, ho haurem de dir a en Thomas :)))
Salut a tots!
Qualcú ho havia de dir... Si, tant de bo tothom tingués el bon criteri de dir allò que cal o que és necessari. Allò que sí que he pogut comprovar és com cauen els pins sobre els xalets construïts a les muntanyes de pins que cauen cap a la mar. L'onze de novembre del 2001, si no vaig errat, a Mallorca hi va arribar un temporal fenomenal. Mil·lers de pins van caure, sobretot els que no tenien parents on repenjar-se, vull dir que allà on el pinar era més espès els arbres varen resistir, als camps de golf i urbanitzacions, que havien deixat els arbres guapos, aquests varen caure. La veritat és que les palmeres varen aguantar bé la tempestat. El mal és que ara allà on hi havia pins s'estimen més plantar-hi palmeres.
Les washingtònies tenen el tronc elàstic, com de goma. Açò fa que ni es vinclin ni es torcin amb el vent. Val a dir que les fotos són una meravella.
L'elasticitat de les palmeres es deu a la peculiaritat de la seva estructura, basada en feixos de fibres que es superposen i es lliguen entre sí. Si us fixeu en les fulles de les Washingtonia veureu que a la base cada fulla es divideix en dues parts de forma que entre les dues abracen tot l'estip, com si fessin un anell, i les fibres s'enfoncen sota els anells de les fulles precedents. Ve a ser com si tot l'estip estés fet de faixes superposades i, cada una, una mica més amunt que l'anterior. La descripció no és gaire científica, però és prou gràfica com per a entendre el funcionament d'un mecanisme que permet, en la majoria de casos, suportar el pas d'huracans i tornados.
Tot i això cal tenir en compte el què diu en JD i considerar els molts factors que poden fer que una palmera es trenqui.
Per a mi aquesta resilència que efa esmenta forma part de les característiques que fan de les palmeres unes plantes fascinants. La seva forma de dansar al vent, de patir interiorment i no mostrar defalliment... encara que tota palmera mostra indicis, signes, simptomatologia d’allò que li passa. Només cal la paciència de documentar aquests processos, registrar-los i fer ciència. Ser obrer no vol dir ser burru. Alguns manaires no ho acaben d’entendre això. Si voleu veure alguna foto curiosa : http://amicsarbres.blogspot.com/2008/05/llums-i-ombres-sobre-el-morrut-de-les.html
Shigo, Mattheck, Brudi, Sterken (Peter aviam si reprens !)són referents obligats en qüestió d’estàtica i avaluació de riscos...pel que fa a l’edafologia llegir a Juan José ibañez és vital.
Del sòl i les arrels adventícies se’n poden treure conclussions. Una palmera pot caure sense que es que es trenqui l’estipit i sense desarrelar-se. Fa com els Populus alba amb podrició interior, es trenquen pel coll de l’arrel. Una cosa és la percepció i altra allò que hi ha. Per sort no són fenomens habituals !
hola, este es un blog en catalán, me vais a disculpar que deje mi comentario en castellano. el que las palmeras no re rompan se debe a su estructura fibrosa. es cierto que a veces pueden partirse, pero suele ser por problemas derivados de pudriciones, algunas de ellas causadas por heridas producidas al treparlas con espolones, otras veces, si una palmera pierde su yema principal es capaz de regenerarse a partir de una yema secundaria, esto pasa en ocasiones con las Phoenyx dactylifera, la nueva yema está unida al estipite principal de forma muy reducida, este estrechamiento suele quedar oculto, cubierto por las tábalas de las palmas, y al crecer puede ser un punto de rotura, en valencia cayó una por este motivo hace unos años, delante del ayuntamiento. otra posible causa de rotura son los estrechamientos en el estipite que se producen por podas mal realizadas.
os dejo un articulo que habla un poco sobre la diferencia entre las palmeras y los árboles, espero que os resulte interesante.
saludos.
http://krispyyamaguchy.blogspot.com/2009/08/nociones-de-arboricultura-i.html
P.D. fijaos en la foto del corte de la palmera, en ella se aprecia la estructura de fibras que comentaba.
Gràcies Efa i JD per les vostres aportacions!
Davidacho, gracias por tu aportación, un articulo muy interesante y claro. Un saludo!
Una palmera sana, amb bones arrels i un terreny apte, per molt alta que sigui, podem estirar l'ull (just per sota de l'ull millor dit) fins el terra i que, quan la deixem tornar a la seva posició natural, només s'haurà desplaçat al voltant d'uns 5 graus el seu eix.
salut!
Publica un comentari a l'entrada