dijous, 29 de juliol de 2010

Mugarra


Per l'entorn de la muntanya que fa fita













Mugarrikolanda

Les histories senzilles haurien de ser bones de contar. Al capdavall però, no n'hi ha d'històries senzilles si les extraiem del lloc absurd de l'existència. Mugarrikolanda.... mmm.... euskera. Mugarra: límit de pedra. Ko: de. Landa: Lloc, entorn rural. La Muntanya xapada que fa partió entre els senyorius, de Nafarroa, que abans era tot, amb Biskaia. Això vaig entendre del company basc excursionista que vaig conèixer i vaig deixar de conèixer en devers una hora de recorregut. Iñaki.

Ñ: una lletra que jo sàpiga present en dos idiomes, el basc i el castellà o espanyol.

Mugarra, partió de pedra, de roca, de penya, de muntanya. Partió de res. Part d'Espanya per la gloria de les armes. Part d'una i indivisible nació: l'espanyola. Qui pot arribar a creure i a defensar tal disbarat?

Artaun, lloc de sortida. Tenia diverses possibilitats, Leungana, Belatxikieta i Mugarrikolanda, la que vaig triar. El llogaret d'on vaig sortir, Artaun, té una casa rural on hi pernoctàrem, Aspuru. També hi ha una font enmig dels casals bascs que no atura de rajar aigua bona per beure. Horts que fan enveja, molts noguers, cirerers, nespleres, pomeres, pruneres, avellaners....

El camí té molta costa. M'agrada perquè entre altres raons això vol dir que molta gent deu renunciar a seguir endavant. Envii un missatge informant de l'itinerari que he triat, ja he dit que no m'esperin abans de les quatre. Deuen ser devers les deu i mitja, no he volgut avançar l'hora del berenar per no molestar.

Primeres troballes: els rupits, l'olor de la senyal de la guineu, el pal d'avellaner que m'ha de servir de gaiato, el castanyer amb txapela... estic segur que l'he vist abans aquest castanyer. No en fotografia, sinó en qualque disseny de tipus cultural, festiu, reivindicatiu....

En arribar a una cruïlla de tres camins, em decidesc pel d'enmig, una fita de pedres em justifica l'elecció. M'aturo aviat per tal de fotografia i observar un faig sa i bell entre les roques. Compareix un excursionista i li demano informació sobre la meva destinació: Mugarrikolanda, que no se pronunciar, però que ell entén. M'explica que si bé el camí que he agafat és bo, si ho preferesc puc fer el recorregut que ell te previst i finalment arribaré on vull anar. Sense dubtar-ho li dic que si i tot d'una veig que no me'n penedesc gens de la tria feta. Faigs, arços, roures immensos, caminois entre roques, molses i falgueres i una agradable conversa. És dia 24 de juliol i fa una temperatura del tot adequada, d'uns 22 graus.

En girar uns faigs enormes, em sorprenen els prats i la muntanya de Mugarra. No puc estar d'emocionar-me i de tirar fotos i més fotos. Finalment, el company excursionista m'assenyala per on i com he de realitzar l'ascensió. Quasi frissant li dic el meu nom i li demano el seu, Iñaki, i la seva edat, 51, un manco que jo. Em diu que si vull res agafarà un camí que me mostra i que porta a un petit refugi de pastors. M'acomiado amb agraïment.

Abans de pujar observo els cavalls i bous que pasturen aquell prat amb aquelles vistes perfectes. Després començ alegre l'ascensió. M'acompanya tothora el dringueig dels picarols que porten les bèsties. És dura la pujada, però no dubto ni un moment de l'oportunitat que em brinda. Top en gent que clarament veig que és del país, amb les cares alegres com la meva. Finalment arribo al cim: no sé què és més emocionant, si anar-hi o ésser-hi. Gairebé em sap greu haver-hi arribat. Després ja ve el descens i el record.

Arribo a Artaun hores després, la tornada ha estat molt profitosa en vistes i troballes. Em dirigesc directament a la font on faig una prolongada abeurada. La felicitat se'm dibuixa al rostre i no ho amago. He fruit d'una excursió i d'una relació amb una muntanya, Mugarra, que ja és meva, que la duc dins jo a pesar que sembli ara que ja fa molt temps que la vaig visitar i la vaig viure.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
28 de juliol de 2010












Fotot JVjul10

2 comentaris:

Fàtima T. ha dit...

Envio des d'aqui la meva felicitació a l'autor o els autors d'aquest blog per la seva tasca de divulgar i fer créixer l'amor als arbres i a la natura en general. Llegeixo el blog des de fa temps, però és la primera vegada que comento.

Dalva Maria Ferreira ha dit...

Amor à natureza = amor à vida. Lindos lugares, dá muita vontade de conhecer.