Cada planta és una joia

Francesc Bonafè Barceló, botànic mallorquí

Gloria e laor e benedicció
Sia a vos, Senyer Deus, qui avets
Creats vegetables sobre la terra,
Los quals son a bellea e a ornament
De la terra, en així com les esteles
E’l sol e la luna amb lur resplandor
Il·luminen lo firmament, en axí los
Vegetables amb fulles e flors e
Fruits enbelleexen la faç de la
Terra; la qual bellea demostra la
Noblea de son Déu.

Ramon Llull
(Llibre de Contemplació en Déu. I, 174-75)

Vaig començar a consultar els quatre volums de la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè a la biblioteca d’Artà, cap allà a finals dels vuitanta. M’ajudaren a conèixer més la flora de Mallorca i a redactar articles, més o menys botànics, per a la revista d’aquella vila, Bellpuig.

Un dia de desembre de l’any 1993 vaig entrar a la llibreria Quart Creixent de Palma, i, en una temeritat financera per a la meva economia, vaig comprar els quatre toms del pare Bonafè (26.000 pessetes) i els dos llibres amb la traducció de l’Odissea d’Homer per Carles Riba (crec que unes 10.000). Aquests darrers les havia llegit i gaudit en veu alta quan vivia sòl per Artà. Amb el gènere baix el braç, me’n anava com amb una calentoreta de tenir la certesa que portava un tresor.

I tant que era així! Podia accedir, més enllà del que m’havia ben generosament ofert n’ Antoni Bonner amb “Les plantes de les Balears” o en Ramon Folch amb “La vegetació dels Països Catalans”, a una manera accessible de coneixement de la flora que traspuava amor i rigor.

“Flora de Mallorca” no és un llibre de botànica avorrit, ni que fossin quatre vegades més toms ho seria, si Francesc Bonafè hagués aprofitat de contar més detalls, més cultura popular, més coneixements remots de la nostra flora i que segurament tenia. És clar però, que la immensa riquesa de la nostra vegetació requeria del rigor que parlava abans adornat, això sí, amb pinzellades de dites populars, remeis casolans i poesia.

Quan per exemple ens parla del que a Alaró anomenam peterrell i com si en tengués un ram a la ma, diu:

“Erica multiflora L. (1753)

Erica, del grec ereikein, trencar, per ses tiges trencadisses. Multiflora, per les inflorescències de moltes flors.

Mallorca, Catalunya: Ciprell. Xiprell, Bruc. Mallorca: Ciprelló (Bunyola). Peterrell (Biniamar). Catalunya: Bruc d’hivern. Bruc de bou. Bruguera. Castellà: Brezo. Bruguera.

Mateta de fulla perenne, glabra. Tiges de 20-80 cm., dretes, ramificades, amb els brots tendres pulvèruls. Fulles d’un verd fosc, pulvèrules a la base, verticil·lades per 4-5, linears, obtuses, quasi planes per l’anvers, còncaves i solcades pel revers. Flors rosa, rarament blanquinoses, oloroses, subverticil·lades, en raïms terminals curts i densos, sobrepassats a vegades per alguns verticils de fulles; peduncles filiformes, iguals o més llarges que les fulles i 2-3 vegades més llargs que la corol·la, amb 2-3 bractèoles a son terç inferior. Lacínies del calze lanceolades, glabres, escarioses, quasi tan llargues com la meitat de la corol·la. Corol·la campanulada, ovoide, oblonga, quasi el doble més llarga que ampla. Estams exerts, amb les anteres separades fins a la meitat de sa longitud, mútiques. Estil exert i càpsula glabra, transovoide. Floració: de setembre a gener i quasi tot l’any.

Per tot en les muntanyes (Camb.). Serra de Sóller (Mar. et V). Abundantíssim (Barc.). 10-800 m. (Knoche). Abundant en muntanyes i garrigues.

Mallorca. Menorca. Eivissa. Formentera. Cabrera

Àrea geogràfica: Mediterrani occidental. Portugal.

Erica multiflora. És el ciprell de flors rosa, rarament blanques, que sol estar a la plena de sa florida devers Nadal. És tan bell com l’anterior, però més petit i menys odorant. Abunda per les garrigues i muntanyes fins a uns 800 metres.

Enmig de la mar una penya;
Damunt un brot de ciprell
Ja te’n pots anar al bordell
Amb so prometre i no atènyer.”

Al volum I hi trobam una nota preliminar que comença així:

“Mirau els ocells del cel... Contemplau els lliris del camp... El mateix Jesús ens convida a llegir i a aprendre en el gran llibre de la Creació. Sens dubte una de les seves pàgines més belles la tenc sempre oberta davant els meus ulls meravellats. No, no em sé cansar d’observar-la. Mallorca, els peus a l’aigua i els núvols al front, està reblida de verdor. És un mantell de reina el que porta, que cada estació, cada mes, cada jorn i cada moment se muda i se canvia amb l’eclosió de tendres frondes i de noves flors. Com és bell contemplar-la en l’esplendor de la seva ufania vegetal! Com és bell resseguir-la tota des de les fímbries de la seva túnica, feta amb les algues que es belluguen a sos peus dins la mar blavosa, fins als caputxons florits de les seves crestes, des dels planiols humils fins als cims alterosos del Massanella i del Puig Major!

Cada arbre és una meravella; cada planta una joia; cada flor un diamant, un robí, un carboncle. Pertot arreu, a mils, a milions, vesteixen els camps; encatifen els camins; acompanyen l’aigua dels torrentols i siquioles; s’afiquen al si dels estanys; s’enfilen per les crestes; es pengen pels penyals. A moltes ningú jamai no les veurà. A mils, a milions, cada moment, despleguen la seva glòria i es fonen per sempre, joioses, dins l’esguard del seu Creador, únic Esser que les haurà contemplades.

Per a conèixer-les bé, aquestes perles vegetals, he hagut de trescar, no un sinó moltes vegades, per les planes i per les valls, per turons i muntanyoles, i per les encimades crestes de la Serra, amb les seves valls i torrenteres, amb els seus roquissars i fondalades. He begut a la Font del Voltor i m’he extraviat per la Coma Carnissera o pel Racó Perdut. He trescat per totes les encontrades de Mallorca i conec quasi pam per pam els termes de Valldemossa, Deià, Llucalcari, Sóller, Bunyola, Orient, Biniamar, Mancor, Selva, Lluc, Pollença, Formentor, Albufera d’Alcúdia,. Així alegrement, pacientment, he anat formant el meu herbari, que, si encara no és complet del tot, no deixa d’esser un dels més acabats de Mallorca. (...)

Lluc, 4 d’octubre de 1971."

Quina Mallorca va tenir la sort de conèixer! Moltes possessions fins aleshores habitades, indrets vora mar verges que més tard s’urbanitzaren, pagesia viva, rica parla catalana a pesar de la dictadura feixista...

Serveixi la meva petita contribució a aquest escrit com homenatge i agraïment a Francesc Bonafè i Barceló, botànic.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 12 de novembre de 2008.