Cal salvar les oliveres

Oliveres mil·lenàries d'Ulldecona: SOS

Les oliveres mil·lenàries han patit en els últims anys un espoli continu que s'ha accentuat amb l'anunci d'una llei de protecció d'aquests arbres. La Generalitat hauria de reaccionar per la via d'urgència per evitar que quan hi hagi llei no hi hagi res a protegir

Opinió
Síndic de Greuges de la Universitat Rovira i Virgili i advocat
Francisco Zapater

+ Una imatge de les oliveres mil·lenàries, ara en greu perill de ser espoliades.

L'olivera és un dels arbres més longeus que existeixen. Tan longeu que encara es conserven, a l'hort de Getsemaní, alguns exemplars on va resar Jesús la seva darrera nit. És l'arbre genuí del Mediterrani, la riba del qual està poblada per milions d'oliveres, zeloses guardianes de les seves calmades aigües.

I un dels conjunts més esplèndids d'oliveres el tenim aquí. Bé, aquí baix, a l'extrem sud, o sigui, als confins del Principat... si es mira des de la plaça de Sant Jaume. El componen les oliveres mil·lenàries d'Ulldecona, la major concentració d'aquest tipus d'oliveres de Catalunya (i potser també d'Espanya). A la comarca del Montsià el Gepec n'ha catalogat quasi dos milers d'exemplars, que tenen entre mil i dos mil anys. El seu epicentre se situa a la partida de l'Arion, que en té unes dues-centes, entre elles dues de les tres oliveres catalogades com a arbre monumental per la Generalitat. El tercer també es troba a Tarragona, concretament a Horta de Sant Joan, i té nom propi: lo Parot.

Hi ha pocs arbres tan bells com l'olivera mil·lenària, sigui la de Mallorca, de formes sinuoses i turmentades pels efectes de l'aire salnitrós i per la falta d'humitat; la d'Ulldecona, vetusta i a vegades esquinçada, o la de Kalamata, a Grècia, de gran capçada i fruit excel·lent. L'olivera és un arbre molt agraït. El seu fruit, l'oliva, ens proporciona un dels aliments bàsics de la nostra cuina, l'oli, i podem consumir-la també directament, adobada amb sosa, sajolida o sal. Aquest arbre ens dóna encara d'altres beneficis addicionals, com ara la llenya o l'ornamental, sense oblidar el valor simbòlic que com a signe de pau representa una branca d'olivera.

Però la dinàmica que han patit les oliveres mil·lenàries del Montsià en els últims anys ha estat l'espoli continu. Segons algunes fonts, en les dues últimes dècades se'n poden haver arrencat fins a un miler, és a dir, quasi una tercera part. És habitual la imatge d'un tràiler per l'A-7 carregat d'oliveres en direcció nord. I fa tristesa veure-les passar, presoneres a dalt del camió, cap a l'exili d'un jardí de Salou, de la Costa Brava o d'Alemanya. O d'Itàlia, on està prohibit arrencar-les però on, paradoxalment, se'n permet la importació d'altres països. I hi ha hagut exemplars, que, fins i tot, s'han deportat a Califòrnia. Si es filmés la segona part de la pel·lícula Entre copes, possiblement en veuríem alguna a les vinyes de la Vall de Napa.

I durant els últims mesos l'activitat espoliadora s'ha accentuat. El motiu? La promulgació, al País Valencià, d'una llei de protecció d'aquests arbres, que trasllada la pressió cap al nord, i la notícia, apareguda a la premsa, que la Generalitat de Catalunya seguirà el mateix camí. I es pot imaginar l'activitat frenètica que s'observa últimament als vivers de la zona. El tràfic de grues i camions que van i vénen, a tot córrer, carregant, abans no sigui massa tard, els centenars d'oliveres mil·lenàries que tenen emmagatzemades. I les que els estan entrant sense parar.

S'ajunten el pa i la gana: el negoci dels tractants d'oliveres (entre vint i trenta mil euros fan pagar pels exemplars més cars, col·locats, això sí, al seu lloc de destí), amb les ganes de vendre dels pagesos, que veuen en l'operació un pla de pensions que plou del cel en forma de manà, i temen que una llei posi fi al seu particular Potosí.

Davant d'aquesta perspectiva la Generalitat no pot mirar cap a un altre costat. Ha de reaccionar, com reaccionaria si la gent comencés a emportar-se, pedra a pedra, la Sagrada Família de Barcelona o l'amfiteatre romà de Tarragona, perquè els dos elements, pedres i oliveres, formen part de la nostra cultura i tots dos mereixen una protecció similar.

I ha de reaccionar amb rapidesa. La via ordinària d'elaboració d'una llei –entre vuit i deu mesos– donaria temps per arrencar la major part de les oliveres, de manera que, quan la llei entrés en vigor, ja no serviria per a res; o tan sols serviria per lamentar-nos, una vegada més, de la ineficàcia dels polítics i per retreure'ls que malgastin les seves energies en lluites estèrils. La solució està en la via d'urgència prevista a l'article 64 de l'Estatut: el decret llei. I la té el govern de la Generalitat a les seves mans: per raons d'urgència i necessitat, podria dictar un decret llei de protecció de les oliveres, amb entrada en vigor immediata, i ja el validaria el Parlament després. Si no es fa així pot passar el que li va passar a la banda de música del meu poble: que temprant temprant se'ls va fer de dia.

· Article publicat a El Punt del 07.09.2007

·