El Gall Fer als Pirineus

El Gall fer (Tetrao urogallus) és un au de la família dels Galliformes que viu en zones Pirinènques i Prepirinènques, la seva població va augmentar considerablement després de prohibir-ne la caça però ara torna a entrar en decadència, sobretot en les zones que més freqüencia hi té l'home, com poden ser les comarques de la Cerdanya, Alt Urgell etc.. Actualment està catalogada com a espècie sensible i gaudeix de certa protecció als llocs on més hi abunda.

Quan una espècie es troba en perill, l'administració pren mesures per tal de que l'espècie pugui recuperar-se, a l'any 1988 es va declarar espècie protegida i gràcies a aquest fet i a la prohibició de la caça l'au va començar a patir un notable ascens.
Actualment la seva decadència no està relacionada amb la caça i segons asseguren experts, és la degradació del seu hàbitat natural el que està afectant a l'espècie. Existeixen diversos factors dels quals s'associa a la pèrdua de l'hàbitat del Gall fer, entre ells es destaquen els incendis, les estacions d'esquí, la freqüentació humana a les zones on habita el gall i la silvicultura.
No obstant això, la incidència d'aquests factors sobre el gall fer són discutibles i mal interpretats; els incendis podriem considerar que són l'impacte i la perturbació per excel·lència en molts ecosistemes forestals, les estacions d'esqui impliquen soroll i humans a l'entorn forestal, essent això el terrible enemic del gall fer ja que aquesta au s'allunya de l'home, però no només són les estacions d'esquí, ho és també l'aparent inofensiva alta freqüentació humana al bosc per múltiples motius com els que aquest segle estant empenyent a l'home. Per últim i com a principal destacat segons alguns mitjans de comunicació, la silvicultura.

El gall fer presenta comportaments molt variats i és difícil establir variables ecològiques i rangs ecològics que puguin assegurar la protecció de l'espècie, tantmateix es parla que l'au necessita boscos madurs i desenvolupats com també necessita grans clarianes i zones "semiadevesades" per tal de realitzar els seus cants, així com també rodals madurs amb abundant sotabosc, però això no és tot el que sabem, experts en fauna poden aportar moltes dades i punts de vista obtinguts gràcies a l'experiència;
He sentit comentaris molts diversos, un d'ells m'assegurava que era freqüent veure-les volar entre els vessants de les valls del Berguedà i que normalment aterraven en importants clarianes, un altre comentava que les zones de cant estàn situades preferentment en grans clarianes i zones intervingudes, fins i tot em van assegurar que uns dels cantaders més importants de Catalunya es troba prop d'una carretera, fet que entra en contradicció amb el que sabiem fins ara, que el gall fer s'allunya de l'home. No obstant això, és també força comú sentir que per a l'obtenció d'aliment i refugi prefereixen boscos madurs i espessos.

Aquesta gran quantitat d'informació, que sembla paradoxal, probablement ha dificultat molt la gestió d'aquesta au amb la qual cosa les pautes i mesures de protecció no han estat mai massa clares. Com he dit abans, sobint es relaciona la silvicultura amb el defalliment de l'espècie, evidentment aquest ha estat un objectiu fàcil, hi ha molta gent al païs que únicament veu la silvicultura com la "tala d'arbres" o el "cultiu d'arbres" (Un dia de poca feina vaig llegir un llibre de primària i definia el silvicultor com la persona que cultiva arbres, segurament és un concepte, pel meu gust, passat de moda; Una persona que cultiva arbres és un silvicultor però el silvicultor no necessàriament cultiva arbres).
Segurament a través de la silvicultura s'han malmès ecosistemes on habita el gall fer però és sens dubte la única eina que podrà resoldre el problema, únicament la silvicultura podrà "amotllar" l'ecosistema del gall fer (Si no és que ja ho ha fet tot i no fer-ne ningú referència), però per aconseguir això el que cal saber és quina silvicultura pot ser la més adient per a la conservació de la nostra au, únicament calen més coneixements dels paràmetres ecològics del gall fer i aplicar els mètodes adeqüats.

Una de les opcions que es van pendre van ser la de protegir totalment zones pirinènques on es "creia" que hi havia gall fer, en aquestes zones, lluny de representar l'ecosistema més madur pirinenc, estaba prohibida o molt dificultada qualsevol actuació silvícola, això no sempre ha donat resultats satisfactoris i sembla que amb el gall fer tampoc n'està donant, amb aquest sentit hi ha força veus contraries a aquestes mesures i segons experts, la protecció no passa per l'abandonament sinó de l'ús de les eines adeqüades per l'espècie.

Gall fer. Foto: Stefan Johansson

Per a poder compendre això últim, faré una petita comparació amb el Senglar i l'Àgila cuabarrada.

·El senglar, espècie que no abundava massa temps enrerra representa ara una de les espècies que més augment demogràfic ha patit, s'han sentit diverses causes, una d'elles (I que ignoro si tenia base científica) era que s'estava creuant amb el porc comú i que podia tenir més raions (Nom que tenen els senglar joves perquè presenten ralles negres al cos) i la més important i decisiva, l'abandonament d'explotacions agroramaderes, del pastureig i de l'augment de refugis al bosc per a l'animal ha propiciat que l'animal tingui més aliment disponible i sobretot més hàbitats on es pugui reproduïr.
·L'àliga cuabarrada, i moltes de les aus protegides o en perill de Catalunya, és exemple d'una au que segurament no li beneficia tant l'abandonament de zones agrícoles. Es tracta d'una au que necessita grans espais oberts o devesats i que per tant no viu be en zones molt denses i molt arbrades, aquesta habita en zones on hi ha un "mosaic" agroforestal que combina zones àmplies de conreu o "pasto" amb zones arbrades. L'abandonament de zones agrícoles pot perjudicar a aquestes aus posant en perill no els seus hàbitats, sinó més aviat els seus "banquets".

Cal anar amb compte.