El Paris-Dakar i les acàcies

Arbres al desert

Com és habitual en aquestes dates es posa en marxa altre cop més l’espectacle del Paris-Dakar. Una cursa desvirtuada de la seva idea inicial i que difícilment pot reflexar l’esperit del seu creador: Thierry Sabine.
En aquells temps no hi havia la consciència que hi ha actualment en els temes mediambientals; la cursa tenia un aire d’aventura i romanticisme que s’ha perdut totalment.
Abans s’havien de fer servir coneixements de mecànica, de conducció, d’orientació i seny...
Ara només compta tenir prou diners per a una bona màquina amb un equip de mecànics inclòs, anar al límit i saber prescindir de les víctimes que quedaran pel camí. Uns quants autèntics però, encara participen en categoria marató.
És el domini de la cilindrada i la prepotència de l’ostentació d’uns recursos, que ara, ja sabem d’on surten. Tots amb la malaltia del número 1 i fent obres de caritat per a calmar el seu sentiment de culpabilitat davant dels habitants del continent més pobre del món.
M’agrada el desert, tret del sector trufadet de mines “made in Spain” entre Marroc i Mauritània. Quins pebrots! Només per això ja m’agradaria tenir el passaport català...
Sols, la moto la meva companya i jo hem estat diverses vegades al Sàhara : és un bon lloc per a morir, però no pas per una p..a mina !

· L’anomenat Mapa Català del Sàhara, fet l’any 1375 pel mallorquí
Abraham Cresques i que es troba a la Biblioteca Nacional de França ·

L’any passat va fer vint anys de la mort d’en Thierry Sabine en accident d’helicòpter al desert. Les seves cendres van ésser escampades al peu d’una acàcia (A.raddiana) a la regió de Dirkou, al cor del Teneré.

Al llarg d’aquest temps, he perdut pel camí amics, paisatges i una bona part de la meva ingenuïtat. Però el meu esperit rebel i curiós encara m’empeny a qüestionar-me moltes coses. Potser la vida és un joc de pèrdues i descobriments ?
Què se’n ha fet de l’arbre d’en Thierry ?
Què ens pot explicar des del seu emplaçament de meditació ?
Està feliç ? Rep moltes visites ? Passa gaire set ?
Treballa d’indicador ? Cobra per estar callat ?
Sembla que tots ens haguem apuntat al “Dakar”, que tots tinguem pressa per morir... i arrosseguem els arbres i el planeta sencer amb la nostra tonteria.
Avui el repte és sobreviure en el desert de la falta de compromís amb la vida. Resistir les empentes de la ignorància d’un sistema que com més va més desorienta. Sant Consumir quina angunia em fas venir !
He trobat unes quantes imatges a la xarxa. I, amb el dubte, el desig d’un viatge que quedarà pendent. Ara per ara aquí tenim aquest retrobament virtual.

Pots escollir la imatge que més t’agradi i amb això decidir si has estat realment allà on pensaves o allà on has deixat que et portessin.

Aleshores... Sóc on em penso que estic? És cert allò que he vist ?
Els temps que corren ens demanen diàriament aquesta reflexió...
Saps ? Fins hi tot hi ha qui diu que l’acàcia és un tamariu... I sembla ser que els botànics no s’acaben de posar d’acord sobre si la raddiana és una varietat de la tortilis o realment es tracta d’una altra espècie. Però no patiu, l’any que ve ja faran un congrés i li canviaran el nom.Una història de les que també deixen traça al cor d’aquells que estimem els arbres n’és la de l’Arbre del Teneré.
L’únic arbre del món que surt en un mapa a escala 1:4.000.000 !
Teneré en tamachek (la llengua Targui) ve a significar el desert dins el desert. L’acàcia ( tafagag o afaga ) era un far vivent i sagrat que totes les caravanes respectaven.
La primera ressenya europea fou deguda a Henri Lhote que el va veure en el decurs de la primera travessia automobilística entre Djanet i Agadez al 1924.
A l’hivern del 1939 el sergent Lamotte va fer un pou prop de l’arbre i va comprovar que les arrels de l’acàcia arribaven fins els 35m de fondària.
Lhote va tornar el 26 de novembre de 1959 i amb prou feines la va reconèixer: s’hi havia estampat un camió que anava a Bilma.
Malauradament, al 1973, l’arbre va dir prou quan un camioner libi que anava pet se’l va endur per davant.
Reposa en pau al museu de Niamey. Comptava amb més de 300 anys i amb un parell d’idiotes n’hi va haver prou per engegar-la al canyet.
Ara, en el punt 17º45'00"N, 10º04'00"E., hi trobem un arbre metàl·lic, que sembla ser el tipus d’arbre més adient per a conviure amb segons quins exemplars de l’espècie humana.
Sud enllà encara queda camí per fer. Ens durà on comença el reialme dels nostres amics arbres · arbres amics: els baobabs.
No crec en la culpabilitat - és too much National Geographic-, però, per si un cas, al balcó de casa des de fa uns quants anys hi creix entestada una acàcia tortilis. Al seu peu hi ha enterrat el pistó de la meva primera moto.

· Traduït i adaptat de "Avec la tête au soleil ou le fenec a la dune d’or"
d’en Didier XT Editions Cahiers Sahariennes, Paris 2006 ·
*