Ametllers i porrassa (1907)
En carta en aquesta data escrita a un amic seu de Buenos Aires, Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931), pintor i escriptor, representant de la vida bohèmia modernista i autor de tot un seguit de pintures paisatgístiques, on destaquen els jardins, el seu tema predilecte, no dubtava a afirmar que l'espectacle que més l'havia impressionat en la seva vida era la florida de Mallorca a través dels amatllers i la porrassa. I això la ho havia meditat en el seu llibre «L'Illa de la Calma».
«Si Mallorca no tingués res més, valdria la pena d'ésser-hi, tan sols per veure-la florir. Ni les postes de sol del Rigui, ni el sol de nit de Noruega, ni les catarates del Niàgara, no valen tant com veure una illa que es torna una rosa blanca. Allò és caure i morir, i això és néixer. Allò és vellesa, i això és joventut; i quina joventut, Déu del cel!, la joventut d'un bocí de món, que treu de dintre tot lo hermós, per fer-ne ofrena als homes. La joventut naturalesa i l'ànima de la terra.» I com observa, planures, comes, valls, fondalades i turons, apareixen arreu sembrats d'ametllers, amb floració del groc clar al rosa encès. Devia saber Rusiñol que l'ametller no és altra cosa, en termes mitològics, que una metamorfosi més de les divinitats antigues. La representació de Phyllis o Filis, filla de Licurg, rei de la Tràcia, la qual, indignada per la tardança, plena de males sospites, del seu espòs Demofont, fill de Teseu, se suïcidà, penjant-se. Aleshores fou convertida en ametller, primer sense fulla.
Tanmateix, llavors, quan arribà Demofont i s'assabentà d'aquella transformació, abraça, amb llàgrimes als ulls, la soca de l'arbre. I de cop i volta, en brostaren les fulles. Això fou interpretat com un senyal d'agraïment per part de la tràgica enamorada.
Una d'aquestes planures, la tenim en la zona de Sa Porrassa-Magalluf, malgrat la greu pressió urbanística i la dessecació dels aiguamolls. De l'ametlla en vivia el llogarret de l'època preturística i això degué ser per molts anys. El nom de «Porrassa» al·ludeix a alguna de les espècies «Asphodelus» així conegudes tradicionalment, com l'albó o canyamussa, la ceba de moro o el porrassí i l'asfòdel o porrassera. Punt i a part, el «porradell» o «porro silvestre», «Allium ampeloprasum», també anomenat all de serp, porrer i porret. I encara, per a més confusió de noms, tenim «Allium rotundum», l'apel.latiu popular del qual és porradell o porro bord, tan comestible com el porro conreat. I és que per això del porro, els romans sentien veritable passió gastronòmica. Fins i tot, del «porrus» n'havien tret un adjectiu, «porraceus», referit al que és del porro o se li sembla. No ens ha de sorprendre que en el llibre de Gavius Apicius, «Re coquinaria», hi trobem no menys de vint-i-cinc receptes per a preparar-les com a plat principal o fer-les servir en d'altres.
Miquel Ferrà i Martorell
2 comentaris:
Bom dia Joan!
Interessante... difícil de ler, entretanto. O Catalán me parece o português, mas todo "quebradinho": talvez bem mais próximo do Latim, não? Dp francês, também.
Diga-me: esta última foto é de Alaró? E em que ilha fica a cidade de Alaró?
Um mega-abraço!
(Dal, de São Paulo-Brasil)
No es tracta d'una fotografia, sinó d'una pintura de Rossinyol. No és a Alaró, em sembla una possessió de Bunyola. Alaró es troba a l'illa de Mallorca.
Una abraçada.
JV.
Publica un comentari a l'entrada