dijous, 23 de novembre de 2006

La dona arbre


Wangari Maathai

Record que fa anys, de jove i més insolent que ara, m'agradava enmig d'una discussió sobre l'existència de Déu o l'origen de la vida, aficar el nas amb el comentari de que jo també hi creia en Déu, però era negra i amb unes mames molt grosses. Volia dir que creia en una mare natura salvatge, bella i acollidora. Quan vaig rebre el correu electrònic d'una amiga per parlar-me del llibre sobre Wangari Maathai, em varen venir al cap dues coses, una que havia oblidat aquesta dona negre premi Nobel de la Pau i l'altra la imatge de la meva antiga Deesa. És curiós, quan no, que no n'hagués tornat a sentir a parlar d'aquesta dona africana, nascuda a Nyeri (Kènia) l'any 1940 i premi Nobel per la Pau 2004. Segons he pogut llegir, Maathai “ va produir un rebombori entre els mitjans de comunicació quan, a la conferència de premsa que seguia a l’anunci del premi, va suggerir que el virus VIH causant de la SIDA, era producte de l’enginyeria genètica i que va ser posteriorment alliberat a l’Àfrica per investigadors occidentals no identificats com una arma de destrucció massiva (...)”. Podria ser que la presència humana de Maathai fos enfosquida al món occidental, a causa d’aquestes opinions que més endavant va matisar i suavitzar? En qualsevol cas a aquesta dona africana, graduada en biologia al Mount St. Scholastica College d’Atchinson, Kansas (1964), estudiant de la University of Pittsburg fins el 1966 i després d’una estada a diverses universitats alemanyes doctorada a la University of Nairobi d’on és catedràtica al departament d’Anatomia Veterinària des del 1977, li varen concedir el premi Nobel per plantar arbres.

“El problema de la desforestació és la manca d’autonomia econòmica de les comunitats, amb les conseqüències que això té sobre el nivell de vida, la inseguretat alimentària, la desigualtat social i la degradació ambiental.” Des del Consell de Dones s’inicià en les activitats de conscienciació ambiental front la desforestació, com ara les plantades d’arbres (1976). Es calcula que de llavors ençà se n’han plantat uns 30 milions. Maathai va fundar el moviment que fa possible aquesta acció, el Green Belt Movement (Moviment del Cinturó Verd), que a partir de 1986 estén els seus objectius a altres grans territoris africans. El 1998, Maathai fou una de les principals impulsores de la campanya internacional per l’abolició del deute exterior i des de 1990 és una col·laboradora destacada de les Nacions Unides en qüestions ambientals, educatives i de desarmament.

A la vessant feminista, ambientalista i social, cal afegir l’activitat de Maathai en la lluita per la democràcia i els drets humans. Durant el règim de Daniel Arap Moi (1978-2002), fou empresonada en diverses ocasions per reivindicar l’establiment del multipartidisme (assolit el 1991). Membre del Mazingira Green Party, el 1997 no aconseguí ser nominada candidata a les eleccions presidencials, les darreres que guanyà Moi. Gràcies a gairebé només ella, es va salvar el Parc Uhuru de Nairobi el 1989 en aturar la construcció d’un complexe urbanístic promogut pels associats del president Moi.

En les eleccions del desembre del 2002, Moi ja no s’hi podia presentar i nomenà hereu Uhuru Kenyatta, que fou derrotat per Mwai Kibaki. Maathai, per la seva banda, fou elegida membre del Parlament Kenià amb un 98% dels vots de la seva circumscripció. Des de llavors és viceministra d’Ambient, Recursos Naturals i Vida Salvatge de Kènia del govern Kibaki.

El Comité Nobel noruec en la seva lectura en proclamar-la guanyadora del premi Nobel per la Pau 2004 va dir que “Maathai va resistir amb coratge l’anterior règim opressiu de Kenya. Les seves formes d’actuar úniques han contribuït a prestar l’atenció a l’opressió política, nacionalment i internacionalment. Ha estat pou d’inspiració per a molts en la lluita pels drets democràtics i especialment ha encoratjat les dones a millorar llur situació”.

Informació extreta en bona part del blog de Dídac Lopez. Gràcies.


Wangari Maathai
La Madre de los árboles
Stefan Ehlert
Colección Encuentro, 15
Icaria Editorial
Barcelona, 2006.

1 comentari:

Susana Martinez ha dit...

Estic desitjant trobar el llibre de la Wangari. Vaig tenir el goig de poder-li fer una entrevista personalment a l'any 1996 -que es publicà el gener del 97 per El Temps Ambiental- en companyia de Ramon Folch i la vaig publicar en aquest setmanari. Encara recordo el que em costà, amb el meu anglès oral macarrònic poder-la entendre. Quan vaig tenir traduïda la gravació vaig ser conscient de la importància del que m'explicava. Personalment transmetia una força i una empenta que explica totes les coses que ha arribat a fer per als arbres i els seus conciutadans.