Menys cases, més pins

No canvieu els pins per adossades

El que distingia la Costa Brava a totes les postals Escudo Dorado era la barreja del verd dels arbres i el blau/verd del mar. Tot això passarà a l'arxiu històric si no hi ha un canvi de tendència.

Quan un arriba a Begur per la carretera de Regencós, al Baix Empordà, pot llegir un grafit a mà esquerra: «Menys cases, més pins», tota una utopia ja que la realitat és justament la contrària. Les cases, les noves carreteres, els forats, les obres, les grues, els aparcaments estan substituint els boscos. Un veu que les formigoneres i els camions de la construcció passen per camins i viaranys amb una autèntica eufòria, quelcom històric i histèric. No sé si els membres del consistori pugen gaire al mirador de Sant Ramon. Aquell verd dels pins dels turons del davant està deixant pas a l'ocre de les pedres sobreposades, de les rajoles i de l'estucat. Segur que més d'un creurà que això «és riquesa». Mentrestant, de molts apartaments i torres en penja el cartell «es lloga» o «es ven». Contradiccions del món dels negocis. Fa 34 anys que estiuejo a Begur i m'hi vinculen molts records familiars. Un oncle pintor va ser un dels primers estiuejants a Tamariu, mon pare ja hi venia de petit, ma mare va voler que llancessim les seves cendres al mar, davant d'una de les parts més feréstegues de la costa. Ara, per cert, ja hi ha al davant unes quantes adossades. Sóc conscient que he estat un privilegiat. Cada estiu que passa i veig les noves destrosses tinc el convenciment que aviat hauré de fugir. Em pregunto quin sentit tindrà la reserva natural marina de Ses Negres, si des de la primera roca que toca al mar fins al castell de Begur tot arribaran a ser urbanitzacions. Quin tipus de creixement sostenible és el que mantindrà, adossada/piscina, adossada/piscina, adossada/piscina multiplicades per cent fins a arribar a mar. Després de l'esforç que va suposar evitar el port esportiu a la platja de l'illa Roja, una de les més belles de la costa -bajanada que hauria suposat carreteres i urbanitzacions- ara directament les urbanitzacions venceran, no pujant des de la platja, si no estenent-se com si fos un mar de lava des del poble cap a baix. I gairebé no s'hi veuen arbres. Qui en sortirà guanyant a mitjà termini de tot això? No hi ha cap respecte pel bosc, més aviat al·lèrgia. Una cultura que menysvalora olímpicament la natura. Em comentava una amiga que abans tenia al davant una zona amb pins a Sa Riera i ara ho han talat tot per fer un aparcament a l'altre costat de la carretera, enfront al càmping. «Ara sí que hi veig clar, sense pins hi ha un bon sol, entra molta llum a l'apartament», em deia. I és més net. Aviat la llum del qui no té cap arbre ho aclapararà tot. De què servirà que cada matí passin a netejar la platja i que aquesta llueixi una bandera blava si no hi haurà espais naturals al darrere. S'hauran carregat els arbres sense cap remordiment ni penalització. Precisament el que distingia la Costa Brava a totes les postals Escudo Dorado era la barreja del verd dels arbres i el blau/verd del mar. Tot això passarà a l'arxiu històric si no hi ha un canvi de tendència. Un no vol ser malpensat. No crec que hi hagi un home sol, una força maligna al darrere, un contuberni, que planifiqui la destrucció de la Costa Brava. «Són diners, són sous i alguns creuen que cal construir i construir perquè el diner es mogui.» Visc a fora d'Espanya i em pregunto si no hi ha ningú en un nivell més alt, la Generalitat, l'Estat, la Unió Europea, que pugui subvencionar directament els propietaris dels boscos, per evitar la destrucció dels pocs espais naturals, i que si es descobreix una especulació manifesta, es puguin penalitzar o expropiar. El terreny arbrat hauria de ser cuidat. L'haurien de considerar patrimoni general. No sé si puc negar als altres ciutadans d'aquí o de fora el privilegi de què he gaudit jo tants anys i pensar que tothom té el seu dret a una adossada. Però senzillament voldria que els meus fills i els dels altres poguessin recordar la costa com jo la recordo. Fins i tot que els fills i els néts dels alcaldes i els regidors d'avui se sentissin orgullosos dels seus pares quan el dia de demà pugin al mirador de Sant Ramon o al Castell. Si és que queda alguna cosa més que no siguin cases i aparcaments. Potser alguna empresa de jardineria plantarà alguns matolls. Després de voltar arreu del món, estic convençut que els llocs més bells tenen al damunt alguna maledicció que també els fa terribles. Res no és perfecte. Malauradament en aquest cas no hauran estat factors naturals, ni els huracans ni els tsunamis, si no l'avarícia de la raça humana. Esperem que altres racons se salvin.

VICENÇ SANCLEMENTE.

Periodista

Tribuna. El Punt. 31.08.2005

~

Article publicat al diari El Punt del dimecres, 31 d'agost de 2005

~