Per què mai no s'inauguren muntanyes
Tots sabem que sofrim una sequera extrema, la pitjor en decennis en algunes regions. També que una de les expressions del canvi climàtic són les ones de calor: la ministra de Medi Ambient va dir que la temperatura mitjana d'aquest estiu seria superior en dos graus. Sequera extrema més ona de calor són un còctel molotov en la propagació del foc, però va caldre esperar a la catàstrofe de l'Alt Tajo, amb els onze morts, perquè el Govern adoptés a posteriori mesurades preventives (?), com prohibir les barbacoes i la crema de rostolls. Per què aquestes mesures tan elementals no se'ls ocorren abans als nostres polítics? Perquè com són el reflex d'una societat que no valora el bosc, ni tan sols no reparen en el més obvi, i així només recorden Santa Bàrbara quan trona. Hem vist alguna vegada algun governant inaugurar -valgui l'expressió- una muntanya, una repoblació forestal? Mai. I una carretera? Sí, milers de vegades. El governant veu que aquesta societat motoritzada valora aquestes carreteres en les quals es maten cada any 4.000 espanyols i els dóna prioritat, tant en els seus pressuposts com a la seva agenda. A més, una carretera la pot programar per acabar-la en una legislatura (el temps mínim del polític) o fins i tot per inaugurar-la per trams. La pot rendibilitzar electoralment perquè té un efecte immediat, visualitzable i constatable per l'elector. Un bosc no, malgrat tot el valor intangible que ens aporta (com es valora el seu efecte clavegueró davant del canvi climàtic, per exemple?, perquè a la muntanya els arbres triguen de 12 anys (els eucaliptus) a 75 (les alzines sureres) a créixer, i el polític no vol sembrar perquè un altre reculli el fruit. En la nostra antiga i meravellosa cultura camperola, un agricultor plantava un arbre pensant fins i tot que els seus néts collirien els seus fruits, i evitava talar l'arbre que hagués plantat el seu pare. El polític, com abans que res pensa en la seva gestió i en el curt termini, metafòricament sembra plantes de temporada (obres públiques) que llueixen|lluen amb prou feines una legislatura (quantes vegades s'ha apedaçat ja l'autovia del 92?), mai arbres de creixement lent però durador per a les generacions futures, per això mai no se'ls ha vist inaugurant una muntanya.
Diario de Sevilla · 14.08.2005
·Tots sabem que sofrim una sequera extrema, la pitjor en decennis en algunes regions. També que una de les expressions del canvi climàtic són les ones de calor: la ministra de Medi Ambient va dir que la temperatura mitjana d'aquest estiu seria superior en dos graus. Sequera extrema més ona de calor són un còctel molotov en la propagació del foc, però va caldre esperar a la catàstrofe de l'Alt Tajo, amb els onze morts, perquè el Govern adoptés a posteriori mesurades preventives (?), com prohibir les barbacoes i la crema de rostolls. Per què aquestes mesures tan elementals no se'ls ocorren abans als nostres polítics? Perquè com són el reflex d'una societat que no valora el bosc, ni tan sols no reparen en el més obvi, i així només recorden Santa Bàrbara quan trona. Hem vist alguna vegada algun governant inaugurar -valgui l'expressió- una muntanya, una repoblació forestal? Mai. I una carretera? Sí, milers de vegades. El governant veu que aquesta societat motoritzada valora aquestes carreteres en les quals es maten cada any 4.000 espanyols i els dóna prioritat, tant en els seus pressuposts com a la seva agenda. A més, una carretera la pot programar per acabar-la en una legislatura (el temps mínim del polític) o fins i tot per inaugurar-la per trams. La pot rendibilitzar electoralment perquè té un efecte immediat, visualitzable i constatable per l'elector. Un bosc no, malgrat tot el valor intangible que ens aporta (com es valora el seu efecte clavegueró davant del canvi climàtic, per exemple?, perquè a la muntanya els arbres triguen de 12 anys (els eucaliptus) a 75 (les alzines sureres) a créixer, i el polític no vol sembrar perquè un altre reculli el fruit. En la nostra antiga i meravellosa cultura camperola, un agricultor plantava un arbre pensant fins i tot que els seus néts collirien els seus fruits, i evitava talar l'arbre que hagués plantat el seu pare. El polític, com abans que res pensa en la seva gestió i en el curt termini, metafòricament sembra plantes de temporada (obres públiques) que llueixen|lluen amb prou feines una legislatura (quantes vegades s'ha apedaçat ja l'autovia del 92?), mai arbres de creixement lent però durador per a les generacions futures, per això mai no se'ls ha vist inaugurant una muntanya.
Diario de Sevilla · 14.08.2005
Article traduït del castellà i publicat al Diario de Sevilla del dia 14 d’agost del 2005
·
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada