Jo vaig plantar un Arbre
Molta neu en els cims. Un refrany ens hem donat molt bona traça per alterar el sentit d'aquestes breus sentències en les quals es resumeixen la saviesa popular. Avui podríem dir: "any de neus, any de llagrimes."
Ja ha començat a complir-se el refrany invertit, molta neu. Hivernada suau, pluges copioses a l'equinocci. Desglaç ràpid. I les conseqüències ineludibles: rius desbordats, hortes assolades un clamor d'angoixa dels camperols riberencs.
Entra per molt en aquest assot el caprici de la naturalesa. Però entra per molt, també l'herència trista que ens van deixar passades generacions.
Un dels exponents mes dolorosos de la incultura hispànica ha estat l'odi a l'arbre; espècie de febre hereditària, trasmitida de pares a fills, i de fills a néts. I a causa d'una guerra furiosa i contumaç contra aquest bon amic de l'home.
Des de mitjan el segle anterior ( XIX ), des d'una mica abans, la riquesa forestal ve sent combatuda amb ferotge enverí. Els propietaris de muntanyes particulars van deixar que la destral del carboner entrés en elles àvida de talar.
De talar a cegues, sense ordre i sense mètode; arrasant amb fúria de cicló l'utilitzable per al carboner i l'inservible per a aquesta indústria primitiva.
A les muntanyes i deveses comunals es va esdevenir un altre punt. La rapacitat de tots es va escarrassar en destruir el que a tots interessava conservar. Quan ja no hi va haver branca, tronc ni tija que abatre una fúria estúpida va atacar a les arrels l'únic que fins i tot quedava viu.
Resultats catastròfics d'aquell cec coratge: Una alteració del clima, naturalment sec, però molt més sec des que les grans extensions poblades d'arbusts van quedar convertides en calvers. Una espantosa disminució de la riquesa pecuària, deguda a l'escassetat de pastures. Una indefensió absoluta contra les avingudes dels rius, els cursos dels quals ha anat modificant l'arrossegament de torrenteres, rierols i rieres, i que es curullen sobtadament amb l'aigua dels desglaços ràpids o de les pluges abundants, perquè no troba obstacle seu rodar pendents a vall.
Vet aquí l'herència trista que ens van llegar passades generacions: el seu odi a l'arbre pesa com una maledicció sobre nosaltres. D'aquella guerra insensada van recollir ells un botí míser. Però els seus descendents hem de pagar horribles tributs.
Ara han estat el desglaç i les pluges equinoccials. Dins d'uns gronxes seran els xàfecs tempestuosos els que repeteixin l'estrall. Són fatals les dues catàstrofes periòdiques, determinades per l'aigua; que entre una i altra, escasejan per assecar la set dels camps i garantir l'assoliment de les collites.
-¡Aquest clima! - gemeguen els llauradors, angoixats.
-Aquells bàrbars que vam tenir per ascendents! - cal replicar-los. Si haguessin sabut adonar-se del dany que ens causaven, haguessin moderat el seu frenesí aniquilador dels boscos.
S'ha iniciat una reacció. Poc enèrgica, sens dubte no tot el vigorós que fa falta. Apòstols encesos prediquen l'amor a l'arbre. Han emprès una verdadera croada a favor de la repoblació forestal. Ja s'escolten sense hostilitat les seves prediques. Les seves veus fervoroses arriben, encara que sigui feblement, a les altures. Alguna cosa és alguna cosa. Fins i tot es teoritza una mica, celebrant multitud de festes escolars de l'arbre. Teoritzar, simplement. Amb tantes festes d'aquestes no es veuen més arbres. Perquè ni planta un arbre cada nen, ni als que el planten no se'ls habitua que mirin el plançó com una criatura seva, a la qual deuen amor i mim per tota la vida.
I no és bastant. Tan rude com va ser la guerra, hauria de ser profund i viu el fervor posat en reparar els seus estralls.
Faria falta que cada espanyol trobéssim motiu d'orgull en poder exclamar:
Molta neu en els cims. Un refrany ens hem donat molt bona traça per alterar el sentit d'aquestes breus sentències en les quals es resumeixen la saviesa popular. Avui podríem dir: "any de neus, any de llagrimes."
Ja ha començat a complir-se el refrany invertit, molta neu. Hivernada suau, pluges copioses a l'equinocci. Desglaç ràpid. I les conseqüències ineludibles: rius desbordats, hortes assolades un clamor d'angoixa dels camperols riberencs.
Entra per molt en aquest assot el caprici de la naturalesa. Però entra per molt, també l'herència trista que ens van deixar passades generacions.
Un dels exponents mes dolorosos de la incultura hispànica ha estat l'odi a l'arbre; espècie de febre hereditària, trasmitida de pares a fills, i de fills a néts. I a causa d'una guerra furiosa i contumaç contra aquest bon amic de l'home.
Des de mitjan el segle anterior ( XIX ), des d'una mica abans, la riquesa forestal ve sent combatuda amb ferotge enverí. Els propietaris de muntanyes particulars van deixar que la destral del carboner entrés en elles àvida de talar.
De talar a cegues, sense ordre i sense mètode; arrasant amb fúria de cicló l'utilitzable per al carboner i l'inservible per a aquesta indústria primitiva.
A les muntanyes i deveses comunals es va esdevenir un altre punt. La rapacitat de tots es va escarrassar en destruir el que a tots interessava conservar. Quan ja no hi va haver branca, tronc ni tija que abatre una fúria estúpida va atacar a les arrels l'únic que fins i tot quedava viu.
Resultats catastròfics d'aquell cec coratge: Una alteració del clima, naturalment sec, però molt més sec des que les grans extensions poblades d'arbusts van quedar convertides en calvers. Una espantosa disminució de la riquesa pecuària, deguda a l'escassetat de pastures. Una indefensió absoluta contra les avingudes dels rius, els cursos dels quals ha anat modificant l'arrossegament de torrenteres, rierols i rieres, i que es curullen sobtadament amb l'aigua dels desglaços ràpids o de les pluges abundants, perquè no troba obstacle seu rodar pendents a vall.
Vet aquí l'herència trista que ens van llegar passades generacions: el seu odi a l'arbre pesa com una maledicció sobre nosaltres. D'aquella guerra insensada van recollir ells un botí míser. Però els seus descendents hem de pagar horribles tributs.
Ara han estat el desglaç i les pluges equinoccials. Dins d'uns gronxes seran els xàfecs tempestuosos els que repeteixin l'estrall. Són fatals les dues catàstrofes periòdiques, determinades per l'aigua; que entre una i altra, escasejan per assecar la set dels camps i garantir l'assoliment de les collites.
-¡Aquest clima! - gemeguen els llauradors, angoixats.
-Aquells bàrbars que vam tenir per ascendents! - cal replicar-los. Si haguessin sabut adonar-se del dany que ens causaven, haguessin moderat el seu frenesí aniquilador dels boscos.
S'ha iniciat una reacció. Poc enèrgica, sens dubte no tot el vigorós que fa falta. Apòstols encesos prediquen l'amor a l'arbre. Han emprès una verdadera croada a favor de la repoblació forestal. Ja s'escolten sense hostilitat les seves prediques. Les seves veus fervoroses arriben, encara que sigui feblement, a les altures. Alguna cosa és alguna cosa. Fins i tot es teoritza una mica, celebrant multitud de festes escolars de l'arbre. Teoritzar, simplement. Amb tantes festes d'aquestes no es veuen més arbres. Perquè ni planta un arbre cada nen, ni als que el planten no se'ls habitua que mirin el plançó com una criatura seva, a la qual deuen amor i mim per tota la vida.
I no és bastant. Tan rude com va ser la guerra, hauria de ser profund i viu el fervor posat en reparar els seus estralls.
Faria falta que cada espanyol trobéssim motiu d'orgull en poder exclamar:
- JO VAIG PLANTAR UN ARBRE ¡ -
~
Juan José Llorente
~
~
Juan José Llorente
~
Article traduït del castellà, publicat a la
Revista Estudios Generacion Consciente Revista Eclectica, núm. 194 abril de 1932
i tornat a publicar a la web Kaosenlared el dia 21.08.2005.
i tornat a publicar a la web Kaosenlared el dia 21.08.2005.
~
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada