dissabte, 20 d’agost de 2005

El Ginkgo Biloba

Ginkgo Biloba

Les fulles d'aquest arbre, que de l'Orient
han vengut al meu jardí i l'embelleixen ara
tenen un sentit enigmàtic, que al savi
donen matèria per a la reflexió.
Deu ser aquest arbre estrany un ser viu
que algun dia s'escindí en dues meitats?
O eren dos, que es comprenien tant
i es decidiren fondre en un ésser sol?
La clau d'aquest enigma tan inquietant
crec que l'he trobada en el meu interior :
no endevines tu mateix, pel meu poema
que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre?
(1815)
Johann Wolfgang von Goethe, (1719-1832)
~
~
Goethe, Hiroshima i el Ginkgo biloba

Fa uns dies vaig viatjar on, durant l'estiu, hi fa un poc de fred. Cap al nord, als estats federats, excomunistes, de Turíngia i la Saxònia alemanyes. El centre logístic era Weimar, una ciutat de 70.000 habitants enrevoltada de parcs i boscos i situada al centre d'això que els anglesos en diuen un «think tank» poderós. Vull dir que al seu entorn, entre Leipzig i Dresden, hi pensaren Goethe, Gropius i el grup de la Bauhaus, Bach, Nietzsche, Herder, Schiller, Leibnitz, Wagner... I també, damunt un turó, el camp nazi de concentració i extermini de Buchenwald.

El meus acompanyants d'aquest viatge eren fervorosament devots d'alguns d'aquests personatges. Jo, més peripatètic, em vaig fixar de bon principi, en un passeig per la ciutat, que una fulla hi era com un leitmotiv pels carrers, a anuncis i mostradors. Era la fulla deGinkgo biloba, bilobulada en forma de petit ventall -molt semblant, però més grossa, a la de la nostra «herba de pou» (Adiantum capillus-veneris)- la vaig veure feta com arracades de plata i or, a postals, en una paraula, com l'emblema de Weimar. El mateix dia ja vaig poder saber el motiu d'aquest màrqueting intel·ligent. Goethe, (1719-1832) el gran pensador, literat, polític i científic -un dels genis universals- va viure a Weimar -on hi ha una casa Goethe amb museu-. En el seu llibre Divan d'Orient i Occident es publicà un poema a aquest arbre, suposadament del seu jardí o d'un altre de Heilderberg, no queda molt clar.

El poema, titulat Ginkgo biloba, de tres estrofes de quatre versos cada una, es un poema rar, les interpretacions fluctuen entre les temàtiques com la dualitat i la unitat, orient-occident, yin-yang, unió dels contraris, mascle i femella, sol i lluna, qui sap si per les característiques dioiques de l'espècie o per la influència de la poesia oriental, que Goethe coneixia. El dedicà a la seva amant Marianne Von Willemer, en un foli manuscrit amb dues fulles de Ginkgo aferrades. Sigui com sigui d'aquí prové el protagonisme del Ginkgo a Weimar, on hi ha un parell d'exemplars centenaris i un de jove, sembrat recentment al jardí actual de la casa de Goethe. EGinkgo biloba és, segons he pogut saber i per dir-ho amb quatre paraules l'espècie vegetal, viva, més antiga del món. Darwin es referí a ell com «el fòssil vivent». Una meravella de la Història Natural, tan primitiu que no arriba a formar vertaderes cèl·lules per la carència de les seves membranes. Al final de l'era Paleozoica, al període Pèrmic, ja existia, hi ha fòssils que ho testimonien: fa més de 270 milions d'anys. Durant el Juràssic convisqué amb els dinosaures, que s'extingiren. Com també es creia que s'havia extingit el Ginkgo. Fins que Engelbert Kaempfer (1651-1716), científic enviat a Orient per la Companyia holandesa de les Índies Orientals, el trobà al Japó, viu al 1690. Es creu que existia espontani i silvestre a alguns boscos de l'oest de la Xina. És un arbre que pot arribar a viure més de tres mil anys i la seva troballa i introducció subseqüent a occident ha forjat al seu entorn una mítica particular. No només per les seves propietats, un servidor no se n'entén molt de tot aquest cal-i-portal, que són lloades a aquests llocs de medicina natural -bo per a la memòria, la circulació de la sang, la impotència sexual...-, sinó també per la seva mítica supervivència, esglaó únic entre les falgueres i les coníferes.

Ja ho veuen, a Weimar l'han recuperat com a imatge i atractiu, enganxat a Goethe. Molta gent el comprava també, viu, a les floristeries, dins unes capsetes protegides. Un servidor es conformà amb uns motllets -com aquests de fer crespells- amb les siluetes de Schiller i Goethe, molt més cutrosets i bons de traginar. A Mallorca conec exemplars de Ginkgo al Campus de la UIB i a La Granja d'Esporles i a diversos jardins particulars.

Després d'haver amollat els americans la bomba atòmica damunt Hiroshima (vull repetir que la tripulació del bombarder Enola Gay no digué «Déu meu què hem fet!», va dir «Quin cacauet que els hem fotut!», no val amorosir la història), després de la desolació i la devastació causades a la ciutat japonesa, al cap de pocs mesos, l'únic arbre que hi rebrotà fou un Ginkgo. Un altre motiu més per afegir a la seva mítica. I a la seva mística.

Climent Picornell.
~
Article publicat al al Diari de Balears del dissabte 20 d'agost del 2005 i
Al bloc d’en Climent Picornell.
Bloc d’en Climent Picornell.
~

1 comentari:

ester ha dit...

leer tu sorpresa al notar en toodos los escaparates las hermosas hojitas del ginko biloba, en Weimar,ir conociendo las historias de árboles trasplantados por esas personas del pasado, estar bajo uno inmenso, con tremendas espinas...¿alá!, me digo, es lo mismo que me pasó, y la verdad es que no es difícil reparar en ello, yo iba flotando ante la alegría de haber encontrado este árbol legendario como lo más normal para esos ciudadanos, no sé si el resto del grupo tenía algún interés botánico pero para mí, fué un encuentro con un amigo, inesperado.
Desde ese primer ejemplar en vivo, he descubierto más ejemplares en el parque de huesca, en los paseos de jaca...son ejemplares jóvenes y aún no tienen las asombrosas espinas del maduro.
Por otra parte, confirmo sus propiedades curativas a nivel de mejorar la microcirculación, y con ello el riego cerebral, si es que tal cosa tiene sentido!
salud!
ester