Digueu-me, caminer: què és aquest pi
que han deixat caure al mig del bon camí?
Doneu part an el batle. Els llenyaters
podien haver fet de que caigués
dins la veïnada terra.
—És que el pi és del marquès de la Mamerra...
—Ah!... Si el pi és del marquès de la Mamerra...!
I maldament que sia de sant Pere,
per què no el lleven prest? Per què aquí espera
el senyor que se sec? Feu que el s’enduga
un carro, que aquí estorba de que puga
passar-ne cap persona.
—És que el vol per fer bigues de tafona.
—Ah!... Si el vol per fer bigues de tafona...!
Si almanco li tallàs totes les rames
i li escapçàs un poc aquestes cames,
el perjuí que causàs fóra més poc,
puix sempre quedaria un poc de lloc
pel pas de carro, encara.
—És que diuen que és mal tallar-les ara.
—Ah!... Si diuen que és mal tallar-les ara...!
Però primer és el públic que ningú,
i ara pateix tothom per amor d’u,
i no és just que el pecat del llenyater,
d’aquí que arrib la lluna de Gener,
el pag qui res no n’és.
—És que així li convé al senyor marquès.
—Ah!... Si així li convé al senyor marquès,
fe’t comptes, caminer, que no he dit res!
Pere d’Alcàntara Penya
(Palma de Mallorca, 1823 - 1906)
(Palma de Mallorca, 1823 - 1906)
~
~La qüestió plantejada en el poema de Pere d'Alcàntara Penya Un pi -no fa gaire algú el recordava-, només insinua la protesta. Vaig aprendre el poema en qüestió a força de sentir-lo recitar a la societat taurina «El Ruedo», als baixos de Sa Llonja, davant per davant la meva casa, que aleshores compartia amb els pares. He de dir que els meus vuit anys -això era devers el 1951- se sublevaren davant la conveniència deMarquès de la Mamerra de transformar la soca en bigues de tafona, mentre barrava el pas d'un camí i perjudicava la col·lectivitat dels voltants. Anys més tard, però, vaig entendre, sisplau per força, que el mateix Penya donava finalment una explicació congruent i de pes: «Si així li convé al senyor Marquès, / fe't comptes, caminer, que no he dit res». Paraules assenyades del vianant, que protestava al principi amb arguments carregats de lògica. Dit en llenguatge pla i català i amb visió d'avui: totes les col·lectivitats tenen el marquès que es mereixen i tots els marquesos amb poder damunt un territori deixen tallat el pi, enmig d'un camí comunal, cada vegada que li surt dels dallonses. El caminer que manté diàleg amb el vianant segurament és tan sols un trànsfuga del poble, un lacai del senyor que assumeix les raons de l'amo. Pel que pugui convenir-li.
N'acaben de tallar un altre, d'arbre, més proper a les meves vivències autobiogràfiques. D'ençà del 1962 l'havia observat des del Riskal, amb les arrels tretes al sol que estrafeien els dits immensos d'un gegant. Estava just davant la finestra apaïsada Le Corbusier cap a on mirava la taula de marbre i el seient de Llorenç Villalonga. Recordant la vena implacable i satírica d'aquell escriptor que sabia riure, un dia vaig escriure, en el pròleg d'un bon amic i gran poeta: «Impotents per combatre, enyoram la mirada lúcida de Llorenç Villalonga, el seu somriure d'observador càustic damunt les coses d'ara, perquè en tindríem prou sabent que tot el que avui es fa i es desfà damunt aquesta terra, té uns ulls que veuen i entenen, és a dir: no perdonen». El Maestro recollí l'al·lusió, el 16 de febrer de 1991, dient que la idea era idèntica a la que ell venia madurant i confessà enyorar la ironia implacable que podria fitorar aquells «nous temps autonòmics», perquè «la seva sàtira lúcida posaria moltes coses en el seu lloc, començant per aquestes mainades que ja han arribat al seu màxim nivell d'incompetència». Fins i tot el jove Aquil·les, tan dispers i escàpol quan l'estiu arriba, ha entès que ara la cosa va per l'arbre que acaben de retirar del jardí de la Plaça de la Reina bastit en memòria de Joan Alcover.
-El ficus -em diu- amenaçava caure damunt la via pública.
-Per començar no era un ficus, tot i que molts s'ho pensaven. Una entesa en botànica m'assegurava l'altre dia que es tractava d'una bellaombra (Phytolacca dioica). Però els de Cort, sense donar-ne el nom català, empren uns altres llatinòrums.
-Com és ara?
-Quan parlen de l'arbre que han retirat el denominen Brachichiton populneum, i del que ha passat a substituir-lo, en diuen Brachichiton acerifolia.
-I, com sempre, res no sabem del seu nom català.
-Marca no t'hi fixis.
-Idò ho deixarem córrer.
N'acaben de tallar un altre, d'arbre, més proper a les meves vivències autobiogràfiques. D'ençà del 1962 l'havia observat des del Riskal, amb les arrels tretes al sol que estrafeien els dits immensos d'un gegant. Estava just davant la finestra apaïsada Le Corbusier cap a on mirava la taula de marbre i el seient de Llorenç Villalonga. Recordant la vena implacable i satírica d'aquell escriptor que sabia riure, un dia vaig escriure, en el pròleg d'un bon amic i gran poeta: «Impotents per combatre, enyoram la mirada lúcida de Llorenç Villalonga, el seu somriure d'observador càustic damunt les coses d'ara, perquè en tindríem prou sabent que tot el que avui es fa i es desfà damunt aquesta terra, té uns ulls que veuen i entenen, és a dir: no perdonen». El Maestro recollí l'al·lusió, el 16 de febrer de 1991, dient que la idea era idèntica a la que ell venia madurant i confessà enyorar la ironia implacable que podria fitorar aquells «nous temps autonòmics», perquè «la seva sàtira lúcida posaria moltes coses en el seu lloc, començant per aquestes mainades que ja han arribat al seu màxim nivell d'incompetència». Fins i tot el jove Aquil·les, tan dispers i escàpol quan l'estiu arriba, ha entès que ara la cosa va per l'arbre que acaben de retirar del jardí de la Plaça de la Reina bastit en memòria de Joan Alcover.
-El ficus -em diu- amenaçava caure damunt la via pública.
-Per començar no era un ficus, tot i que molts s'ho pensaven. Una entesa en botànica m'assegurava l'altre dia que es tractava d'una bellaombra (Phytolacca dioica). Però els de Cort, sense donar-ne el nom català, empren uns altres llatinòrums.
-Com és ara?
-Quan parlen de l'arbre que han retirat el denominen Brachichiton populneum, i del que ha passat a substituir-lo, en diuen Brachichiton acerifolia.
-I, com sempre, res no sabem del seu nom català.
-Marca no t'hi fixis.
-Idò ho deixarem córrer.
Jaume Pomar.
Diari de Balears - 10.08.2005
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada