diumenge, 22 de gener del 2006

Bell boscatge condemnat a mort

El bosc damnat a mort

Sacros vetustate lucos adoremus, in quibus
grandia et antiqua robora non tantam habent
speciem, quantam religionem.
Quintilià
Errant el peu i el pensament a lloure,
seguint l’aroma d’un llunyà record,
la visió sobtada em va commoure
d’un bell boscatge condemnat a mort.

Marcades de vermell eren les soques
ofertes a la dent de la destral,
dures soques germanes de les roques
i barbades de vesc patriarcal.

Pel camí conegut flairós de menta
i ple del musical rodolament
de l’aigua clara que l’abril argenta,
amb el cor lliure anava vagament...

Anava en cerca de la faç amiga
dels jorns perduts i de la tendra edat,
enmig d’uns camps que un temps foren artiga
i ara eren ones verdejants de blat.

Assemblea de cèltiques alzines
amb un immens sacerdotal murmull
de branques rossegants esmaragdines
i de fullatge inextricable i rull.

Només amb raigs de sol o amb raigs de lluna
com el bosc del poeta florentí
el cim vestia’s: dintre era nit bruna
i una gran columnata sense fi.

Audaç en mon jovent, ja em corprenia
la tenebrosa majestat del lloc;
foragitava el dens brancam el dia...
jo hi entrava trement i a poc a poc,

i avançant quasi quasi a les palpentes,
obscur i sol, sots la deserta nit,
mes passes per temor se feien lentes
i mon cor devenia més petit.

Com quan, minvant el mes, la lluna enclina
les dues banyes primes cap al món
i les coses demostra en la boirina,
llanositat incerta qui se fon,

dubtosa semblantment era la senda
que s’allargava sota la negror
de la boscúria secular, horrenda
per una secular religió:

sendera submergida en el misteri,
on per l’enigma del camí foscant,
amarien Virgili i l’Alighieri,
un davant l’altre, caminar callant...

No era, no, una temença vana
la qui del bosc m’hauria fet esquiu;
emperò jo hi sabia una fontana
i l’amorosa tebior d’un niu.

¡Ah, pobrissola fontinyola nua
que mostraràs ta nuetat d’argent
tremolant i lliscant a la llum crua
i al mirar cobejós de tota gent!

La teva veu sonava en les esberles
d’un roc; jo coneixia el salüet
de ta gola lliscant plena de perles
com un cant feble o com un plor secret!

¡Sia anatema l’home qui profana,
o selva, per or groc ta santedat
i el pudor virginal de la fontana
tremoladissa, a tot esguard vedat!

Torbin son somni visions funestes
i els udols del boscatge derruït
i ses nits sien com les nits d’Orestes
qui de greu parricidi fou punit.

I quan a tots la blana son consola
la ment que és sabedora del pecat,
l’allunyi el plor d’aquella fontinyola
sempre implacable, sempre inconsolat!

Llorenç Riber
(Campanet, 1881 - 11 octubre 1958)
~

2 comentaris:

Eduardo Leal ha dit...

Merci pour votre visite, même s'il s'agit d'un accident.
Cést toujours interessant d'avoir contact avec le peuple de Catalunha, Un peuple avec une langue qui est parmi le Fraçais et le Porutgais, un peuple qui a interessants conexions avec le Nord du Portugal.
Je regrette de ne savoir parler votre langue, mais je pense que le français sera comun.

Anònim ha dit...

"Els mateixos que tancaren files afavorint Franco, com Estelrich, Llorenç Villalonga, el meu parent Llorenç Riber (oncle del meu pare)..." Ixent