Creixements

El creixement dels arbres té una pauta determinada segons l'espècie que es tracti, lloc de procedència etc..., aquest creixement depèn de moltíssims factors que el poden condicionar com per exemple el clima, plagues, desenvolupament d'arrels i profunditat de sòl, nutrients.... no obstant això i partint de que cada factor és l'òptim i adequat, podem classificar els creixements de la següent manera segons (González Vázquez, 1938, modificat):

a) Creixement extremadament ràpid: Eucaliptus i Pi insigne (Pi radiata).
·L'eucaliptus va ser força utilitzat en repoblacions (per exemple a la dictadura de Franco), aquest arbre empobreix molt el sòl i és alòcton. S'han dut a terme actuacions per eliminar aquest arbre en algunes zones.
·El Pi insigne és un arbre molt utilitzat en plantacions monoespecífiques del païs basc, destinant la fusta per indústria fustanera. La plantació d'aquest arbre està agafant, malauradament, força empenta a zones com per exemple el Montseny. Es tracta d'una espècie alòctona.

b) Creixement molt ràpid: Pollancres, Pseudotsuga, Pinastre (Varietat atlàntica), salzes...
·El pollancre és l'espècie més utilitzada per a la plantació d'arbredes a Catalunya en zones antigues de conreu o en zones amb nivell freàtic alt, la realitat és que s'utilitzen infinites varietats d'aquesta espècie, sobretot l'híbrid entre el pollancre americà i europeu. La plantació del pollancre va destinat per a la fusta de desenroll, no obstant això el plàstic està guanyant terreny com a substitut d'aquesta fusta.

c)Creixement ràpid: Vern, Pi blanc, Pi pinyer, Pinastre (Varietat mesogensis), Aurons, Fréixes, Castanyer.
·El bosc de pi blanc és el més freqüent en el paisatge (239.032 ha.), típic d'ambients mediterranis.
·El Castanyer es troba en zones humides de Catalunya com per exemple el Montseny, Prades i algunes zones pirinènques. Els boscos de castanyer són tractats com a bosc de rebrot aprofitant-ne a vegades únicament el fruit o bé la fusta. Els origens d'aquest arbre a Catalunya es remonten a l'època dels Romans, que van portar aquesta espècie des del Mar negre (Anagnostakis, 1987) i la van introduïr a Catalunya constituïnt una important espècie per a menjar i fusta. Existeixen però, estudis paleobotànics que contemplen la possibilitat que el Castanyer ja existís (encara que minoritàriament) a Catalunya.

d) Creixement bastant ràpid: Pi roig, Pinassa, Pi canari, Roure reboll, Alzina surera, Roure de fulla petita.
·El pi roig és una espècie invasiva (colonitza rapidament terrenys despullats com per exemple conreus o pastures. És la tercera espècie més abundant de Catalunya però l'espècie que més volum amb escorça té (Triplicant el volum amb escorça de l'alzina i duplicant el del pi blanc). El pi roig és una espècie que té gran amplitud ecològica arribant fins i tot a zones boreals com és el cas de Finlàndia. El pi roig és de les espècies que més han estat afavorides per l'home. A nivell europeu i en zones destinades a producció, se solen aplicar tècniques agressives com poden ser les tallades arreu amb les diferents modalitats. Aquestes tallades solen comportar canvis en el medi força bruscos però la regeneració de pi roig en aquestes zones no sol ser un problema.
·La pinassa és la quarta espècie forestal a Catalunya, tant en nombre de peus, en volum amb escorça i en nombre d'hectàrees.
·El roure reboll, tot i rebre el nom de Quercus pyrenaica, és una espècie que no es troba als Pirineus sinó que únicament es concentra a les muntanyes de Prades, essent per Catalunya gairebé una relíquia.
·L'alzina surera esdevé un dels arbres que actualment encara té algún aprofitament. Es concentra bàsicament en zones del Montseny, Montnegre, Gavarres, Alberes... i s'en obté el suro, utilitzat sobretot per a les ampolles de cava. Existeix certa pressió de la indústria del plàstic perquè es deixi d'utilitzar el suro però a Catalunya aquesta pressió és menys important segurament per la tradició que té el suro. A zones com Englaterra, el suro ja gairebé ha desaparegut de tots els taps d'ampolla.

e) Creixement poc ràpid: Roures, alzina, pinsap.
·Els roures formen part de la vegetació potencial de la majoria dels ecosistemes forestals a Catalunya, juntament amb l'alzina. Al llarg dels anys és una espècie que ha anat disminuïnt per les tales abusives però actualment es creu que han d'anar en augment.
·L'alzina és l'espècie que més peus té a Catalunya amb 373 milions de peus, també sent l'alzina l'espècie present a un major nombre comarques. L'alzina necessita certa ombra als primers anys de vida i és força susceptible a grans sequeres (com la del 1994). L'avantatge d'aquesta espècie és la seva gran capacitat per rebrotar.
·El pinsap no és present a Catalunya, concentrant-se únicament en zones del Sud d'Espanya, com poden ser algunes parts del Sistema Penibètic.

f) Creixement lent: Avet, Pi negre.
·L'Avet està adaptat a les gelades i a les nevades gràcies a la disposició de les seves flexibles branques , és una espècie que es troba als Pirineus. Requereix una quantitat important d'aigua (uns 1000 mm/any segons Blanco et al. 1997).
·El Pi negre és l'espècie que viu a més altura sent la sisena espècie arbòria pel que fa a nombre d'hectàrees (54.500 ha.). A partir de 1.900 pot ser que competeixi amb l'avet i el pi roig però normalment a partir d'aquesta altitud no té competència alguna podent arribar fins als 2300 m. El pi negre forma en la majoria dels casos, boscos monoespecífics. A la Molina es troben els boscos de pi negre amb més bon creixement.

g) Creixement molt lent: Teix.
·El teix és una espècie especialment delicada sobretot pel seu creixement lent, això permet que moltes espècies entrin en competència amb aquest arbre, no obstant això és un arbre que pot arribar a tenir 4000 anys. De fusta molt dura i altament tòxic.
Els celtes consideraven el Teix arbre sagrat i l'hi tenien por. Sota dels Teixos, els celtes celebraven les seves ceremònies i oracions als seus Déus, bé, en realitat els Celtes adoraven a gairebé tots els arbres però uns eren més respectats que d'altres.

Bibliografia: Fundamentos ecológicos i culturales de la selvicultura. J. Mª González Molina.
CREAF.
Museu del suro
Teix

Més danys que beneficis

El biocombustible tindrà un elevat cost ecològic, segons un estudi publicat a la revista 'Science'

Cada cop hi ha menys marge per al dubte. L’etanol –un combustible alcohòlic produit a partir de canya de sucre, blat de moro, oli de palma i diverses llavors- portarà més danys a l’ecosistema mundial que no pas beneficis, sense comptar els efectes que crea en el preu de la terra i dels aliments, i de possibles efectes de desnutrició en les poblacions productores. Científics de la Universitat de Leeds i del World Land Trust han dictaminat –a través d’un anàlisi comparatiu- que les emissions de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera creixeran fins a nou cops més amb la utilització de biocombustibles que en l’actual conjuntura.
La conclusió de l’estudi –publicada a la prestigiosa revista Science- és els cultius que s’han de fer servir per a produir l’etanol –que haurien de créixer il·limitadament per a satisfer, entre altres, les necessitats de la indústria automobilística- podrien suposar un impacte massa elevat pel planeta. “Les conseqüències poden ser perverses”, sosté Dominik Spracklen, que ha dirigit l’estudi i que recalca que si la demanda d’aquests combustibles creix, el Tercer Món –productor dels mateixos- perdrà aliments per a consum propi i biomassa forestal, que és l’unica que pot garantir la reducció del diòxid de carboni mitjançant la fotosíntesi. I és que la reducció de boscos, degut a l’acció depredadora d’una agricultura per a biocarburants, no compensaria la “netedat” d’aquesta mena de combustibles, en un context en que la producció de cotxes i la demanda d’energia no deixa d'augmentar, alhora que s’abandona tota política de veritable contenció en el consum per a mitigar una despesa excessiva.
No surt a compte
Potenciar una hectàrea d’arbres permet “economitzar” 3,2 tones de CO2 per any, mentre que aquesta mateixa superfície dedicada al cultiu agrícola per biocombustibles tan sols entre 0,2 i 0,6 tones de C02. Els beneficis pel planeta són, doncs, inexistents. “Els biofuels poden semblar una cosa neta a Europa o als Estats Units”, sosté Spracklen. “Però amb aquesta actitud es tanquen els ulls al que estarà succeint als països productors”, recalca. Aquestes veus se sumen a les de diversos mandataris llatinoamericans de països tropicals –com ara Hugo Chávez, a Veneçuela i Rafael Correa, a l’Equador- i també a les dels relators de la l’ONU, que han posat en qüestió els plans del Govern dels Estats Units per a incrementar la producció d’etanol al Brasil –on és un combustible menor que es combina amb els altres. A més del dany per a l'ésser humà i les plantes, també es posaria en perill algunes especies animals en perill d'extinció.
“Destinar milions d’hectàrees a produir energia pels cotxes és una política errònia”, afirma al seu torn Renton Righelato, un dels altres autors de l’estudi. Els crítics -científics, polítics d'esquerra i experts en ecologia- han posat l’accent en la necessitat de fer polítiques d’estalvi energètic, als països rics, amb el consum de bombetes de baix consum elèctric i la necessitat d’una dràstica reducció i modernització dels motors, per a fer-los més ecològics. I han posat el crit al cel sobre els efectes que pot tenir per un país pobre el fet de no destinar la seva producció alimentària a satisfer la dieta de les seves societats.
Més boscos i menys combustible
Les veus d’aquests científics posen, doncs, en qüestió l’ètica dels convenis que la Unió Europa i els Estats Units pretenen tirar endavant amb alguns països subdesenvolupats, com el Brasil, incentivant-los amb subvencions perquè produeixin etanol. I avisen que els milions d’hectàrees que es necessitaran, suposaran un cop molt dur per per al gran pulmó del planeta, l’Amazònia. “Si els governs volen privilegiar el balanç ecològic fora millor que es concentressin a millorar l’eficàcia energètica dels combustibles fòssils, i a conservar i restaurar els boscos”, sostenen.
Els científics informen, finalment, que existeix “una segona generació de biocombustibles” que utilitza algues, palla, herbes i fustes de sota bosc, la qual cosa garantiria un més gran respecte pel medi ambient que no pas el cultiu extensiu-intensiu que planteja la producció d’etanol. Tot i així, afirmen que el cost de les biorefineries per aquesta segona generació de carburants "naturals" és molt elevat.

Eloi Pardo

El Debat.Cat

· Article publicat a El Debat.Cat.

· Science Codex. Biofuels CO2 Impact Is 9X That Of Petrol, Says World Land Trust
·

Els defensors dels boscos

El bosc és com una pell, per a un país

Avui dimarts dia 21 d’agost televisió de Catalunya, al canal 33, emet el tercer capítol de "L'Europa rebel", la sèrie dedicada a grans moviments europeus del segle vint. Aquest capítol, "Cadenes ecològiques", està dedicat al fort moviment ecologista finès, que va organitzar els defensors dels boscos en un partit polític i va aconseguir dur els temes mediambientals al Parlament.

En una ocasió, Zachary Topelius va escriure: "El bosc és com una pell, per a un país. Un país de les latituds nòrdiques necessita un bon abric per a l'hivern, i si decideix treure-se'l, després no es pot queixar si es mor de fred."
Des de finals de la dècada dels setanta, el moviment ecològic finès ha recorregut a la desobediència civil i ha defensat els boscos i els llacs construint-hi preses, pujant als arbres destinats a la tala, o desobeint les ordres policials d'abandonar una zona i encadenant-se a les màquines que havien de fer els treballs a què s'oposaven. En aquest país, el moviment ecològic ha desembocat en la creació d'un partit polític que ha dut els temes mediambientals al Parlament. Els activistes de defensa dels boscos tenen el vot garantit perquè tenen un cert nombre d'accions de les empreses fusteres i també lluiten per la seva causa a les reunions anuals dels consells d'administració. Amb l'objectiu que els boscos més antics no desapareguin, han engegat la campanya "Don't finNish ancient forests".
Aquest programa de l'"Europa rebel" se centra en dos ecologistes finesos. A la primavera del 1979, un grup de joves ecologistes de tot el país es van aplegar a Koijärvi per evitar que s'assequés un llac molt important per a les migracions d'ocells. En Ville Komsi va ser un dels joves que van bloquejar el buidat del llac construint-hi una presa i encadenant-se a una excavadora. Tot i que a Finlàndia, en aquella època, l'oposició a les autoritats era un fenomen nou, la població va rebre aquells actes de desobediència civil amb molta simpatia. Durant la dècada següent, els activistes de Koijärvi van participar en la creació d'una plataforma política per al moviment verd. El segon fet passa al novembre del 1988, quan un grup de persones va aconseguir aturar les tales dels boscos de Talaskangas i es van desencadenar tot un seguit de protestes civils per protegir els boscos mil·lenaris. Els defensors dels boscos van impedir-ne les tales interposant-se entre els arbres i les serres i enfilant-se als arbres. Un dels participants en aquells fets va ser en Matti Liimatainen, un estudiant de quinze anys que van detenir i que va acabar tancat a comissaria. Aquella vivència va tenir una influència profunda en en Matti, que va continuar la lluita per protegir els boscos. Avui dia és el responsable de protecció dels boscos de Greenpeace.

Equip:
Direcció: Tiia Väre
Editor: Topi Nurmilaakso
Gestió del projecte: Jan Van Holsteyn
Productor executiu: Jakob Gottshau
Una coproducció d'EBU i CT, DR, RAI, RTBF, Teleac/NOT, TVC, TVP, UR i YLE.

Emissió:
33
21/08/2007 23:52
Cadenes ecològiques - Cap. 6
33 (Només TDT)
22/08/2007 13:55
Cadenes ecològiques - Cap. 6

·

El biodièsel i el preu dels aliments bàsics

Els empresaris lleters alerten de la pujada de preus per mor del biodièsel

L’augment de terra dedicada a plantes per obtenir-ne carburant encarirà els aliments bàsics

ANTONI MATEU. Palma.

Els preus dels aliments bàsics, com ara la llet, el pa i fins i tot la carn, poden experimentar els pròxims mesos un increment important, segons han informat les organitzacions agràries. Aquesta tendència a l’alça, emperò, no és nova, perquè el preu de la llet, per exemple, ja s’ha incrementat un 15 per cent de gener d’enguany ençà.

Segons expliquen els productors, el fet que es dedi qui més extensió de sòl a tot l’Estat espanyol i arreu del món al cultiu de plantes per obtenir-ne biocarburant farà minvar la superfície que es destina a cereals. El parer dels pagesos és que el menjar de cereals que compren per al bestiar s’encarirà, perquè els «stocks» seran menors. Com a conseqüència, el preu final de la llet, per al consumidor, també pujarà més.

Per altra part, n’hi ha que preveuen que el preu dels cereals que es destina a la producció de pa i pastes també augmenti, perquè els excedents seran menors a causa de la minva de terres dedicades a aquests cultius.

De tota manera, algú sosté la hipòtesi que tot fa pensar que no és que minvarà el volum de cereals emmagatzemats, sinó que alguns majoristes en retiraran una part del mercat i la guaradaran per posar-la a la venda amb el preu hagi pujat.

De tots aquests processos especulatius, els pagesos en són la baula que queda més fluixa i que en cap cas no són ells els que decideixen el preu dels cereals que compren per donar menjar a les vaques, ni el preu de la llet que venen als intermediaris.

En el cas de Mallorca, el cultiu de biodièsel és inexistent. Així i tot, però, els pagesos mallorquins no queden al marge d’aquesta tendència inflacionista. Com que bona part dels cerals per alimentar el bestiar que es consumeix aquí és portada de fora, el sector primari illenc també se’n veurà afectat.

En aquest context, la federació d’empresaris lactis FEPLAC demana a les administracions que prenguin part en aquest conflicte. Aquesta patronal lletera es demana: «Com és possible que tothom consenti pagar més d’un euro per un cafè amb llet a qualsevol bar, i ningú no sigui capaç per fer pagar el preu real de llet al pagès que muny la vaca i no en treu profit?».

Diari de Balears

Una figuera de tot l'any

Una figuera singular

Afortunadament, en aquest món hi ha molta gent que sent passió per les coses més diverses. Tinc un amic que sent passió per les figueres. Tanta que n’ha arribat a sembrar sis o set centenars, la majoria de les quals són de varietats autòctones mallorquines (crec que prop de dues-centes varietats). L’home tresca i cerca per possessions, llocs, rotes i tanques, i en trobar figuera de característiques diferents de les tipificades convencionalment agafa una branca i dins el clot.

Perquè les figueres se sembren enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull, el qual, quan la part enterrada posi arrels, creixerà i esdevindrà una bella figuera. Les figueres cultivades són arbres dioics, que vol dir que les flors o són només masculines o només femenines, i doncs per a reproduir-se calen dos individus de “sexe” diferent. I on són les flors de la figuera, diran alguns. Efectivament, no impacten a la vista en primavera com les d’altres plantes, senzillament perquè estan ben amagades dins la figa, que no és més que una inflorescència encapsulada —un siconi, tècnicament—, en què les nombroses floretes maduraran sense fecundació (partenocàrpia). Les flors de les figueres cultivades són femenines i, en principi, doncs, no hi ha reproducció, perquè de mascles —”figuers”— pràcticament no n’hi ha. Però de tant en tant alguna es reprodueix i apareix en qualsevol lloc una figuereta venturera, que farà unes figues diferents de qualsevol altra. Quan alguna d’aquestes figueres ha interessat hom les ha reproduïdes de la manera indicada més amunt i ha aparegut una nova varietat. I, evidentment, hom li ha posat un nom.

I aquí hi ha una qüestió interessant, del punt de vista lingüístic, que és la nomenclatura de les figueres. Les figueres mallorquines tenen un repertori de noms que ha donat feina abundant als investigadors de l’etimologia. El professor Joan Veny n’ha escrit un llibre. Alguns d’aquests noms no tenen encara un segle i altres apareixen documentats en el segle XIII (com la martinenca), en el XIV (com l’albacor) o en XIV (com la bordissot). Els noms de les figueres ens indiquen el seu origen, com la Bordissot (de Burjassot), l’alacantina —transformada en galantina—, la de la Roca (del Vallès?), de l’Empordà; altres ens remeten a una persona, potser el descobridor o propagador, com l’andreva, l’alenyana (del cognom Alenyà), la d’en Tià Penya, etc.; altres fan referència a les seves característiques, com la hivernenca, roja, porquenya, verdal, etc. Tot un món de paraules, aromes, colors i sabors.

La cosa és que el meu amic, aferrada a una caseta de foravila, va trobar una figuera que, segons ell, fa figues tot l’any. No és que en faci dos esplets, com les figueres flors, que són les més generoses que coneixíem, sinó que en fa cinc o sis. En els mesos d’hivern, l’arbre exhibiria un batalló de figues, enravenades de fred i lúgubrement soles damunt les braques nues de l’heroica figuera. Naturalment en va tallar una branca, que ara ja és una figuereta adolescent. Quan m’ho va contar —aquesta primavera—, vaig córrer a la figuera mare i vaig fer el mateix. Ara l’ullet ja ha crescut alguns pams i té unes bones fulles ben grosses, i això perquè enguany les figueres joves van un poc alises, que si no ja estaria per brancar. Després de descobrir la joia, el meu amic va veure’s impulsat, naturalment, a posar-li un nom, i, pres d’una inspiració sobtada, amb una rampellada resoluta li clavà el nom de suma y sigue, que va començar a rodar en boca del petit cercle d’amics. Entre aquests, i començant pel mateix creador del nom, ara hi ha un debat sobre si el bateig va ser massa precipitat i si no fóra millor de canviar aquest nom per una cosa més autòctona. No sé com acabarà la cosa, però hi ha la possibilitat que d’aquí a molts anys algú expliqui com va sortir el nom d’una figuera autòctona mallorquina dita ni més ni menys que suma y sigue.

Origens del proteccionisme ambiental a Catalunya

Al 1898 Rafael Puig i Valls, el que va ser durant molts anys cap del districte forestal, va publicar a La Vanguardia de Barcelona, un article-manifest en que proposava la celebració de la Festa de l'Arbre. En realitat aquesta idea l'havia prestat de la seva experiència a Amèrica del Nord, païs que havia recorregut des del 1872 amb motiu de la Eposició Universal de Chicago i on es celebrava des de 1872 semblant celebració a la Festa de l'Arbre sota el nom de Arbor day.

En realitat, la Festa de l'Arbre ja es celebrava a la Ciutat Lineal de Madrid al 1897 però va ser Puig i Valls el que la va generalitzar. La Festa de l'Arbre celebrada a Ciutat Lineal tenia un clar component laic, liberal i festiu, a més, aquesta festa tenia algunes relacions i vinculacions ideològiques d'Arturo Sòria (Amb la masoneria i la teosofia...), aquestes vinculacions van generar dures acusacions a l'acte després que Puig i Valls la generalitzés, aquestes acusacions relacionanaven la Festa com un acte d'invent masònic i que buscava la descristianització dels nens.

El que pretenia Puig i Valls era desenvolupar una feina d'educació forestal des de baix, i en aquest sentit, els seus destinataris eren sobre tot els nens de les escoles públiques, els vertaders protagonistes de la Festa, i la seva celebració s'articulava bàsicament a través dels mestres amb el recolzament de moltes institucions i amb el suport tècnic dels enginyers de forests.
Per aconseguir això, l'associació Amics de la Festa de l'Arbre, constituïda a Barcelona l'any 1902, tenia varis objectius;

1.- Celebrar la festa annualment i de manera continuada.
2.- Buscar extendre la festa per tots els pobles d'Espanya,
3.- Aconseguir que el govern declarés obligada la Festa de l'Arbre a tot el païs,
4.- Impulsar una xarxa d'associacions per tot el païs " que s'encarreguin de mantenir viva la idea de repoblar d'arbrat".

Anys després de la celebració, quan la Festa es va generalitzar pel païs gràcies a la feina feta, aquest caràcter clarament institucional es va accentuar fins a convertir la Festa en un acte extremadament formal i burocràtic.

El desenvolupament de la Festa de l'Arbre va fer-se palesa al 1904, on va començar a rebre recolzament gubernamental mitjançant un Reial decret de 11 de març en el que es reconeixia la importància de la Festa i en que el govern va mostrar símptomes d'interès en la celebració d'aquesta Festa. Així doncs, el govern senyalitzava una sèrie de disposicions dirigides als enginyers de forests perquè prestessin la seva col·laboració i incloïa un article pel que es concedia un reconeixement oficial a la participació en la organització de la Festa que, en el cas dels mestres es reconeixa "com a mèrit en la seva carrera".

Al 1901, i per reforçar la Festa, Carlos de Camps va realitzar la "Proposició de llei de defensa de l'arbrat" que en aquell moment no va poder prosperar, no obstant això, la feina de Carlos de Camps, juntament amb altres personatges de l'època que a continuació apareixaran, facilitaran la instal·lació del que era el proteccionisme ambiental a Catalunya i que va tenir com a conseqüències la primera proposta d'una xarxa d'espais naturals protegits essent Montserrat de les primeres muntanyes a protegir l'any 1950 gràcies a aquest treball.

En realitat, Carlos de Camps tenia cert caràcter catastrofista en la creació de la Proposició, frases citades per ell mateix diuen...
"Any rere any minven en cabal els rius de la Península, subjectes a alternatives cada vegada més brusques, de mísers estius i destructores avingudes", fet que atribueix a la destrucció del mont i a la desforestació.
"Quan les muntanyes de la Península teníen boscos les nevades eren freqüents a l'hivern, les pluges abundants i fecundes a l'estiu i els cabals dels rius eren regulars, les fonts vivificaven l'ambient, els pastos eren fins i nutritius i a la zona agrícola els camps donaven bones i regulars collites". Però ara, continua dient, "succeeix tot al contrari. Passem hiverns sense neus i estius de sequera descontrolada [...]. Les poques pluges que es registren són tant insignificants que només serveixen per escaldar la terra o afavorir l'aparició de microbis; o tant torrencials, que arrosseguen mil·lions de tones de terra fina; és a dir, la potència productora". El final és encara més aterrador i fa el següent diagnòstic: "La situació és aterradora i no admet dubtes", després d'això afirma que ens han envaït els horrors de la desolació del clima africà i que la tala faudulenta, " amb el festeig d'inomoralitats i corrupcions", està acabant amb els pocs boscos que queden....

Aquest paràgraf pot semblar molt catastrofista però hem de tenir en compte que la Península havia sofert en aquestes dates una gran deforestació. Si a mitjans dels S. XIX el nº d'ha. arbrades a la Península era de 5 mil·lions, a finals d'aquest mateix segle aquesta superficia havia disminuït fins a només 1 mil·lió d'hectàries arbrades, és a dir, que en aquest temps s'havien deforestat a la Península aproximadament uns 4 mil·lions d'hectàries arbrades amb les conseqüents avingudes torrencials de rius com el Júcar (1869), Guadalentin, Ebre, Ter (Carlos de Camps atribuïa clarament les successives avingudes d'aquest riu a les deforestacions en les capçaleres del Ter i afluents)...

Aquest catastrofisme ambiental que presentaven molts espais deforestats, contrastava amb la imatge d'altres espais que eren propietat de l'Estat (Us recomano un reportatge que explica una mica la creació d'aquestes forests, és una publicació d'un forestal que té un bloc excepcional i molt recomanat, l'article és d' El blog de forestman, el rincón de un forestal). Aquestes forests propietat de l'Estat estaven localitzats en llocs de difícil excés i estaven en excelent estat de conservació.

El catastrofisme de l'època va generar la sacralització de la Natura, un exemple més proper és el de Pius Font i Quer, botànic destacadíssim (De molt recomanada lectura) que va impulsar mesures de protecció pioneres i que al parlar de Collserola afirmava que el més convenient seria poder-la considerar com un "immens sacrarium, recinte inviolable...." (Font i Quer, 1948).
Una figura també molt destacada i emblemàtica era la de Jacint Verdaguer, que al 1885 va escriure un poema que portava per títol "Lo pi de les tres branques", aquest poema el va escriure després de la seva visita a un arbre monumental situat a Campllong, a prop de Berga.
Aquest pi va morir al 1913 i hi ha fins i tot dubtes de l'espècie a la que pertany degut al seu estat de degradació que presenta però abans ja existien divergències (Entre nigra i sylvestris tot i que hi ha més indicis històrics perquè sigui nigra).

El poema de Verdaguer parla d'un somni del rei Jaume I, on sota el pi imagina un regne constituït per 3 branques diferents d'un tronc comú (Països de parla catalana), a semblança del pi, i que constituïra una metàfora en el creixent nacionalisme Català del que després es coneixerà com els Països Catalans, del que ràpidament es convertirà en un dels seus símbols privilegiats:

He somiat que era gran

i d'un bell país monarca,

d'un bell pais com aqueix

entre el mar i la muntanya.

Com eix Pi maravellós

mon regne tindrà tres branques,

foren tres branques en un,

ma corona els coronava.


Preguem, que sols Déu és gran,

los homes són ombra vana;

preguem que sia aqueix pi

l'arbre sagrat de la patria.


Més endavant, Verdaguer farà un discurs (Verdaguer, 1936) en que es referirà al pi, i que utilitzarà el llenguatge de la Renaixença catalana, expressant-se amb aquestes 3 paraules: Patria, Fides, Amor.

-Patria entesa com un procés orgànic; "mireu el tronc del pi, brota de la terra; mireu com s'aixeca convertit en columna de granit. Així Catalunya es va aixecar un dia de cop i volta, a prop del mar", i "així les arrels de Catalunya es veuen apareixer passades les seves fronteres, més enllà dels Pirineus, d'on des de Lourdes a Montpellier se sent l'eco de la nostra llengua, com se sent per la part de ponent més enllà de les palmeres d'Elx, i en ocasions molt endins del regne d'Aragó"....

-Amor perquè diu de s'ha de curar la ferida de l'odi que pateix Catalunya, la més profunda de les moltes que té Espanya .

-Fides perquè Verdaguer diu; "Així com un arbre que te tres branques unicament és un arbre perquè té un sol tronc, així les tres Divines Persones són un únic Déu perquè les tres tenen una única Naturalesa Divina".

Temps enrere ja hi ha havia el culte a l'arbre; Joseph de Mesquia, Bisbe de Solsona, concedia al 1746, 40 dies de perdó a qui resés davant del Pi de les tres branques (Grau, 2002), la qual cosa provocà que més tard s'extengués el catecisme a altres diòcesis catalanes.

Verdaguer d'alguna manera va convertir l'arbre. Aquest arbre que fins el moment era un símbol religiós, com be es demostra amb les declaracions de Joseph de Mesquia, passaria a ser un símbol de la pàtria.


Sobre la Festa de l'Arbre i el seu impuls, al 6 d'Abril es va celebrar la Festa als terrenys de la Sociedad Anónonima El Tibidabo, llavors en procés d'urbanització. Aprofitant la ocasió, Puig i Valls va presentar el que va denominar un "projecte d'utilitat pública" i que es referia a la creació de mesures de protecció d'un espai natural que califica de "un ideal per al devot, una meravella per el naturalista, un prodigi per el creient i un monument per el patriota". Aquest espai es tractava de la muntanya de Montserrat i la proposta consistia en la creació d'un parc nacional a la muntanya.

Aquest projecte va ser el primer que es va formular a Espanya amb criteris de protecció moderns i sota el nom de Parc Nacional, encara que no responia al que més endavant s'entendrà sota aquest terme. En efecte, el projecte de Montserrat contemplava segurament un grau d'intervenció humana inacceptable per la filosofia que presidia la declaració de parc nacional, allunyada encara de la visió romàntica de la Natura, però que ja estava present entre els forestals i els "Amics de l'Arbre", sobretot a través de la figura murciana de família d'origen català; Ricardo Codorniu, figura emblemàtica que va portar a terme multitut de projectes com per exemple la fundació mateixa de la societat Amics de l'Arbre o la creació de Sierra de Espuña, zona repoblada a Múrcia i que per mitjà d'aquest projecte de repoblació va aconseguir esdevenir Parc Natural.

Sierra Espuña. Foto: sensiblegrandeza

Bibliografia: La transformación histórica del paisaje forestal. Catalunya. Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007). Ministerio de medio ambiente.

Región de Murcia. Ricardo Codorniu

Grn.es. Marqués de Camps.

2on APLEC PER LA TERRA, ARRELS 07

Xàbia 17 i 18 d'agost

I ara què?

Va passant el temps i veiem com la situació del nostre país està més al límit. Cada volta s'estan carregant més territori i les vivendes són cada volta més cares, el serveis públics són de pena i la nostra cultura va desapareixent igual que les nostres muntanyes platges i pobles. Per tot el país han aparegut nombrosos col·lectius i plataformes per fer front a la situació, però malgrat els esforços realitzats i algunes victòries parcials i malgrat les veus que venen d'Europa que ens assenyalen com a model d'insostenibilitat, la societat valenciana majoritàriament ens dona l'esquena.

És temps de reflexió i de recollir noves forces per continuar la feina. Per això el col·lectiu Arrels de la Marina volem posar el nostre granet de sorra, convoquem a totes les organitzacions i persones sensibilitzades a acudir els propers 17 i 18 d'agost a Xàbia per fer festa i gaudir de la nostra cultura; però a més per veure'ns les cares i reflexionar sobre la situació actual i plantejar noves eixides, aprendre dels errors i també de les xicotetes victòries.

Hem preparat un programa d'activitats lúdiques, reivindicatives, de debat i de formació pensades per a gent de totes les edats. Vine i participa, només amb l'esforç de gent com tu podrem capgirar la situació.

Per a més informació cliqueu:

L'últim bosc

'El primer bosc'

'L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret

del món, on l'ome lliure es desvetllava

del vell parany de l'or, del vell poder

inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec

del cor. Com un gran arc que afina i tensa

els músculs invisibles de l'esperit

i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest

alçat contra la por, contra l'orgull

dels cíclops eixorbats en caus de llum,

que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè

que ara viu a dins meu com el primer

alè del primer bosc, del primer cel,

del primer ome lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,

veu a totes les veus, sang a la sang.

I ens clava la certesa fulminant

que només som si som en llibertat!'

Jordi Bilbeny 'El primer bosc', dedicat a Xirinacs.

El camí cap a la Vall

Vall de Núria, un dels llocs muntanyencs més turístics de Catalunya, és també plena de gent a ple estiu. El que més m'ha sorprès de Núria ha estat segurament la gestió estratègia adaptada a aquest indret, a diferència de moltes altres estacions d'esqui, la Vall de Núria no només és estació d'esqui. Segurament deu ser per proximitat a Barcelona, per fàcil accessibilitat, per l'entorn... però també per la múltitud de recursos lúdics (les canoes del llac, passeig amb caball, mini-granjes...) i culturals (Exposicions, història, santuari...) pensats a més, per a totes les edats.
Una de les característiques de l'estació és que a l'hivern és de les estacions amb menys esquiadors però durant tot l'any conserva un bon nombre de turistes, mentre que a la majoria d'estacions únicament hi ha freqüentació a l'hivern.

La passejada comença, si es vol, a Queralbs però També a Ribes de Freser. Començava a Queralbs, poble bonic que ha sabut mantenir un estil arquitectònic típic dels Pirineus, amb denotada presència de segones residències de propietaris provinents d'altres llocs més massificats, però també amb taques de cases semi-abandonades (segurament vestigis d'activitat rural), no obstant això, es poden observar alguns prats i pastos que romanen força verds tot l'any.

En qüestió de 5 minuts hom s'endinsa dins el boscos mixtes en general molt joves, símptoma de recents canvis en l'ús del sòl (molt probablement pastures). La presència d'estrat arbustiu és també molt significativa, sobretot de boix, que pot tenir caràcter tant heliòfil com d'ombra. acompanyat amb aquest també hi ha la gòdua, papilionàcia que pot arribar a confondre's amb alguns exemplars de Genista. L'estrat arbori varia molt al llarg del camí, al principi és força comú trobar-se exemplars de Pi roig, Pinassa i roure de fulla ample, però també sorprèn la gran quantitat de vegetació típica de zones de ríbera que formen exemplars de salzes i bedolls o el fréixer de fulla ample (més escàs) i si es té sort, també es pot observar gatsaule (o almenys ho semblava) i el Vern. Paisatge a l'inici.

A part d'aquests, també es poden veure continuament exemplars d'avellaners, que arriben a altituds sorprenents. L'abundant presència de falgueres és un indici de les altes precipitacions que hi ha a la zona (d'uns 1200 mm/any).
Durant el camí es començen a intuïr les formacions geològiques formades per roques calcàries i esquistos (una mena de pissarres) que adquireixen verticalitat total com per exemple la paret de la dent d'en Rossell. La presència de salts d'aigua es fa notar podent així veure el riu d'aprop a mitg camí (i durant tot el que queda de camí) , que es travessa per un pont (pont del Cremall)per passar a l'altre banda del riu.
A mesura que augmentem d'altitud, el bosc es converteix típicament alpí i amb una estructura més adevesada sobretot formada per individus de pi negre amb estrats herbacis format més aviat per gramínies però sobretot amb moltes flors típicament alpines o de l'estat subalpí, bons exemples dels quals són la herba tora o tora blava, que probablement és la que més vaig veure i altres com per exemple la que forma part del símbol de la Vall, la consolta groga o marcòlic groc que per desgràcia no vaig poder apreciar. També hi és molt comuna la pastorella en la majoria dels prats i ja més escassa, l'aster alpí. La sort també em va permetre trobar una excepcional orquídia, el nom comú no m'el sé, però el científic és Dactylorhiza maculata. Desitjant que ningú se li ocorregués agafar-la i durant un bon tros, anava trobant clavellines de pastor, força abundants als trams més elevats del camí.
La fauna també hi és abundant però no vaig observar-ne massa, segurament per tractar-se d'una zona força freqüentada.

Dactylorhiza maculata

Clavellines de pastor.

Ja més amunt vaig poder veure dos individus d'izards però tornant pel mateix camí ja no hi eren, sinó dues persones que s'havien desviat del camí segurament per veure'ls d'aprop, els izards, lògicament es van espantar i van marxar.

Izard atent

És també destacable la abundant presència de tarteres a la zona inclús amb vegetació que ha pogut colonitzar aquestes zones. L'abundància de salts a la zona enriqueix enormement el paisatge i ens podem trobar salts com el Salt del sastre, la balma de Sant Pere... i el camí finalitza amb l'arribada a la Creu d'en Riba, on llavors es pot accedir al llac i al santuari de Núria.

Crec que es tracta del Salt del sastre

Imatge a uns 2000 m.

Xirinacs

"En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Cliqueu sobre l'arbre per a més informació:

Es carreguen milers d'arbres desprotegits

No queden rics rars que estimin els arbres?

ombres d'agost

Destinat a l'espai veí de la «Tribuna», fa uns dies vaig escriure un article sobre les notes de Marguerite Yourcenar a propòsit de les Memòries d'Adrià. Perdonin la insistència, però els grans llibres, i si s'escau les seves notes, sempre suggereixen i, com és el cas, fins poden abastar el present parlant del passat. En una de les notes, l'escriptora es refereix a un dels més bells retrats conservats d'Antínous, l'amant d'Adrià que va decidir morir de jove per no afrontar els efectes del pas del temps: un baix relleu de marbre signat per Antonià d'Afrodísia que va ser trobat en una finca agrícola a finals del segle XIX. Yourcenar diu d'aquest retrat que la seva delicadesa és infinita: «Els fullatges de vinya emmarquen amb els més àgils arabescos aquella jove cara malenconiosa i inclinada: fa pensar irresistiblement en les veremes de la vida breu, en l'atmosfera odorant de raïm d'un capvespre de tardor.» En una edició del llibre de 1958, sis anys després d'escriure aquesta nota, Yourcenar hi va afegir que el retrat havia estat adquirit per un banquer romà, Arturo Osio, al qual va definir com un home curiós que hauria interessat Stendhal o Balzac. La mateixa escriptora va elogiar la raresa d'un home ric que, a més de tenir-la pel bell retrat d'Antínous, mostrava una gran sol·licitud pels milers d'arbres que havia plantat al seu domini d'Orbetello. Ho va considerar una rara virtut. Això perquè Stendhal ja va sentenciar l'any 1828: «Els italians detesten els arbres.» D'aquí, en relació amb l'autor de La cartoixa de Parma, l'escriptora es preguntava: «Què diria ara que els especuladors de Roma maten a còpia d'injeccions d'aigua calenta els pins pinyoners massa bonics, massa protegits pels reglaments urbans, que els destorben a l'hora d'edificar llurs nius de tèrmits?» Què dirien ara Stendhal i Yourcenar dels especuladors d'arreu, alguns dels quals ben pròxims, que es carreguen milers d'arbres desprotegits per satisfer la seva cobdícia constructora? De tan esborronats, no sé si podrien dir res.

Imma Merino

El Punt. 11.08.2007

· Article publicat a El Punt el 11.08.2007

·

D’arbres blancs, al•lots negres i Jena, Louisiana

El pres polític Mumia Abu-Jamal escriu des del corredor de la mort sobre la persecució d’uns al·lots negres que s’atreviren a asseure’s baix un arbre reservat per a blancs a Jena, Louisiana en el segle 21.

D’”arbres blancs”, al·lots negres i Jena, Louisiana

Per Mumia Abu-Jamal

21 juliol de 2007. Si m’haguessin demanat fa dues setmanes si una vegada havia escoltat el nom d’un poblet a Louisiana que es diu “Jena”, res m’hagués vengut a la ment. Jena? Mai he escoltat res d’ell. Em sona al desafortunat poble palestí de Jenin, esclafat a l’oblit per Israel fa alguns anys. També crec que la filla del president actual s’anomena així (amb doble n).

Però res més.

Quan un amic m’envià alguns articles d’internet sobre els esdeveniments recents a aquest lloc, em vaig quedar bocabadat. La sorpresa m’envaí en assabentar-me que avui dia, a la primera dècada del segle 21, a la preparatòria Jena, encara existeix un “arbre blanc”, no anomenat així perquè les seves fulles són blanques, sinó perquè és un generós proveïdor d’ombra i només els estudiants blancs poden asseure’s baix ell.

El setembre de 2006, el jove estudiant Kenneth Purvis li demanà permís al director de l’escola per asseure’s baix l’”arbre blanc”. El director contestà que ell es podia seure on volgués. Ell i els seus companys ho feren. A l’endemà, l’”arbre blanc” fou adornat amb tres sogues, amb els colors de l’escola.

En el Sud (o en el Nord, de fet), el sentit d’una soga és clar: és una amenaça de mort. Naturalment, la gent s’esvalotà, s’enfadà, es va fer por. El director de la preparatòria de Jena investigà, trobà culpables als tres estudiants blancs responsables i recomanà la seva expulsió. Tan mateix, el superientendent s’oposà a la decisió, revocà l’expulsió i recomanà 3 dies de suspensió. En un comentari al diari Chicago Tribune, el superintendent va dir: “Els adolescents fan entremaliadures. No crec que fos una amenaça contra ningú. (Tal vegada va voler dir ningú important) o blanc?). Per a la comunitat negra de Jena, aquesta va ser una bufetada més.

Els estudiants negres de la prepa decidien resistir i cridaren a una plantada baix l’arbre per a protestar les lleus suspensions dels 3 blancs penja-sogues. En córrer la veu sobre la plantada planejada, el fiscal del comtat arribà a una assemblea a la prepa de Jena amb alguns policies per amenaçar als alumnes que s’atrevissin a pensar que ells podrien fer el que altres persones feren fa 40 anys a totes parts del Sud del país (abans de que s’anomenés “el Nou Sud”). Els va dir que si no deixaven d’armar escandol sobre aquesta “malifeta”, ell podria ser “el seu pitjor enemic”. Perquè quedés clar, va dir a l’assemblea de joves: “Jo puc llevar-vos les vides d’un buf”

Alguns dies després, un alumne blanc de Jena senyalat per haver-se burlat dels estudiants negres de manera racista, anomenant-los niggers, fou tombat, copejat i potejat. Fou portat a l’hospital i enviat a casa. Aquesta mateixa nit, es va sentir bé per assistir a un esdeveniment públic.

Uns dies després, sis estudiants negres de Jena foren detinguts i acusats de temptativa d’homicidi en segon grau. Els sis també foren expulsats de l’escola. Les fiances per els sis adolescents es fixaren en quantitats des de 70.000 a 139.000 dòlars. Però fàcilment haguessin pogut ser 1 milió de dòlars, perquè cap dels pares va poder arribar a pagar aquesta quantitat. Clar que això significava que tots els acusats quedaren a la presó durant mesos, esperant el judici.

I si no hi va haver doblers per a pagar les fiances, hi va haver doblers per contractar els missers? Ni parlar-ne. Com a resultat, uns advocats d’ofici foren anomenats per la cort. Per un dels acusats, Mychal Bell, això era quasi igual a no tenir cap misser, perquè en el seu judici un jurat de blancs immediatament el trobà culpable d’agressió agreujada en segon grau i de conspiració.

Ara Bell espera la seva sentència, la qual podria posar-lo en presó durant 22 anys. L’advocat d’ofici mai feu objecció al fet que tots els candidats al jurat eren blancs. Tampoc presentà cap evidencia al seu favor ni cridà un sòl testimoni per la defensa.

La llei que defineix l’agressió agreujada requereix l’ús d’una arma letal. Quina fou l’arma? Les seves esportives de tenis.

Les famílies i amics “dels 6 de Jena” estan organitzant oposició a aquest cas, i estan rebent amenaces de l’estructura de poder local. Una dona li va dir a Tory Pegram, un integrant de la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU): “Hem de convèncer a més gent a venir a protestar amb nosaltres... Què és el pitjor que ens podria passar? Què ens acomiadin dels nostres llocs de treball? Ja tenim els pitjors treballs del poble. Què cremin una creu en el jardí o cremin ca nostra? Tot això ens ha passat abans. Hem de seguir aixecant la nostra veu per assegurar que això mai torni a passar. Si no, els nostres fills mai estaran fora de perill”.

Per comunicar-se amb el Comitè de Defensa dels 6 de Jena, escriu a: P.O. Box 2798 Jena, Louisiana 71342.

O per correu electrònic: jena6defense@gmail.com

Fonts: Quigley, Bill “Injustice in Jena: Black Nooses Hanging From the ‘White’ Tree”, July 3, ’07; Quigleyoyana.edu.; Mangold, Tom “’Stealth racism stalks deep South”, BBC News, 5/24/07 online
Drets reservats 2007 Mumia Abu-Jamal
Font: Prison Radio, grabació Noelle Hanrahan
Traducció: kalo

Indymedia

Txalaparta: el so de l'arbre que entra pel ventre

Ja fa estona que conec el so de la txalaparta. Va ser gràcies a Mikel Laboa. Després l’he tornada trobar a la música de Kepa Junkera i a altres músics bascs. Jo no amago mai la meva estimació, respecte i admiració per Euskal Herria. Sofreixo molt internament el patiment d’aquest poble resistent. Més prest que tard assolirà la llibertat i independència que hauria d’anar seguida o acompanyada de la justícia i la pau que tant es mereixen. Però... encara hi ha combat.

Als anys vuitanta vaig participar a l’extinció d’un incendi forestal. Lluitarem contra el foc fins que es va fer fosc. Tota la nit vaig veure cremar la muntanya, na Taconera crec que es diu, entre la Font de sa Cala i Canyamel. Uns deu anys més tard vaig visitar aquell indret, entre les conseqüències visibles d’aquell incendi encara restaven drets els ullastres, ara secs i blanquinosos, que encara conservaven les seves branques i branquillons morts. D’aquests branquillons en vaig fer una mena d’instrument de percussió en forma de penjaroll de vent que vaig regalar a un amic músic. Aquells troncs verds, assecats amb la força breu del foc havien assolit una duresa i una sonoritat úniques en el món vegetal d’aquella vegetació mediterrània. Una de les coses que vaig pensar va ser en utilitzar aquella fusta per intentar fabricar una txalaparta. Va quedar en això, en un pensament.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró, 8 d’agost de 2007.

Victoria Mendoza Psicoterapeuta

Terapia musical amb Txalaparta i Mikel Laboa

Tothom sabem que la música, la dansa, el teatre, la pintura i altres arts tenen funcions terapèutiques i sanadores contra l’ansietat, la depressió, el dolor, la ràbia, la tristesa o l’estrès. Durant molts anys als meus tallers terapèutics he pogut experimentar amb diferents estils musicals, permetent-me observar i comprovar la similitud que existeix entre el so d’un tambor i el so de la txalaparta, ja que la música no només ha de ser creativa, sinó també terapèutica. Per això des de fa vint anys aproximadament intento mesclar algunes tècniques indígenes per treballar les emocions juntament amb tècniques humanistes-gestàltiques. La música ha de ser apreciada indiscutiblement amb el sentit de l’oïda, però hi ha alguns exercicis on la música entra per algunes zones del cos, per exemple l’estómac, dos dits per davall del llombrígol. Aquests exercicis sobre tot són útils a l’hora d’intentar que el pacient connecti amb l’emoció, en el cas de personalitats rígides, o per remoure records de fa molts anys, amagats a algun lloc profund del nostre interior a manera de defensa per evitar el sofriment emocional. Un dels instruments amb més poder d’aprofundir i remoure secrets del subconscient, o bé com desinhibidors emocionals o, com es diu en el xamanisme, per passar a altres nivells de consciència, és sens dubte el tambor, i la txalaparta; ambdós tenen un so màgic i terapèutic. Si escoltes qualsevol d’aquests instruments amb algún exercici dirigit pots experimentar canvis profunds.

Tota la música genera i provoca canvis en el nostre estat d’ànim, però el tambor i la txalaparta tenen a més altres propietats de so i ritme que faciliten la vibració de músculs. Aquesta sacsejada energètica permet treure qualque cosa molt amagada al inconscient, o be facilita fer viatges interns que mouen la memòria recordant aconteixements importants de la vida emocional, essent de gran ajuda a l’hora de la teràpia. La música i la dansa són complementàries, escoltar música és un treball molt revelador i terapèutic, i si a més d’això hi ha els professionals que dirigeixen, que observen amb atenció i respecte professional, es pot avançar molt a la teràpia. Em sembla de suma importància que s’utilitzin instruments musicals, música i cançons pròpies de la cultura. Per exemple, per treballar amb bascos posar cançons en euskera; treballar amb àrabs, música àrab. Les emocions es treballen millor amb la llengua materna, ja que les mares són, sens cap dubte, les millors mestres de les emocions. Els convido a escoltar la txalaparta o a Mikel Laboa o Benito Lertxundi, intentant que el so de la música entri per el ventre, dos dits per davall del llombrígol, a la vegada que el so de la veu entra per l’oïda. Els recomano concentració i paciència i desitjo a tothom una feliç teràpia musical.

Per a més informació cliqueu:

Ezpata dantza :

·