dissabte, 12 de novembre del 2011

Oliveres mil·lenàries del territori del Sénia

4.157 oliveres mil•lenàries i una piruleta d’oli

Olivera mil•lenària de la partida de l’Arion (Ulldecona),
al territori del Sénia


Us imagineu que ens venguéssim una església romànica per fer bonic en un jardí? Nosaltres tampoc. A Catalunya, però, durant molts anys es venien les oliveres que ja alimentaven, amb els seus olis, els habitants de l’Edat Mitjana. Una olivera mil•lenària és una catedral natural de construcció lenta, irrepetible i singular, que té sentit allà on és i que, a més a més, encara ens pot seguir donant oli durant molts més anys.
4.157 oliveres monumentals. Aquest és el resultat del recompte, en forma de catàleg, que van realitzar a la Taula del Sènia l’any 2009. La major concentració d’oliveres mil•lenàries de la Península Ibèrica i, potser, del Mediterrani. La varietat dominant de les oliveres mil•lenàries és la farga, la primera a estendre’s en la zona del Sènia, aquesta varietat és com l’àvia de moltes altres que s’han estès posteriorment.
Les oliveres mil•lenàries del nostre territori es troben principalment a la Taula del Sénia, repartides entre 18 pobles a banda i banda del riu Sénia, entre Catalunya, la Comunitat Valenciana i Aragó. La seva protecció és una lluita recent de la societat que ha mogut persones, pobles i entitats a defensar-les. A causa de la manca de protecció legal, s’han fet accions locals per fer-les visibles i revaloritzar-les davant l’opinió pública i facilitar la seva protecció.
I quan es considera que una olivera passa de ser molt gran a ser monumental? La mida de tall s’ha establert en els 3,50 metres de perímetre dels tronc a l’alçada del pit. A més a més, hem d’afegir 18 oliveres que fan més de 18 metres d’alçada. A la partida de l’Arion, la més important de la Sénia amb 386 oliveres, dues oliveres destaquen: La Farga I, per superar els 8 metres de perímetre del tronc; i la Farga II, per superar els 12 metres d’alçada.
La datació de les oliveres és molt complexa. El sistema d’anelles concèntriques no és fàcil d’aplicar perquè moltes vegades la part central es descompon i desapareix, però els experts ens garanteixen que podem assegurar que moltes d’elles són efectivament mil•lenàries. Potser no van veure els romans, però ja hi eren l’any 1.000 dC.
Hi ha uns 8 molins que fan oli exclusivament d’aquestes oliveres mil•lenàries i el venen en ampolles numerades. Una torrada feta al foc amb oli d’aquestes oliveres, ja siguin de varietat farga o morruda, és compartir l’aroma amb homes i dones que van viure fa mil anys, un vertigen que es possible de sentir si tanquem els ulls i ens ho imaginem. I, si ens atrauen les darreres invencions gastronòmiques, per què no provar-lo en forma de piruleta d’oli?
“Oliveres del teu avi, figueres del teu pare i vinyes teves”. O, com diu l’àvia Margarita “Planta oliveres i treballaràs pels teus néts”. En aquest cas, la realitat fa anys que ha superat la dita!

Font: Publicació sorgida de l’inventari d’oliveres mil•lenàries al territori del Sénia “Oliveres Mil•lenàries”.

• Article publicat a Pagès2.0 el 10.11.2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Montserrat Roig i el temps de les cireres

Homenatge blocaire a Montserrat Roig
En el 20 aniversari de la seva mort

“... per voler el temps de les cireres, cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot ...”
De “El temps de les cireres”, de Montserrat Roig.

La novel•la “El temps de les cireres” de Montserrat Roig és un dels llibres més recordats i representatius d’aquesta escriptora. El temps de les cireres és una crònica de la burgesia barcelonina a l'època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel•la és una referència a la cançó francesa “Le temps de cerises”.
“Le temps des cerises” és una cançó de 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clément, i musica d'Antoine Renard. “Le temps des cerises” inicialment escrita com una cançó d'amor posteriorment es va convertir també en un himne revolucionari fortament associat a la Comuna de París. El seu autor, Jean-Baptiste Clément, fou un dels comuners que van lluitar durant la Setmana Sagnant i va dedicar aquesta cançó a una infermera morta en els fets d’aquesta Setmana. La Setmana Sagnant, del 22 al 28 de maig del 1871, és l'últim episodi de la Comuna de París, on els seus membres foren massacrats i executats en massa.
Amb els anys, la cançó esdevé un símbol i un record d’un temps que havia generat grans esperances. El text s’entén com una metàfora poètica de la revolució. Les cireres evoquen diferents coses, representen els forats de bala i recorden, pel seu color, la sang i la bandera vermella, lligats entre altres a la comuna, el que fa que la cançó continuï encara ara associada a la idea de llibertat, de solidaritat, i de resistència de cara a l'opressió.
Aquesta cançó ha estat interpretada per molts cantants francesos i d’arreu, Charles Trenet, Tino Rissi, Mouloudji, Yves Montand, Léo Ferré, Juliette Greco, Nana Mouskouri, Noir Désir, entre d’altres. El cantant rossellonès Joan Pau Giné en va fer i cantar una versió en català. Ara i aquí, en record i homenatge a la Montserrat Roig, posem la cançó en francès i la seva versió en català.

Le temps des cerises

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol, et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux, du soleil au coeur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va à deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d'amour
Evitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des peines d'amour

J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au coeur
Une plaie ouverte
Et Dame Fortune en m'étant offerte
Ne saurait jamais calmer ma douleur
J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au coeur

Jean-Baptiste Clément
(Boulogne-sur-Seine, 30 maig 1836 – París, 26 febrer 1903)
Música: Auguste Renard
           
• El temps de les cireres  

Quan el cantarem el temps de les cireres
Pel rossinyolet i el merle rialler
Serà dia de festa
Les nines tindran la mirada llesta
I els enamorats un sol al paller
Quan el cantarem el temps de les cireres
Xiularà de bo el merle rialler

Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Quan de dos en dos se cull en somiant
Penjolets d'orelles
Cireres d'amor de roba vermella
Vessant pel fullam com gotes de sang
Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Penjols de coral cullits en somiant

Un cop (que) hi sereu al temps de les cireres
Si vos fan fremir les penes d'amor
Aneu lluny de les nines
Jo que tinc pas por d'engolir espines
Belleu (sempre) patiré de la mala sort
Un cop hi sereu al temps de les cireres
També ne tindreu de penes d'amor

L'estimaré sempre el temps de les cireres
És ell que em va fer al mig del meu cor
Una esgarrinxada
I si la fortuna me sigués donada
Per jo mai seria un remei prou fort
Sempre estimaré el temps de les cireres
I aqueix record que n'hi tinc al cor

Jean-Baptiste Clément
(Boulogne-sur-Seine, 30 maig 1836 – París, 26 febrer 1903) 
Traducció i versió al català:
Joan Pau Giné

(Bages de Rosselló, 1947 - 1993)
 •Montserrat Roig i Fransitorra 
(Barcelona, 13 juny 1946 - 10 novembre 1991)
• #20aniversariMRoig - 20 anys sense Montserrat Roig 

dimecres, 9 de novembre del 2011

Figueiriñas que prantei


...figueretes que vaig sembrar...

Adiós, ríos, adios, fontes
Cantares Galegos, 15
Rosalía de Castro

Adiós, ríos, adios, fontes

Adiós, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,
prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,
muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras,
da igrexiña do lugar,
amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,

¡adios, para sempre adios!
¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!
Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...
.........................................
Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.
Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.
Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.
Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.
Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.
Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
¡Miña terra, ¡adios!, ¡adios!
¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.
Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!,¡meu lar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)

Adéu, rius, adéu, fonts

Adéu, rius, adéu, fonts;
adéu, petits rierols;
adéu, vista dels meus ulls:
no sé quan ens veurem.
La meva terra, la meva terra,
la terra on jo m'he criat,
horta que tant estim,
figueretes que vaig sembrar,
prats, rius, arbredes,
pinedes que mou el vent,
aucellons cantaires,
caseta de la meva felicitat,
molí dels castanyers,
nits clares de lluna,
campanetes sonadores,
de l'esglesieta del lloc,
moretes dels esbarzers,
que donava al meu amor,
caminets entre el blat (de moro),

Adéu, adéu per a sempre!
Adéu glòria! Adéu felicitat!
Deixo la casa on vaig néixer,
deixo el poble que conec
per un món que no he vist!
Deixo amics per estranys,
deixo la vall per la mar,
Deixo al final, tot allò que estimo ...
Qui poguera no deixar! ...
.........................................
Però ells són jutjats i, mal pecat!
la meva terra no és meva,
que fins i tot té en prèstec
les voreres per on camina,
el qui neix sense fortuna.
Vos he, dons, de deixar,
horta que tant he estimat,
foganya de casa meva,
arbrets que vaig sembrar,
fonteta del cabanyar.
Adéu, adéu, que me'n vaig,
herbetes del cementiri,
on el meu pare va ser enterrat,
herbetes que vaig besar tant,
terra que ens va criar.
Adéu Mare de Déu de l'Assumpció,
blanca com un serafí;
vos duc al cor:
Demaneu-li a Déu per mi;
Verge meva de l'asumpció.
Ja se senten lluny, molt lluny,
les campanes de Pomar;
per a mi, ai!, infeliç,
mai més han de tocar.
Ja se senten lluny, més lluny,
Cada cançó és un dolor;
vaig totsol, sense companyia ...
Meva terra, adéu!, adéu!,
Adéu també estimadeta! ...
Adéu potser per sempre! ...
Et dic aquest adéu plorant
des de la vorera de la mar.
No m'oblidis, estimadeta,
si mor de soledat ...
tantes llegües mar endins ...
Casa meva! la meva llar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)
Traducció (Un poc lliure): Rafel Mas. Assistència L.Ventoso
·

·
Fotos: R.Mas, excepte castanya G. Carrasco

Búger, 9 de novembre de 2011
Galiza, Galicia, setembre de 2011

dimarts, 8 de novembre del 2011

Pomeres de pomes

Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera-
menjarem pomes i ens direm l'amor

L'amor que ens dèiem
l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 16 maig 1894 - 7 agost 1924)

Les teves mans

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa
(Barcelona 19 gener 1919 - 30 desembre 1998)

Àcida fruita

Àcida fruita amb un reflex daurat
sobre la galta efímera i glaçada,
molla de rou de moltes nits,
so de campana de l’aurora.

Fluida polpa, nodreix
una vegada més el qui vetlla,
mitiga la set ardent
de l’àrid cor, destrava
la llengua del mut;
brollin paraules de lloança
d’aquesta boca feta per al cant;
que simplement digui les coses,
una per una, les intactes,
virginalment ofertes:
muntanya, silenci, poma.

Convit a gust veritable
de la terra, so de l’alba,
guardaré totes les coses
fins a l’últim crit foscant.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)

Epitalamis
105a

Com en el branc més alt s’enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l’oblidaren...
mes no, no l’oblidaren: no la podien heure.

Safo
(Finals dels sis-cents, principi dels cinc-cents ac)
Traducció de Manuel Balasch


Cançó àvida

Pomera daurada
que rius vora meu:
no cerco la fruita,
sinó l’ombra lleu.

Fonteta perduda
al cor de la pau:
no em cal l’aigua fresca,
sinó el cant suau.

Estrella encantada
damunt de la nit:
no et vull per guiatge,
sinó per neguit.

Marià Manent
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Si els budells em criden
No els faré cas
I sortiré al pas
Cercant el fracàs
Dels que la llibertat
Em priven
Cercaré el suc
Compraré un ruc
I menjaré la poma
Que tengui més cucs
Si és la teva poma
M'agradarà més
Si és la pometa
Caiguda del pomer

Tomeu Dalià

Al capdamunt de la branca

Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d'inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l'a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l'esperança, de rescloses
incandescents i d'olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l'ara,
entre el nascut i el no existent

Lluís Solà i Sala
(Vic, Osona - 1940)

Paradís

M'agrada contemplar-te
en el llindar de la nit,
saber-nos en el Paradís
abans que mossegar una poma
fos pecat.

Iban L. Llop
(Borriana, la Plana Baixa - 11 gener 1975)

· Fotos: · Caeduiker · diluvi.com Anna i Adria · Lotus Johnson · De reüll ·
· Caeduiker · uflaura · Daniel Julià Lundgren · Lali Masriera · Ferran Jordà ·

Pomeres i pomers

«Menjarem pomes i ens direm l'amor»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Malus sylvestris'

Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.
Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.
Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.
Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.
A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».
Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».
M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 06/07.11.2011 ·

· Foto: · Daniel Julià Lundgren ·

dilluns, 7 de novembre del 2011

La mort silenciosa

El morrut ha causat estralls en el nostre paisatge, és cert, però no ha passat desapercebut. Els mitjans de comunicació, televisions, ràdios, diaris i demés n'han fet més d'un cop i de dos esment. La seva facilitat per a tombar palmeres insignes, en la història i en el cor d'alguns, ha vestit de desagradable notícia el fet que alguns paisatges hagin canviat per a sempre més. Diaris i també revistes locals anuncien amb fotos dels desperfectes ocasionats que la plaga ja ha arribat a aquest poble o a aquell altre, recollint comentaris de veïns, de regidors i tècnics de medi-ambient assegurant que lluitaran contra la plaga, etcètera.

Però el morrut no ha vingut sol. El seu company de viatge en missió de devorar palmeres continua sent un perfecte desconegut per la majoria de gent. És més, els desperfectes que causa, els atribueix al morrut, lamentant-se dóna la batalla per perduda.

Em refereixo amb tot això a la paral·lela desaparició d'exemplars de Trachicarpus fortunei, Washigntonia ssp i de Chyamaerops humillis, a mans de la papallona Paysandisia archon, sense que cap diari parli de l'existència de la plaga, ni tan sols de la desaparició sobtada de centenars de palmeres, que si bé no són del pes de les canàries, no per això són menys valuoses, ni com a valor paisatgístic, ni com a valor patrimonial, ni molt menys com a valor ecològic (pensem que el margalló és l'única palmera endèmica d'Europa i que és pròpia també de Catalunya). Però amb tot això, encara cap mitjà de comunicació se n'ha fet ressò i el comú de la gent pensa que és el morrut qui li ha fet malbé la palmera.

En aquest Trachicarpus, que malgrat van veure com s'anava deteriorant lentament no em van avisar fins que ja ha sigut massa tard, podem veure que no únicament havia sigut colonitzat per Paysandisia, sinó que a més, també hi convivia el morrut.

Podem veure, en aquesta foto larves de morrut (més groguenques, àpodes i el cap més gros) i de paysandisia (més blanques i amb seccions més marcades). I un morrut en l'estadi adult.

En aquesta foto veiem una crisàlide de paysandisia que he tret obrint un capoll.

Malgrat tot, vull donar un missatge d'optimisme. Podem protegir les palmeres. El mètode guillem contra el morrut també és efectiu contra la paysandisia.

Guillem Nicolàs i Larruy

diumenge, 6 de novembre del 2011

Llavors amb identitat



Llavors per aprendre

Els bons companys de Nicaragua, entre ells Andreu Pol també de Binissalem, ens envien aquest correu electrònic. A veure si nosaltres aprenem! Gràcies bona gent.

"Salutacions des del país de Llacs, Volcans i Agrobiodiversitat tropical.

En aquest missatge us adjunto algunes fotos, de la Caravana Nacional de llavors locals (Semillas Criollas), que organitzàrem a Managua, el passat 29 de setembre, on 350 campesinos i campesinas, amb 7 autobusos provinents de 14 departaments de tot Nicaragua, varem visitar els ministeris d'Agricultura, el de Recursos Naturals, també l’Assemblea Nacional (Parlament), amb reivindicacions per a protegir les llavors autòctones i prohibir les transgèniques.

Una abraçada agroecològica i agrobiodiversa, des de Nicaragua."






Per a més informació:

dissabte, 5 de novembre del 2011

Arròs brut de bolets (lleuger)

Els primers bolets de la temporada

S’ha de fer un fondo amb trossos de pollastre que es sofregirà amb oli abastament i amb una grapada de preparat d’espècies comercials per arròs brut (es venen uns preparats que contenen Pebre Jamaicas, Canyella...atenció a no passar-se o la canyella pot esborrar del mapa qualsevol aroma o sabor) . Es podria afegir algun tros de conill, de perdiu, de colomí, de tórtera...però aquesta vegada ens decantam per fer un arròs lleuger.El que no pot faltar és un trosset de cuixot salat, ibèric millor.

Quan el pollastre estigui ben cuit hi afegirem ceba tallada petita i la deixarem que es vagi fent, fins i tot fins al punt que es desfaci. Afegirem un brou lleuger de pollastre al que haurem retirat tot indici de greix. A continuació quan l’aigua bulli, afegirem la verdura que ens agradi a mesura que sapiguem que s’anirà coent: primer les mongetes primes tendres, i al darrer moment de tot la carxofa tallada a trossos petits (Es poden afegir també uns quants pèsols de bullir). Afegirem mitja tomàtiga d’ensalada i una tomàtiga de ramellet ratllades (No es tracta de fer una salsa de tomàtiga, però aquesta mica li anirà molt be). Esclafam 2 alls amb l’ajuda d’una grapada de sal i una forqueta, d’aquesta manera l’all gairebé queda fos, donarà gust al brou i no en trobarem els trossos. Afegirem els bolets: ceps en cru i tallats a làmines i picornells sencers o trossejats que abans haurem sofregit en oli. Deixam que agafi el bull, afegim sal i tastam. Afegirem 1 quilo d’arròs tipus bomba i esperam que es cogui. Afegim una mica de colorant alimentari, tastam i corregim de sal. Una vegada fet l’arròs, emplatam i acompanyam d’un bon vi negre.

Recepta: Biel "Amagat" i el que jo he pogut retenir...

Picornells: Cantharellus cibarius; Ceps: Boletus aereus

Rafel Mas, Búger 3 de novembre de 2011

dimecres, 2 de novembre del 2011

Figueres de Lanzarote (un afegitó)

El miracle del Picón

Un ventet suau s’aixeca a posta de sol, les ennuvolades es comencen a formar així com els vents Alisis topen amb la costa i els penyals del nord-est. L’ambient es carrega d’humitat i una fresqueta molt agradable omple el vespre. El dia ha estat molt calorós, a estones insuportable, estam a principis de setembre. La humitat que caurà amb la serena del vespre obrarà el miracle.

[...]

Ull de bou de passa (Phylloscopus trochilus) sobre figuera, alimentant-se i descansant en plena migració

Una figuera és una illa verda en mig del desert on reposar, estar a l’ombra i un bon lloc on trobar bitxets, pugons i mosquetes. Els ulls de bou de passa s’acaramullen sobre elles, fins a 5 exemplars sense fer-se nosa. Una molt inusual immobilitat d’aquest aucellons evidencia la necessitat de gastar el mínim d’energia: els insectes no són cercats, se’ls espera que s’acostin. Què seria d’aquests migrants transsaharians sense aquestes illes de figuera?

[...]

Figuera a les afores de Máguez

Figues de la figuera de Máguez

La carretera ens duu des d’ Haría cap al poblet de Máguez. Als afores del poble, a vorera de la carretera, observam unes figueres ben grans, en forma de coixinet, esclafades sobre el Picón. El seu creixement és arbustiu, sense un tronc principal. Tota el camp on estan sembrades està cobert de Picón, un tipus de Lapilli (grava volcànica) fi, amb unes qualitats higroscòpiques especials que permeten retenir l’aigua de la roada i transferir-la al sòl, i des d’ell l’aprofiten els arbres. Les figues són negres, també xates, en capturam dues i les menjam lluny del robatori, per esborrar-ne les proves. El mirador cap a la mar en mostra part de la zona de Famara, una visió espectacular amb una posta de sol rogenca.

[...]

Figueres pròximes a Timanfaya

Figuera pròximes a Timanfaya i paret seca

La visita al parc Nacional de Timanfaya promet espectacularitat. Poca vegetació pels voltants. Entre les roques volcàniques i les dunes de lapilli, es veuen petits-grans cràters excavats per l’home. Al seu interior la supervivència espectaculars d’unes figueres amb múltiples tanyades, talment pseudòpodes, que s’estenen sobre els petits fragments de lava. Antics semicercles de paret seca fan de parapet per aturar les fortes ventades que cremarien els arbres.

[...]

Lava, figueres i picón

Figueres a La Geria

Figueres i vinyes a La Geria

Figueres i picón

L’aprofitament de la zona de La Geria pel cultiu vitícola és espectacular. D’aquí surten bons vins negres. Una mica coent el que tastàrem i amb una mica de gas, ens digueren que degut a la terra volcànica. L’aspror i magror de la terra fan que el continguts en sucres siguin molt alts i els vins que en resulten tenen una alta graduació alcohòlica. El vi malvasia és un plaer melós fantàstic per després de sopar. El sistema de cràters es repeteix, algunes vegades amb rivet de paret seca, altres sense. Alguns d’aquest cràters també estan ocupats per figueres.

[...]

Prop de La Vegueta, trobam una zona anomenada Los Roferos, un lloc d’on s’extreu des de fa temps el Picón emprat per l’agricultura. De Picón n’hi ha de diverses qualitats, uns millors per uns cultius que uns altres i amb diferents qualitats de captació d’aigua. Gràcies al Picón, poden prosperar en aquestes terres les carabasseres, el blat de les Índies, la Batata...la vinya i les figueres. Aquest “capturador” d’humitat permet que el miracle sigui possible.

Rafel Mas, Búger 3 de novembre de 2011