Pomeres i pomers

«Menjarem pomes i ens direm l'amor»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Malus sylvestris'

Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.
Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.
Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.
Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.
A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».
Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».
M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 06/07.11.2011 ·

· Foto: · Daniel Julià Lundgren ·