dimecres, 9 de novembre de 2011

Figueiriñas que prantei


...figueretes que vaig sembrar...

Adiós, ríos, adios, fontes
Cantares Galegos, 15
Rosalía de Castro

Adiós, ríos, adios, fontes

Adiós, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,
prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,
muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras,
da igrexiña do lugar,
amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,

¡adios, para sempre adios!
¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!
Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...
.........................................
Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.
Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.
Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.
Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.
Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.
Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
¡Miña terra, ¡adios!, ¡adios!
¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.
Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!,¡meu lar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)

Adéu, rius, adéu, fonts

Adéu, rius, adéu, fonts;
adéu, petits rierols;
adéu, vista dels meus ulls:
no sé quan ens veurem.
La meva terra, la meva terra,
la terra on jo m'he criat,
horta que tant estim,
figueretes que vaig sembrar,
prats, rius, arbredes,
pinedes que mou el vent,
aucellons cantaires,
caseta de la meva felicitat,
molí dels castanyers,
nits clares de lluna,
campanetes sonadores,
de l'esglesieta del lloc,
moretes dels esbarzers,
que donava al meu amor,
caminets entre el blat (de moro),

Adéu, adéu per a sempre!
Adéu glòria! Adéu felicitat!
Deixo la casa on vaig néixer,
deixo el poble que conec
per un món que no he vist!
Deixo amics per estranys,
deixo la vall per la mar,
Deixo al final, tot allò que estimo ...
Qui poguera no deixar! ...
.........................................
Però ells són jutjats i, mal pecat!
la meva terra no és meva,
que fins i tot té en prèstec
les voreres per on camina,
el qui neix sense fortuna.
Vos he, dons, de deixar,
horta que tant he estimat,
foganya de casa meva,
arbrets que vaig sembrar,
fonteta del cabanyar.
Adéu, adéu, que me'n vaig,
herbetes del cementiri,
on el meu pare va ser enterrat,
herbetes que vaig besar tant,
terra que ens va criar.
Adéu Mare de Déu de l'Assumpció,
blanca com un serafí;
vos duc al cor:
Demaneu-li a Déu per mi;
Verge meva de l'asumpció.
Ja se senten lluny, molt lluny,
les campanes de Pomar;
per a mi, ai!, infeliç,
mai més han de tocar.
Ja se senten lluny, més lluny,
Cada cançó és un dolor;
vaig totsol, sense companyia ...
Meva terra, adéu!, adéu!,
Adéu també estimadeta! ...
Adéu potser per sempre! ...
Et dic aquest adéu plorant
des de la vorera de la mar.
No m'oblidis, estimadeta,
si mor de soledat ...
tantes llegües mar endins ...
Casa meva! la meva llar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)
Traducció (Un poc lliure): Rafel Mas. Assistència L.Ventoso
·

·
Fotos: R.Mas, excepte castanya G. Carrasco

Búger, 9 de novembre de 2011
Galiza, Galicia, setembre de 2011

1 comentari:

Dalva Maria Ferreira ha dit...

Que lindo! O texto gallego tem uma música que lembra o português do Brasil. O catalão... bem, esse já parece mais perto da França, mais perto da Itália... Lindos, os dois, a saudade da terra natal.