dijous, 10 de gener del 2008

Torrents S.O.S.


Gadma exigeix al Govern que els torrents siguin declarats ANEI


Segons ens diu el Diccionari de la Llengua, un torrent és el barranc o camí per on davalla l`aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua. A Mallorca, com tots sabeu, no hi ha rius i són precisament els torrents els elements de paisatge habituals, que conecten de qualque manera la nostra Serra amb la planura de l´illa donant-li a la contrada un aspecte geogràfic singular i sobretot necessari.

Els torrents de Mallorca són bens naturals en perill d’extinció, gràcies a les polítiques que s’han duit a terme en els darrers anys.


L’any 2003 el Govern fa pública la seva intenció de netejar els torrents i el resultat, quatre anys després, ha sigue la destrossa més impactant que han sofert aquests indrets en tota la hostòria.

Davant això, Gadma, juntament amb altres associacions polítiques i ciutadanes, l’any 2005, fa pública la seva denúncia de la destrucció dels ecosistemes dels torrents ocasionada per la forma utilitzada per la Conselleria de Medi Ambient per realitzar la neteja (més de 60 milions d’euros mal invertits), i a més no s’ha actuat amb el rigor necessari per evitar la contaminació d’aquests llocs: utilització de maquinària pesada, retirada sistemàtica dels filtres naturals, destrucció del hàbitat afectant la fauna i la flora, cementació dels llits dels torrents, abocaments de les depuradores secundàries, modificació del curs natural dels torrents,…..

L’aspecte actual dels nostres torrents és la prova evident de la ineficacia de les accions dels governants. L’actual Govern pensa continuar amb la mateixa política agresiva.

Des de Gadma volem promoure que els torrents siguin declarats ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès) per tal d’evitar-ne la seva total destrucció.


Ja podeu comprovar ara vosaltres mateixos en quin estat es troben. Ja heu pogut constatar com a membres del grup GADMA, i especialment els que heu pogut participar en les tasques de neteja dels torrents, activitat promoguda per la nostra Associació, quin és ara el sentit, quina és ara la funció d`aquests elements cabdals de la nostra geologia, en quin estat actual han esdevingut degut a la perversitat d`una acció que en cap cas hauríem de poder qualificar com a “humana”. Els torrents dels nostres pobles són per dir-ho clar i en català vertaders dipòsits de merda, grans clavegueres a l`aire lliure dels que els nostres governants anomenen –quina gran paradoxa!- activitats d`INTERÈS SOCIAL.

Sentiu-ne ara mateix el perfum tan exemplificador d`aquest tan estrany i general interès. Obriu els nassos a la fragància de la naturalesa humana d`aquesta –la nostra MODERNITAT. Els torrents són ara com ara els abocadors de fems “més naturals” –i apuntau-ne la ironia- que l`aire lliure ens ha permès a la ja tan malmenada espècie humana. A la Ciutat i al Litoral s`enriqueixen aquells que, amb evident complicitat de la política, ens aboquen després les seves misèries, i ens consideren tan sols –ciutadans com som de la perifèria urbana- els punts negres, els excusats, de la seva activitat pecuniària, d`una acció més que dubtosa i de moral poc o gens escrupulosa.




Els torrents, i les corrents subterrànies, que alimenten uns pous ja tant contaminats per aquesta indesitjable acció “INHUMANA”, són a la geografia de la terra el que les artèries i les venes ho són per al cos humà. Si embrutem el nostre cos de substàncies tòxiques, un dia o l`altre romprem el seu equilibri i l`emmalaltirem tan greument com ja ho estam fent amb el nostre ecosistema, i aquí en tenim massa proves, i aquí s`está fent –torn a repetir- amb una total i esgarrifant IMPUNITAT. És el que també critica Eduardo Galeano, a un dels seus articles publicats i amb una més que destacable clarividencia, mitjançant una frase que m`agradarà a continuació citar textualment, i que resumeix molt bé bona part de la nostra reivindicació: Si ens pertany a tots l`aire, ¿per què ha de tenir propietari la terra? Si de la terra venim i cap a la terra anam tal vegada no ens mata també qualsevol crim que contra la terra es faci?. Aquesta és ara per ara la nostra denúncia, aquest és el frau que, amb una certa sensació d`impotencia i de no poca frustració, davant d`aquest altre ATEMPTAT que, pels inconfessables i vetllats interessos que això comporta, no serà mai TELEVISAT ni comunicat als grans mitjans del marquèting mundial.

Vagi idó per a tots ells, indignes DEPREDADORS d`aquesta terra, LA MÉS FORTA I CONTUNDENT DE LES XIULADES.






dimecres, 9 de gener del 2008

Son Bosc: Salvem cada pam!

El Conveni de Ramsar inicia un expedient contra el camp de golf de Son Bosc


La campanya internacional de protecció de Son Bosc per evitar la construcció d’un camp de golf ha motivat la reacció d’una altra institució mundial de conservació, el Secretariat del Conveni de Ramsar. Les denúncies del GOB i el TAIB, sobre l’amenaça que suposa el projecte per a la conservació de les comunitats naturals i espècies amenaçades de la zona de Son Bosc, han motivat que la institució s’hagi adreçat a les autoritats espanyoles per tal que facilitin informació sobre la situació actual de la tramitació del camp de golf a Son Bosc, i les possibles afectacions a les seves característiques ecològiques.

La Convenció Relativa a les Zones Humides d’Importància Internacional, més coneguda com a Conveni de Ramsar, va ser signada a la ciutat de Ramsar (Iran) el 2 de febrer de 1971 i va entrar en vigor el 1975. El seu principal objectiu és servir de marc per a l'acció nacional i la cooperació internacional en pro de la conservació i ús racional de les zones humides i els seus recursos. Actualment són 157 els països que han ratificat el Conveni, entre ells Espanya. L’estat espanyol, en compliment dels seus compromisos, l’any 1989 va incloure el Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el llistat de zones Ramsar, i per tant aquest espai està protegit per la legislació internacional com a zona humida de importància internacional (nº 449), de les 1708 zones Ramsar que hi ha actualment al món. És per això que, davant les denúncies conservacionistes, el Secretariat de Ramsar ha demanat explicacions a les autoritats espanyoles (Ministeri de Medi Ambient, en primera instància).

El GOB recorda que el projecte de camp de golf de Son Bosc limita directament amb el Parc Natural de S’Albufera, pel que es poden preveure efectes sobre aquest espai protegit d’importància internacional. La zona de son Bosc alberga importants hàbitats naturals i espècies amenaçades, i s’ha d’entendre com una extensió (malauradament encara desprotegida) de s’Albufera. Aquesta iniciativa del Secretariat de Ramsar s’afegeix a les peticions de protecció remeses des de les més importants entitats de conservació del món, entre elles la IUCN (Unió Mundial per la Naturalesa), organisme participat per 847 ONGs, 111 agències governamentals, 83 estats membres i 33 organismes afiliats.

Ahir es feu públic un comunicat de la Conselleria de Medi Ambient, en que s’argumenta que el projecte de camp de golf s’ajusta a les correccions ambientals que en el seu moment va fixar la Comissió Balear de Medi Ambient en relació a les espècies més importants. Per al GOB aquesta excusa no pot justificar que el departament de Grimalt segueixi mans aplegades mentre l’Ajuntament de Muro atorga la llicència al camp de golf. La situació és extremadament delicada, ja que demà dijous l’Ajuntament de Muro pot atorgar la llicència d’activitats del camp de golf, i en pocs dies podria fer el mateix amb la llicència d’obres. Tot i que es pugui presentar un recurs (hi ha informes municipals, del Consell i del Govern contraris a la concessió de la llicència), això no impediria de forma immediata que les màquines començassin a fer destrossa, ja que la decisió judicial de suspendre la llicència podria torbar-se un temps.


El GOB considera que la via més immediata per protegir Son Bosc és l’inici d’un PORN, acord que si hi ha voluntat política es podria adoptar el proper divendres per part del Consell de Govern de la CAIB. L’impulsor d’aquesta mesura hauria de ser el propi Conseller de Medi Ambient, però el GOB denuncia que no sembla disposat a fer-ho i demana que sigui el propi President Antich qui prengui la iniciativa. L’entitat considera que la manca d’activitat per part del Govern per protegir la zona, pot conduir a situacions irreversibles, amb la qual cosa tots els partits que integren el Govern Balear serien tan responsable del desgavell com l’Ajuntament de Muro.





El govern balear suspén en medi ambient

Entorn. Es mantenen matisades les traves que va imposar l'anterior executiu conservador
El Govern del Pacte evita que els seus agents denunciïn al fiscal els delictes ambientals
La Conselleria al·lega que s'han eliminat els "filtres polítics" que va crear Jaume Font

F. Guijarro. Palma.

Els agents de Medi ambient de la citada Conselleria no podran denunciar directament davant la Fiscalia els presumptes delictes que puguin detectar en el desenvolupament de les seves funcions, el que suposa donar continuïtat a la prohibició que en el seu moment va aplicar l'anterior Govern del Partit Popular malgrat les dures crítiques llençades llavors des de l'oposició. En contrapartida, els actuals responsables d'aquest departament autonòmic al·leguen que s'han eliminat els "filtres polítics" que en el seu moment va crear el ex conseller Jaume Font, ja que si abans la denúncia quedava en mans d'alts càrrecs de lliure designació, ara aquesta dependrà dels caps de servei, que són funcionaris.
La conselleria de Medi ambient ha elaborat ja l'esborrany relatiu al procediment a seguir per a les denúncies formulades per agents mediambientals, forestals i conjunt d'Administracions Públiques, que en aquests moments està sent negociat amb els sindicats.
Segons consta en aquest document, els citats agents no podran acudir directament a la Fiscalia, sinó que només els caps de servei competents en raó de la matèria afectada podran tramitar la denúncia davant el ministeri públic o el jutjat.

Canvi de fiscal
En aquest apartat hi ha un canvi també substancial en relació a les mesures que en el seu moment va adoptar la ex consellera verda Margalida Rosselló. Si abans les denúncies podien presentar-se davant el fiscal de Medi ambient, Adrián Salazar, ara haurà de fer-se davant el fiscal cap del Tribunal Superior de Balears, Bartomeu Barceló.
Aquest bloqueig al contacte directe entre agents de Medi ambient i Fiscalia es veu reforçat sota l'amenaça del càstig. Segons es destaca en el citat document, "l'incompliment de la present instrucció per part dels funcionaris i personal al servei de la conselleria de Medi ambient donarà lloc a responsabilitat disciplinària en els termes previstos en la legislació de funció pública i laboral".
Des del departament encapçalat per Miquel Àngel Grimalt s'assenyala en primer lloc que les negociacions que s'estan mantenint amb els representants sindicals poden comportar canvis sobre l'esborrany ja redactat.
A més, s'insisteix que la decisió de deixar les denúncies en mans dels caps de servei no suposa un obstacle perquè aquestes siguin comunicades a la Fiscalia o a l'Administració pertinent, atès que aquests últims no depenen de cap partit polític.
Un aspecte en el qual sorgeixen discrepàncies és en el relatiu a quina formació és la més adequada per a realitzar les denúncies. Representants dels agents mediambientals assenyalen que ells disposen de coneixements legals bàsics per a poder realitzar aquest tràmit i indiquen que els caps de servei són llicenciats sense vinculació en molts casos amb matèries legals.
Per contra, des de l'equip responsable de la Conselleria s'insisteix que la formació d'un cap de servei és superior a la de molts agents.
·
El desmantellament dels ´vigilants´
La que fou consellera de Medi Ambient durant el primer Govern de Francesc Antich, Margalida Rosselló, va decidir crear el cos d'agents mediambientals amb l'objectiu de reforçar la vigilància contra els delictes que es cometen contra la naturalesa a les Balears, i va permetre que el contacte entre aquests i el fiscal de Medi ambient, Adrián Salazar, fora constant. Aquest últim va ser el primer a destacar el bon treball que s'estava desenvolupant gràcies a aquesta col·laboració. Aquesta línia de treball tot just es va mantenir durant uns pocs mesos, ja que l'arribada a la Conselleria del popular Jaume Font va venir acompanyada d'un canvi en el sistema de funcionament -encara en vigor- que va paralitzar la possibilitat que els agents denunciessin les possibles infraccions davant la Fiscalia de forma directa, i va deixar aquest tràmit en mans d'alts càrrecs, el que permetia mantenir un expedient paralitzat durant mesos. A més, va disgregar als agents per diferents departaments. El nou titular d'aquesta Conselleria, Miquel Angel Grimalt, vol mantenir aquest contacte bloquejat en un moment que destacats membres del seu partit, Unió Mallorquina, estan sent investigats pels fiscals.
·
Anàlisis.
Que expliquin d'una vegada per què posen traves als vigilants
Carles Canals
Per que la Conselleria insisteix tant en la innocència política dels seus caps de servei? De què intenten convèncer-nos? Quan el primer Pacte de Progrés va arribar al poder, fa gairebé nou anys, es va queixar -a vegades amb raó, com aviat es veuria- que el PP havia omplert els departaments de funcionaris agraïts per alguna que altra promoció, disposats a filtrar documents reservats o a marcar determinats nombres de telèfon quan sabien d'algun projecte. Després de sembrar el dubte llavors sobre la professionalitat i la independència del treballador públic ens volen fer creure ara en la seva immaculada imparcialitat? És incongruent, especialment després d'haver criticat amb prodigialitat a Jaume Font per això mateix. El que ha de fer d'una vegada per sempre el conseller és explicar per què no vol que els testimonis dels abusos siguin els seus denunciants.

· Articles publicats a Diario de Mallorca el 06.01.2008:
· El Govern del Pacte evita que els seus agents denunciïn
· El desmantellament dels ´vigilants´
· Que expliquin d'una vegada per què posen traves als vigilants

·

dilluns, 7 de gener del 2008

Motoserres i motoserristes

Desconfieu de qui us vulgui esporgar un arbre
i porti aquesta eina


La paraula destraler ve de destral, i aquesta ve de destre, que té destresa. El destraler en principi hauria de ser aquell que usa una destral, però en realitat vol dir “Persona poc curosa amb la tasca que realitza”. La qual cosa no diu gaire bo d'aquelles persones que fan servir aquesta eina, ja que pel que es veu n'hi ha pocs de destres.

La realitat és que la malèfica eina ha sigut substituïda per una de pitjor: La motoserra.No vull dir que l'eina en sí sigui dolenta, igual que la destral no és bona ni dolenta per sí mateixa, si no per la persona que l'usa. I, la motoserra, al contrari que la destral, dona una gran capacitat de tall. I en aquest article no comentaré rés del perill per les persones, ni de seguretat en el maneig, sols parlaré de l'efecte de la motoserra als arbres.
Estic veient que molts cops esdevé eina única per esporgar un arbre.
Jo us dic: Desconfieu de qui us vulgui esporgar un arbre i porti aquesta eina.
Per què? Em preguntareu, doncs per que qui puja a un arbre amb una motoserra vol dir que té la intenció de tallar branques de cert diàmetre que amb altra eina no li seria còmode o potser té la intenció de tallar branques petites per les quals la motoserra no està dissenyada. Per això, si qui ha de podar l'arbre ho fa duent-ne una pregunteu-li abans quines branques vol tallar i quina mena de poda vol realitzar. Si us diu que amb allò farà tot l'arbre, tingueu garantit que no farà una bona poda. Si us diu que sols vol podar alguna branca grossa, demaneu-li el perquè, i si la resposta un convenç doncs endavant.

Després hi ha el que un cop a l'arbre s'engresca i ho comença a tallar tot, fent ferides de gran diàmetre que mai no arribaran a tancar i seran més tard o més d'hora una pudrició o una caverna.

També existeix el que no vigila, i va donat cops de cadena a les branques veïnes de la que ha tallat, deixant tot de senyals en l'arbre del que teòricament tenia cura. O el que talla branques sense contacte visual, és a dir, talla branques que estan darrere del tronc i en realitat no veu per on talla, simplement calcula o suposa per on ha de ser la branca a tallar.
Després, la motoserra facilita en gran mesura un estalvi de temps per el podador (perdó, tallador de branques, no vull dir podador a qui tan sols és un xolla troncs). La temptació de “enlloc de tallar quatre branques tallo el tronc per aquí i cauen totes de cop” és massa gran per qui va a preu fet i no l'importa la salut de l'arbre. Després l'arbre genera rebrots en forma de cua de cavall, dèbils, inestables i lletjos, o en altres casos, directament la mort de la branca per pura inanició.
Es clar, els destralers eren això, destralers, però almenys no s'atrevien amb segons quina mena de branca, s'havia d'agafar el xerrac i serrar a ma, i per tant fins a cert punt eren menys perillosos. El greu problema ara és que tallen ... tallen i no saben per què, però ara la seva capacitat de tall no els implica cap esforç. Premen el gallet i la branca cau, per grossa que sigui.

Com he dit abans, la motoserra és una gran eina de tall i també hi ha qui la utilitza de manera assenyada. Que la usarà sols i únicament per tallar aquelles branques que per diàmetre o duresa l'eina principal de poda (xerrac o tisora) li sigui poc eficient. El nombre de branques de fins a tres centímetres de diàmetre que el podador ha de podar en un arbre i es poden fer amb tisora són sovint un 75%, el nombre de branques de tres a vuit centímetres i que es poden fer amb el xerrac són el 20% i tan sols pot ser que hi hagi un 5% de branca de diàmetre superior a vuit centímetres pel que la motoserra estaria justificada.

diumenge, 6 de gener del 2008

Essencial nesplera

·
Elogi de la Nesplera

Retorn a la bardissa que fita la sendera,
on la malnada escuma de tots els bandejats
arbuixells punxadissos, amb l'espessa renglera
de plantes verinoses, aixequen la bandera
en contra dels sembrats.

Retorn a l'acampada que acora les espines
de cards, esparregueres, calcides, gatovells,
grinyoners, atzavares, romaguers i metzines,
on just amb la fregada, ben tost, sempre endevines
el fibló de les pells.

Retorn a l'enterc regne que promet la fermança
als revells llibertaris, als ullastres vassalls
i a les porugues mates que mai l'esgarrifança
de xerroc o tisores no esvairà esperança
a cap dels seus bordalls.

Retorn a la penombra gelosa d'acollida
que embruixa la catifa del fanasser suau
i amb l'esmussa porrassa i amb la barbeta humida
i amb la falguera sermoneja la crida
d'un Betlem per la Pau.

Retorn a la bardissa, però, estranya estimada.
qui mou les meves passes no és el delit rebel
de rompre l'establerta norma de la contrada
ni és, tampoc, la proclama de fuita o capbuitada.
Sols tu m'empenys l'anhel!

Per tu m'he tret les varques de la glosa folacada
i m'he calçat sabates de poeta major
que eçaten garroneres de curolla rimada
que per honrar-te calca l'honorable tonada
del Pi de Formentor.

Com tu voldria rompre l'orgull, la figuera,
i, senzill, estimar-me, escafit, desfullat.
Com tu voldria viure, humil, a la vorera
del qui suporta nafra, malura de crostera,
curull de soledat.

Com tu voldria un mestre destrat en gais savieses
que em coronàs les brnaques de cirerer de pastor
i, lliure de l'espina que escaliva escomeses
del qui em cerca la fruita, m'empeltàs les dolceses
d'una nova avior.

Com tu voldria, escàpol, que el fruit de l'estimera
punt madur, esacte, sense cap pic grenyal,
es fongués pels meus llavis, xuclada fugissera,
furtiva espipellada, sense arriscar fal·lera,
penyora ni senyal.

Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

Novembre 83

Jaume Santandreu i Sureda
(Manacor, 09.06.1938)
·
·

I comencen les fires autumnals.
És sant Lluc gloriós qui les convoca.
Té la nesplera, de torçuda soca,
nesples madures o encara un poc grenyals.
Les velles fires vénen puntuals.
El caprici del temps no les disloca;
les fires compareixen quan los toca.
¿Plou o fa fred? No compten aquests mals.
Mes a les fires cal també ajuntar-hi!
Tots Sants i Els Morts, portant el dolç «rosari»
que passa solament la gent menor.
I ve un diumenge ple, mes no de fira.
Des del dissabte, a vespre, ja tot gira
per vós, Santa Maria la Major.

Miquel Colom i Mateu
(Bunyola, Can Pinet, Mallorca, 21.10.1900 - Palma, Mallorca, 30.06.1999)
·
·
· Fotos: [ Schuller Ádám ] · [ ngawangchodron ] · [ Jooliree ] ·
·

Tots contra l'excursionisme







Tots contra l'excursionisme


Per si teníem poques travetes, ja tenim escampat un nou rètol intimidador: "perill, caça de cabres". Mirau per on surt aquell "pla de xoc" que havia de regular no-sé-què.

Es veu que ja ens hem acostumat a l'omnipresent "prohibido el paso" i cal augmentar l'emoció. Jo mateix, ja m'he posat un "prohibido el paso" al menjador del meu pis, així tenc la sensació que visc en un "paratge natural".

Els mals, però, venen de lluny. Ja fa uns quants lustres, al temps que les possessions es reconvertien en xalets hostils als pobles que les varen fer grans, i gairebé coincidint amb la l'engegada de la maquinària propagandística de "la ruta de la pedra en sec", es va posar de moda tancar els camins tradicionals, i fins i tot segellar les sortides de les urbanitzacions. Ara mateix no queda cap pas normal entre Son Vida i la resta de la serra de Na Burguesa. Tapar-ho tot de ciment, en canvi, va tant bé com sempre: sembla que les moletes de Son Vida vulguin substituir la vista de la pedrera d'Establiments.

No contents amb això, amb la complicitat de la majoria d'institucions, i oenagés que s'estan institucionalitzant, també es tanquen camins públics, i fins i tot s'ha arribat a la paranoia de què, segons paraules textuals d'un representant de l'Administració a la Trobada de Vilafranca, són els excursionistes, els que han de demostrar jurídicament que la carretera vella de Pollença a Lluc existeix. No basta que sigui allà, si no que cal trobar el paper del notari que ho va certificar... Vergonya, cavallers!

Per a més burla i escarni, bona part d'aquest "malentès" va esser provocat precisament pel pas de la "ruta de la pedra en sec" que, en haver-la dissenyada un poc més cap enllà (per què?), alguns propietaris varen interpretar (fins i tot varen exhibir un suposat conveni) que tota la resta era seu. I els mateixos dies que hi havia un acte reivindicatiu per això, el senyor Borràs inaugurava un quilòmetre de "pedra en sec" (capítol 567) per un lloc que a un excursionista normal mai no se li hauria acudit que podria servir per travessar la serra.

...I per acabar-ho de compondre, la plana web del GOB encara posa l'èmfasi en què un problema important de la serra són les excursions clàssiques: hi va massa gent, diuen. Les cabres, ni tocar-les, que tenen banyes.

Esperem que a la nova etapa del GOB recondueixin aquest tema. Si no, haurem de demanar als de Gadma que creïn una delegació a Palma. De moment, Antoni Gorrias i les plataformes pro camins de Pollença i Manacor ens treuen les castanyes del foc.

És possible que no passi res, si desapareix l'excursionisme clàssic. Com si desapareix el voltor, el català o la Seu. Els Arapahoes no tenen res d'això i sobreviuen, els que queden. Però jo crec que la nostra cultura no es pot permetre perdre res més. Ni els excursionistes a l'antiga.

Sembla que s'estan guanyant algunes batalles, però Mallorca està trista, què li passa, al cor de Mallorca...? Deu estar molt malament, si no volen que tengui visites.

Pere Llofriu in Diari de Balears

divendres, 4 de gener del 2008

Salutacions de l'amic Pep Lluís

Bon dia,
He rebut l'avís d'una pàgina de bolets en proves. És la germana petita de l'herbari virtual.

http://bolets.uib.es

Salut, molts d'anys i verdor.

Ah! No vos acosteu pel refugi de Son Amer. Hi ha un plàtan a la carrera que, com que embrutava el terra amb fulles, bolles i no sé quantes coses més, hi va anar la brigada i l'han deixat "qual palo de xupa-xup". Crec que això ja no ho fan ni els ciutadans. La resta del refugi... una calamitat.

Pep Lluís

Els eucaliptus d'Arenys

Eucaliptus centenaris

Ja fa uns dies, uns veïns meus em van informar sobre la pretensió del nostre Ajuntament d’eliminar uns eucaliptus centenaris per fer del nostre carrer una rambla i augmentar considerablement les places d’aparcament. L’assumpte no era massa original: per tal d’afavorir els interessos d’unes constructores – ’amablement’ corren amb gran part de la despesa-, els tocava pagar a uns eucaliptus i als propietaris - uns mil euros cadascun, crec-.
Quan fa uns anys vaig decidir fugir de Barcelona, em vaig instal·lar al Rial de les Canelies d’Arenys de Mar, on vaig trobar el que la meva ciutat o la meva butxaca no em podien oferir i em vaig empadronar al municipi.
El dia 19 de desembre vaig llegir la carta que Mireia González va enviar a aquest diari. No ho podia creure! A les darreres eleccions municipals vaig votar Els Verds amb un vot més localista que polític. Ara resulta que malgrat ser pocs a l’Ajuntament, fan força malament la feina que els vam encomanar, donant suport a aquesta bestiesa.
No sé com acabarà tot això, però puc tenir més esperances que les que puguin tenir els senyors d’ICV d’Arenys de Mar que jo els atorgui de nou la meva confiança a les meses electorals.
Enric Bernad Tarragó
Arenys de Mar
· Carta publicada a La Vanguardia el 30/12/2007 i el 03/01/2008
. Tala massiva a Arenys de Mar
·

dijous, 3 de gener del 2008

L'ocell i l'arbre

Dependències perilloses

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frugívors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa uns pocs segles.

De l’ocell en qüestió, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dodó. Aquest ocell, d’ençà de la seva arribada a l’illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L’home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes dècades per portar l’espècie a l’extinció.

El dodó (Raphus cucullatus)

Tres segles després, a les darreries del segle XX, una altra espècie agonitzava a l’illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre endèmic conegut popularment com a tambalacoc. L’any 1973 només se’n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se’ls va calcular una edat d’uns tres-cents anys. Curiosament, tots produïen fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perquè no germinassin. Però no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n’havia nascut cap d’ençà que el darrer dodó havia desaparegut de l’illa!

Totes dues espècies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d’anys. El dodó s’alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne així les llavors. Però, a mesura que els avantpassats del dodó (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, només les llavors més resistents aconseguien sobreviure al procés digestiu de l’ocell. La selecció natural va generar unes llavors amb una closca d’un centímetre i mig de gruix! Només aquelles que havien passat pel gavatx del dodó, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dodó va desaparèixer, el destí del tambalacoc va quedar segellat.

Tot açò és el que va deduir Stanley A. Temple, un ecòleg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparició dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hipòtesi: va agafar uns quants galls d’indis (un animal de la mateixa mida que l’extingit dodó) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuació, els pinyols d’entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d’ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l’únic que va aconseguir fer néixer llavors de tambalacoc. De forma més o menys paral·lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinació dels pinyols d’aquest arbre desgastant-ne prèviament la closca amb mitjans purament mecànics. Açò, malgrat tot, no fa més que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder néixer. I l’explicació més senzilla és que aquesta necessitat es vagi originar en relació amb el dodó.

Més a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d’un fenomen semblant. El garbó (o margalló, com li diuen a Catalunya) és l’única espècie de palmera nativa d’Europa, És, de fet, una relíquia del període terciari, fa uns vint milions d’anys. En aquella època, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garbó fa uns dàtils arrodonits, d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garbó també estan preparats per passar per l’estòmac dels animals frugívors: tot i que poden néixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten moltíssim les possibilitats de germinació.

Aquesta planta té, a les Illes Balears una distribució estranya i discontínua. Falta a molts de llocs on hi podria créixer perfectament. És possible que açò es degui a la manca d’agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garbó, de tant en tant, però aquests mamífers no són gaire eficaços a l’hora d’escampar els pinyols. Els animals més eficients, en aquesta tasca, són els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quilòmetres de la planta mare.

Malauradament pel garbó, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frugívor gros que s’empassi sencers els dàtils i dispersi les llavors. Possiblement n’hi havia, durant l’època terciària, però van desaparèixer amb el final del període càlid. La dependència del garbó envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l’extinció, un cop desapareguts aquells, però representa un problema a l’actualitat, ja que la pressió humana ha fet desaparèixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia créixer. I, quan ha desaparegut d’una zona, al garbó li resulta molt difícil repoblar-la a partir de poblacions veïnes.

És tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben típica de les illes: : l’ullastre. A Menorca, d’ençà que l’activitat agrícola ha anat decaient, s’ha convertit en l’arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l’èxit de l’ullastre són, bàsicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d’Europa, just a temps per alimentar-se de l’olivó, el fruit dels ullastres. I un cop n’han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta és, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d’èxit, com ho devien ser el dodó i el tambalacoc.

De moment.

Més informació sobre el dodó i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Crítica, Barcelona.


Per cortesia del blog de sa monea:



dimecres, 2 de gener del 2008

La nesplera: l'arbre sorpresa

Els arbres d’Alaró

La nesplera (Mespilus germanica)

Encara me deman com és que en escriure d’arbres n’hi ha que no en tendria a bastament amb cent pàgines i n’hi ha que (i que sigui entretingut) amb un foli me’n sortiria. És el cas de la nesplera? Potser sí.

M’ho deman perquè no la vull “agraviar”, la nesplera. Me l’estim i encara la m’estimaré més perquè de cada cop la veig manco. Era, més que no és, un arbre sorpresa. En aquelles marjades d’oliveres muntanyenques d’Oliclar o Solleric hi compareixia sense avís, discreta a qualque racó a recer d’un marge. Ara més que no llavors pens en la persona que la degué empeltar sobre el cirerer de pastor. Aquestes nespleres han anat desapareixent, moltes segurament malferides pel barram del boc. Eren petites joies. Creació de l’arbre i la persona. Aquella persona que difícilment avui podem trobar. Perquè, qui se’n va a empeltar figueres bordes als torrents o serveres, pruneres i nespleres a les muntanyes, sòls pel gust de fer-ho? Avui les grans possessions resten abandonades de la gent que les va fer, dels jornalers, pastors, margers, hortolans, empeltadors, madones...

Les nesples que jo record eren de tamany reduït, però plenes, amb una olleta petita. Moltes de les que s’han plantat els darrers vint anys, sortides de viver, són grosses, però es clivellen profundament, l’olla és enorme, escardada i tot és llavor, de tal manera que la polpa és poca, si és que n’hi ha. Això sí, les nesples són enormes. Les altres tornaven bones a l’arbre mateix o sobre un sac a l’ombra oratjada. Tenen un gust aspredolcenc, n’hi ha que ja són bones encara que no siguin ben fluixes, aquestes mateixes tornen més bones davall la pell si panseixen be. Sembla que són bones per guarir les diarrees.

És un arbre del sud-est d’Europa i Oest d’Àsia, cultivat de molt antic a la regió del Mar Caspi. Diuen que cap a l’any 700 abans de la nostra era va arribar a Grècia i posteriorment a Roma. El nom de Mespilus li va donar Theophrastus, conegut com a Paracelso. Germanica vol dir Alemanya, on hi va ser introduït posteriorment. Sembla que en la seva forma més assilvestrada és un arbret espinós. Es pot empeltar sobre codonyer franc, nesplera franca, perera, nisprer del Japó, perera nashi, atzarolera, cirerer de pastor o servera. Tot d’una que en trobi una que m’agradi, n’agafaré mudes i l’empeltaré sobre un cirerer de pastor que vaig sembrar va anys. Així quan la vegi, de vegades pensaré en aquelles primeres nespleres que vaig conèixer a la meva infància, quan també vaig provar els primers murtons o atzeroles.

Amb agraïment a Josep L. Pol, un amic dels arbres que ell m’ha donat a conèixer, afegeixo aquest poema d’en Jaume Santandreu recollit a “Nissaga de Sen”, de la col·lecció El Turó publicat per Sa Nostra i que probablement estigui exhaurit.

Elogi de la Nesplera

Retorn a la bardissa que fita la sendera,
on la malnada escuma de tots els bandejats
arbuixells punxadissos, amb l'espessa renglera
de plantes verinoses, aixequen la bandera
en contra dels sembrats.

Retorn a l'acampada que acora les espines
de cards, esparregueres, calcides, gatovells,
grinyoners, atzavares, romaguers i metzines,
on just amb la fregada, ben tost, sempre endevines
el fibló de les pells.

Retorn a l'enterc regne que promet la fermança
als revells llibertaris, als ullastres vassalls
i a les porugues mates que mai l'esgarrifança
de xerroc o tisores no esvairà esperança
a cap dels seus bordalls.

Retorn a la penombra gelosa d'acollida
que embruixa la catifa del fanasser suau
i amb l'esmussa porrassa i amb la barbeta humida
i amb la falguera sermoneja la crida
d'un Betlem per la Pau.

Retorn a la bardissa, però, estranya estimada.
qui mou les meves passes no és el delit rebel
de rompre l'establerta norma de la contrada
ni és, tampoc, la proclama de fuita o capbuitada.
Sols tu m'empenys l'anhel!

Per tu m'he tret les varques de la glosa folacada
i m'he calçat sabates de poeta major
que eçaten garroneres de curolla rimada
que per honrar-te calca l'honorable tonada
del Pi de Formentor.

Com tu voldria rompre l'orgull, la figuera,
i, senzill, estimar-me, escafit, desfullat.
Com tu voldria viure, humil, a la vorera
del qui suporta nafra, malura de crostera,
curull de soledat.

Com tu voldria un mestre destrat en gais savieses
que em coronàs les brnaques de cirerer de pastor
i, lliure de l'espina que escaliva escomeses
del qui em cerca la fruita, m'empeltàs les dolceses
d'una nova avior.

Com tu voldria, escàpol, que el fruit de l'estimera
punt madur, esacte, sense cap pic grenyal,
es fongués pels meus llavis, xuclada fugissera,
furtiva espipellada, sense arriscar fal·lera,
penyora ni senyal.

Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

Novembre 83

Jaume Santandreu i Sureda
(Manacor, 09.06.1938)
·

Aplecs sobre la nesplera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 2 de gener de 2008

L'abella actriu






dimarts, 1 de gener del 2008

Estimats arbres:


Qui ens ho havia de dir...? per internet!
Francament, no sé on anirem a parar. Pareixia que almenys això de la natura seria sempre només natura, doncs mirau, també hi ha natura virtual.
Qui ens ho havia de dir... Cap al tard...
Penjada a la branca senyora i majora... (ja m’he perdut?) de la pererota de ca nostra (ara) tenia la corda per fer de tarsan, i venta qui venta, i crida, i menja que te menja, peres, passàvem el dia. Era una bèstia, la perera, d’aquestes que, quan s’hi posava, en feia dos canastros d’esplet. No era de tot l’any. Per això, a son temps, anàvem a Son Pedacet a robar ametlons. Cada dia en sortir d’escola, m’encamellava damunt un arbre i en berenava.
Després vingueren els anys de formació: els escoltes, el GEM, el GOB, la federació de Muntanya... el nostre contacte era un tant marginal, ja que els estudis aquests requerien estar atent a moltes coses: bolets, aucells, arquitectura popular... i encara el que més m’estirava eren les cames, i mai tan ben dit: quines cames! Si per alguna cosa tornaria enrere, seria per anar a cercar aquelles cames.
Pareixia que vivia enmig de la Serra: Sóller, Lluc, Selva, Bunyola... pareixia ca meva, anava de puig a puig com qui canvia d’habitació, i a beure a la font, que duia aigua, no era com ara. D’aquí surt el “Caminant per Mallorca”, naturalment.
Tot això, però, era massa bell per ésser veritat del tot, calia davallar els dies feiners a pencar d’alguna cosa que tingués nom d’ofici. Així, gairebé per accident, com passa tantes vegades, em va tocar fer de jardiner.
Aleshores era costum que se t’acostaven els pagesos més vells del lloc i t’advertien que no ho feies com deien les santes escriptures. Una vegada se m’acostà el sen Portolà i em diu: “An aquest arbre li has de llevar s’ull d’es créixer, perquè, si fa una ventada i la hi espenya es vent, què?” Jo vaig quedar sense polsos, encara no tenia experiència ni ciència per afrontar un dilema d’aquesta envergadura, però allò em semblava una animalada; per sort, al cap d’uns moments vaig poder dir: “i si es vent no l’espenya, què? Podem esperar a mem que fa, es vent, i ja ho veurem?" Sens dubte aquest “ja ho veurem” tant nostre, me va salvar.
D’altres, més humils, es pensaven que si jo feia feina d’allò era que en sabia i em demanaven si ja teníem bona lluna, per exemple, per treure les patates. I jo, la veritat, ni sabia res de la lluna ni acabava d’entendre els dogmes anquilosats que, a més, no coincidien gens amb el llibre que m’havia comprat a l’híper: “Your Happy Garden”. És més, pareixia que això de la jardineria era com una deconstrucció d’una sèrie de mòduls i tribus amb argot impermeable.
Una altra vegada, a la costa de Sant Marçal, hi havia un pinar que varen arrasar per plantar cactus, amb tanta mala sort que amb aquella remoguda les males herbes aprofitaren l’avinentesa per fer la punyeta, i entre aquestes males herbes en predominava una que tenia com a quatre pètals vermells, grossos, amb l’ungla negra, amb el filaments estaminals filiformes atropurpuris i les fulles pinnatisectes amb els segments oblongo-lanceolats... (bé això m’ho varen dir després). La qüestió és que va passar per allà un altre espècimen atípic, duia com una motxilla de palla amagada davall el jersei i pel clatell tenia com una inflor groga... “Pere, què fas?” em diu el tipus aquell” ... “Que no ho veis? m’han dit que he de fer herba” li vaig respondre, com és natural...
“Que no veus que és un desbarat, això”
“Homo?, jo... en Joan det Tseguros m’ha dit que he de llevar totes ses herbes, i encara ha afegit, i maldament tenguin flor, que ja m’ha enxampat que n’hi deixava colcuna”
“I ara no veus, que tan sols seleccionant roselles i margalideres això seria una catifa com una senyera”
“I ara que ho deis... però pentura no en volen, de senyera”
“Mira, Pere, un dia s’inventarà l’internet i tu escriuràs tot això. Si no volen roselles, ni mates, ni pins, almenys que no puguin alegar ignorància: aquí no hi ha més jardins que els que destrossam cada dia.
Això era en temps d’en Vidal i ja no se’n record ningú. Tampoc no fa tants d’anys, és que la memòria de vegades pareix que fa pudor. D’altra banda, la naturalesa és tant caparruda que allà ja hi torna haver pinar.
Així mateix em va impactar, allò de l’internet, que dit sigui de pas, no vaig entendre gaire. Vaig interpretar que havia de llegir més i vaig decidir comprar més llibres. Tots eren iguals. Quan en vaig tenir deu vaig veure que tots eren un refús dels altres nou, i quasi tots d’autor anglès.
A la fi vaig trobar un llibre que s’entenia, de Clarasó, amb el que vaig començar a posar ordre a tot allò. Així que vaig continuar comprant tots el llibres de Clarasó que trobava, però justament tenien un problema, i era que no portaven índex o, si de cas, el portaven parcial i un tant esburbat. Aleshores jo mateix em vaig fer l’índex dels deu toms dels Manuales de jardineria, després un per espècies i, per inèrcia, el vaig continuar amb altres llibres que em semblava que havien fet, a priori, un filtratge de tòpics i cursilades. Els ordinadors personals ja començaven, però com que mai no he estat preparat per estar al dia amb les darreres tecnologies, aquest fitxer era de cartolines, com si volgués imitar les calaixeres de Mossèn Alcover.
Amb els calaixos aquests i guaitant, apuntant i analitzant tot el que vaig veure a parcs, corrals i algun jardí durant set anys, va aparèixer “Les plantes de jardí a les Balears”.
El tema, però, que em duia ben de capoll, era el dels pàries de la creació: els arbres que els fan fer carrer. Ací sí que no em quadrava res de res: els llibres per una banda, les brigades municipals per una altra; els llibres parlaven de “rejuvenecer”, i jo veia uns troncs patètics, vergonya aliena, un autèntic insult a la naturalesa i a la intel·ligència humana... doncs igual, a partir de Clarasó vaig anar esplugant d’altres autors i ficant el nas dins les ferides produïdes per les podes a veure què passava. Com que de Barcelona no coneixia cap revista que valgués un pebre, vaig publicar al Quercus, al n. 23, “La poda de hábito natural”, amb tanta sort, que va resultar que els actors de la revista aquella encara en sabien més: em varen canviar el títol i em varen inventar una introducció, en la qual, el que havia d’esser un informe professional sensu stricto va quedar com un pamflet ecologista, però crec que encara es va salvar la funció. He vist manuals de tres toms que no diuen gaire cosa més.
No vos pensàssiu, així mateix ha estat una vida dura, dedicar-te als pàries i que, a sobre, gairebé ningú no et faci cas. Francament, cansa molt. Ací va ésser quan vaig arribar a pensar que els arbres no en teníeu cap, d’amic. Una autèntica desgràcia, perquè, ja em direu, si no respectam el més generós d’aquesta terra, quin nyarro de cultura!
Afortunadament, com veis, acab de trobar una colla de no-sé-què, un poc virtual, tot s’ha de dir, però pinten molt bé... i si s’han plegat perquè són amics vostros, ha d’esser bona gent.
On érem...? Idò que els darrers anys he pogut canviar d'orientació i m’he pogut dedicar a l’aristocràcia: els arbres gegants, sobergs i monumentals que dignifiquen aquesta terra, els “Monuments de vida” que ens connecten amb la nostra terra, els nostres avis, i tenim el deure ineludible de preservar per als nostres néts, a més d'esser un patrimoni natural i cultural que ens dignifica. Aquest tema és molt més agraït. De moment, jo ja estic més content. I és que també... no sé si vos ho havia contat... aquell maldecap de quan em barallava amb els noms botànics: després del que et costava arribar a escriure “Barlia robertiana”, que ja n’hi ha, quan t’ho publicaven, si és que t’ho publicaven, ja li deien “Himantoglossum longibracteatum”. I encara l’únic que aconseguies era que a la feina et mirassin com a un bitxo estrany, d’aquells que són capaços d’esmerçar les hores lliures en fer vaixells amb escuradents dins d’una ampolla.
Bé... això s’ha fet molt llarg... Qualsevol dia m’acusaran d’inventar frases històriques aposta per cridar l’atenció, però, és que n’estic segur... Això és la continuació d’una gran amistat.
Pere Llofriu

dilluns, 31 de desembre del 2007

Recuperem la terra i visquem en llibertat


En el desert de l’ànima
s’ha de sembrar
cercant xe ben endins
l’aigua sempre hi és
l’aigua sempre hi és


En aquestes terres desposseïdes
la corona hi segueix
encara que vestida a la moda
amaga la seva disfressa


Si la molsa creix a la pedra
sense por a la sequedat
cerquem un raconet
i siguem una herba més


Recuperem la terra
i visquem en llibertat
si hem de mostrar les espines
anem a mostrar-les tot d'una


Arbret
falda de l’herba


Arbolitofolklore.com.ar



Els nostres millors desitjos per a l’any 2008

Acción por la Biodiversidad