dissabte, 6 de març de 2010

Dones del sud


Fa uns dies vaig esser a Cuba, allà vaig tenir el plaer de conèixer a Silvia i la seva bella família. Passàrem uns dies molt alegres. A la vegada parlàrem i visitarem espais naturals de la regió de Pinar del Rio, a la part més occidental de l’illa caribenya. Les coincidències en els diagnòstics i solucions tant a escala local com a planetària no per lògica em va deixar de sorprendre. Tants quilòmetres llunys de la meva illa i tan a prop en les circumstàncies que envolten les problemàtiques de preservació, aquí i allà, del medi natural, de la biodiversitat, de les agressions i atemptats sovint irreversibles i per interessos econòmics quasi sempre.

Silvia va passar per Alemanya allà pel 2008 i va impartir una conferència on parlà de l’aigua i dels agrocombustibles, això baix la doble perspectiva de dona i dona del sud. Només puc dir després d’haver llegit aquest excel•lent i clarificador treball que dos anys després això ha empitjorat, la Xina està adquirint enormes extensions de terra a l’Àfrica pensant en sembrar per interessos energètics. Europa va de mal en pitjor, sinó mirau la informació de Salva la Selva sobre la decisió europea de veure igual un monocultiu de palma oliera per a la producció d’agrocombustible i un bosc verge. On s’és vista tanta ignorància o mala fe! Aprofitau en visitar aquesta pàgina per a participar en l’acció de protesta que hi porta inclosa.

Que la publicació d’aquest escrit s’entengui també com un homenatge a la dona, a la dona del sud, a la que hauríem d’escoltar be, com si qui ens parlés fos la nostra mateixa mare.


Congrés Internacional “Gota a gota... pas a pas”

Dones en Acció per el Dret Humà a l’Aigua

Depòsits plens – Assedegats monocultius

Els agrocarburants baix una perspectiva crítica


Ponent:
Silvia Marleny Armas Hernández. Grupo “Eco-mujer” Cuba

INTRODUCCIÓ

Fa avui, quasi dos anys ens reuníem a Cuba, els dies del 6 al 8 de març de 2006, a la ciutat de Pinar del Rio, un grup de dones representant els països d’Alemanya, Bolívia, Mèxic, Finlàndia i Cuba. Juntes reflexionàrem sobre el tema de l’aigua i el dret que tenim a aquest apreciat be legat per la natura: Juntes alçam les nostres veus per a denunciar que es respecti aquest dret i l’aigua no es converteixi en una mercaderia.

En el document que recollia les Memòries de l’Esdeveniment desenvolupat a Cuba s’escrivia, a la seva primera ratlla, la significativa frase de Ghandi que diu: “El món te abastament per a les necessitats de tots, però no suficient per a l’avaricia d’uns pocs”

En entrar al segle XXI els grans problemes que amenacen l’existència mateixa de la humanitat qüestionen les certeses d’ahir i ens comprometen a crear les bases d’un món més just, més equitatiu, d’un món amb igualtats de drets i possibilitats per a tots els que en ell habiten.

El president cubà Fidel Castro Ruz, en el seu discurs pronunciat a la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, Rio de Janeiro, 1992, afirmà: “Les societat de consum són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles naixeren de les antigues metròpolis i de polítiques imperials que, a la vegada, engendraren el retard i la pobresa que avui fuetegen a la majoria de la humanitat. Amb tan sols el 20% de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix en el món. Han enverinat els mars i rius, han contaminat l’aire, han debilitat i perforat la capa d’ozó, han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions climàtiques amb efectes catastròfics que ja s’estan començant a patir”.

Estam avui reunides en aquest Congrés debatent aspectes crucials per a la supervivència humana. L’aigua és i seguirà sent un dels grans reptes mundials. No és només la seva creixent demanda i la seva relativa escassesa l’únic problema que enfronta avui la humanitat per això és que es fa necessari debatre més profundament el Tema Aigua en totes les seves dimensions i arestes; estam reunides per a discutir, analitzar i cercar juntes noves i més eficients solucions i maneres de lluitar perquè els països pobres i les dones dels nostres països tenguin lliure accés a l’aigua potable neta i pronunciar-nos en contra dels que pretenen convertir l’aigua en un producte mercantilista manejat per economies que només cerquen l’enriquiment d’uns pocs a costa de la pobresa d’una majoria sumida cada vegada més a una cruel i creixent misèria.

La tecnologia industrial i la urbanització han provocat que les persones usin 35 vegades la quantitat d’aigua que gastaven fa 3 segles. Avui el consum en el món és set vegades superior al de 1900, augmentant a una taxa superiro al doble del creixement de la humanitat i a raó de 100 milions de m3 per any des de 1940.

En total menys d’un 1% de l’aigua està en llacs, rius, embassaments, aqüífers i altres receptacles. Els nivells de l’aigua subterrània a alguns aqüífers han baixat dotzenes de metres a causa del bombeig excessiu, per la qual cosa resulta més difícil i costós extreure més aigua. Com s’extreu tanta aigua d’alguns rius, el seu cabdal disminueix aigües avall i els llacs es redueixen.
S`està bombant més aigua d’alguns aqüífers de la que se renova mitjançant la recarrega natural deguda a la infiltració d’aigua de pluja o de desgel. Això és greu per a les illes petites perquè dona lloc a la intrusió d’aigua salada. És igualment greu a zones àrides on els aqüífers contenen aigües “fòssils” i no existeix cap possibilitat de recàrrega en les condicions climàtiques actuals.

Aquesta petita i finita dotació és l’aigua, que en realitat manté l’existència humana. Amb el ritme actual de consum, es projecta que totes les aigües de superfície s’estaran esgotant cap a l’any 2100. No és un futur llunyà i tampoc impensable.

Sense aigua dolça, la Terra seguirà formant part del Sistema Planetari, girant com sempre al voltant del Sol, però sense vida.

Resulta difícil imaginar un món sense aigua, però les imatges de la llunya i Mart mostren clarament com podrien ser les condicions sense ella.

Mil dos-cents milions de persones en el món estan mancades d’aigua potable i el creixement de la població exacerbarà aquestes difícils condicions. Davant aquesta preocupant realitat s’ha de reconèixer que és l’agricultura el sector que més aigua consumeix, entre el 70 i el 80% de l’aigua dolça del món.

A pesar de la greu situació que s’ha exposada, existeix avui un grup considerable de persones que estan pensant com a possible solució a la crisi energètica que viu avui la humanitat, convertir els aliments en combustibles. Tal disbarat no pot menys que preocupar-nos i ocupar-nos.

Aquest és precisament el tema d’aquesta ponència: Dipòsits plens. Assedegats monocultius. Els agrocarburants baix una perspectiva crítica,
a la qual pretenem denunciar els bojos posicionaments dels que prefereixen omplir els dipòsits dels seus automòbils abans de pensar en les necessitats de l’aigua i els greus problemes d’alimentació dels pobles pobres d’aquest Món, els efectes negatius d’aquestes tendències així com en els sucosos guanys que aquests agro-negocis poden aportar a una rica minoria.


DESENVOLUPAMENT

En el món d’avui, el món de la postmodernitat, les anàlisis i debats en relació a l’aigua han arribat fins el límit de considerar aspectes que potser temps enrere no havien estat objecte de reflexió com és el cas de l’ aigua virtual, el concepte de el concepte del qual sorgeix a començaments dels anys 90 i fou definit per primera vegada per el professor J.A. Allan com l’aigua que conté els productes. Per a produir bens i serveis es necessita aigua; es denomina aigua virtual del producte, ja sigui aquest agrícola o industrial, és l’aigua utilitzada per a produïr-lo.

Com l’aigua és una variable important a l’agricultura, els països necessiten ponderar la quantitat d’aigua necessària per a produir aliments. Quan un país importa una tona de blat o de blat de les Índies, també està important en realitat “aigua virtual”, és a dir, l’aigua utilitzada per a produir aquest cultiu.

El comerç d’aigua virtual permet als països importadors estalviar aigua. Es calcula que les importacions de blat de les Índies que va fer Egipte el 2000 produïren un estalvi del voltant de 2700 milions de metres cúbics d’aigua.

Aquesta nova situació està fent canviar els conceptes de seguretat alimentaria i hidrològica que han estat vigents durant segles.

De mode sintètic i amb les oportunes matisacions, es pot afirmar que moltes vegades és més barat transportar els aliments que l’aigua necessària per a produir-los. Això significa que la política de l’aigua d’un país estarà cada dia més íntimament relacionada amb la seva política agrícola, tant de producció d’aliments com de la seva importació i/o exportació.

En el marc del paradigma del capitalisme contemporani, monopolista i transnacional, que controla el capital financer i que no dona la menor importància a allò que passa amb el medi ambient, amb els pobles i amb la seva estructura de la societat, són la tudada i l’ús desmesurat dels combustibles fòssils els causants que el Planeta estigui sofrint un procés d’escalfament que no te precedents.

L’extensió de la cultura motoritzada no es posa en qüestió perquè ataca el compte de resultat de les multinacionals que viuen de l’automòbil. S’identifica el vehicle privat amb el desenvolupament civil, la qualitat de vida i la llibertat individual, encara que els fets corroborin allò contrari. Entre la població adulta l’automòbil s’ha convertit en instrument inqüestionable i imprescindible, encara que apugi el nostre endeutament, ens mantingui atrapats als embossaments, augmenti els nivells de contaminació, sinistralitat i malalties respiratòries i fomenta un sedentarisme també dolent.

La majoria de les guerres durant els darrers segles, guarden una íntima relació amb el control de les fonts d’energia per part de les grans potencies, especialment en el marc del capitalisme industrial.

La febre per la producció a escala d’agrocombustibles es du a que el gas i el petroli s’estan acabant. Els recents elevats preus del cru han portat com a conseqüència que la producció a escala de bioetanol i biodiesel sigui competitiva. L’etanol, produït principalment amb biomassa del sucre i el blat de les Índies, serà competitiu amb el petroli quan el barril d’aquest darrer arribi als 116 dòlars.

Tenim llavors davant els nostres ulls interrogants tals com:
- Quines seran les conseqüències que es generaran dels conflictes per l’ús de la terra i de l’aigua?
- Perquè pensar que la solució als problemes energètics és només en la sembra de cultius per a ser usats com a combustibles?
- Què els restarà als nostres fills després de la devastació que s’aproxima?

Tots sabem que els biocombustibles foren usats per la humanitat des de sempre, tant la fusta com les fulles seques i altres vestigis biològics varen servir i serveixen perquè les persones es puguin escalfar a l’hivern i per a cuinar els aliments.
Hem d’aturar-nos a pensar en aquesta polèmica, analitzem que:... “baix la senyera de l’escalfament global i l’encariment del petroli, ja es cerquen altres formes de producció de combustibles a escala econòmica: els agrocombustibles, donat precisament per la insistent pressió econòmica que segueix el mateix paradigma d’oferta i demanda que ha enriquit les grans corporacions i ha aportat molts dividends als països desenvolupats.

El moviment dels agronegocis cap als biocombustibles, no depèn només de la iniciativa privada, les corporacions es serveixen dels diagrames sobre l’explotació agroenergètica que estan realitzant institucions públiques transnacionals com la FAO, la Inter-American Institute for Cooperation on Agriculture (IICA) que respon a l’OEA, el Banco Interamericano de Desarrollo, el Banco Mundial. La idea darrera de l’assessorament i altres mecanismes financers és la d’adaptar l’estructura agrària que només servia a la industria alimentaria, als nous requeriments del mercat energètic.

Ens demanam si en aquestes “anàlisis” del “món del nord” s’ha pensat amb lucidesa i sostenibilitat en les necessitats de l’alimentació dels pobles del sud? S’ha pensat potser en el consum d’aigua que s’hauria de destinar per fer créixer els monocultius que més tard seran convertits en combustibles per als quals també es necessita aigua?

¡¡S.O:S!!

- Els grans necessaris per omplir un dipòsit de combustible d’un Land Rover amb Etanol, són suficients per alimentar a una persona per un any. Assumint que el dipòsit és omplert cada dues setmanes, la quantitat de grans podrien ser utilitzats per alimentar una comunitat per un any.
És cert que a algunes regions del sud l’aigua que es necessita per fer créixer les collites que seran convertides en agrocarburants vendran de les pluges, però la resta requereix de la irrigació de les terres per a la qual cosa és necessari disposar de fonts d’aigua de superfície o subterrànies. Això podria competir amb l’aigua usada per a altres propòsits.

Tots els processos per arribar a obtenir l’agrocombustible exigeixen aigua. És cert que l’aigua usada en el procés de biorefinat és menor si ho comparam amb l’aigua que es necessita per el creixement de les plantes que produiran combustible, no obstant es necessiten considerables quantitats per aquesta finalitat.

Encara quan el consum d’aigua es concentri en una àrea relativament petita, els seus efectes poden ser localment substancials.

Veiem:

La producció d’etanol comporta un altíssim consum d’aigua (per cada litre d’etanol s’usen 12 litres d’aigua).

Una fàbrica que produeix 100 milions de galons d’etanol per any usaria l’equivalent del subministrament d’aigua per un poble d’aproximadament 5.000 persones.

Davant tals circumstàncies...

Qui aportarà l’espai geogràfic i l’aigua per el desenvolupament dels assedegats monocultius que seran convertits en agrocarburants?

Els agrocarburants i els biocarburants són els dos noms donats als carburants produïts per la transformació de matèria vegetal viva, en oposició als carburants extrets de la matèria fòssil (petroli) i refinats. Els que promouen aquests tipus de carburants parlen de “biocarburants”, doncs “bio” dona un to positiu en relació a la vida. Qui tenen en compte els impactes negatius de la producció i del consum d’alguns d’aquests carburants parlen d’”agrocarburants”.

Baix un punt de vista tècnic, es distingeixen els:
• agrocarburants de primera generació, de plantes cultivades amb aquesta finalitat i
• agrocarburants de segona generació a partir de biomassa o residus orgànics.

• S’està desenvolupant també una nova generació d’agrocarburants amb algues i bacteris.

Conseqüències negatives del cultiu intensiu o anomenat “de tipus industrial” d’agrocarburants per els països del SUD que són els qui aporten la major part de l’espai geogràfic per aquests agro-mercats:

Els grans monocultius són cada vegada més nombrosos a pesar de les repetides crides de les poblacions del Sud i de les advertències d’estudis científics o econòmics sobre els impactes negatius. En els cas de la producció d’agrocarburants de primera generació, s’està invertint en la terra, l’aigua i els pesticides.

• Conflictes per l’ús de la terra i de l’aigua.
• Ús de matèries primes primeres i energia fòssil per a la producció de fertilitzants i de pesticides que seran usats en la sembra dels monocultius, tragí agrícola (les produccions industrials consumeixen, segons el cultiu, 30 a 80 vegades més energia que l’agricultura tradicional camperola) i l’energia consumida durant el procés de producció de biodiesel o bioetanol o biometanol...

• Alts consums d’aigua o allò que s’ha donat a anomenar “competència per l’aigua”. Contaminació. Les empreses de les plantacions per agrocarburants a gran escala treuen l’aigua o be ofereixen un preu “interessant” per a portar l’aigua a les seves terres, amb la qual cosa fan l’accés a l’aigua encara més difícil per els petits grangers. Per exemple a algunes regions d’Àfrica hi ha empreses que s’instal•len en llocs on l’aprovisionament d’aigua ja és de per sí problemàtic. La contaminació d’aqüífers amb nitrats s’han estesos a nivells altament perillosos. Els nivells de contaminació hídrica a Amèrica del Sud són molt preocupants i amb aquesta nova expansió agrícola no només es generarà una gran escassesa hídrica sinó que originarà una forta contaminació de l’aigua.
"Per tenir una idea del volum d’aigua exportat indirectament, anem a l’exemple de la Xina. El gegant asiàtic comprà 18 milions de tones de soja el 2004, no només del Brasil. Perquè tota aquesta quantitat fos recollida, els països productors gastaren a les seves plantacions prop de 45 Km3 d’aigua dolça (equivalent a dos terços de tota l’aigua usada per a consum humà en el món). Així, indirectament, la Xina “comprà” aquesta quantitat d’aigua farcida a la soja”

• Reducció de la biodiversitat per la sembra de monocultius, la neteja de les sabanes i per la tala dels boscos. Vegem tan sols un exemple... al manco 1.500 orangutans són assassinats cada any com a conseqüència de noves plantacions de palma a Indonèsia. Els primats es veuen obligats a cercar el seu aliment a les plantacions de palma, ja que el seu propi hàbitat, la selva tropical, ha estat totalment desforestada (segons dades de l’organització Salva la Selva)

• Desforestació. La tala dels boscos per els cultius significa la pèrdua de recursos en quan a la fusta i plantes per els habitants africans i per a Llatinoamerica. “Vivim una vertadera allau de “d’imperialisme verd”, que portarà devastació creixent de terres. En especial al bosc amazònic i a la sabana, es creu que d’aquí a 30 anys tota la sabana brasilenya serà destinada a la producció d’agrocombustible, que contaminarà aigües, per exemple a l’aqüífer Guaraní.

• Modificació genètica de les plantes. Per a obtenir un rendiment màxim a vegades es recorre a manipulacions diverses, aquesta manipulació genètica permet obtenir major quantitat de matèria vegetal que fàcilment pot ser destruït per bacteris en vistes a produir l’agrocarburant. Una contaminació genètica dels cultius locals pot tenir un efecte catastròfic. S’ha de tenir en compte també que certes empreses cultiven vegetals per a produir biomassa. La utilització de llavors o de plantes genèticament modificades (soja, blat de les Índies).

• Contaminació ambiental. Els fertilitzants nitrogenats àmpliament utilitzats als cultius industrials desprenen protòxid de nitrogen (N20) durant la seva producció a la fàbrica i la seva transformació en els sòls (cicle del nitrogen). El seu poder d’escalfament global és 298 vegades més elevat que el del CO2. (Font: GIEC, Grup Intergovernamental d’Experts a l’Evolució del Clima). Els incendis de monts i boscos amb al finalitat de plantar soja. Resulta difícil d’entendre que es pretengui mitigar l’escalfament global intensificant dit model per a produir agrocarburants davant el canvi climàtic, el model agro-exportador contribueix en el 14% a les emissions de gasos d’efecte hivernacle i els canvis d’ús de sòl (sobre tot la desforestació) representen altres 18%.

• La degradació dels sòls. Tant l’erosió com la compactació per l’ús de la maquinària, l’acidificació així com el seu empobriment es convertirà en el futur proper dels sòls d’aquestes regions del sud.

• L’alça dels preus en el mercat mundial de productes de base, tals com el blat de les Índies, el blat i la soja. Per altra banda, l’augment de preu d’algunes materies primeres per a l’alimentació animal (pinsos) eleva el cost de producció dels ramaders, que si ho traslladen al consumidor no seran els únics perjudicats. Són impactes en cadena sobre tota l’economia i els costos, per l’òbvia competència de preus amb els aliments. El Bio-diesel amenaça el consum humà de l’oli de palma a Malàisia.

• L’expropiació de pobladors (èxode rural). En ocasions les companyies estrangeres recorren a mitjans de producció que engendren poca feina local sense preocupar-se per les poblacions, menyspreant els drets territorials tradicionals i els drets d’usos i costums locals, fins i tot per a obtenir bons rendiments consagren una part de les seves terres fèrtils destinades a l’alimentació. Els pobladors locals són tributaris de les decisions de la companyia en quant als preus de compra, i a vegades fins i tot en el preu de venda. Hi ha casos on la violència i militarització es fan presents, un exemple d’aquestes inhumanes actituds ha estat denunciat per l’organització “Salva la Selva”, un fet ocorregut a Colòmbia: la Comissió Inter-eclesial de Justicia y Paz, organització de Drets Humans, treballa molt de prop de les comunitats afectades per el cultiu de la palma oliera en aquest país, el problema és molt greu, doncs s’associa a greus violacions de drets humans que inclouen la violència en molts casos amb resultat de mort, expulsió dels afro-colombians dels seus territoris, amenaces, etc.

• La competència entre els fertilitzants agrícoles – alimentació versus carburant – provoca l’alça del preu d’aquests fertilitzants a escala mundial. Alça que produeix un efecte més directe sobre el preu de compra dels aliments a Àfrica que en Europa, i això repercuteix en el nivell de vida.

• Avançament irremeiable de la frontera agropecuària sobre àrees d’incalculable valor biològic i cultural, aprofundint, a més, els impactes ja coneguts dels monocultius: l’ús desmesurat d’agroquímics, la concentració i privatització de la terra i fonts d’aigua i la destrucció d’ecosistemes naturals.

• La pèrdua del dret a la sobirania alimentària.

Legislacions com les promulgades fa pocs anys a l’Argentina i Paraguai s’estan introduint a molts països del món. La funció d’aquestes eines legals és assegurar el negoci dels agrocombustibles per el mercat intern i extern. Per exemple, la llei de promoció d’agrocombustibles a Argentina, fa obligatòria en 4 anys la mescla dels combustibles fòssils amb un 5% d’etanol per a la nafta i biodiesel per el gasoil. La Secretaria d’Agricultura estima que durant el primer any després de la posada en pràctica de la llei, 3’5 milions de tones de grans de soja seran necessàries per a generar el biodiesel necessari. No és tan sols el mercat intern on les corporacions estan posant la mira. La producció d’agrocombustibles obre també possibilitats per a l’exportació, principalment a Europa.
La UE està legislant en aquests moments perquè sigui obligatòria aviat la mescla de combustibles convencionals amb agrocarburants. Brasil ja ha començat a exportar etanol a Europa i Argentina ja ha començat tímidament amb exportacions de biodiesel de soja a Alemanya. El gran comerç d’exportació del diesel que tendrà com a principal producte l’oli de la soja, començarà també aviat. L’Argentina és el primer productor mundial d’oli de soja i això posa les plantes processadores d’oli en la primera línia per a cobrir la demanda interna i externa que es proposa. És així que Repsol i Vicentin entre les principals companyies en el negoci del biodiesel, estan invertint fortament en la construcció de les plantes processadores. Els projectes milionaris de producció de biodiesel de Vicentin a la localitat de San Lorenzo i Repsol a Ensenada estan els ports i pensant en l’exportació. L’agroindustria, degut a les possibilitats de comercialitzar amb més intensitat amb l’exterior, es troba fent lobby de manera agressiva perquè es materialitzi la millora dels calats de la hidro-via Paranà Paraguai i la millora de les xarxes vials provincials. Mentre Amèrica Llatina debat la conveniència d’utilitzar certs cultius per fer etanol, el Congrés mexicà avalà la seva producció en el país a partir de blat de les Índies i canya de sucre per utilitzar-lo com agrocombustible.




Exemples de les explotacions europees a Àfrica

Kenya: Bioenergy International (Suiza) projecta l’establiment de 93.000 hectàrees de plantació de Jatropha amb una refineria de biodiesel i una fàbrica d’electrificació.

Tanzània: Sun Biofuels (UK) associada amb Tanzània Investment Centre (TIC), ha adquirit 18.000 hectàrees de terra de molt bona qualitat agrícola per a produir Jatropha.

África del Sud, Illa Mauricio i altres: Alco Group (Bèlgica), el major venedor d’etanol d’Europa, comprà el 2001 el South Africa”s NCP Alcohols, el major productor de fermentació d’etanol d’`Àfrica. Produeix etanol a partir de melassa de canya de sucre a Mauricio des de novembre de 2001. Te vàries implantacions a diversos països d’Àfrica.

República del Congo: MagIndustries (Canadá) ha adquirit una plantació de 68.000 hectàrees d’eucaliptus i està construint una fàbrica de trossejament de fusta (500.000 hectàrees/any) prop del port de Pointe-Noire. Les restes de fusta s’enviaran a Europa com a biomassa.

República del Congo: Aurantia (Espanya) inverteix en plantacions de palmeres d’oli i potser en refineries de biodiesel a la República del Congo.

Burkina Faso: Dagris (França) inverteix en el desenvolupament de la producció de biodiesel a partir de l’oli de cotó mitjançant els seus transformadors locals, SN Citec.

Camerun: SOCAPALM y Socfinal (Bèlgica) preparen l’extensió de les seves 30.000 hectàrees de plantació de palmeres d’oli, però les comunitats dels boscos s’oposen a això.

La D1 Oils a Gran Bretanya explota plantacions e Jatropha a Zàmbia, a Ghana, a Àfrica del Sud i a Swaziland, generalment amb socis locals. Utilitza clos d’alta qualitat.

NB : Brasil, Xina i USA també són actius en el continent africà.

Cuba ha declarat i insistit que és important analitzar i tornar a dissenyar les polítiques energètiques de les distintes regions del Món i procurar, a més de l’estalvi energètic, vies o models alternatius en fonts d’energia neta com l’energia solar i l’eòlica.

A Cuba existeix un ampli programa d’estalvi energètic, moltes d’aquestes idees han estat portades a altres llocs del nostre continent.

Cuba s’ha oposat, des de la veu del seu poble i del seu president Fidel Castro en reflexió realitzada el 28 de març de 2007 i publicada en el periòdic “Granma” a l’ús extensiu de terres per a plantar agrocarburants per les conseqüències negatives que s’han exposat en aquesta Ponència.

CONCLUSIONS

• El 14 % de la població (països desenvolupats) consumeix el 50% de l’energia mundial per tant, si no s’atura a temps la febre dels agrocarburants, quan s’estan elaborant ja sistemes de certificació, els perjudicis que es tracten d’evitar arribaran abans que s’hagin posat en marxa. La FAO estima que dins dels propers 15 a 20 anys, els agrocombustibles supliran el 25% del consum energètic mundial.

• La situació crítica que se’ns presenta amb la demanda que estan creant les noves legislacions que promouen els agrocarburants, fa que més que mai hàgim de cercar formes per a impedir aquestes polítiques agroindustrials.

• La lluita de nosaltres les dones del sud i la nostra denúncia ha d’estar molt ben fonamentada científicament perquè estam enfrontant una estratègia del capital que mostra les coses com quelcom positiu; hem de desmentir la propaganda “ecologista” sobre els agrocombustibles, considerant els efectes negatius d’aquestes fonts d’energia. Hem d’exigir acabar amb tota forma de suport a aquestes produccions. Aturar el desenvolupament de monocultius industrials a gran escala per acabar ja amb l’alça dels preus dels productes alimentaris. Aquesta és la nostra demanda “L’aturada del mercantilisme d’agrocarburants que provenen de monocultius industrials a gran escala”
• Partim de considerar que l’ús de la terra és prioritàriament per a produir aliments i que altres produccions tals com la d’agrocarburants es supediten a que no hi hagi fam a les poblacions. Partint d’aquest principi: Consideram que continuar produint alguns agrocombustibles necessaris a la industria medico-farmacèutica i alimentària com el cas de l’etanol, a petita escala, amb matèries primeres que no entren en conflicte amb la producció alimentària i les reserves d’aigua entre altres característiques poden constituir un model alternatiu viable per a la demanda necessària d’aquest producte.
• Les organitzacions camperoles i indígenes tenen davant seu enormes reptes, perquè allò que està passant amb la producció d’agrocombustibles afecta de forma directa aquestes poblacions que són les primeres perjudicades, encara que l’efecte serà negatiu per a tota la societat. Si perdem aquesta batalla, allò que les generacions que ens segueixen heretaran de nosaltres seran vastos deserts infèrtils que no es podran recuperar.

Fotos JV i J