dijous, 18 de març de 2010

Era una prunera

La Prunera

La va plantar al jardí el dia que la Cristina va néixer. Era una prunera. “Així recordarem la data” –va dir a la seva dona.
De molt petita, la nena, per poder veure-la s’enfilava a una cadira del menjador i la contemplava des de la finestra. Al mes de gener el pare la podava. “No li fas mal?” –preguntava la menuda, veient com les tisores de podar seccionaven els branquillons. Ell, somrient, li preguntava: “Et fan mal quan et tallen els cabells?”
Arribada la primavera, les branques que el pare havia deixat, cobraven nova vida, i en el mes de maig un esclat de flors blanques les cobria. abelles i abellots volaven al seu entorn. Quan el vent suau s’emportava aquells diminuts pètals, la Cristina exclamava, encisada: “És com si estigués nevant!”Poc a poc, les fruites envoltades de fulles verdes, llustroses, anaven cobrint les branques, i en ple estiu un bé de Déu de prunes com solets en miniatura, omplien l’arbre. Si en queien a terra, no les collien, perquè a la Rauca, la tortuga, li agradaven tant, que quan en trobava una, només en deixava el pinyol.
Als sis anys, la Cristina havia de pujar a l’escala de mà per agafar la fruita. Més endavant, quan la prunera ja omplia tota l’eixida i el tronc tenia l’amplada del seu cos, s’hi enfilava i, cama aquí, cama allà, com si cavalqués, escollia les més madures i les assaboria amb delectació.
Una primavera molt ventosa, les flors caigudes de l’arbre van cobrir el terra del jardí. “Aquest any m’estalviaré de retallar papers” –es va dir la Cristina mentre les recollia amb molta cura. En va omplir una capsa, que va guardar dalt de l’armari de la seva cambra.
El dia de Corpus, quan tocaven les campanes anunciant la sortida de la processó, va agafar la capsa per escampar les flors al pas de la Custòdia. Però, ai! En obrir-la, quina desil·lusió! Enlloc dels suaus pètals hi havia una matèria viscosa i putrefacta.
D’això ja fa un munt d’anys. El jardí, i amb ell la prunera, han desaparegut per fer lloc a un bloc de pisos, en un dels quals viu la Cristina. El seu habitatge és bonic i confortable; a la cuina no hi manquen els electrodomèstics més moderns, i damunt de la taula, una plata amb fruita del temps dona un bell toc de colors. Però les prunes, collides abans del punt òptim de maduració, no tenen ni gust ni aroma. Fins i tot la Rauca, que només en deixava el pinyol, ara les ensuma i passa de llarg.
Mª Teresa Sanz
L’Ametlla de Mar, Novembre del 2009
· Narració publicada a Serret Bloc
· Fotos : manelzaera · Spidra Webster · Caeduiker ·
· CHRIS230*** · jrom · rayparnova · calafellvalo · ja-costa ·

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona Maria Teresa per aixo tan guapo que t ha sortit, es veu que esta fet amb el cor. Nomes puc dir, pobre cris, i pobre prunera.
El meu pare va sembrar un sauce lloron cuant vaig neixar, l arbre va creixa practicament amb mi,pero van pasant els anys, i ens van cambiant les necesitats,a casa varen voler fer una piscina,per poder arrendar-la a l´estiu i tenir mes estabilidad economica i com que l arbre molestaba degut a la cantitat de fulles que caien a la piscina,l arbre va ser condenat a mort :(, aquell dia una part de mi s hen va anar amb l arbre, vaig tenir un disgust tant gross, que encara m enrabia cuant hi pens, pero no val la pena,ja esta fet!! i sempre som a temps de sembrar un altre arbre que no hagui de ser condemnat a mort, i a les nostres mans esta defensarlo fins els nostres darrers dias. El dia que tengui un fill, no li sembrare un arbre, en sembrare 7 com les vides que te un moix, si un desapareix, sempre en quedara un altre!

Salut!

Megan Lynch ha dit...

It is very rude, not to mention illegal, to take somebody's All Rights Reserved photograph without asking and receiving permission to do so. Just leaving a comment on my Flickr stream saying you're doing it isn't asking permission. Shame on you.

És molt groller, per no parlar de il.legals, per prendre la fotografia d'algú sense demanar i rebre permís per fer-ho. Només deixant un comentari en la meva galeria a Flickr dient que estàs fent no és demanar permís. Hauria d'estar avergonyit de si mateix.

Es muy grosero, por no hablar de ilegales, para tomar la fotografía de alguien sin pedir y recibir permiso para hacerlo. Sólo dejando un comentario en mi galería en Flickr diciendo que estás haciendo no es pedir permiso. Debería estar avergonzado de sí mismo.

F. Mas i Castanyer ha dit...

Senyor o senyora Megan Lynch: No estem avergonyits de res i no som grollers. Groller és algú que insulta i nosaltres no hem insultat a ningú ni a vostè.
Vostè deu saber que molta gent agafa fotos d’internet sense dir res a ningú, nosaltres ho hem dit a cada persona i al nostre bloc hem dit de qui és cada foto.
Però si no vol que hi posem la seva foto per il·lustrar aquest escrit de la prunera només cal que ens digui quina foto és la seva. A les fotos de Flickr no hi ha cap foto amb el nom de Megan Lynch.
Moltes salutacions i que tingui un bon dia.