Un Pi del Garraf
Esclat feréstec.
Petita permanència
fendint la roca.
Marisa Olivera
·
Petita permanència
fendint la roca.
Marisa Olivera
·
Passejar pel singular i feréstec paisatge del Parc del Garraf, ens porta sovint a descobrir les diverses espècies adaptades a les dures condicions del territori i del clima del Garraf. Fa dies l’amic Carlo Andreoli ens va enviar aquestes fotos d’un pi del Garraf i ens feia uns breus comentaris i unes preguntes.
Carlo Andreoli:Pujant cap al Coll de Sant Isidre del Garraf, sobre Sitges, he vist això: un pi que surt d'una roca. Espero que a la foto es pugui apreciar bé. La soca trencarà la roca o el pi està condemnat a créixer poc?
Guillem Nicolàs i Larruy:Així, de la natura, van copiar els xinesos, i d'aquests els japonesos, l'art del bonsai.
Per molt que trenqui la roca difícilment arribarà a cap lloc suficientment fèrtil i regat com per a fer un gran desenvolupament.
Això, no vol dir que no pugui viure molts anys, potser centenars, però en mida més petita.
Per molt que trenqui la roca difícilment arribarà a cap lloc suficientment fèrtil i regat com per a fer un gran desenvolupament.
Això, no vol dir que no pugui viure molts anys, potser centenars, però en mida més petita.
ErrareHumanum:
No et donaré una resposta clarament contrastada però si que et faré quatre ratlles del què crec i una experiència recent.
Vaig visitar fa poc unes muntanyes que van quedar fortament desforestades i erosionades a l'època Romana, no recordo bé si era a Vallcebre (Al pre-pirineu, una zona on a les soleies la pinassa ha fet un bosc actualment força tancat, a diferència d'altres èpoques), en aquest turó en concret no hi havia arbres simplement perquè l'erosió en forma de badlands (xaragalls de vores rostes en terres ermes), no ho permetia, la capa de sòl estava desapareguda completament. No obstant això, vam veure alguna pinassa de poc més de metre i mig que ens vam parar a observar. Aquesta pinassa creixia sobre la roca en unes condicions infravegetals..... la capa de sol era molt minsa (pràcticament nul·la). Observant la pinassa vam comentar 4 coses sobre el seu desenvolupament i les condicions a les que vivia i que potser t'ajudaran:
Vaig visitar fa poc unes muntanyes que van quedar fortament desforestades i erosionades a l'època Romana, no recordo bé si era a Vallcebre (Al pre-pirineu, una zona on a les soleies la pinassa ha fet un bosc actualment força tancat, a diferència d'altres èpoques), en aquest turó en concret no hi havia arbres simplement perquè l'erosió en forma de badlands (xaragalls de vores rostes en terres ermes), no ho permetia, la capa de sòl estava desapareguda completament. No obstant això, vam veure alguna pinassa de poc més de metre i mig que ens vam parar a observar. Aquesta pinassa creixia sobre la roca en unes condicions infravegetals..... la capa de sol era molt minsa (pràcticament nul·la). Observant la pinassa vam comentar 4 coses sobre el seu desenvolupament i les condicions a les que vivia i que potser t'ajudaran:
- Era un individu com he dit de 1,5 metres però d'uns 30 anys d'edat. Creixements gairebé nuls.
- Vam intuir que una mica de roca havia aconseguit esquerdar però no és el mateix la pinassa que esquerda roca quan està molt ben desenvolupada que un individu dèbil i en procés de desenvolupament com el de la foto. Crec doncs que aquest arbre aconseguirà degradar una mica la roca però ni molt menys formar un sòl estable ni tampoc esmicolar la roca, tant sols crearà fissures.
- Vam intuir que una mica de roca havia aconseguit esquerdar però no és el mateix la pinassa que esquerda roca quan està molt ben desenvolupada que un individu dèbil i en procés de desenvolupament com el de la foto. Crec doncs que aquest arbre aconseguirà degradar una mica la roca però ni molt menys formar un sòl estable ni tampoc esmicolar la roca, tant sols crearà fissures.
Per tant, crec que l'arbre està condemnat a tenir sempre aquestes mides, no té energia per créixer però al ser un pi aguanta com pot.... és una espècie poc exigent i eficient des del punt de vista energètic. Probablement les arrels se li desenvolupin força més però aquestes no aconseguiran trobar gran cosa. És possible també que acabi morint, no se'l veu molt sa. és tant sols una opinió
Seria interessant saber la veritat després de tot... el que suposo que no ho podrem acabar de comprovar fins d'aquí molt temps.
Seria interessant saber la veritat després de tot... el que suposo que no ho podrem acabar de comprovar fins d'aquí molt temps.
Josep Enric Peris:
Crec que el pi està condemnat a créixer poc. Pareix una roca bastant sòlida. Amb intervenció humana, és a dir, fent un badall en la roca, potser la truita canviarà de galta. El temps ens donarà una resposta.
Francesc Mas:
Aquests petits arbres, bonsais, que algunes vegades dóna la natura, han estat també una de les inspiracions de la poesia japonesa de poemes curts com ara l’Haiku i la Tanka. Tradicionalment l'Haiku, entre d’altres coses, buscava descriure els fenòmens naturals. De la Tanka, alguns consideren que és una ampliació o un parent més complet d'un Haiku. L’Haiku i la Tanka, formes de poesia tradicional japonesa, avui en dia se n’escriuen arreu del mon, a Catalunya i als Països Catalans també.
La poeta Marisa Olivera, ha escrit expressament un Haiku i una Tanka inspirada en aquest pi nan del Garraf. L’Haiku és el que hi ha posat al començament d’aquesta pàgina. La Tanka, amb una estrofa més, és la que hi ha posada al capdavall de la pàgina.
Esclat feréstec.
Petita permanència
fendint la roca.
Agulles ufanoses,
ulls verds sobre la pedra.
Marisa Olivera
·
Petita permanència
fendint la roca.
Agulles ufanoses,
ulls verds sobre la pedra.
Marisa Olivera
·
Entrades
4 comentaris:
Això... és un bonsai natural!!
Rosa
Be, darrere de ma casa hi ha una petita lloma, antigament plantada de garroferes i ara convertida en jardí amb pins, alzines i altres arbres. Aquesta lloma està abancalada, però el cim està completament nu i rocós a causa de l'erosió. Doncs bé, precissament sobre aquesta roca nua sorgiren i sorgiexen pins d'entre els seus clavills. Un dels més joves té uns deu-dotze anys i té una alçària de dos metres. Aquest hivern he pogut comprovar que n'ha eixit un altre d'entre la roca viva.
Salut.
Moltes vegades aquests arbres rupícoles són providencials. Quan apareixen en una placa compacte ofereixen un punt d'assegurança a l'escalador que s'enfila en el carst vertical. També són un bon punt de referència a l'hora de descriure un itinerari: en un terreny d'aventura, on l'escalada és neta de senyals de cap mena, el que compta és saber trobar la via d'accés al cim.
Es recomfortant trobar un amic que et don un cop de mà i et fa sentir segur quan estàs a punt de volar...
Salut i llarga vida a aquests supervivents !
La connexió de les paraules amb la natura és una cosa evident per als poetes i altra gent de sensibilitat. La Marisa ha captat perfectament els ulls verds entre les roques en un haikú emocionant,tendre, que ens connecta amb l'esperit dels éssers vius. Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada