dijous, 25 de febrer de 2010

La figuera del Sisquet i la Sisqueta

Darrera la història d'una figuera

Carmeta li havia explicat mil vegades la història de la figuera. Potser més i tot. La seua neta se la devia saber de memòria, tot i així, de quan en quan es presentava a veure-la amb aquell posat de qui vol alguna cosa i no sap com dir-ho i , poc a poc, anava fent cap al tema. Carmeta la veia venir de lluny i la deixava dir. - Va iaia, per què no m’expliques aquella història de quan anaves amb la mula a Móra? La història de la figuera. Ja saps com m’agrada – li pregava tot traient-li el davantal i preparant-li una cadira davant la llar de foc per a que s’hi assegués -. Tot i que l’episodi que li reclamava era divertit, a Carmeta no li venia mai de gust parlar d’aquella història perquè darrera la història de la figuera hi havia la postguerra i tot el que li havia tocat viure a banda d’aquella dolça anècdota. Retrocedir en el temps per a recuperar aquella història sempre li resultava dur, però no li sabia dir que no. Aquella noieta alegre i carinyosa era la seua única neta i li tenia el cor robat. A més, seure a la vora del foc amb aquells ulls expectants pendents de cadascun dels gestos que fes era una de les coses que més li venia de gust. Valia la pena el sacrifici. Vamirar el rellotge que hi havia sobre el bufet del menjador, i va comprovar que encara faltava una bona estona per a començar a fer el sopar. Com aquell que no vol, va seure i va començar, un cop més, a desgranar la història de la figuera. - Quan es va acabar la guerra no hi havia res – començava a explicar agafant la mà de la Irene – La major part de les cases van quedar destrossades, els camps havien estat abandonats i no hi havia res per collir. Menjar era la principal preocupació de la majoria de persones. Hi havia tan poc per dur-nos a la boca que calia racionar-lo. Cada família tenia una cartilla de racionament on tenia apuntats els aliments que li corresponien, però eren del tot insuficients, i cada família s’espavilava com podia. Tothom mirava d’aconseguir aliments per a canviar-los per altres productes o per diners, però fer-ho era una activitat prohibida, se’n deia fer estraperlo, tot i així se’n feia tan a petita com a gran escala. La major part de les famílies subsistíem canviant el que ens faltava pel que necessitàvem, era el que feia jo. Ja no era petita. Devia tenir uns trenta anys i ja tenia a la teua mare i també a la tieta Fina i a la tieta Júlia- anava dient mentre recordava amb tristesa-. L’avi Salvador estava empresonat a França. Els meus pares, els vostres besavis, ja eren grans i vivien amb mi; la teua mare i les teues tietes encara eren molt petites. No teníem res i vaig decidir anar a veure un amic de l’avi que vivia a Móra d’Ebre, l’oncle Miquel. L’home era forner i sempre ens va dir que hi anéssim pel que ens convingués, per això, quan em vaig veure més apurada, vaig pensar en ell. L’home es va mostrar decidit a ajudar-nos des del primer moment. Em vendria pa blanc cada setmana, jo aniria a buscar-lo fins a Móra i el portaria al poble per a vendre’l al mercat negre. El pa blanc es pagava molt bé i els diners que aconseguiria amb la venda de pa anirien bé per a comprar o aconseguir les coses que ens feien falta. El meu pare no volia que fes aquell recorregut tota sola, però ell ja era gran i em feia més falta a casa. La nostra situació era tan desesperada que el vaig acabar convencent. Jo estava molt familiaritzada amb la mula de casa i coneixia perfectament el camí. No em costaria massa fer aquell recorregut, però al principi tenia por. El dia que havia d’anar a Móra em llevava abans que sortís el sol. A punta de dia creuava el riu amb la nostra muleta com si anés a la sènia que teníem al camí dels barbers d’Ascó. Esperar a passar amb la barca del poble suposava passar amb molta més gent i aquella hora era més tranquil•la i, sobretot, més discreta. El dia anterior ja havia deixat allí tot lo fato que havia de prendre a Móra, i només em calia arreglar la mula, carregar-la, i sortir. Els primers dies estava una mica nerviosa, però el trajecte no era pesat i a mida que vaig veure que me’n sortia em vaig calmar. Anava caminant al costat de la mula carregada i passava per moltes masies habitades. Els pagesos de primer ni em miraven, però després d’unes setmanes alguns van començar a saludar-me. El que em feia més temor era trobar-me els civils. Era segur que si me’ls trobava amb la càrrega em prendrien tot el que portés. Lo pare sempre em deia que els grans estraperlistes pagaven amb diners i queels poca roba con naltres pagàvem amb la càrrega, era qüestió que no t’atrapessin. Temps després em vaig assabentar que hi havia hagut algun cas d’empresonament de gent que duia poca cosa com jo i em vaig alegrar d’enterar-me’n a toro passat perquè si ho hagués sabut mentre anava a Móra no hauria estat tan tranquil•la. La nostra veïna, la Sisqueta de Castelló, havia provat d’anar amb tren fins a Caspe. Hi tenia uns parents de lluny que li canviaven cafè, llegums i sucre per farina i oli. El problema era que molt sovint al tren hi havia civils i que una de les vegades, per no perdre la càrrega, la va haver de llençar fora del tren, i quan va tornar a buscar-la ja no hi era. Realment, allò no era per a mi – seguia explicant la Carmeta -. El camí de Móra em resultava molt més familiar. Una vegada, quan tornava al poble, vaig veure els civils prop del riu. Com era estiu, vaig amagar la mula darrere unes canyes, em vaig treure les sabates i m’hi vaig acostar descalça, fent veure que venia d’un Mas proper i que m’estaven esperant els de casa al riu. Normalment feia tot el camí d’una tirada fins a Móra. Quan arribava, l’oncle Miquel em feia pujar a casa, i mentrestant ell descarregava tot el que duia, després s’emportava la Rufina a beure aigua, a menjar, i la deixava descansant una estona. L’animal era lo primer. La casa de l’oncle Miquel sempre feia olor de pa i aquella olor em feia venir gana. Jo passava per l’obrador que hi havia a la part del darrere i pujava a casa seua amb un barrotet de pa a la mà. Eren tots molt besadors i xerraires. Al principi em va xocar perquè el meu avi era molt seriós i em pensava que serien com ell, però no s’hi semblaven gens. Dinava amb ells i els explicava les darreres novetats del poble. Alguna vegada el meu pare em donava alguna carta per a ell, ells també em posaven al corrent del que passava al seu poble. Que si uns havien trobat la casa buida, que si s’havia dit que un que havia tornat s’havia trobat la dona amb el veí, que si uns deien que els havia tocat la loteria, però que tot el poble sabia d’on havien sortit els diners, i moltes històries més. A l’hivern aquell descans era molt curt, de seguida havia de tornar si no volia arribar de nit. L’oncle Miquel em carregava la Rufina, i jo emprenia el camí de tornava cap al poble. Després de la tensió dels primers viatges, aquell recorregut va començar a agradar-me, era com fer una excursió cada setmana. Mirava els camps, sobretot a la primavera que estaven coberts per catifes verdes esquitxades per mil colors, m’agradava escoltar els ocells i saludar la gent que treballava a les finques i que anava trobant. Alguns feien com si no em veiessin i només em deien: “Avant!”, sense aixecar el cap de la feina. Altres, gent que coneixia del poble, sempre feien algun comentari del temps o em preguntaven per la família, però ningú feia mai cap comentari del que portava a la mula, ni em preguntaven pel teu iaio que estava presoner a França, era com si el que feia fos la cosa més normal del món, com si tot anés bé. Hi havia un punt que m’agradava especialment, quan creuava el Pas de l’ Ase. Aquell pas estret entre les roques, encara més complicat de passar amb un animal, em va captivar des del primer cop que vaig passar. La panoràmica sobre el riu era tan impressionant que d’allí estant ho veia tot diferent. Alguna vegada m’aturava un moment, m’hi asseia i deixava que l’aire pentinés els meus cabells mentre jo em sentia fondre amb tot el que envoltava i em deixava les preocupacions dins les sàrries de la Rufina. Després seguia. D’aquell temps recordo com disfrutava del silenci. Caminar amb la única companyia del esbufecs de la Rufina, del so dels seus cascos i del so de l’aire entre els arbres era una de les coses que més m’agradava de tot plegat. Durant el tems que va durar la guerra, els sons de les sirenes avisant de la proximitat d’avions et feia la mort molt present, els plors i els crits de la gent, els trets. Quan va acabar la guerra vaig passar molt temps sentint sirenes i plors, inclús quan no hi havia cap soroll, jo en sentia. Tot plegat quedava embolcallat per una simfonia de sons terribles que vaig tardar molt temps a oblidar. Suposo que aleshores hi havia altres sons, però imagino que era jo la que els tenia posats dins al cap de forma que no podia sentir –ne cap més. Aquells viatges a Móra també em van servir per a anar retrobant, poc a poc, els sons que hi havia darrere el silenci, amb el silenci, i que durant molt temps van ser el meu únic regne. Les meues filles jugant felices, la mare a la cuina preparant el dinar o cantant mentre rentava la roba al safareig, el pare maldant la Rufina, que sempre en feia alguna, els cloqueig de les gallines que teníem al corral, el pare serrant llenya amb el xerrac. La mare traginava per casa sense parar i el pare sempre estava a l’entrada de casa. Preparava llenya, arreglava les eines del defora i despatxava el pa que jo portava de Móra. Ell era molt xerraire i li encantava fer-ho, i jo m’estimava més fer qualsevol cosa abans d’haver-me-les amb la gent que venia a comprar el pa. Sempre hi havia alguna veïna que amb les millors paraules em llençava els dards més enverinats a d’insinuar-me que el Salvador potser ja s’havia buscat alguna franceseta o coses semblants. Algunes persones semblava que aprofitessin la sortida per a fer-me mal amb tota mena de preguntes malintencionades sobre el meu Salvador. No. A mi no m’agradava gens vendre pa i el meu pare sabia despatxar-les amb una gràcia especial. - Però iaia... -la va interrompre la Irene que havia estat escoltant fins aquell moment sens e dir res – encara no m’has explicat lo de la figuera del Sisquet i la Sisqueta –. Carmeta sabia que aquella era la història que la seua neta volia sentir, i li pensava explicar, però per a ella li resultava impossible parlar d’aquella anècdota sense dir res de tot el que la va envoltar. La història de la figuera era per a Carmeta, una anècdota i prou. Per a Irene era una història d’amor que no feia més que alimentar la seua imaginació infantil. - Bé – va seguir Carmeta -. No sé perquè em demanes un altre cop que t’expliqui aquesta història si te l’he explicada tantes vegades que segur que te la saps millor que jo. Carmeta es va mirar la Irene que seguia escoltant . Esperava sense dir res i va seguir. - Era un dia de finals d’estiu. Jo acabava de sortir de la sènia, i vaig passar per un dels masos més grans que hi havia prop del riu. El mas de Sisquet de la Farinera. Normalment el Sisquet sempre traginava per allí preparant coses i em saludava, però aquell dia vaig sentir els seus crit i em vaig afanyar perquè em va semblar que alguna cosa grossa li devia passar. Quan hi vaig arribar em vaig haver d’aturar. El Sisquet estava escridassant la Sisqueta, la seua veïna, perquè segons deia ell, la dona havia collit figues de la seua figuera. La dona també cridava i vaig poder escoltar, segons deia ella , que només havia agafat les figues que hi havia a les branques que sortien de la tanca i que estaven dins la seua finca. L’un deia que les figues eren seues i l’altra que les figues eren d’ella. El cas és que cridaven tan acaloradament que vaig haver d’aturar-me a esperar que acabessin perquè estaven ocupant bona part del camí. Després d’una estona de cridòria es va sentir un cop molt fort. Van girar-se i van veure com la figuera es va desplomar sobre la tanca de pedra que envoltava la finca. Sisquet i Sisqueta van córrer a veure què havia passat i es van trobar que el matxo de Sisquet, Panxo (jo vaig pensar que cansat de sentir-los cridar), va decidir acabar amb la discussió i va recular amb el carro fins que va fer caure la figuera, el motiu de la disputa i la tanca que hi havia a la vora. El cavall de la Sisqueta es va posar a menjar les figues que havien caigut a terra, el matxo va fer el mateix i la Rufina, la meua mula, també es va afegir al tiberi. El Sisquet i la Sisqueta es van quedar una estona sense saber què dir. Jo tampoc vaig gosar fer cap comentari, i quan la Rufina va acabar, vaig seguir cap a Móra imaginant com podia acabar tot plegat, però sense badar boca, perquè després del que havia vist encara em podia tocar el rebre a mi encara que no hagués dit res, no fos cas que em toqués rebre a mi. - Explica, explica...- Va dir la Irene -.Com va acabar? - Doncs va acabar com acostumen a acabar aquestes coses – va dir-li Carmeta somrient -. Va acabar en casori. La Sisqueta es va sentir culpable del que havia passat i li va regalar una figuera que feia figues de coll de dama que tenia al seu tros per a que la posés al lloc on tenia l’altra, però el Sisquet tampoc tenia la consciència tranquil•la i va tenir la mateixa pensada. També s’havia adonat de la ximpleria que havia fet. Van decidir plantar-les juntes i deixar la tanca desmuntada. Mentre feien i desfeien es van adonar que ells també volien estar junts, i com que els dos eren fadrins, es van casar i van unir les seues finques en una de sola que encara avui és una de les més grans del terme. I vet aquí la història que tant t’agrada, noieta. – va dir abans d’acabar -. Al poble la gent va començar a cridar-los “Fiquera”, i aquest és el nom que rep la seua casa, “Ca Figuera”. Irene va somriure tal i com acostumava a fer sempre que li acabava d’explicar aquella història. Als deu anys, una noia sensible com ella no es casava mai d’escoltar històries d’amor com aquella. Carmeta pensava en tot el dolor, l’esforç i el patiment que hi havia en aquells anys i darrera aquella anècdota. Li sabia greu que la seua neta només es quedés amb una part tan insignificant, però l’estimava tant ... Irene es va quedar asseguda al seu costat mirant les flames sense dir res. Al cap d’una estona, va agafar la mà de la seua iaia i li va dir amb llàgrimes als ulls. - M’agrada que m’expliquis la història de la figuera perquè...- Va pensar abans de seguir parlant - ...Quina iaia més valenta que tinc! – Li va dir mentre li feia un petó de comiat i se n’anava -. Carmeta no va poder dir res més...aquella noieta sempre la feia emocionar . S’acabava d’adonar que la seua neta ja sabia que darrera la història de la figuera hi havia moltes més coses, el temps s’encarregaria de fer-les sortir quan fos el moment. Valia la pena haver-li explicat tants cops.. l’estimava tant!
Laura Mur
· Narració publicada a Serret Bloc el 17.05.2009

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha fet emocionar i tot. Sabeu una cosa, estava cercant fotos de figueres d'aquestes aguantades amb pals, perquè volem fer una cosa semblant. Em pensava que només existien a Formentera, però he vist que heu posat la foto d'una. També se'n veuen per aquí? Si voleu respondre, escriviu-me a jovasch de la xarxa gmail.

joa.net ha dit...

Molt bonica aquesta historieta: es nota que està escrita amb les paraules que surten de la terra i del cor!
El sud, malgrat totes les bestieses que s'hi han fet i que s'hi volen fer, encara seguirà resistint.